Parlar
de Vicent Andrés Estellés significa parlar del més gran poeta que
hem tingut en llengua catalana d'aquest darrer segle xx. Per mi són
paraules majors. Però no, no vaig a parlar d'Estellés, crec que és
molt millor llegir un poema seu, en té per a tots els gustos, del
tema que es demane i adreçat al tema que menys se'ns pot passar pel
cap.
Dijous
passat, 13 de desembre es feia la presentació a València del
darrer llibre d'Estellés, L'inventari clement de Gandia, un
llibre ben especial com molt bé explicaven els qui hi havia a la
taula Begonya Pozo, Jordi Oviedo, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís
Roig. Un llibre que ha passat per moltes peripècies des que Estellés
el va escriure i el va presentar al Premi de Poesia Ausiàs Marc
l'any 1966. Un original que es va “traspaperar”, i que Estellés
va col·locar en el seu lloc altres versos, en tenia tants escrits, i
ara per una d'eixes casualitats que de vegades passen en la vida,
s'ha trobat dormitant dins un arxiu. Troballes com aquesta se'n
produeixen de ben poques, i quan passen són un goig i una festa que
cal celebrar a bombo i plateret.
I
com molt bé diu el títol, Estellés ens brinda un inventari personal
del seu anar fent per la vida de fa vora cinquanta anys.
I
en això aquest preciosíssim sonet deixa constància:
A
la flor honesta que hi ha
entre
les pedres, a la vorera;
a
la flor de la carretera
que
no sap mai el temps que fa.
La
flor humil i al sa i al pla
que
no espera la primavera,
que
únicament, tímida, espera
la
brusca, trista i pobra mà.
A
la flor disposta i discreta,
la
que creix sense cap secret,
que
ni tria brisa ni lloc...
La
contempla, tendre, el poeta,
i
va i li dedica un sonet
en
el lloc d'honor del seu bloc.
Vicent Andrés Estellés (2012) L'inventari
clement de Gandia. Edicions 96
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada