dissabte, 29 de desembre del 2012

La nadalenca mirada dels poetes


Fa goig trobar poemes escrits relacionats amb les festes nadalenques que ara ens ocupen i comprovar com la tendresa dels seus versos recorre viaranys insospitats, amagats dins les diferents personalitats de cadascú dels poetes. 



NADAL DOS MIL

L'orbita del planeta
duu el Nadal. Bon Nadal.
S'alegren les campanes velles
ding-ding dong-dong, a sobre
les teulades antigues.
Nadalenques de bronze.
Avantpassats ocupen taula
del Nadal sense data
com un cor encantat.

Desembre per les portes
cerca la Nit de la pau.

Al fons canten a Déu
les músiques en cor
de les llengües dels pobles.

Passa un pastor amb dula de llegendes
citant les ovelles per seu nom.
Duu al coll un recental.

Joan Climent. Els colors de l'arc iris. ed. Bromera, 2001.


Joan Valls i Jordà

EN UN RACÓ BÍBLIC

En un racó en què la pedra
va irisant-se al sol ponent
amb somniadora màgia
de fulgors evanescents,
i una palmera m'evoca
bíblics records reverents,
mentre el blau m 'embriaga
d'indolències silents
i el violí de la brisa
crispa el càntic de l'ocell,
em bressa un somni d'estampes
mon cor d'enyorança ple.

Oriental la palmera
i oriental el voler.
Sóc un nét de Salomó
que mormola salms fidels
a la terra que m'ofrena
gris d'humilitat en Déu.

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Editorial Denes. Poesia Edicions de la Guerra. València, 2007. 

divendres, 21 de desembre del 2012

Felicitació Nadalenca

Foto Mercè Lloret: extreta del Cançoneret Valencià de Nadal


Diu l'autor del prefaci, Sanchis Guarner, que és important que es faça una recerca del cançoner de nadales del País Valencià. Això ho deia pels volts de l'any 1960, quan es va publicar el llibre d¡on he extret la cançó. M'imagine que alguna cosa s'haurà fet, encara que no en tinga constància, sempre estic a l'aguait de les novetats, tot i que sé amb certesa que em deixe moltes coses pel camí.

Rellegint aquest cançoneret, he recordat algunes cançons que cantava de menuda que m'han fet tornar enrere per una estona i retrobar, cares, cases, carrers, i el meu poble, Alcoi.


Jo sé una cançó
de fil i cotó,
que els àngels li canten
al Nostre Senyor,
amb una guitarra
i amb un guitarró.

El bon pastoret
tocava el tambor,
i els àngels cantaven
al Nostre Senyor.

Els àngels cantaven:
- Guerindà, guerindeta,
més val un ouet
que una sardineta.

A la guerlindó
a la guerlindaina,
el nin més bonico
s'emporta la palma.

Manuel Sanchis Guarner. Cançoneret Valencià de Nadal. Editorial Torre, València,1960.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Encara un Estellés que sorprén

Parlar de Vicent Andrés Estellés significa parlar del més gran poeta que hem tingut en llengua catalana d'aquest darrer segle xx. Per mi són paraules majors. Però no, no vaig a parlar d'Estellés, crec que és molt millor llegir un poema seu, en té per a tots els gustos, del tema que es demane i adreçat al tema que menys se'ns pot passar pel cap. 
 
Dijous passat, 13 de desembre es feia la presentació a València del darrer llibre d'Estellés, L'inventari clement de Gandia, un llibre ben especial com molt bé explicaven els qui hi havia a la taula Begonya Pozo, Jordi Oviedo, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. Un llibre que ha passat per moltes peripècies des que Estellés el va escriure i el va presentar al Premi de Poesia Ausiàs Marc l'any 1966. Un original que es va “traspaperar”, i que Estellés va col·locar en el seu lloc altres versos, en tenia tants escrits, i ara per una d'eixes casualitats que de vegades passen en la vida, s'ha trobat dormitant dins un arxiu. Troballes com aquesta se'n produeixen de ben poques, i quan passen són un goig i una festa que cal celebrar a bombo i plateret. 
 
I com molt bé diu el títol, Estellés ens brinda un inventari personal del seu anar fent per la vida de fa vora cinquanta anys.

I en això aquest preciosíssim sonet deixa constància:


A la flor honesta que hi ha
entre les pedres, a la vorera;
a la flor de la carretera
que no sap mai el temps que fa.

La flor humil i al sa i al pla
que no espera la primavera,
que únicament, tímida, espera
la brusca, trista i pobra mà.

A la flor disposta i discreta,
la que creix sense cap secret,
que ni tria brisa ni lloc...

La contempla, tendre, el poeta,
i va i li dedica un sonet
en el lloc d'honor del seu bloc.

 
Vicent Andrés Estellés (2012) L'inventari clement de Gandia. Edicions 96


dimecres, 12 de desembre del 2012

Imperfecta... Insomni...

Sol passar-me que, de vegades, se'm queden coses al cap que romanen més temps del degut fins que un bon dia els done el passaport i les llance cap a un viatge desconegut, i qui sap si ple de sorpreses. Sóc curiosa de mena, no ho puc evitar. Fa uns dies vaig llegir aquest poema de l'amic Salvador Jàfer, i no ha parat de rodar-me pel cap, ja veus que amb tants poemes que ha escrit, a aquest li trobe alguna cosa que m'ha cridat l'atenció. I ves per on, sense voler l'he relacionat amb un altre poema, més llunyà, de mil anys enrere.



Imperfecta vida meua,
feta de ponents i d'albes,
de camins inexplorats
i d'hores sense destí.
Qui habitarà després de mi aquest desert?
Qui nodrirà aquestes llums i aquestes ombres?
Finalment sabrem que anem cap a l'hivern
i ja no podrem fer-nos arrere.
I si evoquem els qui no són entre nosaltres, percebran els nostres crits desesperats?
Amb la mateixa suavitat de sempre l'hivern ens cobrirà.
I mentrestant la pluja generosa de novembre amara els geranis abandonats des de l'estiu, els cactus, les clívies, els agaves, els esquelets, les falagueres...


Foto Mercè Lloret: cal·ligrafia xinesa

HIVERN

UNA NIT D'INSOMNI

Profunda, l'eixida és silenciosa
Minúscul, el jardí ja és desert
El vent intermitent provoca
Els batents esporàdics
   de finestres i portes
La nit és interminable, insomniosa
No faig més que comptar els cops dels batents
I llambregar la cortina il·luminada per
   la lluïssor de la lluna

Li Yu (937-978)


Traduïts del xinès per Shi Bo. Amb cal·ligrafies de Shi Bo. Traducció catalana de Núria Periago. Publicacions de l'Abadia de Montserrat(2005)

dimecres, 5 de desembre del 2012

El nom fa la cosa. Símbol & títol.

Jo sóc jo i les meues circumstàncies. Circumstàncies que no visiten a domicili. No és meua la frase sinó d'Ortega i Gasset, però m'ha vingut com anell al dit per exemplaritzar el meu cas. No em queixe però.... darrerament els llocs més visitats en els pobles d'arreu de la meua comarca i les limítrofes són les biblioteques, les llibreries i els centres culturals. Segons com es mire és una sort i n'estic ben contenta.

La veritat és que gràcies a sant Google, ara vaig directa al lloc sense necessitat d'anar preguntant als vianants que tant malament s'expliquen, amb la pèrdua de temps que suposa i sense perdre'm que ja és un avantatge.


 Passaven cinc minuts de les huit de la vesprada del divendres passat, 30 de novembre, quan entre a la Llibreria la Costera de Xàtiva, i m'endinse cap endins, fent-me lloc entre la gent que escolta, tot intentant apropar-me cap a la primera línia dels oients. Al cap damunt dels escalons que hi ha al final de l'establiment Jon López de Viñaspre ha començat la presentació del poemari Ulls, budells, cor d'Elies Barberà, el protagonista, que roman al costat ben seriós. És a Xàtiva, el seu poble, que l'Elies Barberà ha volgut presentar el seu darrer llibre, i així ens ho diu als que estem allí, de la mateixa manera els xativins li ho paguen, la llibreria està de gom a gom.

L'editor i presentador d'Ulls, budells, cor primer de tot ens glossa les peculiaritats del poemari, ens convida a examinar el llibre, en això he recordat el meu professor de Poesia Catalana Actual, Sam Abrams, que deia que quan prems un llibre el primer de tot és dedicar-li un temps als elements intertextuals, és a dir a agafar-lo, mirar-lo per dalt, per baix, per davant, per darrere, llegir el títol, comprovar el disseny que dit de passada pot ajudar a comprendre el que es trobarà a dintre. Una vegada regirat, olorat, toca obrir-lo i començar a llegir des de la primera pàgina: pròleg, cites, portadelles, cobertes, notes, dedicatòries, finalment els poemes, que són els elements textuals. L'aventura que ens ha proposat l'Elies, estic segura que com en els anterior poemaris no ens defraudarà. Per això el títol sembla expressar tot un símbol, tot un repte que accepte. Tal i com ens ha dit i recalcat Jon López de Viñaspre i l'Elies Barberà. 


La veritat és que em vaig alegrar molt de tornar-lo veure després d'un temps bastant llarg, i em vaig apropar amb el llibre a la mà perquè me'l dedicara.

Aquests dies tranquil·lament a casa l'òbric. Trec el CD de l'interior del darrere de la portadella. Comença la reproducció. Llegim a l'uníson. L'Elies i jo. I una música ens acompanya. 
 

  


la iaia era coixeta
(diria que de cama esquerra)
per una malaltia estranya
que va patir de joveneta.
mentre el iaio servia en guerra
de muler al front de Granada.
sense anestèsies li obri
el genoll el cirurgià;
unes gomes l’hi va sargir
a torna de tendons boixats.
la iaia dugué de per vida
la genollera baix la mitja.
[...]