VERSOS PER AL GAUDI (4)

Enguany Carmelina Sánchez-Cutillas ha sigut nomenada escriptora de l'any 2020/2021. És una gran noticia, encara que la COVID19 ens està fent una miqueta la guitza. 

Els darrers dies he tornat a rellegir Matèria de Bretanya, la novel·la per la que Carmelina Sánchez-Cutillas és més coneguda, que va guanyar, el 1975, el Premi Andròmina. Jo vaig arribar-hi l’abril de 1994, això vaig escriure en una de les cantonades en el primer full de la novel·la. Han passat uns quants anys des d'aleshores. Servidora ja té una edat. Va ser un doble descobriment, per una banda, l’autora i, per l’altra, la novel·la en un dels cursos de reciclatge que es feien  per als mestres que no tenien el valencià, en Aiora, on vivia. Els primers cursos de valencià els havia començat a fer uns anys abans a través de l'ICE de la Universitat de València en l'Institut, situat a l'avinguda Argentina. Ni aleshores era mestra, ni ho vaig ser després, però també jo necessitava reciclar-me, la meua educació havia sigut com la de molts en castellà, així que preguntava si podia assistir com a oient al professor de torn. Aquell any,  impartia el curset, Jesús, amb qui després vaig fer amistat. L'ICE havia donat pas a la JQCV.  A partir d’aquell any, vaig assistir als cursos que anaven fent i presentant-me als exàmens de la Junta Qualificadora, cosa que abans no havia pogut fer, perquè l'ICE estava pensat per a titulats. Matèria de Bretanya va ser un dels llibres de lectura que ens va recomanar. Feia temps que volia rellegir-lo per tornar a assaborir les mateixes sensacions d’aquella primera vegada, i la veritat és que no m’ha defraudat. Quina preciositat! Quina meravella! Arran d’aquesta lectura he recordat que, encara que no tinc cap poemari de Carmelina Sanchez-Cutillas, si que tinc algunes antologies com per exemple Eròtiques i despentinades amb pròleg, recerca i selecció de poemes a càrrec d’Encarna Sant-Celoni i Verger amb il·lustracions de Maria Montes, també l’antologia Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València a cura de Lluïsa Julià/Teresa Pascual.

El temps vigila els homes -tibant com una corda de

cànem- i aquesta nit més que mai sóc el seu vassall de

remença. Canelobres de ferro voregen la Via Làctia,

i al Sanedrí s’amaguen les àligues de palissandre i tots els

qui fan les lleis del món. A les cambres dels amants hi ha

un desig de continuïtat i una porta lacrada. Quan l’Ofi-

ciant de les tenebres, solitari des del retaule de cedre,

comence l’introit i les lloses de quars tremolen, m’alçaré

sobre la nit, i totes les filles de la mar cercaran illots

blaus i un altar de fulles tan subtil com la lluna. Ja cau

la quarta llàgrima de la pluja sagrada sobre l’estiu. Esti-

meu-vos!

Aqueixos periples perduts al llindar del misticisme...Ca-

míns que s’alcen al pas vagabund, com un màstil que mai

no ha vist l’ombra de Cerberus... La nau i el palimpsest

són els llibres apòcrifs del llac de Tiberíades. I la xarxa,

immensa en la nit i en l’absència mil·lenària del nauxer,

aguarda els peixos del miracle. (Tot açò ho vam llegir a

la Masorah del rabí Bar Anina.)

Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Poesia 3i4,1976 dins Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València. Lluïsa Julià/Teresa Pascual (ed.)

 

ATRAPADA!

  

 

He acabat de llegir la novel·la de Lana Bastašić, Atrapa la llebre. L’he llegida més de pressa que de costum. La veritat és que, com un gosset, la duia darrere meu, els darrers dies. Quan tenia un buit l’obria i em posava a llegir. És l'única manera que tinc d’avançar en la lectura d’algunes novel·les. No tinc hora fixa per llegir. La lectura pot ser en qualsevol lloc i en qualsevol moment, 24/24. La novel·la és la meua companya inseparable per uns dies. De vegades no trobe una bona butaca per seure,  es diria que tan puc fer-ho al sofà de la sala d’estar, i en un altre moment en la cadira de la cuina, també en l’hamaca del patí, o asseguda a can felip, lloc on sempre m’havia assegut el temps just i des que vaig conèixer Mr. Leopold Bloom vaig prendre consciencia que també podia ser un racó tranquil.

Com deia he llegit la novel·la amb rapidesa, també és veritat que el ritme m’ho va transmetre. Lejla i Sara anaven a trobar-se amb l’Armin, el germà desaparegut de Lejla. M’ha fet la impressió que jo, d’alguna manera, també anava fent el viatge. És per això que he accelerat la lectura, volia saber que passaria quan es trobaren. I ara que l’he acabada, me n’he anat de cap cap al moble llibreria i l’he obert, en un dels costats una pila de llibres s’amunteguen en una de les lleixes, esperen el seu torn per a després ser guardats allà on corresponga, per ordre d'alfabètic. N’he agafat un altre, tot i que, de moment, no l’he obert. L’he deixat damunt de la tauleta de nit. De sobte, m’he parat a pensar en la novel·la que acabe de llegir. O millor dit a madurar-ne la lectura. Les novel·les bones es diferencien de les dolentes en què les primeres quan les acabes t’ho has passat molt bé i ja està, en canvi les segones a mesura que passen els dies van pujant com la massa de pa abans d’entrar al forn.

Jo també havia mamprès el viatge, però quan han arribat a la seua destinació, soc jo qui sense voler ha quedat atrapada dins la llebre, o millor dit amb el nas tocant el vidre mentre intente veure el que hi ha a l’altra banda de la finestra. L’emoció m’ennuega, no sé que fer, ni com arreglar-ho. Segurament ara em tocaria a mi mamprendre un viatge per arreglar tots els teus traumes dels conflictes no resolts de tota una vida. Tot i que caldria remuntar-se massa enrere. Qui sap si és millor mirar cap endavant i deixar-ho tot com estava. No remoure el fang ara que s’ha aquietat. Mentrestant no puc deixar de guaitar per la finestra, en la qual m'hi veig mirant per la finestra fins a l'infinit, com entrar dins d'un conte per a formar-hi part.   

DONES COMPOSITORES: Nadia Boulanger (20)

 

 NADIA BOULANGER

 

DONES COMPOSITORES: Angelina Abad Vilaplana, converses en directe (19)

ANGELINA ABAD VILAPLANA

CONVERSES EN DIRECTE

Entrevista a Angelina Abad Vilaplana, Alcoi (1959)

Vaig encetar l’any 2020 amb una nova publicació en el blog titulada «dones compositores». A la Viquipèdia havia trobat una pàgina que recollia una llista de noms, ordenats alfabèticament, de dones compositores, desconegudes, la immensa majoria. En tot el que portem d’any he anat rebuscant, o millor dit florejant entre aquest maremàgnum de noms i publicant alguna de les obres que han compost i que a hores d’ara haja sigut musicada. Unes obres, moltes de les quals, després d’haver estat compostes, han anat fent camí fins l’actualitat amb més o menys èxit. Sincerament ha sigut un gran descobriment escoltar la gran diversitat de música, de tots els estils, que les dones han anat component al llarg dels segles de què es té constància de qualsevol composició escrita que haja arribat fins als nostres dies.

Però bé, aquesta nova entrada pretén ser diferent de les de la resta d’entrades que he anat publicant fins ara. La primera novetat és que he eixit al carrer (això és un dir), gravadora en mà, a fer una entrevista a una dona compositora actual. Això si, prop de casa. Pensareu que és fàcil fer una entrevista. La veritat és que tot és fàcil si tens els mitjans i et mous en els cercles adients. Doncs, casualment, gràcies a la meua germana Maria José que va començar l’any passat amb classes de piano he pogut conèixer Angelina Abad Vilaplana. Angelina és d’Alcoi, on viu. No em va resultar difícil contactar amb ella per demanar-li si podia fer-li una entrevista. La COVID19 va retardar una miqueta la cita, però finalment ens vam trobar una vesprada, a poqueta nit, en la terrassa de casa de mare, un setè pis, per fer-nos un aperitiu-sopar mentre conversàvem, ben separats els uns dels altres, i les falzies ens acompanyaven amb els seus crits aguts i sorollosos fins que el cel es va anar enfosquint i vam deixar d’escoltar-les.

