dimarts, 31 de desembre del 2013

ELS DARRERS MOMENTS POÈTICS DE L'ANY

Les darreres hores de l'any conviden a mirar enrere per veure com ha estat l'any que s'acaba, però per descomptat no me'n vull penedir de res del que he deixat de fer, sinó per comprovar que, com una formigueta he anat fent raconet, i he afegit un grapat de poetes en la cua. Aquest cap de setmana i darrer de l'any que acabem de passar he tancat el colofó de l'any poètic. Divendres, 27, vaig tindre el goig d'assistir a una de les darreres presentacions de l'any, en Beniatjar, a tocar de casa, de dos poetes, desconeguts fins ara per mi, que he d'afegir a la meua llista de poetes, l'un, Marc Gomar de Beniatjar-La Vall d'Albaida amb No escriuré més poesia; l'altre, Miquel Herrero de Gandia-La Safor amb Un cau de lletres fondes. Títols que s'afegeixen a la colecció Mil poetes i un país de l'editorial Germania. Com podreu suposar no els he llegit, però en la pròpia presentació se'n va fer un tastet que feia venir ganes. Ja tinc feina per al nou any que començarà d'ací a no res. Però també com deien a la presentació sobre els poemaris, els llibres de poemes no es poden llegir, tot seguit, com una novel·la, la poesia demana llegir-se a poc a poc, en xicotetes dosis, assaborint-la, paladejant-la, amb tastets intermitents, només quan tenim tots els poemes llegits es pot fer una lectura completa per veure el conjunt.





Però no solament són aquests dos poemaris els que ara mateix tinc a sobre de la taula, fa no res que vaig comprar El temps trobat de Josep Piera i Quan érem divendres d'Àngels Gregori que encara no he pogut obrir; també aquesta passada setmana he rebut un paquet postal amb els darrers dos títols que acaba de publicar Edicions 96, Sala d'espera d'Iban L. Llop, i Després del diluvi i altres poemes d'Antônio Moura que Joan Navarro ha traduït al català. I encara, encara... me'n queda un per afegir a la llista, es tracta de L'home aproximatiu de Tristan Tzara que el professor Vicent Alonso ha recuperat, sembla que estava exhaurit, i el setembre passat va veure la llum la segona edició de la traducció que fa temps havia fet a través de l'editorial Lleonard Muntaner. 


 

Però la veritat és que l'any es clou amb un altre esdeveniment. Diumenge, 29, a la Casa de la Cultura del Ràfol de Salem es va celebrar, amb tota probabilitat, el darrer dels actes al voltant de Vicent Andrés Estellés, el nostre més gran poeta des d'Ausiàs March, tant pel que fa a la proposta de sopars que l'escriptor Josep Lozano va llençar fa quatre anys, com el que l'AVL ha volgut fer-ne el 2013, l'any per excel·lència del poeta de Burjassot. Totes dues sendes han confluït cap a un de sol i més ample. I aquest darrer passeig estellesià ha tingut com a guia al nostre benvolgut i estimat poeta Salvador Jàfer. Una vetllada magnifica que va reunir veïns i forasters atrets a través del feisbuc. I que va comptar amb la participació d'un bon grapat de veïns i amics per tal de fer ressonar els versos d'Estellés en moltes veus, que vam pujar a l'escenari amb la il·lusió de donar-los a conèixer.




A mi me'n va tocar un que desconeixia, perquè ja se sap que en la poesia de Vicent Andrés Estellés sempre quedarà un raconet al qual no s'ha arribat. Sempre hi haurà un vers que ens pot sorprendre, o qui sap, si és, que un vers ens ha passat de llarg en algun moment, i una nova lectura ens el descobreix?.


PER EXEMPLE

Entre aquests dos estats és tot lo poble
e jo confés ésser d'aquest nombre.
Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.


Llibre de meravelles


BON ANY 2014



diumenge, 22 de desembre del 2013

PER NADAL, RIC I POBRE MENJA GALL


Tot i la foscor del dia que, com es veu al darrere, és ple de núvols  negres, el pinsapo que tinc davant de casa es va enllumenar amb el darrers raig de sol i se'm va apareixer com la millor imatge amb què es podia felicitar els Nadals.

S'acosten els Nadals. Abans, quan ens enviàvem felicitacions, aquestos dies suposava una feina extra pels carters que a banda havien de repartir les cartes de cada dia; ara, cartes i felicitacions han quedat pels romàntics, la bossa els ha minvat, tot i que ara arrosseguen carro, tot s'ho enduen les multinacionals que gestionen les línies per què ens puguem felicitar les festes nadalenques.  I ací en el blog amb unes línies felicite a un munt d'amics, coneguts i demés que  tenen a bé fer una ullada. He de reconèixer que en algunes coses hem millorat, i això m'agrada. Així és que, a tots Bons Nadals, i si no ens veiem Bon Any 2014. Bons àpats i molts torrons, i si pot ser molts regals tan per qui celebre sant Nicolau o qui ho faça pels Reis Mags d'Orient. Jo com sempre repartisc al cinquanta per cent.

En aquesta ocasió no podien faltar uns versos en forma de cançó que Sanchis Guarner va recollir al Cançoneret Valencià de Nadal. I així ho diu

«El dinar de Nadal és el més copiós i ric de tot l'any. Tothom sacrifica algun animal de ploma. Moltes cançons fan referència a la immolació nadalenca de l'aviram:



Diu el gall

el dia de Nadal:

- Jo estic mal.-

Diu la gallina:

- Jo estic lloca:

a mi no em toca.



Ja ve Nadal,

tremola el gall.

Diu la gallina:

- Ai, quin mal dia!-

Diu el pollastre:

- Seguim el rastre.-

Diu la lloca:

- A mi no em toca.-

Diu el pollet:

- A mi no em pertoca

que sóc xicotet.



Ara ve Nadal

matarem el gall,

i a la tia Pepa

li'n darem un tall.»



M. Sanchis Guarner. Cançoneret Valencià de Nadal (1960). Editorial Torre.


En la paret nord de la casa es recolza un momumental grèvol que cada dia em dóna els bons dies per la finestra i que cada any ens delita amb els seus fruits rojos i cridaners. 

divendres, 13 de desembre del 2013

SANTA LLÚCIA, EL DARRER TRETZE, DE L'ANY DOS MIL TRETZE




La capsa dels fils de cosir amb un coixi d'agulles que vaig comprar-me l'any passat  en la fira de la mel d'Ayora.
Quan aquest mati m'he llevat, la primera cosa que he fet ha sigut guaitar el dia per la finestra, més que res per saber com acarar el nou dia. Encara no són les set del matí, el cel ha perdut la foscor de la nit i la serralada del llevant perfila unes formes ondulants fins on la vista em deixa mirar. La penombra del carrer i de la casa – els primers minuts vaig a les fosques fins que m'espavile- no em permet comprovar el que el termòmetre m'ha assenyalat quan l'he consultat, de tres a quatre sota zero. Quin fred! Quina sorpresa trobaré quan clarege el dia?. He mirat de nou el rellotge, però no per comprovar l'hora, sinó per veure en quin dia estic. Hui, és divendres, tretze de desembre de dos mil tretze. L'últim tretze de l'any, i a més, hui, és santa Llúcia, patrona dels cecs i també de totes les treballadores de l'art de l'agulla. Tot seguit m'han vingut al cap alguns refranys que he sentit dir a la gent, amb tot per cerciorar-me de la meua subtil memòria he anat a consultar El costumari català de J. Amades que de tant en tant, en dies assenyalats, com el de hui, em fa goig de repassar,

Per santa Llúcia,

s'escurça la nit i s'allarga el dia.

O aquest altre també molt conegut, encara que més la primera part que no la segona,

Per santa Llúcia,

creix el dia

un pas de puça;

no creix

ni disminueix,

fins que el nen Jesús

no creix.

Tot i que el que més m'ha agradat ha sigut aquest, perquè al cap i a la fi, afegeix un altre tretze a la llista dels meus tretzes de l'any.

De santa Llúcia a Nadal,

tretze dies per igual.

Doncs, a punt de començar amb els preparatius dels Nadals, una de les coses que tinc pendents, com tots els anys, fer pastissets de moniato. Se'm fa la boca aigua només de pensar-ho.


Només de veure'ls ja fan ganes de menjar-se'ls. Els hauré de fer.

dissabte, 7 de desembre del 2013

JO ME'N VAIG, TU TE'N VAS, ELL...




El passat mes de novembre vaig fer una escapadeta a Roma. Posada a passejar-me en cotxe, com faig normalment, ara tocava canviar de mitjà de transport per l'avió. El viatge ha anat perfecte, poques esperes, gens de demora, ni llargues cues com de vegades diuen les noticies. Això si, ningú s'escapava d'arrastrar maletes, més grans, més menudes, segons les circumstàncies, alguns s'atrevien tot espentant carretons a caramull, altres que preveien un viatge llarg i atrotinat optaven per plastificar-les.

Tot veient això m'ha vingut a la memòria una entrada recent de Calcetins desparellats que es titula Només una paraula: partir

La veritat és que aquest xicot sempre em sorprèn. Basant-se en una de les històries de la seua pròpia novel·la Últimes existències, Jovi torna a bastir una altra història des d'un altra perspectiva, descriu una situació massa sovint repetida darrerament com és el que molta gent es veu obligada a anar-se'n allà on hi troba feina. De fet a l'aeroport hi havia maletes de mà com la meua, però també hi havia enormes maletes que encabien una bona porció de vida.

Tot això ve a compte per paral·lelismes amb fets semblants, ja se sap que la ment va i ve sense parar i d'una cosa se'n passem a una altra per associació. La qüestió és que, aquest estiu, un dels llibres pendents que tenia per llegir a la tauleta de nit era Ultimes existències. Quan vaig passar pel relat Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra em vaig quedar amb una frase que em va despertar un cuquet adormit.

«No sé realment què és el que enyore, però el meu país, si t'he de ser franc, no entra dins de la llista d'enyorances. De fet, si un se'n va de casa ha de deixar-se la nostàlgia fora de la maleta. Com a llast, pesa massa.»

Jovi Lozano-Seser (2012) "Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra". A:Últimes existències. Ed. Bromera.

Potser aquesta frase hi donaria per parlar molt, però la veritat és que aquestes paraules em van suggerir altres paraules que pretenien ser una contestació a aquest comentari d'un dels protagonistes del relat. Unes paraules que després d'escriure-les vaig deixar oblidades a l'ordinador i que he recordat aquestos dies, quan Jovi ens tornava a il·lustrar amb aquest altre relat i posava com a exemple un vídeo penjat al YouTube d'una persona que torna a casa. Ja veus, he pensat, uns van, altres venen.





ME'N VAIG ANAR
Me'n vaig anar amb una maleta per equipatge.
La casa al coll, com un caragol.
Amb una carretada, a caramull, torne.
El principal embalum de tot aquest temps
en són els instants ensobrats,
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.

En la duana m'escorcollen les maletes,
i em diuen que on vaig amb tota aquesta càrrega.
En l'aeroport em fan pagar un càrrec per excés d'equipatge.
I en l'estació del tren
no em deixen pujar en veure amuntegats tants fardells:
cistells de transport per a l'ocell, els gats, el gos,
en la bossa de mà viatja la tortuga,
i els peixos, pobres, els he deixat a uns veïns
que els estimaven.

Per si de cas, em sobrevé un contratemps,
per les butxaques, ben plegats, m'he guardat,
grapats d'il·lusió: efectiu per sobreviure fins el retorn.



En aquesta dèria de maletes i viatges; aeroports o carreteres en som més d'un. Amb el permís de l'autor, Joan Jordà i Sanchis, un poema ple de nostàlgia, i molts ànims des d'ací per pair-ho.


TE’N VAS

Ara; que te’n vas de casa,
que deixes qui t’ha vist fer-te
i vols veure des de tu
els dies que esperen vindre,
sentim el teu pas pels buits
que deixes: el teu somrís penja a
les parets i als nostres ulls,
hi ha converses no acabades,
la teua veu s’escola alta
i el silenci no és resposta.

Te’n vas. T’emportes qui ets,
vas a cercar què et faràs.
Mous el pas del que vindrà,
emprens camí per trobar
un destí –no saps per on–
i aprens que no tot és dret
i cal anar per travesses.
Vas. Prens el pols al demà i
jugues fort en la partida.
Ves avant, t’esperem sempre!

El Verger-Cocentaina, 2-5 de setembre de 2012


diumenge, 1 de desembre del 2013

Homenatge a Estellés



M'alegra moltíssim comprovar com la proposta de celebrar amb una festa al nostre més gran poeta Vicent Andrés Estellés que va lleçar fa quatre anys Josep Lozano es consolida any rere any. Potser no tots poden fer-ho en les dates proposades en un primer moment, però em sembla que no resta importància al fet que cada vegada es vagen conscienciant més i més pobles, i que aquesta consciencia s'estenga com una taca d'oli – oli que quan s'escampa ho impregna tot i no se'n va mai. Per la part que em toca m'alegra veure com la iniciativa d'Otos en el primer any organitzat a corre-cuita, ha anat proliferant amb Salem, Beniatjar, i, aquest cap de setmana en Castelló de Rugat. Segurament en són més els pobles, però ara mateix no em venen al cap. Després estan altres iniciatives com la de l'AVL o la col·laboració que se'm proposa des de la Coalició Compromís per València. Diumenge no podré estar als Jardins dels Vivers però el meu cor hi estarà, i també el poema que he triat per la confecció del mural.





PER LES TERRES ALTES DE CASTELLÓ,
ON EL VAGABUND JUGAVA AMB ELS
RIUS QUE LI EIXIEN AL CAMÍ COM SI
FOSSEN ALEGRES GOSSOS SENSE AMO


7


A la flor honesta que hi ha
entre les pedres, a la vorera;
a la flor de la carretera
que no sap mai el temps que fa.

La flor humil i al sa i al pla
que no espera la primavera,
que únicament, tímida, espera
la brusca, trista i pobra mà.

A la flor disposta i discreta,
la que creix sense cap secret,
que ni tria brisa ni lloc...

La contempla tendre, el poeta,
i va i li dedica un sonet
en el lloc d'honor del seu bloc.

Vicent Andrés Estellés (2012). L'inventari clement de Gandia. Edició a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. Edicions 96.

dilluns, 11 de novembre del 2013

SOBRE LA CIRCULARITAT DEL TEMPS I ALTRES DÈRIES

Fa dies que tinc al cap capficada una idea: he de posar un títol al treball de fi de carrera i no en trobe cap adient. Cap, en el sentit que, com diu el encapçalament de la pregunta ha de ser el més curt possible. O siga que una paraula ha de voler dir tot el contingut. Sincerament, no hi ha manera. Necessite almenys una frase o més, perquè al cap i a la fi, el TFC tracta al voltant de les tres obres que he hagut de llegir de Vicent Alonso, Les paraules i els dies, Trajecte circular i Del clam de Jasó, amén dels moltíssims articles relacionats que hauré de llegir, que tracten el tema que he triat que parla de l'autobiografia tant pel que fa a la temàtica general com els que parlen de l'obra en qüestió. En realitat m'havia capficat amb el sintagma trajecte circular perquè em semblava que podia abraçar i envoltar moltes coses i encabir-les a dintre el cercle. Pot ser, però també pot ser són manies meues. Mentrestant aquest cap de setmana he estat en la Universitat d'Alacant en el VII Simposi Internacional de Literatura autobiogràfica. El coneixement del l'altre: Biografies i Retrats en la Literatura Catalana del segle XX, que se celebrava els dies 7,8 i 9 de novembre, la veritat és que m'ho he passat bé, m'he assabentat de moltes coses que desconeixia i d'altres he fet memòria. Un goig indescriptible. 

 
Dissabte vaig eixir de casa - Aiora- com els dies anteriors, però el meu trajecte no va ser d'anar i tornar com els dies anteriors, sinó que, bon matí, vaig eixir de casa amb la maleta – com sempre- per arribar d'hora, finalitzat el simposi vaig continuar camí, ara cap a La Vila a fer un encàrrec, després vaig continuar cap a Calp, a veure una part de la família.

 Un raig de sol penetra a través del fullam i il·lumina el tronc immens d'un dels arbres que hi ha al jardí de Correus en Alacant.

Era nit fosca quan arribàvem al Ràfol. Descans reparador. Diumenge, cap ací i cap allà, cap al vespre altra vegada reprendre el camí cap a la casa d'entre setmana, Aiora. Mentre tornava em va vindre al cap que el trajecte d'aquest cap de setmana també ha estat circular. De sobte, me n'han vingut al cap altres trajectes semblants, com ho era el passeig que en Alcoi hi ha - o hi havia – per costum de fer, la volta als ponts. De vegades es triava la modalitat de passeig curt, altres llarg, el primer era carrer amunt i avall, sant Llorenç- Generalíssimo fins al Pont de Cristina; el segon, el llarg aplegava fer la volta als ponts, això és Pont de Cristina, Pont de sant Roc, Pont de sant Jordi més els carrers que els enfilaven. O com la Volta a la Marina un altre itinerari circular. Era un trajecte típic dels estius, amb autobús, i els cistells amb la berena, que va acabar convertint-se en una excursió anys després en els nostres cotxes particulars. Des d'Alcoi a Alacant per a endinsar-se en les comarques de la Marina Baixa i la Marina Alta, enfilàvem els pobles de  sant Joan, El Campello, La Vila, Benidorm, Altea, Calp amb parades per a menjar fins a Pego, des d'allí  cap a Guadalest fins arribar a casa. Ja veus altres formes de viatges i tots en sentit circular, com el de Vicent Alonso que abasta el temps estacional, des de l'hivern, primavera, estiu, tardor, i novament l'hivern. El temps és circular, perquè es repeteix, però no és repetitiu en tant que anem modificant-lo a través dels nostres pensaments i accions.




Material que m'he portat cap a casa per consultar

En fi que encara estic pensant en el títol que hauré de posar.

Mentrestant, visquen les digressions per animar-me!





Un moll d'alçar clares m'ha donat la idea del trajecte circular. Una bonica metàfora. 
Colofó:
§ Hi ha gent, molta gent, que s'imagina que la inspiració del poeta ha d'enlairar-se cels amunt com el fum de la cigarreta en repòs.

Carles Sindreu i Pons.(2009). La klaxon i el camí. Edició a cura de Carme Arenas Noguera. Acontravent, Barcelona.

dijous, 31 d’octubre del 2013

TEMPS DE CRISANTEMS


Un tros de sol al jardí

Durant tot el mes d'octubre el crisantem que tan orgullosa vaig presentar l'any passat com a exemple de subsistència a l'adversitat de l'oratge, de les calorades de l'estiu del 2012; enguany està que no en cap més, de flor. És a dir que en té tanta que sembla que les poncelles no tinguen lloc per obrir-se totes les que voldrien fer-ho alhora. Les altes temperatures dels darrers dies van arribar a pansir-lo un poc, i el goig que sentia per aquesta exuberant floració em va fer patir no poc. Perquè, un extrem tan gran, per a la planta, requereix un ambient adequat. De moment, l'oratge concorda amb els dies en què estem i el meu crisantem s'ha recuperat. Demà Tot Sants, castanyes, panellets i la Fira de Cocentaina. I és que de la planta originaria que vaig comprar fa dos anys, l'any passat després de florir, i amb els aiguats que va fer el mes d'octubre i novembre, només en va sobreviure un brotet minúscul, esquifit, que ningú haguera donat déu cèntims per què poguera sobreviure. M'hi vaig encomanar al cel, o millor als àngels que anaven deixant mostres de plomes pels voltants de la gerra. Enguany torne a mirar-me'l com un exemple de màxima supervivència. 
 
Aquest estiu mentre llegia el poemari Testament. Sonets de l'hort de les palmeres de Gaspar Jaén i Urban en l'entrada que vaig fer aleshores, vaig trobar aquestos versos tan bonics 
 

L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA

[...] la glòria del jardí[...]
David Jou

I al bell mig d'aquells dies, com un regal del temps,
vaig trobar un jardí, el jardí d'un poeta
com una ampla finestra de bat a bat oberta
a un migjorn de colors encerclat de palmeres.

I al jardí que trobava el temps em féu jardins,
massissos de geranis on no deixar memòria,
on passar com les flors, l'una igual a les altres;
ara que el temps matava, l'ambició finia.

Per a mi hi van créixer els rosers i les dàlies,
crisantems, estills, fúcsies, margalides i hortènsies
plantats amb goig i cura, cadascun en ser temps,

assutzenes del frare sant Pasqualet, pastor
que resava i ballava a la cova d'Orito;
territoris d'amor els seus ulls abastaven.



Un nou exemplar de crisantem acabat de de comprar

dijous, 17 d’octubre del 2013

MANERES DE MIRAR A LA INTEMPÈRIE


Una de tantes maneres de mirar a la intemperìe

Fa uns quants dies rellegint poemes per a penjar una entrada al blog vaig ensopegar amb uns versos que Maria Josep Escrivà titula Poema a la intempèrie dins el poemari Tots els noms de la pena,

POEMA A LA INTEMPÈRIE

Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.

Un poema com un petit problema
domèstic o queixa visceral
que en dir-la foradara muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.

Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.

Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.

Fer un poema, doncs, com un amant
es busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra
i la terra, encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

(Tots els noms de la pena, 2002)

Imparables. Una antologia. (2004). Proa. Barcelona.


però no sols van ser els versos tan bells i sensibles que em van robar el cor, allò que més em va cridar l'atenció, va ser el terme -intempèrie- que se'm va clavar al cap i no em deixava a sol i ombra. De fet se'm ocórrer buscar la definició exacta al diccionari per si podia aportar-me més llum, que inclou la locució adverbial a la intempèrie definida en el terme: A cel descobert, sense sostre ni recer. Una definició des de la qual intentava judicar l'escriptura dels versos que havia llegit i que no han parat de ballar-me pel cap
 
Casualment ha coincidit que els darrers dies he acabat de llegir l'assaig Trajecte circular, del professor Vicent Alonso amb una lectura atenta que ha fet que em tornara a fixar en la paraula -intempèrie- que, al llarg del dietari, nomena dues vegades. 
 
La primera vegada ho fa ben avançada la Primavera (V. Alonso, 2003:156) en un dels apartats “Más vale rostro bermejo que corazón negro” diu Alonso que «És cert que a l'ànima li costa fer-se notar», és a dir que segons com som cadascú, l'ànima treu cap, cap enfora de moltes maneres diferents, que V. Alonso diferència entre ànimes guerreres i transparents. 
 
De les «guerreres» diu que  

«costa endevinar ni un sol bri del que amaguen[...] L'ànima es resisteix a mostrar-se.[...] En canvi les transparents et faciliten - des dels ulls, els llavis o el somriure -, el viatge al món que hi ha darrere [...] és com si visqueren a la intempèrie. Però tots són l'esperó de proa amb què les ànimes – unes, més amables; altres, ben guerreres- es presenten.» 
 
La segona vegada que esmenta el mot intempèrie és cap al final de la Tardor (V. Alonso, 2003:256-257), en una dels les seccions que titula Espais  

«M'interessen les incursions en qualsevol racó de la psico-geografia, que, com li acabe de llegir al Julià Guillamon de La ciutat interrompuda, és la manera com, els situacionistes designaven l'observació sistemàtica dels efectes que els diferents ambients urbans produeixen en l'estat d'ànim dels seus habitants.»

 I continua més avall tot dient que 

«L'espai on visc o treballe sempre ha condicionat el meu estat d'ànim[...] però una cosa és viure en un espai més o menys agradable i una altra, de ben diferent, fer d'aquest espai l'objecte del teu pensament: un autèntic metaespai.[...]L'espai forma part de la nostra vida quotidiana i ajuda a configurar els nostres successius estats d'ànim.[...] del metaespai, com a concepte que és i no com a experiència viscuda, en solem fer generalitzacions. L'espai urbà, per exemple. En el meu cas, mai no he viscut la ciutat com un tot, sinó com un conjunt de llocs estimats, volguts, desitjats, entre veritables intempèries. Precisament perquè són entre intempèries, aquests llocs estimats també mereixen el nom de refugis.[...] Llocs i intempèries que, a més, arrosseguen tota la memòria de què dispose. Perquè els espais que vivim són el que ara són, però també el que foren, per nous que siguen. Tenen fragments de temps adherits i els estimem, o els odiem, perquè en aquests fragments sempre hi ha algun tros de nosaltres.»

 
Això ho diu Vicent Alonso en aquest dietari, però la veritat és que la seua poesia conté pinzellades d'aquest «tros de nosaltres» com les que es poden llegir en Del clam de Jasó.


VESPRADA A LA NAU

Els homes passen i les ciutats esbuquen recers deshabitats.
Enric Sòria

La ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre. Ara, més fred que mai – on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre s'engronsa? Per què em retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?
No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿n'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrancava? ¿n'hi haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no estic sol?
Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.




Una altra manera de mirar a la intempèrie

Encara que allunyats en les formes, dues maneres d'acostar-se a la mateixa realitat, és a dir a la intempèrie. Tot seguit mire cap amunt, amb els ulls ben oberts per mirar-me la meua intempèrie i faig una inspiració llarga i profunda.


Post scriptum: Apunt de publicar aquest post me n'assabente que Poemes a la intempèrie és un poemari de Begonya Pozo que va guanyar ex aequo amb Vicent Ciscar el XXX Premi Senyoriu Ausiàs March de Beniarjó, nom que també porta el seu blog. De moment ho deixe ací. Queda per a més endavant una visita amb aquesta poeta.