Una sorpresa agradable. Sí, he de dir que feia molt de temps que no gaudia tant amb la lectura d’una novel·la. Irene Solà, una jove escriptora amb un currículum que comença a fer goig, sense que ella se’n vanti, captiva el lector des de les primeres línies, podríem dir que ja des del títol del primer capítol d’aquesta seva segona novel·la, que, per cert, ha obtingut el Premi de Literatura de la Unió Europea aquest any 2020.
Solà, llicenciada en Belles Arts i màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual, a banda d’això és bàsicament una investigadora, moguda per una immensa curiositat. Va recol·lectant històries, les aplega, les relaciona i en fa una novel·la, com la que tenim a les mans, on tenen cabuda molts temes diferents, des del món de la bruixeria (vol donar veu a les bruixes com un acte de justícia, perquè considera que tot el que sabem d’elles és pels escrits dels homes que les van anar eliminant) fins a la retirada republicana després de la Guerra Civil, amb referència a les persones que fugien i al que van anar abandonant en la fugida. I enmig, les històries, les vides, dels habitants d’unes masies d’un poble pirinenc, tot plegat explicat d’una manera sintètica i precisa, amb un estil que sovint recorda la prosa de l’escriptor francès Jean Echenoz.
L’obra, que no arriba a les dues-centes pàgines, ens portarà, geogràficament, al territori de muntanya comprès entre Camprodon i Prats de Molló i l’autora hi farà parlar tots els possibles implicats, tothom que hi estigui de sempre, hi visqui o hi hagi viscut, hi hagi passat fugint o de visita; persones, animals, vegetals, minerals, bruixes i dones d’aigua, éssers difícils de classificar... fins i tot els núvols i els llamps, que prenen la veu a l’inici de la narració i que, alhora, ens posen en situació i ens presenten alguns dels personatges clau que hi anirem trobant. Tots formant un conjunt fins a fer-nos entendre que en una història tot hi té protagonisme i hi té alguna cosa a dir, encara que sigui un bolet collit per un home a qui matarà un llamp, i recollit per unes dones que són i no són d’aquest món.
El llamp que fulminarà en Domènec sota la mirada de quatre dones especials, i que destrossarà també la vida de la Sió, la seva dona, serà un element de l’atzar que desfarà la parella més envejada de la zona, la dels cabells més bonics (ell) i els ulls més blaus (ella). Anys més tard, un tret accidental d’en Jaume dels gegants (fill d’una dona d’aigua), que anava adreçat a un cabirol que se’ls escapa mentre estan de cacera, s’endurà la vida del fill de la parella, l’Hilari, nascut poc abans de la mort del seu pare. Un altre fet atzarós que farà miques, ara, la vida de la Mia, germana de l’Hilari i xicota d’en Jaume. Un tret de què ens parlarà, sense haver-lo sentit, l’agutzil del poble, tot aprofitant també per posar-nos al dia de les maneres de fer de la gent de les masies veïnes. La seva dona, la Neus, més endavant, farà una bona feina a casa de la Mia, que viu sola a Matavaques, aconseguirà que se’n vagi una presència que no volia acabar de marxar de la casa.
Em deixo de dir que Irene Solà també és poeta (el seu primer llibre, de fet, és de poemes: Bèstia) i això es nota en la seva manera d’escriure, sovint amb frases molt curtes i amb un ús freqüent del polisíndeton i l’onomatopeia, a banda de comparacions curioses i a voltes inesperades. I potser també per això hi ha un capítol que du el títol de “La poesia” on trobem un seguit de poemes de l’Hilari. El seu pare, en Domènec, també era poeta. Pare i fill compartien aquest do, a banda d’uns cabells bonics, i de la fatalitat. Cap dels dos, però, els escrivia, perquè posar-los sobre el paper era matar els poemes. L’Hilari els va dedicant a una bona colla dels personatges que s’ha anat trobant, i fins i tot se’n compon un per a ell mateix, que clou amb aquest vers: “Canto jo i la muntanya balla”, que donarà títol a la novel·la.
L’autora, en el capítol que titula “L’aürt”, arribarà a fer parlar la muntanya mateixa que, després de dir-nos, ja d’entrada, que no la busquem, que la deixem tranquil·la, ens explicarà la seva formació al llarg de milions d’anys, i acabarà dient-nos: “Haurà començat el moviment, una altra vegada. El desastre. El següent principi. L’enèsim final. I vosaltres us morireu. Perquè res dura gaire estona. I el nom dels vostres fills no el recorda ningú”. Però tot tornarà a començar, i hi haurà un nou territori amb nous habitants que viuran altres històries dignes de ser narrades, esperem que tan bé com ho ha fet Irene Solà en aquesta ocasió.
Pilar Castel Soler
Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Editorial Anagrama. Barcelona, 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada