Les
darreres hores de l'any conviden a mirar enrere per veure com ha
estat l'any que s'acaba, però per descomptat no me'n vull penedir de
res del que he deixat de fer, sinó per comprovar que, com una
formigueta he anat fent raconet, i he afegit un grapat de poetes en
la cua. Aquest cap de setmana i darrer de l'any que acabem de passar
he tancat el colofó de l'any poètic. Divendres, 27, vaig tindre el
goig d'assistir a una de les darreres presentacions de l'any, en
Beniatjar, a tocar de casa, de dos poetes, desconeguts fins ara per
mi, que he d'afegir a la meua llista de poetes, l'un, Marc Gomar de
Beniatjar-La Vall d'Albaida amb No escriuré més poesia;
l'altre, Miquel Herrero de Gandia-La Safor amb Un cau de lletres
fondes. Títols que s'afegeixen a la colecció Mil poetes i un
país de l'editorial Germania. Com podreu suposar no els he llegit,
però en la pròpia presentació se'n va fer un tastet que feia venir
ganes. Ja tinc feina per al nou any que començarà d'ací a no res.
Però també com deien a la presentació sobre els poemaris, els
llibres de poemes no es poden llegir, tot seguit, com una novel·la,
la poesia demana llegir-se a poc a poc, en xicotetes dosis,
assaborint-la, paladejant-la, amb tastets intermitents, només quan
tenim tots els poemes llegits es pot fer una lectura completa per
veure el conjunt.
Però no solament són aquests dos poemaris els que
ara mateix tinc a sobre de la taula, fa no res que vaig comprar El
temps trobat de Josep Piera i Quan érem divendres
d'Àngels Gregori que encara no he pogut obrir; també aquesta
passada setmana he rebut un paquet postal amb els darrers dos títols
que acaba de publicar Edicions 96, Sala d'espera d'Iban L.
Llop, i Després del diluvi i altres poemes d'Antônio Moura
que Joan Navarro ha traduït al català. I encara, encara... me'n
queda un per afegir a la llista, es tracta de L'home aproximatiu
de Tristan Tzara que el professor Vicent Alonso ha recuperat, sembla
que estava exhaurit, i el setembre passat va veure la llum la segona
edició de la traducció que fa temps havia fet a través de
l'editorial Lleonard Muntaner.
Però
la veritat és que l'any es clou amb un altre esdeveniment. Diumenge,
29, a la Casa de la Cultura del Ràfol de Salem es va celebrar, amb
tota probabilitat, el darrer dels actes al voltant de Vicent Andrés
Estellés, el nostre més gran poeta des d'Ausiàs March, tant pel
que fa a la proposta de sopars que l'escriptor Josep Lozano va
llençar fa quatre anys, com el que l'AVL ha volgut fer-ne el 2013,
l'any per excel·lència del poeta de Burjassot. Totes dues sendes
han confluït cap a un de sol i més ample. I aquest darrer passeig
estellesià ha tingut com a guia al nostre benvolgut i estimat poeta
Salvador Jàfer. Una vetllada magnifica que va reunir veïns i
forasters atrets a través del feisbuc. I que va comptar amb la
participació d'un bon grapat de veïns i amics per tal de fer
ressonar els versos d'Estellés en moltes veus, que vam pujar a
l'escenari amb la il·lusió de donar-los a conèixer.
A
mi me'n va tocar un que desconeixia, perquè ja se sap que en la
poesia de Vicent Andrés Estellés sempre quedarà un raconet al qual
no s'ha arribat. Sempre hi haurà un vers que ens pot sorprendre, o
qui sap, si és, que un vers ens ha passat de llarg en algun moment, i
una nova lectura ens el descobreix?.
PER
EXEMPLE
Entre
aquests dos estats és tot lo poble
e
jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs
March.
Els
anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com
no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per
a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per
als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La
postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No
demanava còleres, demanava cauteles,
i
demanava pa, medicines, amor.
Anys
de cauteles, de preocupacions i tactes,
de
pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens
digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I
botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i
ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i
ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada
la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren
els riures estellats en els llavis.
I
sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven
els pits, punyents, sota les teles.
Un
bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren
temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment
s'imposava sobre fam i cauteles.
I
fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un
sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que
vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens
ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res,
ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I
qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I
després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem
a cas i dúiem les mans buides,
i
encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i
ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i
plorem per aquella puresa que no fou,
per
aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que
no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
Llibre
de meravelles
BON
ANY 2014