Malauradament el primer contacte amb Angelina va ser amb la carasseta posada. Des que hem de dur-la posada, sempre que es trobem amb gent que no tenim massa relació, em fa l’efecte d’estar perdent-me l’expressió de la gent quan et parla, per tant no va ser fins que ens la vam treure, a l’hora de l'àpat, que vaig poder constatar que allò que intuïa amagat a sota d’un tros de teixit quedava ratificat, que Angelina és tot el que diuen, una professora molt estimada pels tots els alumnes que toquen a la porta del la seua acadèmia resseguint el boca orella. Però bé, comencem l’entrevista amb aquesta periodista improvisada que soc jo.

Com va arribar a la música i amb quin instrument?

La música sempre ha format part de la meua vida. Recorde que quan era xicoteta ja inventava cançons. I somiava en poder tocar algun instrument. Però bé, els meus instruments preferits han sigut la guitarra i el piano. Els meus pares em van dir que un piano no cabia en casa. El piano encara que fora de paret necessita un espai. Jo això ja ho sabia perquè en casa érem set persones, però en eixes edats, ja se sap, que per demanar que no quede. Finalment em vaig conformar amb la guitarra, però amb l’esperança que algun dia podria tindre eixe piano.

Mentrestant vaig començar la guitarra amb Antonio Garcia que aleshores donava classes a l’Escola Municipal de Belles Arts, però no em vaig arribar a presentar a examen. Per mi la guitarra era un entreteniment. I això em va valdre per a poder tocar cançons quan anava a les acampades o s'ajuntàvem en colla, sempre anava amb la guitarra al coll. També m’agradava molt cantar, vaig cantar en un festival en Alcoi, Altea, i en un pub en Benidorm, va ser una bona època, m’apuntava a tot el que fora cantar.

Passaren els anys i a punt de casar-me, mentre miràvem pisos, quan vaig entrar en una de les habitacions d’un pis li vaig dir a Paco, aleshores el meu promès, esta habitació és per al piano, em va mirar i em va dir que seria així de seguida que poguérem. (somriu). He tingut la sort de tindre un home al meu costat que m’ha ajudat i recolzat en tot moment. Ha sigut un bon amic i un bon company.

Com va estar la decisió de matricular-se en el conservatori?

Aleshores jo treballava en Pla Ferrando. Al cap d´un temps vaig deixar la botiga, li vaig dir al meu home que m´apuntava al conservatori. Això era l´any 1983. Era una cosa que ho duia dins de mi, vaig pensar que ja no ho podia allargar més. Així que em vaig matricular en el Conservatori d’Alcoi, aleshores encara un Centre adscrit al conservatori d’Alacant que anys després va acabar sent considerat Conservatori Professional.

Quins van ser els seus professors?

Feia deu anys que havia deixat les primeres classes de solfeig amb Don Gregorio Casasempere, després vaig passar per donya Pilar Mompó, una de les poques dones que han dirigit l’himne en Alcoi, era molt dura. Així que, vaig reprendre els estudis on m’havia quedat, quart de solfeig. Vaig acabar el solfeig i vaig començar piano amb Marisa Blanes I, després vaig continuar amb Mª Angeles Belda amb qui vaig acabar els estudis. Posteriorment vaig realitzar cursos de perfeccionament de piano amb Fernando Puchol, professor en el conservatori Oscar Esplà d’Alacant. També vaig ampliar els estudis de postgrau en Harmonia amb Eduardo Terol, Contrapunt i Anàlisis amb Carmen Verdú.

I després de l'instrument què? Perfeccionament? Classes? Tenia alguna cosa en ment?

