dijous, 28 de juny del 2018

POESIA, A GRAPATS! (1)


Ai, mare meua! quanta poesia que he escoltat i llegit els darrers temps, i jo, sense obrir boca. Si dic que he anat a un grapat de presentacions no vos ho creureu, sembla que el gat m'haja menjat la llengua, en realitat el que m'ha passat és que ho he anat deixant d'un dia per l'altre, finalment he acabat pensant que havent passat un cert temps ja no calia que em posara. Mal fet! haurà pensat més d'un. Jo també ho he pensat, i em sembla que hauré de posar remei. Mentrestant els poemaris se m'han acumulat a la tauleta de nit.

Així que...de moment, els primers versos d'una poeta ja ressonen: 




 
POEMETOS (II)

Brejo
Água parada água parada água pa
rando
sob a cintilação dos lírios.

O azul
o exílio.

Fonte
As águas levando
as palmas
as águas lavando
os olhos
as águas livrando
tudo

A estrela próxima
próxima: mais ainda
estrela
—muito mais estrela
    que próxima.

Sal
ritmo
flama
ciclo
—rio absoluto
   do sangue.

Centro
O que é tão puro que enlouquece as flores
o que é tão que magnetiza o deserto
o que é tão que nem simplesmente existe.

Reflexos
No olho —espelho—
na água —espelho—
no tempo —espelho—

espelhos nos
                    espelhos nos
                                       espelhos

—infinito irreal —o sonho
                                       flui.






POEMETS (II)



Marjal

Aigua parada aigua parada aigua pa

rant-se

sota el centelleig dels lliris.



El blau

l'exili.


Font
Les aigües portant
les palmes
les aigües rentant
els ulls
les aigües deslliurant-ho
tot

L'estrella pròxima
Pròxima:però encara
estrella
—molt més estrella
    que pròxima.

Sal
ritme
flama
cicle
—riu absolut
    de la sang.

Centre
El que és tan pur que enfolleix les flors
el que és tan pur que magnetitza el desert
el que és tan pur que ni senzillament existeix.

Reflexos
En l'ull —espill—
en l'aigua —espill—
en el temps —espill—

espills en els
                    espills en els
                                       espills

—infinit irreal—el somni
                                       flueix.




Poesia completa. Orides Fontela. Traducció de Joan Navarro. Edicions de 1984. Barcelona. 2018.
  

 Embovats o millor embajocats ens vam quedar, el públic i els de dalt, escoltant els versos d'Orides Fontela, en portuguès, en la veu de Veronika Paulics.

dilluns, 25 de juny del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Carme Montoriol i Puig (47)



CARME MONTORIOL I PUIG





Carme Montoriol, barcelonina d’arrels empordaneses, va destacar com a dramaturga i traductora, i també va interessar-se per la música. La seva obra narrativa es concreta en uns quants contes i la novel·la psicològica Teresa o la vida amorosa d’una dona, publicada el 1932. 

En aquesta obra, l’autora ens hi narra la història d’una dona, en teoria feliçment casada, però a la pràctica enganyada dues vegades pel seu marit, que ha tingut dos fills amb una altra dona. 

En el fragment que segueix, tret de les pàgines inicials de la novel·la, hi podem veure els dubtes i pors que se li plantegen en rebre una carta anònima. Ella encara no ho sap, però endevina que la lectura d’aquest escrit li pot canviar la vida, per això es resisteix a llegir-lo:


“Teresa no pogué reprimir un sentiment de neguit. Va dominar-lo aviat, però. Amb la carta als dits, i sense llegir-la, es deia: ‘un anònim, valdria més que no el llegissis. Un anònim és una cosa feta, sempre, amb la sola intenció de molestar o de fer mal. Encara que no en facis cap cas –perquè, quin cas pot fer-se del que diu algú, que no gosa ni donar la cara?,– de totes maneres, unes paraules falses són, per si soles, un germen verinós. T’hauràs d’esforçar a oblidar-les, i, el dia que tinguis la més petita preocupació, el més lleuger dubte, rebrotaran amb força.’

La tenia a la mà, tota rebregada.

‘Si l’estripo però, hi pensaré més d’una vegada. Em conec. Em penediré de no haver-la llegida. I, al cap i a la fi, quin mal pot fer-me? Jo mateixa em dic que no en creuré ni un mot. Estic segura que es tracta d’una cosa absurda, quelcom que coneixeré, de seguida, que no pot ésser cert.’

Estava indecisa, frisosa. Després va pensar:

‘Que beneita que sóc! Per què l’he de llegir ni per què l’he d’estripar, ara mateix? Puc guardar-la. Si me n’oblido, si no me’n recordo més, jaurà anys i anys al fons d’un calaix; Si hi penso massa, no hauré de fer sinó anar-la a cercar, i llegir-la’

Tornà la carta dins el sobre.”


a la xarxa... i més... i més... i més...i més... i més...