dilluns, 17 de setembre del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Maria Barbal (61)



MARIA BARBAL


SELLUI
En pendent

La senyora ens ha dit que només hi ha vint minuts entre Balestui i Sellui. Es veu allà, no gaire lluny. A l'estiu s'obren algunes cases, però a diferència de Balestui, en l'actualitat, durant les altres estacions de l'any, queda deshabitat. Les dades que tenia eren d'un altre signe. El 1988, hi havia quatre habitants en dues famílies i amb tres cases més usades al bon temps. S'hi auguraven problemes per mantenir la població actual.
          Fa un xic que la boira s'ha alçat i el sol té una virulència sorprenent. Ha passat l'hora del migdia. El gos continua l'avantguarda i ha agafat amb ganes el camí cap a Sellui. No busca les ombres com jo i encara s'embranca en petites excursions amunt i avall de la pista, pel dret. Ens preguntem si es tracta de l'instint caçador o només és el de tafaner. Un tractor ben carregat d'herba ens deixa passar i rebem la salutació d'un home gran que el comanda.
          Avancem, en la calor i sota el cel ben blau i, efectivament, Sellui és bastant a prop i hi ha bon camí que hi porta. És un poble d'imatge escalonada, sota roca, amb la qual ens quedem per la manca de temps. uns cables enlletgeixen el panorama. Sens dubte, a Sellui, hi ha electricitat.
          Ens espera un retorn pel bonic camí d'alzines on trobarem d'altres caminants de l'estiu, quatre persones amb aire d'anar a passar una estona agradable. Penso que a Balestui s'ha produït el renaixement, aquells que els llibres més recent no auguraven.
          El nostre guia, amb la cua alta, no deixarà mai el seu lloc i ens conduirà, sense vacil·lació, a Peramea. Allí, l'espai al voltant de l'om és ocupat per cotxes, criatures, persones grans i gossos. Tot un bellugueig vital que ens acompanyarà durant els minuts de fresca i de repòs que ens concedim després de l'horeta llarga sota la calor intensa de l'excursió de tornada.   

Camins de quietud. Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu. Maria Barbal. Edicions 62, 2001.
 
a la xarxa... i més... i més...  


dissabte, 15 de setembre del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Antonina Canyelles (60)



ANTONINA CANYELLES



Menjaràs morena, no altres peixos.
Menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.
Acabaràs amb el cos ple d’autopistes.

Putes i consentits. Antologia poètica. Lapislàtzuli, 2012.
  

a la xarxa... i més... i més...
 

dimarts, 11 de setembre del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Caterina Albert (Víctor Català) (59)






LA DAVALLADA

Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son regatell de la solana.
La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant a ficar-se a l'ermita. Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap a aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga extremitud.
Què feia allà? Esperava a En Matias. Ell li havia promès que pujaria i ella l'esperava.  —Serà tardet — havia advertit l'home, i ara la dona entenia per què ho havia d'esser tard, En Matias jugava. Era la festa petita d'en Murons, i en totes les festes quelcom d'importants s'hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s'hagués plegat el joc; més després si que pujaria. També d'aquest detall n'estava certa, avui. Per això permaneixia en la solana.
La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar; mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar sencera perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada, les passes d'En Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.
Pujava apressat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per enganyar-la a ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritable d'aquella llarga nit blanca. Ella l'anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i quan el veié tòrcer cap a l'ermita el cridà amb veu natural. Ell s'aturà sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s'hi atansà poc a poc , sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l'Ànima.
—I ara! Ja ets aixecada!
—Encara no m'he ficat al llit...
I a seguit, sense crits, sense gestes, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quan li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d'una inscripció lapidaria, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons.
Quan ella hagué acabat, en el rostre d'En Matias s'hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.
Veient que no obria boca, ella li signà l'ermita.
—Ara, ja t'ho deus pensar ... Jo, allà dins, mai més!...Però no he volgut  anar-me'n sense dir-t'ho...
El rostre cadavèric d'ell es desencaixà absolutament sota l'acció d'aquelles noves paraules.
—Què! —murmurà d'una veu aterrada—. Te'n vols anar? A on?...
Ella respongué amb esforç:
—No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d'aquí com puga!
Aleshores ell, com l'Ànima hores enrera, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:
—Anem, doncs...
Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
Allargà novament el braç d'un gest fatídic.                                  
—Tampoc, amb tu! Mai més!... No provis pas de seguir-me... Te... mataria!
I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.
Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.


Solitud. Edicions 62. Barcelona, 1996. 

A la xarxa... i més... i més... i més... i més...

divendres, 7 de setembre del 2018

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Eva Baltasar




Permagel

Una novel·la que no arriba a les dues-centes pàgines, en un format de llibre petit. Trenta-vuit capítols de diferents llargades. No massa extensos, en general. Un, el 37, de tan sols una frase, com una piulada: “Dia 11. Avui he sabut que la mort és transferible”. 





Amb aquesta breu expressió, l’autora, Eva Baltasar, ens resumeix la decisió de la protagonista de no suïcidar-se. Una protagonista que ens haurà explicat en primera persona tota la seva vida fins llavors. Una dona encara jove, lesbiana, amb pensaments suïcides, peculiar. Una autora introvertida, força tancada en ella mateixa (segons reconeix en una entrevista a Vilaweb), una poeta (amb alguns poemaris publicats i premiats) que ha aconseguit fer una obra en prosa poètica, Permagel, amb la qual ha entrat en el camí de la novel·la per la porta gran, aconseguint un gran èxit de vendes (i suposem que de lectures) i guanyant el premi Llibreter 2018, entre d’altres. Una bona arrencada d’Eva Baltasar que, segons s’esmenta en la contraportada del llibre, “duu una vida simplicitat voluntària” i que segons explica ella mateixa és una meditadora constant, amant del silenci i la soledat (encara que tingui dues filles). Una escriptora per seguir i que ja anuncia dues noves obres, que formaran trilogia amb Permagel: Boulder (que diu que ja té escrita)i Mamut. 

La protagonista de la novel·la aconseguirà trencar el permagel, aquesta membrana que la revesteix (el permagel és la part de la terra que no es desglaça mai). Somriurà, al final, “somriure així fa fondre el permagel”. I el podrà fondre perquè trobarà un sentit a l’existència, en les seves nebodes (sobretot en Clàudia, la de sis anys,que li fa una bona lliçó de vida) i en la confiança que diposita en ella la seva convencional germana quan deixa que tingui cura de les nenes. Ella, que ara ja és una persona responsable, que s’ha preparat un suc de taronja al matí i se l’ha pres juntament amb les pastilles que l’ajudaran a tirar endavant i a deixar enrere les intencions suïcides que de fa anys la temptaven.

I fins arribar a aquest desenllaç els lectors l’haurem acompanyada durant molts episodis de la seva vida. Haurem vist com és ella, la seva família (en especial les dones: mare, germana i nebodes, millors a mesura que l’edat disminueix), la seva sexualitat, les seves amants (té consciència de ser lesbiana des de molt petita). I per sobre de tot, haurem vist la seva evolució en positiu.




Permagel, una bona novel·la que t’enganxa des del principi pel seu llenguatge, per la poesia que conté des del primer moment i per les seves originals expressions i metàfores. I que comença així: “S’hi està bé, aquí. Finalment.” Un inici com aquest fa de bon seguir per força. 

Una petita joia per rellegir més d’una vegada, com solem fer amb els bons poemaris.


Pilar Castel Soler


Baltasar,Eva. Permagel. Club editor. Barcelona, 2018.