Vaig acabar els estudis amb 41 anys. Els estudis de música ara són molt més rígids que abans. És a dir que has de fer les assignatures que toca en cada curs. Jo vaig estudiar encara amb el pla d’estudis del 66, cada any anava fent les assignatures que podia més el piano. Mentrestant van nàixer el meus fills, vaig tindre problemes, com passa a tothom, coses que passen en la vida de cadascú, quan un ja no és un adolescent i es dedica només a estudiar. Portar casa i estudiar va suposar per a mi una època una miqueta estressant, però ho vaig portar amb molta il·lusió. Crec que he tingut molta sort amb els professors perquè m’han ajudat molt i m’ho han fet fàcil compaginar estudis i la vida diària.

Quan vaig acabar la gent va començar a preguntar-me si podria donar classes i vaig començar a fer classes entre els familiars i els veïns. Sempre vaig considerar que donar classes era una opció, m’agrada molt ensenyar.

Després vaig estar cinc anys en una escola de música, en Ibi, i dos, en la Unió Musical d'Alcoi. Finalment vaig obrir una acadèmia. Cada dia em sorprenc de les coses que s’aprenen impartint classes. Els alumnes, especialment quan son majors, es meravellen quan comencen a tocar llegint la partitura. La veritat és que tocar qualsevol instrument es beneficiós per a tots i s’hauria d’ensenyar als xiquets des de xicotets.

Quines altres assignatures dona?

A banda de classes de piano, vaig donar cor durant dos anys, però actualment em dedique més a llenguatge musical, i a harmonia.

En quin moment es decanta cap a la composició?

Mai no he deixat d’estudiar i he tingut la sort de trobar-me en el camí amb grans professors que m’han ajudat com Mª Angeles Belda, Eduardo Terol, Carmen Verdú, fins arribar a Javier Darias, qui em va introduir en l’Escuela de Composición y Creación d’Alcoi (ECCA). I vaig començar a valorar i estimar la música contemporània.

Hem vist que es membre actiu de la Escuela de Composición y Creación Artistica, amb les sigles ECCA. Què ens pot dir?

Per mi va ser una sort molt gran trobar-me a Javier Darias, a qui professe una gran estima i un gran respecte, per la seua sapiència, que ha compartit amb nosaltres. 

 

 

 

Asociación de Compositores Sinfónicos que cursaron sus estudios en la ECCA y actualmente  siguen vinculados a través de Encuentros. (detrás) Javier Santacreu, Joaquín Gomariz, Jaime Botella, Javier Darias, Miguel Ángel Molina, José del Valle (centro) Vicent Berenguer, Angelina Abad, Rosana Ara, Eduard Terol, David Seguí, José Chafino (delante) Jordi Orts, Silvia Gómez, José Mª Bru, Paco Toledo, Paco Molina, Alfonso Romero, Carmen Verdú, Miguel del Valle.

 

 

Fiesta ECCA. Celebración con motivo de la concesión a Javier Darias del Premio Nacional de Música 2018. (detrás) David Seguí, Miguel Ángel Molina, José del Valle, Carmen Verdú, Jordi Orts, Javier Darias, Alfonso Romero,  Angelina Abad, Jaime Botella, José Mª Bru, Paco Toledo, (delante) Vicent Berenguer, Silvia Gómez, Eduard Terol, Paco Molina, Javier Santacreu.

S’hi dedica professionalment?

Si dir que em dedico professionalment significa si menge del que componc, no. Però si que és veritat que he compost unes quantes obres.

La primera obra que vaig compondre, per a clarinet sol, es titula Apcoa, dedicada al meu marit Paco, la va interpretar Eduardo Terol, en el Festival de música contemporània en Bacau (Romania), en 2012.

La segona està dedicada a ma mare, Eva, porta per títol Mareva, escrita per a conjunt instrumental on hi ha oboè, clarinet, piano, violoncel, marimba i temple-block. Va ser estrenada en Romania per «Archaeus Ensemble» i dirigida por Liviu Danceanu, en 2015. Més tard, el 2017, la va interpretar Ansamblul «Ars Poetica» i la va dirigir el rus Oleg Palymski, en Chisinau (Moldàvia). De la que guarde un magnific record.

El 2015 vaig compondre per encàrrec, l’obra «Nivados» per a piano, clarinet, viola i violoncel amb música reproduïda per ordinador. L’obra en qüestió era per a promocionar en Internet mitjançant un vídeo, book trailers, la novel·la, Nidos vacios, de Arancha Jordà, una bona amiga. Abans d’escriure res, em vaig llegir la novel·la. Va tindre una gran alegria quan la va escoltar. Em va dir que havia sabut transmetre el rerefons de la novel·la a la música.

 

   Angelina Abad i Arancha Jordá

 

El 2016 es va estrenar en l’Auditori Municipal «Josep M. Bru» d’Agullent, Sombras de Ventura, dedicada a la meua germana Carolina. Era una obra per a piano i clarinet que van interpretar el duo format per Eduardo Terol i Sílvia Gómez Maestro.

De moment la composició no m’ha donat diners, però he de confessar que m’agrada superar el repte a què m’enfronta la composició, cada vegada que escric una obra.

Què em diu de la música contemporània, se la reconeix ací com cal? Veig que viatgen molt cap als països de l’est, com Romania o Moldàvia.

Com se sol dir, ningú no és profeta en la seua terra. Sembla que en els països de l’est la música contemporània és més valorada que ací. He tingut la sort que algunes de les peces que he compost les han interpretat i han sigut ben rebudes com totes les que componen els membres de l’ECCA. El públic d’allí és exquisit amb una cultura musical molt d’envejar.

 

Ha tingut algun problema pel fet de ser dona compositora?

En els llocs on he anat amb la meua música. Mai no he tingut cap problema pel fet de ser dona.

Està treballant en algun projecte?

He acabat un quartet de corda que es titula «Zeynos» esta vegada dedicada als meus fills, David i Pablo. El nom és un poc rebuscat, ja ho sé (em mira amb cara somrient, intueix que li preguntaré d’on ve eixe títol que jo no he aconseguit desxifrar intuïtivament de cap manera). És que els meus fills han nascut un dia onze, i vaig compondre una mena de trencaclosques.

Ara mateix estic il·lusionada amb un nou projecte. Estic component per a un grup de saxofons. És tracta d’un company de l’ECCA, Alfonso Romero, gran saxofonista, que dirigeix un grup de dotze saxofons.

Per acabar, com es veu en el futur?

En un futur continuaré component i quan acabe la docència em dedicaré a tocar més el piano ja que, ara per ara, no li puc dedicar tot el temps que voldria.

I fins ací l’entrevista/conversa que he tingut amb Angelina a qui desitge que continue amb la mateixa il·lusió com a compositora i com a professora i que puguem assistir a l’estrena de l’obra que té entre mans. No ens hem pogut abraçar però ens hem acomiadat amb el colze  com a salutació final. 

 

 

ESTELLÈS, UN ANY MÉS, VIU EN EL RECORD

 

 

Invocació petita

Com t’enyorava,

mar! Aquella llum crua

que s’ablania

al crepuscle, unes barques

lentes que van i tornen.

Com van i tornen,

com pel mar, per la trista,

humil, cansada

memòria, les coses

que fan créixer la pena.

Com creix la pena,

com aquest mar que enyore,

un mar o idea

d’extensió agitada,

inútil, sempre activa.

Temps de dolor. I. Cor de la fosca dins Balanç de mar. Obra completa 4. Vicent Andrés Estellés.

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: IRENE SOLÀ

 

Canto jo i la muntanya balla

Irene Solà

 

Una sorpresa agradable. Sí, he de dir que feia molt de temps que no gaudia tant amb la lectura d’una novel·la. Irene Solà, una jove escriptora amb un currículum que comença a fer goig, sense que ella se’n vanti, captiva el lector des de les primeres línies, podríem dir que ja des del títol del primer capítol d’aquesta seva segona novel·la, que, per cert, ha obtingut el Premi de Literatura de la Unió Europea aquest any 2020.

Solà, llicenciada en Belles Arts i màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual, a banda d’això és bàsicament una investigadora, moguda per una immensa curiositat. Va recol·lectant històries, les aplega, les relaciona i en fa una novel·la, com la que tenim a les mans, on tenen cabuda molts temes diferents, des del món de la bruixeria (vol donar veu a les bruixes com un acte de justícia, perquè considera que tot el que sabem d’elles és pels escrits dels homes que les van anar eliminant) fins a la retirada republicana després de la Guerra Civil, amb referència a les persones que fugien i al que van anar abandonant en la fugida. I enmig, les històries, les vides, dels habitants d’unes masies d’un poble pirinenc, tot plegat explicat d’una manera sintètica i precisa, amb un estil que sovint recorda la prosa de l’escriptor francès Jean Echenoz.

L’obra, que no arriba a les dues-centes pàgines, ens portarà, geogràficament, al territori de muntanya comprès entre Camprodon i Prats de Molló i l’autora hi farà parlar tots els possibles implicats, tothom que hi estigui de sempre, hi visqui o hi hagi viscut, hi hagi passat fugint o de visita; persones, animals, vegetals, minerals, bruixes i dones d’aigua, éssers difícils de classificar... fins i tot els núvols i els llamps, que prenen la veu a l’inici de la narració i que, alhora, ens posen en situació i ens presenten alguns dels personatges clau que hi anirem trobant. Tots formant un conjunt fins a fer-nos entendre que en una història tot hi té protagonisme i hi té alguna cosa a dir, encara que sigui un bolet collit per un home a qui matarà un llamp, i recollit per unes dones que són i no són d’aquest món.

El llamp que fulminarà en Domènec sota la mirada de quatre dones especials, i que destrossarà també la vida de la Sió, la seva dona, serà un element de l’atzar que desfarà la parella més envejada de la zona, la dels cabells més bonics (ell) i els ulls més blaus (ella). Anys més tard, un tret accidental d’en Jaume dels gegants (fill d’una dona d’aigua), que anava adreçat a un cabirol que se’ls escapa mentre estan de cacera, s’endurà la vida del fill de la parella, l’Hilari, nascut poc abans de la mort del seu pare. Un altre fet atzarós que farà miques, ara, la vida de la Mia, germana de l’Hilari i xicota d’en Jaume. Un tret de què ens parlarà, sense haver-lo sentit, l’agutzil del poble, tot aprofitant també per posar-nos al dia de les maneres de fer de la gent de les masies veïnes. La seva dona, la Neus, més endavant, farà una bona feina a casa de la Mia, que viu sola a Matavaques, aconseguirà que se’n vagi una presència que no volia acabar de marxar de la casa.

Em deixo de dir que Irene Solà també és poeta (el seu primer llibre, de fet, és de poemes: Bèstia) i això es nota en la seva manera d’escriure, sovint amb frases molt curtes i amb un ús freqüent del polisíndeton i l’onomatopeia, a banda de comparacions curioses i a voltes inesperades. I potser també per això hi ha un capítol que du el títol de “La poesia” on trobem un seguit de poemes de l’Hilari. El seu pare, en Domènec, també era poeta. Pare i fill compartien aquest do, a banda d’uns cabells bonics, i de la fatalitat. Cap dels dos, però, els escrivia, perquè posar-los sobre el paper era matar els poemes. L’Hilari els va dedicant a una bona colla dels personatges que s’ha anat trobant, i fins i tot se’n compon un per a ell mateix, que clou amb aquest vers: “Canto jo i la muntanya balla”, que donarà títol a la novel·la.

L’autora, en el capítol que titula “L’aürt”, arribarà a fer parlar la muntanya mateixa que, després de dir-nos, ja d’entrada, que no la busquem, que la deixem tranquil·la, ens explicarà la seva formació al llarg de milions d’anys, i acabarà dient-nos: “Haurà començat el moviment, una altra vegada. El desastre. El següent principi. L’enèsim final. I vosaltres us morireu. Perquè res dura gaire estona. I el nom dels vostres fills no el recorda ningú”. Però tot tornarà a començar, i hi haurà un nou territori amb nous habitants que viuran altres històries dignes de ser narrades, esperem que tan bé com ho ha fet Irene Solà en aquesta ocasió.

Pilar Castel Soler

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Editorial Anagrama. Barcelona, 2019.