dijous, 25 de gener del 2024

Cent anys d'Estellés (2)

 


Els amants

 

    No hi havia a València dos amants com nosaltres.

 

    Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

    Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

    Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

    De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

    i rodolem per terra entre abraços i besos.

    No comprenem l'amor com un costum amable,

    com un costum pacífic de compliment i teles

    (i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

    Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

    i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

    Jo desitjava, a voltes, un amor educat

    i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

    ara un muscle i després el peço d'una orella.

    El nostre amor es un amor brusc i salvatge

    i tenim l'enyorança amarga de la terra,

    d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

    Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

    Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

    Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

    Després, tombats en terra de qualsevol manera,

    comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

    que no estem en l'edat, i tot això i allò.

 

    No hi havia a València dos amants com nosaltres,

    car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

 

 

dijous, 18 de gener del 2024

Cent anys d’Estellés

Enguany, 2024, Vicent Andrés Estellés compleix cent anys. Però més que la commemoració del seu naixement celebrem un any més el seu aniversari.  

Des d'aquest blog acompanyaré durant tot l'any aquesta commemoració. Si voleu saber més podeu clicar ací i sabreu totes les activitats que es fan des de la Coordinadora Pro-Fundació Estellés.

 


 

Cançó de bressol

 

Jo tinc una Mort petita,

meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella,

ella em nodreix igualment.

 

Jo tinc una Mort petita

que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort

i no necessite res.

 

Jo tinc una Mort petita

i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida,

amb mi va i amb mi se'n ve.

 

És la meua ama, i és l'ama

del corral i del carrer

de la llimera i la parra

i la flor del taronger.

 

Octubre 1953


dimarts, 16 de gener del 2024

Sant Antoni enceta la primera festa de l'any

 


 

Lloat siau sant Antoni,

patró de gossos i gats,

conills, ases i gallines,

de raberes i ramats.

 

Primer de res, bona festa

vos volíem desitjar,

que estigueu bo de salut

i ple de felicitat.

 

Ací mos teniu, com sempre,

amb el llapis en la mà,

a explicar-vos les misèries

d’esta vida terrenal.

 

Molt més mos agradaria,

cantar  gràcies i bondats,

però no ho posa gens fàcil,

la  tossuda realitat.

 

Putin mata a Ucraïna,

a Israel, mata Hamàs,

Netanyahu, a Palestina,

bombardeja els hospitals.

 

Amb la boca xicoteta,

alguns gosen remugar,

no mane Déu mos marmolen

els germans americans.

 

No sabem com ho apanyeu

en la glòria celestial,

però en la bola del món,

no tots els morts són igual.

 

Hi ha qui mor en una guerra,

hi ha qui falta en l’hospital,

hi ha dones i criatures

occides per criminals,

 

i hi ha els que venen en barca

de l’altra banda del mar,

que es veu que no passa res

si se n’ofeguen uns quants.

 

Digueu si no vos pareix

un poquet destrellatat

que un senyor amb bata blanca,

un mocador i un turbant,

 

que poa els diners amb pala

i se’ls gasta a gavadals,

presidisca la reunió

de l’escalfament global.

 

I d’això de l’amnistia,

no voreu un cas igual:

els que resen el rosari

diu que res de perdonar,

 

i  els que no van mai a missa,

prediquen la caritat.

En lo temps de la calor,

Déu mos lliure de l’aixà.

 

Si enguany no heu vist la celístia

que a Madrid lluu en el Nadal,

no patiu que l’any que ve

tindreu l’AVE celestial.

 

En un punt arribareu

del cel  a la Capital

sense pas pel Purgatori,

València ni Perpinyà.

 

Deveu saber que a Argentina,

el tal Milei que ha guanyat

és gran amic d’un Santiago

que no és Ramon ni Cajal.

 

A Xipre, Grècia i Bulgària,

governen ultramontans,

i a les terres del rei Jaume,

lo Cid torna a cavalcar.

 

No s’expliquen els  peluts

l’èxit dels repentinats,

sent com són ells tan sabuts

i els altres tan illetrats,

 

amb un conseller que diu,

sobre això del valencià,

que la llei d’Ensenyament

se la pensa torejar.

 

I p’acabar l’inventari,

hem deixat lo principal:

digueu-mos si podrà ser

salvar la festivitat

 

que cada any este carrer

fa  a la vostra santedat,

puix fa un temps que se sosté

amb agulletes de cap.

 

Ja voldria jo, fills meus,

lliurar-vos de tots los mals,

però prou faena tinc

amb els divins maldecaps.

 

Javhé i Jesús que no es parlen,

està que bufa l’Allah,

totes les santes de vaga,

i els àngels, desorientats.

 

P’a postres, el Torquemada

que ja duia un temps calmat,

ha  olorat la fumaguera

i prepara una torrà.

 

Sobre això de l’amnistia,

no sabem per on pegar:

santa Eulàlia diu que negre

i la Mercè diu que blanc.

 

I en lo del canvi climàtic,

feu molt bé de criticar,

però mireu de no tindre

la casa per agranar.

 

Quant al tema dels sabuts,

farien bé de triar

si voldrien anar a missa

o són més de repicar.

 

I estos que s’envanixen

de capejar el valencià,

més valdria que llegiren

sor Isabel i  Ausiàs March.

 

Per una altra banda, fills,

tampoc vos podeu queixar:

de la Cort sou rodalia,

i de Madrid, port de mar.

 

Teniu tota la raó

que és un motiu capital

fer l’homenatge que deu

cada carrer al seu sant.

 

Els anys no passen de bades,

i alguns  membres del veïnat,

no s’ho prenguen malament,

però tenen una edat.

 

L’altre dia sant Josep

em va dir tot preocupat:

si els jóvens no s’arromanguen,

mos haurem de resignar.

 

Joan Olivares.