LA DAVALLADA
Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre
la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son regatell
de la solana.
La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de
serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant a ficar-se a l'ermita.
Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap a
aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga
extremitud.
Què feia allà? Esperava a En Matias. Ell li havia promès
que pujaria i ella l'esperava. —Serà
tardet — havia advertit l'home, i ara la dona entenia per què ho havia d'esser
tard, En Matias jugava. Era la festa petita d'en Murons, i en totes les festes
quelcom d'importants s'hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En
Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s'hagués plegat el
joc; més després si que pujaria. També d'aquest detall n'estava certa, avui.
Per això permaneixia en la solana.
La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son
curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar;
mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar
sencera perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada,
les passes d'En Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí
sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.
Pujava apressat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per
enganyar-la a ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritable d'aquella
llarga nit blanca. Ella l'anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i
quan el veié tòrcer cap a l'ermita el cridà amb veu natural. Ell s'aturà
sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s'hi atansà poc
a poc , sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l'Ànima.
—I ara! Ja ets aixecada!
—Encara no m'he ficat al llit...
I a seguit, sense crits, sense gestes, sense llàgrimes,
amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot
quan li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d'una inscripció
lapidaria, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa
dels gorgs pregons.
Quan ella hagué acabat, en el rostre d'En Matias s'hi
revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel,
una espantosa consternació muda.
Veient que no obria boca, ella li signà l'ermita.
—Ara, ja t'ho deus pensar ... Jo, allà dins, mai més!...Però
no he volgut anar-me'n sense dir-t'ho...
El rostre cadavèric d'ell es desencaixà absolutament sota
l'acció d'aquelles noves paraules.
—Què! —murmurà d'una veu aterrada—. Te'n vols anar? A on?...
Ella respongué amb esforç:
—No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d'aquí com puga!
Aleshores ell, com l'Ànima hores enrera, trontollà de cap
a peus, mateix que sorprès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un
moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop,
els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent
sordament:
—Anem, doncs...
Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon
desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls
verds de la dona.
Allargà novament el braç d'un gest fatídic.
—Tampoc, amb tu! Mai més!... No provis pas de
seguir-me... Te... mataria!
I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li
penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.
Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre
mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica
i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat
amargament en son destí.
Solitud. Edicions 62. Barcelona, 1996.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada