La capsa dels fils de cosir amb un coixi d'agulles que vaig comprar-me l'any passat en la fira de la mel d'Ayora.
Quan
aquest mati m'he llevat, la primera cosa que he fet ha sigut guaitar
el dia per la finestra, més que res per saber com acarar el nou dia.
Encara no són les set del matí, el cel ha perdut la foscor de la
nit i la serralada del llevant perfila unes formes ondulants fins on
la vista em deixa mirar. La penombra del carrer i de la casa – els
primers minuts vaig a les fosques fins que m'espavile- no em permet
comprovar el que el termòmetre m'ha assenyalat quan l'he consultat,
de tres a quatre sota zero. Quin fred! Quina sorpresa trobaré quan clarege el
dia?. He mirat de nou el rellotge, però no per comprovar l'hora, sinó
per veure en quin dia estic. Hui, és divendres, tretze de desembre
de dos mil tretze. L'últim tretze de l'any, i a més, hui, és santa
Llúcia, patrona dels cecs i també de totes les treballadores de
l'art de l'agulla. Tot seguit m'han vingut al cap alguns refranys que
he sentit dir a la gent, amb tot per cerciorar-me de la meua subtil
memòria he anat a consultar El costumari català de J. Amades que de
tant en tant, en dies assenyalats, com el de hui, em fa goig de repassar,
Per
santa Llúcia,
s'escurça
la nit i s'allarga el dia.
O
aquest altre també molt conegut, encara que més la primera part que
no la segona,
Per
santa Llúcia,
creix
el dia
un
pas de puça;
no
creix
ni
disminueix,
fins
que el nen Jesús
no
creix.
Tot
i que el que més m'ha agradat ha sigut aquest, perquè al cap i a la
fi, afegeix un altre tretze a la llista dels meus tretzes de l'any.
De
santa Llúcia a Nadal,
tretze
dies per igual.
Doncs,
a punt de començar amb els preparatius dels Nadals, una de les coses
que tinc pendents, com tots els anys, fer pastissets de moniato. Se'm
fa la boca aigua només de pensar-ho.
Només de veure'ls ja fan ganes de menjar-se'ls. Els hauré de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada