Vaig adquirir la novel·la El ferrocarril subterrani a Liberisliber el mes d’octubre de l’any passat. Edicions del Periscopi, que n’ha publicat la versió en català, és un dels segells habitualment presents en aquesta fira d’editorials independents que es fa a primers d’octubre de cada any a Besalú. De fet, ho vaig fer perquè n’havia llegit bones crítiques, però en gran part perquè era una traducció de l’Albert Torrescasana, el conductor dels clubs de lectura de Banyoles.
Tot
just acabada de comprar la vaig començar a llegir, però la vaig deixar
abandonada al cap de poc temps. No us enganyaré: la novel·la és dura, difícil
de digerir, i la situació política al nostre país, justament a partir de
l’octubre passat, també està costant de pair. Sovint, aquests darrers mesos, no
m’ha resultat fàcil concentrar-me en les lectures i tampoc no he tingut ganes
de més duresa, ni real ni de ficció, en el cas d’El ferrocarril subterrani, a més, basada en uns fets verídics que
es van anar allargant durant molts anys als Estats Units.
Tot
i això, fa poc la vaig reprendre i ja l’he enllestida. La novel·la s’ho val de
veritat. Ben escrita, interessant i amena, narra la història de Cora, una jove
esclava negra, a mitjans del segle XIX, abans de la guerra civil nord-americana,
i alhora ens explica la del ferrocarril subterrani, la gran metàfora que
construeix el seu autor, Colson Whitehead, sobre la xarxa de persones (blanques
i negres) que ajudaven els esclaus a fugir cap a terres més tranquil·les, on ja
no hi hagués esclavitud o els negres hi fossin més tolerats. Whitehead no
estalvia cap detall a l’hora de descriure el tracte que rebien els esclaus en
les plantacions de cotó del sud dels Estats Units, ni les conseqüències que
podien patir si intentaven escapar-se i no ho aconseguien. També relata amb
tota cruesa les actuacions dels caçadors d’esclaus, i l’odi que la població
blanca del sud en general sentia tant contra aquests esclaus, com contra els pocs
blancs que els volien ajudar. Una novel·la d’aquelles per tancar els ulls i deixar
de llegir en molts fragments, però que t’enganxa i que, malgrat la duresa,
t’obliga a seguir endavant amb el text.
Val
a dir que la lectura de l’obra —tot i que els fets concrets que s’hi expliquen
no hi tenen cap mena de comparació —m’ha remès sovint a la situació que estem
vivint actualment al nostre país, amb presos polítics i exiliats. I ha fet,
també, que em voltessin encara més pel cap les interpretacions tendencioses de
les lleis o els intents d’aplicació partidista de la justícia que estem patint.
La Llei d’esclaus fugitius, absolutament injusta als nostres ulls als nostres
dies, durant molts anys va ser vigent als Estats Units i com a tal s’havia de respectar
i de fer complir. Els caçadors d’esclaus i els blancs que donaven suport a
aquestes bandes, i que actuaven segons aquesta llei, no feien res mal fet. Tot
al contrari: els que ho feien malament eren els qui se la saltaven i ajudaven
els esclaus en la seva fugida. La Llei d’esclaus fugitius podríem dir que va propiciar
una realitat legal, però del tot injusta.
Al
llarg de la novel·la l’autor ens ho va explicant i fent veure: potser massa
sovint les lleis no són justes, o són directament injustes, com en el cas de
les històries que ens narra El ferrocarril subterrani. I els lectors ho podem anar veient i podem tenir la
sensació d’estar sent testimonis d’una autèntica injustícia mentre anem
avançant en el relat. Podem sentir impotència i ràbia davant d’una llei, com va
ser la d’esclaus fugitius vigent durant molts anys als Estats Units, com podem
sentir-ne davant de les que ens afecten ara mateix, a casa nostra, i que ens
limiten les que haurien de ser inqüestionables llibertats d’expressió,
democràtiques i de tota mena.
Pilar Castel Soler
El ferrocarril subterrani. Colson Whitehead.
Edicions del Periscopi, Romanyà Valls, 2017. Traducció d’Albert Torrescasana.
L’obra va obtenir el premi National Book Award, l’any 2016 i el Pulitzer d’obres
de ficció del 2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada