divendres, 25 de novembre del 2011

Miquel Ferrandiz. El mestre poeta


Amb aquest poeta MIQUEL FERRANDIZ BATALLER (1877-1962)  i amb aquest poema dedicat al seu poble, Aielo de Malferit,  vull donar a conèixer poetes poc coneguts de la Vall d'Albaida que cal no oblidar.
A continuació una xicoteta mostra. En breu la continuació del poema.


Escoles actuals d'Aielo de Malferit

AL POBLE D’AIELO


INTRODUCCIÓ
No estranyeu que vos parle este mestre
que ha arribat a alcançar la vellesa,
i que ho faça en renglons¹ curts o en vers;
perquè ja chocheja² ;
i els records del passat l’atormenten³;
i l’edat aquella
que solia, mogut per l’afecte,
tirar en impremta
algunes fulletes⁴
que m[on] afecte i sentir es diguera,
ara, en temptació,
davant se’m presenta
i m’obliga a posar-me a la crítica
d’esta concurrència,
i que us diga el que sent el meu cor
ara en la vellesa.
Així doncs, (es)comence⁵ implorant
la vostra indulgència
per a aquest(e) mestre
i guillat⁶ poeta.


I
EL XIC
Vaig conèixer un xic en el poble,
quan jo jove era
i exercia ma professió
en l’Escola Vella,
que sentia un afecta tan gran
per Aielo i la seua terreta
que somiava pujar-lo hasta el cel
si en sa mà estiguera.
“Oh que bell⁷ que és el poble on vaig nàixer!”
–ell deia en freqüència–.
“Estic cert que no es troba com ell
ningun⁸ altre per tot el planeta”
“El riu Claria(no),
en ses aigües de gran transparència,
pren sa imatge, gojós,
i l’abraça en delicadesa,
i l’amaga en son curs⁹ i l’arrastra ¹⁰
fins a la Ribera
per a, ocult, gojar-se
en sa gran bellesa”.
“L’Ombria, Solana,
L’Estret, Serratella,
li fan guàrdia a tota hora i el guarden
de maldat o enveja
d’altres pobles veïns que podrien
robar sa bellesa.”
    “El riu i l’Arca(da),
L’horta nova i vella;
els barrancs, juncars,
baladres, la sèquia ;
les cases de camp
i entre elles la Sènia;
vinyes, garrofers
i tanta olivera...
formen un conjunt
de tant gran bellesa,
que em fa perdre el sentit i me posa
en el Cel i de Déu en presència.”
    “Oh que bell ¹¹ que és el poble on vaig nàixer!”
–repetia aquest xic en freqüència– .

------------

¹ Alcover indica que es tracta d’un castellanisme. En un escrit, “ratlles, linies”.
² Castellanisme. “Fer catúfols o caduquejar (un ancià).”
³ Alcover recull el verb ATORMENTAR com a derivat de TURMENTAR.
⁴Diminutiu de “fulla”. En llengua estàndard, en aquest context caldria utilitzar “full”. Alcover, però, recull FULLA “peça rectangular de paper”. Documentat ja a les acaballes del segle xvii (Gazophylacium Catalano-Latinum), en Llorente...
⁵Alcover explica que la forma ESCOMENÇAR és dialectar. S’usa per COMENÇAR al País Valencià i a Tortosa. Documentada, per exemple, en Llorente.
⁶Original, “chiflat”.
⁷Original “hermós”.
⁸Cap.
⁹Original, “cauç”.
¹⁰Alcover indica que “arrastrar” és un castellanisme introduït modernament per ARROSSEGAR. Pràcticament no té incidència en els documents del xvii i xviii.
¹¹ Original “hermós” .


Miquel Ferrandiz. El mestre poeta. Anàlisi i estudi de l’obra poètica de Miquel Ferrandiz a cura de Mª Josep Micó. Col•lecció Homenatges – 3. IEVA,2002.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Fem camí. Suagres vigila

bancal de vinya, amb Suagres al fons

Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)


Aquest ontinyentí amb arrels otosines rememora anys d’infantesa al mas de Suagres en Otos. Amb Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000, Josep Sanchis camina entre el passat i el present, vol retre homenatge a la mare (a les mares). La terra, el paisatge, els topònims de la infantesa, els llocs que abasta la vista, els costums, els petits miracles quotidians, els dolor, la por, la tendresa, la vida callada d’un temps passat, tot plegat, renaix mitjançant un valencià “de ferro, /arrebossat de terra”.

Aleshores
amb barquetes
d’anou
navegàvem
pel riu
al bassó


Tinc el cabàs ple d’enyorança,
i el fenàs entre les mans
que lentament em talla.
Tinc un conhort de recança
que cada instant em somou,
un fresc record d’alcavors
dels màrgens robuts de Suagres,
de pedra ampla i malament reposada,
de pati obert i albarda penjada,
de forcats de fusta esberlada,
de forrellat rovell,
de reixa trencada a l’albarís.
Tresque estius de grans bancals,
veremant trossos d’infantesa
vora la bassa,
com una sagrantana estesa,
enyorant el castell de la plana,
i tu, marenostra, com la mare terra,
al bell mig de la vall,
a aixopluc del Benicadell.
Tinc recança d’oronelles i aixavegons,
de pluja fina i avions de paper,
uns núvols de torre talment donzella.
La infantesa, com la tendresa, com Martí i Pol,
i ara fa olor d’albercoc de galta roja,
de bresquilles i carabassons,
de carabassat i formatge fresc,
de garrofa i codonyat,
de palla al cabàs,
de cardinxes i llepasses,
i rebolcons,
i de sofre a l’ermita,
en aquella era de Suagres.

detall de la porta d'entrada


Un tast de la seua producció poètica:

-A poc a poc el goig, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1990.
-Pedravella (dins Viure Ontinyent, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1994).










detall d'una de les cantonades




-Tast de solitud, Alzira, Germania, 1995.
-Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000.