ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Núria Perpinyà i Filella (42)

NÚRIA PERPINYÀ I FILELLA
 

 SENSE PUNTUACIÓ

Com s’interpreta el buit? El silenci és un no-res que ho pot contenir quasi tot. Es pot callar per: por, indiferència, rebuig, torbament, perversió, maldat, broma, amor, complex, impotència, plor.

Es pot escriure amb exclamacions vehements com els romàntics; amb punts suspensius com els simbolistes; o amb punts racionals i punts i comes, com els escriptors realistes.

També ens podem expressar sense puntuació. Com una partitura sense tempo ni compassos que es lliura nua al músic i al director perquè la interpretin en el sentit més profund del terme.

El mateix fenomen, la mateixa forma pot tenir diverses funcions. La manca de puntuació s’interpreta de manera distinta en cada cas:

1)  Tradicional, com la “scriptio continua” medieval o xinesa, sense separació de mots.

2) Revolucionària, com l’abolició de la puntuació a l’avantguarda: poesia futurista, Maiakovski, Apollinaire, Cummings. Es tracta de trencar, d’expressar-se amb paraules amb llibertat, d’inventar tipografies noves.

3) Pedagògica, com a Saramago. L’escriptor comunista renuncia a dirigir massa el text i invita els lectors a participar-hi. La petita dificultat de l’absència de puntuació atorga llibertat i millora els lectors. La “lectio difficilior” els treu de la seva passivitat i els ensenya perquè els obligar-lo a pensar, en forçar-los a interpretar el text.

4) Lúdica i polisèmica, com el “nouveau roman” i la novel.la experimental dels anys seixanta. La literatura és un joc infinit i intertextual. El lector, el crític, també són creadors de l’obra perquè la completen amb les seves associacions i intertexts.

5) Existencialista, com a Beckett. La manca de puntuació assenyala la minsa connexió entre els fets i els pensaments; els buits del llenguatge i de l’ésser, la desorientació.


Puntuar és marcar opinar

És la respiració de la nostra ànima

La puntuació ostensible o oculta

Que com més sola està

Més ens necessita


a la xarxa... i més... i més... i més...
 

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Laura López Granell (41)

LAURA LÓPEZ GRANELL

 


Si la música fos


Si la música fos l'amagatall           
on desar les paraules preferides
perquè no et fugin mai, potser podries
cantar aquest plor que ha volgut plorar en vers.

Potser podries cantar la llunyania,   
ballar amb els braços sense moure els peus,
encaixar el vers que no encaixa
en la veu, com la gemma en
l'anell d'una promesa.

Que no hi veu ni sap dir clavell o rosa,  
el trau de la solapa de la boca. 


a la xarxa... i més... i més... i més...
 

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Glòria Calafell (40)

GLÒRIA CALAFELL MARTÍNEZ

MATÈRIA INDEFENSA

Sota l'exultació del sol,
guaito el teu son i l'au oculta
amb bec golafre que menja de tu.
Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
Sento una forá, però,
-vehement i imperceptible-
que remou focs de desig i record,
obeeix l'amor i combat la mort
amb l'agulló inclement
                                     de l'esperança.



a la xarxa... i més ... i més...

MENJARS, LLEPOLIES I ALTRES SUBTILITATS

Hi ha coses que no es deurien de fer quan estàs fent una altra cosa, com mirar el correu electrònic mentre esperes que la llet alce el bull, moment en què hauràs d'abocar el preparat i remenar sense parar, per fer uns flams. I tot sabent que no ho deuries de fer ho has fet, l'has mirat. Aleshores, has comprovat qui era que t'havia enviat el missatge, i encuriosida per la insòlita rebuda, has deixat per un moment el que estaves fent, l'has obert i t'has posat a llegir-lo per conèixer el més prompte possible a què era degut que se n'haguera recordat de tu després de tant de temps de silenci. Qui se t'adreçava volia fer-te saber que, a partir d'ara, té una nova adreça, que aprofitarà per diversificar els diversos assumptes que sembla que fins al moment li anaven tots dins del mateix sac. Per uns instants els ulls se t'han omplert de llumenetes tot creient que se n'havia recordat de tu i és per això que t'ho feia saber. Tant de temps sense tindre noticies sobre la seua persona t'havia convençut finalment del poc interès que li havies suscitat, i la rebuda d'aquest correu t'acabava d'obrir noves i renovellades expectatives. Però no, és un escrit tipus, un reenviament massiu adreçat a totes les amistats en nom de dona, perquè l'escrit comença per la paraula «amiga», sense res més, ni una sola vegada has vist escrit el teu nom. En això que t'ha vingut al cap que potser ha estat un senyal per què no l'oblides. Està intentant dir-te que li tornes a escriure?. Ha estat un pretext el correu electrònic per posar-vos novament en contacte? Això ho penses tu, però la realitat, de ben segur, és una altra. Si així fóra no seria millor anar de cara i dir les coses a la cara, sense missatges en botelles; sobretot, ara que ja no pensaves en la seua existència després que havies cobert aquell raconet del teu cervell amb una pàtina de pols de quatre dits. I en això que t'han vingut al cap unes paraules  que vas escriure fa un temps, que tan bé et van funcionar,

La pluja tardorenca t'ha anat fent desaparèixer com ho fa una goma d'esborrar de nata. Tan sols havies estat un dibuix fet a llapis.

Mentre estaves llegint el correu i pensant totes aquestes coses, de cua d'ull anaves mirant el perol de la llet que començava a fer espuma, assenyalant que en no-res hauries d'abocar el preparat i remenar durant uns minuts abans d'abocar la mescla en les corresponents flameres.  

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Maria Beneyto (39)

MARIA BENEYTO

 L’ENGANY


Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.


Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.


a la xarxa... i més...

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Roser Matheu i Sadó (38)

ROSER MATHEU I SADÓ

Poema de la fam (fragment)



VII

Com, en ser nit, dintre la casa
els llums s’apaguen un a un
i a la llar queda sols una rogenca brasa
que redueix la visió a un punt;
així en la nit que visc, impietosa,
dins ma casa de llàgrima i de clam
tota flama s’és fosa,
i sols queda als meus peus la brasa de la fam.

Abans, al ple del dia,
mida, i forma i colors assaboria
amb l’esguard net de dubte i de neguit;
i heus aquí com jo tenia
el món imaginat i definit.
El cel, un sostre blau on l’ala topa;
el núvol, a la corda del vent estès llençol;
el mar, un verd licor dins una immensa copa
amb escuma de perles i de sol.
La terra, bella estesa de delícies,
ritme d’infantaments —brotons i nius—,
a flor de pell, en ondulants carícies,
pessigolleig d’argent de fonts i rius.

Damunt el son de minerals compactes,
l’ocell acolorit i envernissat,
i el riure de les cataractes
estripant verds de cor inviolat.
Formiguejant damunt la viva crosta,
cent mil colors de pell
que de trenc d’alba fins a toc de posta
malden amb la pregunta i la resposta,
llançadores del cor i del cervell.
I enllà dels horitzons, marcant un límit,
la xemeneia fumejant del món,
muntanya inaccessible al petjar tímid
que mai ningú li ha conegut el front.
Massís que d’un igual no s’agermana,
poderós de misteri i soledat
que té al sòcol la llarga caravana
ratllant de fosc el blanc immaculat.
Quan aquest nom al llavi se m’esqueia,
el mapa s’enfosquia d’una ombra de safir;
només, brillant, la blanca xemeneia
d’on mai s’aixecaria humà respir.

Així era la meva geografia
simplificada dins el pensament,
segur de retrobar-hi cada dia
cada cosa al seu lloc, impertorbablement.

Tu, brasa de la fam, roent desvari,
m’has desfet aquest món, en projectar-hi
la teva lluïssor d’ombres i crims;
ara miro la mar com un buidat aquari,
la terra com un erm amb oasis de llimbs.
Al blau més alt, penjant de claus d’estrelles,
garlandes de collites en forcs d’encantament,
i una rata pinyada damunt d’elles,
obrint un ample d’ales que tapa el firmament.
Un puntet blau ha mort dins l’ombra:
és l’última lluerna, l’últim recer de goig;
i crineres i lloms fugen sens nombre,
a grans bots enfollits, enribetats de roig.
I la teva claror que recrema l’entranya
—únic fanal per a l’únic camí—
il·lumina només una muntanya
d’inaccessible pa, d’un alt que no té fi.

Anem, desesperada caravana meva,
amb cordes d’impossible entrelligats els flancs;
deler, neguit, tant si plou com si neva,
a l’esforç sense treva
per marcar amb els deu dits somniats esvorancs.
Aprofitem-nos de l’horrible guia
—el temps no marca ja la nit ni el dia—:
la muntanya, un reflex d’obsessionat vermell;
d’un betum de follia
s’enllefisquen les puntes del cabell.
La tenebra ha engolit platja i altura;
només el pa, només el pa perdura,
dret, dins l’abís pregon.
Brasa cruel, ah!, dura, dura,
quan tu t’apaguis s’apagarà el món.


Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012) 


a la xarxa... i més... i més...

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT:Olga Xirinacs (37)

OLGA XIRINACS

HO DIU LA BÍBLIA I NO ÉS MENTIDA

Muralla endins hi ha un bar de putes,
muralla amunt hi ha deu canonges.
Les unes van de nit
i els altres van de dia,
tots plegats fan el cicle del temps.
Acompleixen les hores i els ritus
al so vibrant de la Capona,
que batalla per bons i dolents,
tal com està manat des dels rellotges públics.
Tots i totes s'afanyen per la vida
celestial i carnal,
potser les unes més que els altres,
és cosa de l'ofici, prou sabuda.
De tard en tard, recordo aquella dita subversiva
i em pregunto, sabent que la resposta ja està escrita:
¿Qui arribarà primer
a la terra promesa?

a la xarxa... i més...i més...

CAMINS, DRECERES I LLIBRES

Mira que arriben a ser estranys els camins que ens pot portar fins a la lectura d'un llibre. La curiositat per saber com podia fer de narrador un llapis em va portar a llegir El lápiz del carpintero de Manuel Rivas. Un títol que em va caure en gràcia i que vaig conèixer gràcies al Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó imparteix des de fa anys en la UNED de Vila-real i en el qual estic apuntada des de fa temps. Si la memòria no em falla, el comentari sobre aquesta novel·la va ser el curs passat, i com sempre faig me la vaig apuntar a la llista de llibres pendents de compra.

 

I sí, era veritat un llapis de fuster va passant per moltes mans fins que finalment va a parar al personatge fosc del relat de El lápiz del carpintero, Herbal. El llapis tot i ser un objecte inanimat cobra vida cada vegada que aquest personatge el pren a les mans, per contar-nos les interioritats que només ell coneix. I, sí, sembla una miqueta màgic això que un llapis es pose a contar històries, però no ho és tant si pensem que molt sovint en la nostra vida personal veiem coses que ens venen recordades a partir d'altres. I així cada vegada que Herbal agafa el llapis, li venen al cap un grapat d'històries de les que mai no eixiran als llibres d'història, perquè els llibres d'història no s'entretenen en contar-nos amb detall les minúcies que passen a la gent normal i corrent, només s'entrenen contant-nos els fets més rellevants sobre els personatges més prestigiosos. La resta de mortals són obviats com si no existiren, quan són els que realment escriuen la història. Perquè la història està formada de xicotetes històries que componen la història de les històries. Bé, i després d'aquesta xicoteta dissertació sobre el que és la història, només em resta dir que El lapiz del carpintero és una peça més dins la baula del nostre passat. Un passat que pocs llibres de text han contat, ni abans, ni ara.   

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Tònia Passola (36)

TÒNIA PASSOLA

És a l´abril, al maig



És a l'abril, al maig,

quan l'aigua enxopa amb plaer les arrels

i aquestes brollen la claror d'un any.

Quan la il·lusió du

rock als ulls mentre passeja la llum

despullada i feliç sobre l'asfalt.

Quan la finestra s'obre

al verd, sense retícula d'eixample

i el dia s'engrandeix com una panxa.

És a l'abril, al maig,

mentre els nens botirons són plàcids monstres

al cotxet i els nadons amb cara de granota,

petits prínceps que imposen el seu regne.

És a l'abril, al maig,

quan em pot agafar el desig suïcida

-el que sí respirem i anomenem instint-

L'infinita, la vella i dolça valentia

de ser mare, d'omplir-me,

d'estrangular-me amb una nova vida.



a la xarxa... i més... i més...i més... i més...

EN EL 101 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE JOAN VALLS

PAISATGES DE SERRA I VALL

I

Ací dalt, on tot és llum

i tot blau de cel en festa,

on vibra l'aura en les mates

de la salvatge foresta.

Ací dalt voldria jo,

una vesprada serena,

quan els núvols encotonen

com a joia l'alta cresta

i talla tires de brisa

La venablina oreneta,

I el sol, amb tristor de l'Àngelus,

té ferides de rosella.

Ací dalt voldria jo

Morir bevent-me una estrella

diluïda en un bes cèlic

i amb tòxics de ma quimera.

La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, València, 2007.