dimarts, 8 de maig de 2018

CAMINS, DRECERES I LLIBRES



Mira que arriben a ser estranys els camins que ens pot portar fins a la lectura d'un llibre. La curiositat per saber com podia fer de narrador un llapis em va portar a llegir El lápiz del carpintero de Manuel Rivas. Un títol que em va caure en gràcia i que vaig conèixer gràcies al Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó imparteix des de fa anys en la UNED de Vila-real i en el qual estic apuntada des de fa temps. Si la memòria no em falla, el comentari sobre aquesta novel·la va ser el curs passat, i com sempre faig me la vaig apuntar a la llista de llibres pendents de compra.
 
I sí, era veritat un llapis de fuster va passant per moltes mans fins que finalment va a parar al personatge fosc del relat de El lápiz del carpintero, Herbal. El llapis tot i ser un objecte inanimat cobra vida cada vegada que aquest personatge el pren a les mans, per contar-nos les interioritats que només ell coneix. I, sí, sembla una miqueta màgic això que un llapis es pose a contar històries, però no ho és tant si pensem que molt sovint en la nostra vida personal veiem coses que ens venen recordades a partir d'altres. I així cada vegada que Herbal agafa el llapis, li venen al cap un grapat d'històries de les que mai no eixiran als llibres d'història, perquè els llibres d'història no s'entretenen en contar-nos amb detall les minúcies que passen a la gent normal i corrent, només s'entrenen contant-nos els fets més rellevants sobre els personatges més prestigiosos. La resta de mortals són obviats com si no existiren, quan són els que realment escriuen la història. Perquè la història està formada de xicotetes històries que componen la història de les històries. Bé, i després d'aquesta xicoteta dissertació sobre el que és la història, només em resta dir que El lapiz del carpintero és una peça més dins la baula del nostre passat. Un passat que pocs llibres de text han contat, ni abans, ni ara.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada