dilluns, 20 de maig del 2013

BENVINGUDES LES BONES NOTICIES POÈTIQUES

A hores d'ara encara em trobe pels carrers d'Oliva amb el ressò de les seues veus poètiques, i per poc, que no me n'he anat ja camí d'un altre poble, quan m'he creuat amb una noticia que m'ha omplit d'emoció, Àngels Gregori ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona del 2013, els titulars parlen de la noticia, però també he cregut escoltar les paraules emocionades de l'Àngels en una entrevista que li han fet a Núvol, veient el seu rostre m'imagine com estarà de contenta.

Des d'ací enhorabona, Àngels! Quines ganes de veure publicat el poemari i de tenir-lo a les mans per llegir-lo i així poder continuar amb el passeig mamprès per aquestos carrers olivans que són un goig. De moment m'acontente amb un poema extret del Llibre de les Brandàlies, per anant fent boca:
 

Seguiré complint anys
com qui demana una copa
i la pren ben de pressa,
perquè sé que el temps,
igual que el gel,
es fondrà aviat.
I si tinc la pell verda
és perquè,
com la fruita collida d'hora,
encara estic un poc tendra.

Àngels Gregori (2007) Llibre de les Brandàlies. XIV Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Edicions 62.


Però, però encara no m'havia acabat de sacsejar aquesta bona noticia, i n'he rebut una altra no menys satisfactòria i agradable, Toni Espí acaba de guanyar el VIII Premi de Joan Perucho de poesia que se celebra en la Vila d'Ascó amb “El grum i la morca” serà cosa de llegir aquesta al·legoria de la vida exemplificada en el procés que va de la flor de l'olivera a l'oliva, i del procés de l'oli a la morca. 

I una xicoteta mostra que he trobat en el poemari Reconstrucció on ja s'albira el tema tractat en el que acaba de guanyar,
 

L'HOME-ARBRE

3
De les oliveres que vas plantar,
he tastat una oliva.

I se m'ha omplit la boca
d'un regust amarg i aspre
que m'ha perdurat fins al vespre.

Com perviu, encara aspre,
el record de ta mort
tan amarga.

Antoni Espí Cardona (2007) Reconstrucció. XVII Premi Comas i Maduell de poesia (Premis literaris Ciutat de Tarragona 2006). Cossetània Edicions.


Olives de collita pròpia i fotografia del meu album particular.

dimecres, 8 de maig del 2013

COMMEMORACIONS, CELEBRACIONS I FESTES PAGADES



Aquest matí quan m'he alçat, la primera acció que he fet ha sigut mirar el whatsApp. Aquest detall no implica que estiga enganxada d'aquesta aplicació de missatgeria instantània, sinó que és la manera més ràpida de comunicar-nos entre la família, que ara mateix ens trobem una miqueta escampats, una manera d'estar en contacte sense importar-nos les hores de decalatge que ens separen d'alguns dels seus membres, que caldria tenir en compte, ubicats en un llunyà i paradisíac departament d'ultramar francès.

La veritat és que anit al poc de gitar-me i quan estava entrant en el trànsit al son em va espavilar el to que m'avisa les notificacions del whatsApp. En aquell estat en què em trobava només vaig poder articular una paraula “algú ha xiulat” i tot seguit em vaig adormir tot pensant que al matí ja miraria qui deia què.

Per això aquest matí he pogut resseguir el fil de la conversa que deia:

- Demà és festa pagada i passat també.
- I quines festes son? Han preguntat tots - els que estaven desperts -.
- Demà és commemora la fi de la II Guerra Mundial i despús-demà és l'Ascensió.
- Per l'Ascensió cireres al muntó, diu un refrany, ha contestat algú altre.
- Què bonic!. Ha escrit un darrer missatge.

És així com m'he assabentat que, hui, huit de maig se celebra la fi de la Segona Guerra Mundial, commemoració que desconeixia per la qual cosa m'he servit d'Internet que tot ho sap, i així la Viquipèdia m'ha desembolicat mitjanament la història. Els francesos tenen unes dates que no perdonen, com le 14 Juillet en què es commemora la presa de la Bastille entre altres coses. També he sabut que, hui, els alemanys també fan festa, per la qual cosa deduisc que en faran alguns països més, perquè implicats en la contesa n'hi havia molts més. En Espanya, que jo recorde se celebrava el 18 de juliol, data considerada des de llavors el dia per antonomàsia del regim franquista i l'inici del Moviment Nacional, en la democràcia, quan aquesta festivitat es va treure, sempre vaig pensar que es podria canviar la data per la de la fi de la Guerra Civil Espanyola l'1 d'abril de 1939, i commemorar aquesta data com a referent d'una crònica que no devia de tornar a passar mai més, però encara estic esperant, tot i que sempre hi ha gent que commemora el 14 d'abril en què la Segona República va guanyar en les urnes el 1931, això passa només a nivell personal o d’institucions, mai com a commemoració reconeguda per l'Estat. En les Espanyes,  en això anem per lliure, la nostra va ser una guerra només per a nosaltres, els del país, i a hores d'ara encara tenim dissabte per fer. Altra cosa són les celebracions que cada col·lectivitat del país celebra a nivell perifèric en què cadascú rememora allò que considera el més important per als seus habitants.

Pel que respecta a l'altre dia de festa, l'Ascensió, vaja, no me'ls imaginava tant catòlics i practicants els francesos, i això que són una República. En aquest país nostre de les espanyes les festes de mitjan setmana les han traslladades als diumenges i sembla que hagen perdut el sentit, diríem la gràcia de tenir una festa a l'endemig de la setmana. Com que he escrit açò a corre-cuita no ho he pogut investigar a fons, però no estaria de més que ho fera en tenir més temps. Desconeixem tantes coses del país veí. Ho vaig descobrir un any que vaig estar un parell de dies en Mont-de-Marsan, vaig comprovar que, tot allò relacionat amb el món taurí, els agrada tant o més que ací, i nosaltres, la pell de brau, en tenim penjat el marxamo.




Els meus peus refrescant-se al riu per continuar el camí entre Ràfol de Salem i Salem.


dilluns, 6 de maig del 2013

EN LA FRESSA DEL DIBUIXANT, LES PARAULES XIUXIUEGEN


Ja sé que per parlar de Joan Navarro no calen molts circumloquis, el personatge s'ho val, prou que ho sé, potser les presentacions poden obviar-se i sense més presentar el poeta i el poema. M'ho imagine. Perquè, qui no coneix Joan Navarro?. Però la veritat és que feia dies que anava cavil·lant com presentar-lo o almenys trobar un pont d'enllaç cap a la seua poètica, quan sense voler, i mentre llig aquestos dies Viatge a Itàlia de J.W. Goethe, he ensopegat amb un paràgraf que m'ha enllumenat en allò que volia dir però que no acabava de trobar,

escriu Goethe:

L'experiència ens mostra a bastament que els poemes, qualsevulla que sigui llur gènere, semblen demanar dibuixos i gravats al coure, i fins els pintors mateixos solen dedicar les més detallades il·lustracions a passatges concrets de qualsevol poeta. Per això és tan lloable la idea de Tischbein segons la qual el poeta i l'artista han de treballar conjuntament a fi de crear d'aquesta manera i ja de bon principi un tot únic. Les dificultats que això pugui reportar disminuirien considerablement en els casos de petits poemes, d'abast i comprensió fàcils.


Referent a l'asseveració que en fa Goethe sobre aquesta qüestió dues coses: una d'aprovació i l'altra de dissensió, és veritat que molt sovint els poemes demanen dibuixos o gravats i això ho hem vist darrerament en la correspondència que s'ha instal·lat entre Joan Navarro i Pere Salinas, ara bé les dificultats a què al·ludeix Goethe respecte de casos de petits poemes, d'abast i comprensió fàcils ho pose en dubte. 




 Fotografies dels dibuixos cedits pels autors que es poden veure en Atlas.

Crema el temps en aquesta artiga, el solc mineral dels ocells, la barca del sol que s’abandona entre la malesa. T’acostes a l’ull de l’infinit i contemples la resplendor dels carboncles, les baies extraviades, la mirada d’Orfeu: L’onada de gel de la gran ferida.





La darrera ullada sobre el món: El dacsar celest i l’arc d’or dins la vall boscosa. L’oli dels cellers: L’eco de les veus familiars: Gemec de la sènia: Caixons plens d’aigua i arena. Una esmerla s’amaga entre les falgueres del jardí: El cos de l’espai: El volum de l’alè: L’argila. La denudació dels fruits carnosos de l’hivern: Litoral de la vasta claredat.




Enrenou d’ocells dins del fullam de la pinassa. L’or cura els líquens de la memòria, l’obaga de l’ànima, els sots de l’aire, els tàlvegs que ningú no transita: Deshabita el balm de les paraules: Ens submergeix en l’esdevenir de les corol•les ardents:


 

ATLAS(Correspondència 2005-2007)Pere Salinas - Joan Navarro

Autors: Pere Salinas i Joan Navarro Texts introductoris: Daniel Giralt-Miracle i Enric Sòria Traducció al castellà: Lola Andrés Disseny i maquetació: Estudi Paco Bascuñán Tàndem Edicions ISBN 978-84-8131-824-1