dimecres, 26 d’octubre del 2016

UN MITE CREIX O S'ESQUERDA


Dissabte vam anar expressament a València a la 4a Plaça del llibre. Vaig eixir a mitjan matí de casa amb intenció de passar-hi el dia, al damunt portava Ningú no ens espera i Gegants de gel  il·lusionada pel fet que anava a trobar-me els autors, Manuel Baixauli i Joan Benesiu que me'ls signarien. Els dies previs a la inauguració havia vist la llista d'autors que estarien en la plaça firmant les seues publicacions. La veritat és que jugava amb avantatge, pels d'Edicions del Periscopi, sabia que Baixauli estaria en València, m'ho van dir com a primícia en la fira d'editorials independents, Liberisliber, que es va celebrar en Besalú. Abans, però, d'eixir de casa vaig tornar a comprovar que no havia sigut imaginació meua, que el dia per trobar-me cara a cara amb els autors era dissabte. El cas és que ja en el tren repassant alguns dels articles de Baixauli, el que es titula "Ningú no és profeta" diu que no sempre coincideix l'escriptor amb el narrador de les històries, que molt sovint es mengen les coses de cul. Em van assaltar els dubtes. I si no reflecteix per a res el que aparenta en els seus escrits? Baixauli ho adverteix a bastament, i qui avisa no és traïdor. Ai, mare meua! i jo que m'havia emportat els llibres, i tot el dia amunt i avall amb ells. Bé, vaig pensar, si li veig mala cara no m'aproparé i em pau. Tampoc no passa res si m'acoste. I, sinó, li dic que em firme el llibre i ja està, no cal que faça cap comentari, me'l firma i prou. 
 
La plaça a primera hora de la vesprada estava tranquil·la, però a poc a poc va anar venint i venint més gent. Uauuuu! quanta gent per xerrar, amb els uns, amb els altres. Gent coneguda i per conèixer. Que sempre hi ha qui té els mateixos interessos, i allà va que et trobes xerrant amb algú que acabes de conèixer, i quan us acomiadeu porteu cadascú el telèfon i el correu electrònic de l'altre, que ja esteu quedant per continuar la conversa en un altra ocasió. Mira que són interessants i profitoses algunes trobades! 

A l'hora en punt, les 18, la taula on s'esperava que estarien romania buida, tampoc no hi havia cues de gent esperant els autors. En canvi la taula era plena, a vessar dels seus llibres, la qual cosa significava que... havien de vindre. Quina expectació déu meu! i quins minuts més llargs i prolongats fins que van aparèixer. Xerraven entre ells dos i al cap de no res es va afegir també Elvira Cambrils que havia de seure al costat. Era la taula destinada per als escriptors convidats a firmar les seues obres. Vaig treure els llibres que portava, i els els vaig donar per que me'ls signaren. Quin goig poder complir certes il·lusions com ara conèixer un escriptor amb qui t'has fixat fa temps, M'he llegit les seues novel·les i segueix els seus articles en la premsa, finalment ho he aconseguit, i he de dir que no m'ha decebut.

I en això que em trobe de cara a Joan Olivares, presenta Si ha nevat de Paco Esteve i Beneito. Que si els editors de Lletra impresa, Juli i Mercè amb la Júlia. Més enllà, un grup de tres coneguts conversen animadament, són Vicent Berenguer, Octavi Monsonís i Francesc Calafat. A mitjan passeig saludem Rafa Gomar. Envoltats de gent que no conec hi ha alguns polítics com Enric Morera. I les meues estimades llibreteres d'Ambra, la llibreria puntera de Gandia, que mai no falten a cap cita. I mentrestant passegem entre les parades de llibres, la borsa va omplint-se'm, Fer Harca(2), Úter de Josep Maria Balbastre. I ja de nit, al tren i cap a casa.

dijous, 20 d’octubre del 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Vicenç Pagès Jordà



 Dies de frontera

Dies de frontera no deixa de ser la típica història d’una parella en crisi, arran d’una única i fugaç infidelitat del noi, un professor d’institut. Una novel·la, plantejada potser d’una forma massa contemporània, on Vicenç Pagès fa un ús extens d’elements actuals, tant de referències extratextuals (que acosten l’obra gairebé al gènere periodístic), com d’eines de comunicació social (hi surt Facebook o WhatsApp). Les referències a fets reals, com ara el foc de l’Empordà de l’estiu de 2012 o la prostitució a la carretera, segurament es podran aguantar al cap dels anys, ara bé, aquestes picades d’ull constants a les “noves” eines de comunicació potser no són del tot encertades. D’aquí a pocs anys tant Facebook com WhatsApp hauran passat de moda, engolits per altres nous sistemes, que també quedaran obsolets en poc temps... Pagès mateix ha usat aquest recurs en altres novel·les seves (altres escriptors actuals, també). Fins fa no res parlàvem de correus electrònics o SMS, i ara ja no estan en la cresta de l’onada. L’ús sovintejat d’aquests elements pot fer perdre valor a mig termini a unes obres que estan ben escrites, i això sap greu.

En un Club de Lectura, a Banyoles, he tingut l’ocasió de comentar amb l’autor aquesta meva preocupació sobre el que considero un abús de la presència de noves tecnologies en novel·les. Per la seva resposta, em va fer l’efecte que ja li havien fet alguna observació similar en altres ocasions. Ell va dir que, de fet, la majoria de novel·les, al cap de pocs anys, quan ja no són novetat, cauen en l’oblit. També ens va remetre a paraules molt concretes usades en les seves obres per Pla, Tolstoi o Flaubert, per citar alguns clàssics, que ens poden ser incomprensibles, o gairebé, avui en dia. En aquell moment no vam continuar el debat, però penso que en aquests exemples que ens va posar Pagès parlem a nivell de vocabulari, de mots concrets que podem trobar-nos quan llegim novel·les escrites fa cinquanta anys o més. Expressions que potser no entendrem, però que no ens alteraran en cap manera la comprensió del conjunt de la història, ni ens impediran entendre l’estructura de la novel·la.

Malgrat el comentari anterior, val a dir que Dies de frontera és una lectura recomanable. La seva construcció no deixa de ser original, encara que en alguns moments ens pugui fer la sensació que estem llegint apunts de l’autor per a possibles capítols, i no els capítols enllestits. Podríem dir que això és, alhora, l’originalitat i també allò que podria trontollar en aquesta obra. A parts iguals.

Hi trobem fragments i frases molt aconseguits. I molta ironia, quan no directament acudits: “–El metge diu que em queden cinc mesos de vida. –Què dius ara? Tan malalt, estàs? –No, no. La meva dona està de quatre mesos.” (p. 229). Els títols dels capítols (alguns, brevíssims) són representatius del seus continguts. Uns continguts que, en molts casos, podrien funcionar com relats breus, independentment, fora del conjunt de la novel·la. Tot i això, quan acabes la lectura tens una sensació d’unitat. L’autor trava molt bé el seu relat.

Pel que fa als personatges, ens pot quedar la sensació de no haver-los acabat de conèixer del tot. No sabem si han evolucionat o no. I potser és aquí on rau la veritable originalitat de la novel·la. Hem dit que és fidel a una realitat actual. I en la vida real les persones tampoc no evolucionem tant. Millor dit, sovint no evolucionem. Doncs tampoc no hauríem de demanar res d’especial, en aquest aspecte, en un relat de ficció. L’autor tanca l’obra amb un capítol que porta el títol de Brindis. És el retrobament de la parella en crisi, en Pau i la Teresa, després de la relliscada d’ell. I després de les reflexions, recerques i noves experiències de tots dos per separat durant un temps no massa llarg. Pagès no fa un final clar. Simplement els deixa brindant. Vés a saber cap on tiraran, cap on els durà el futur. Els abandona en la foto fixa del brindis: “brindant amb una il·lusió no exempta de realisme, satisfets d’haver-se retrobat –supervivents, cauts–, en un moment d’esperança. Saben que els amors un dia s’acaben, però els agrada pensar que el seu és diferent”.

Pilar Castel Soler


Pagès Jordà, Vicenç. Dies de frontera. Proa-A tot vent. Barcelona, 2014.
La novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi, l’any 2013.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

CAPS DE SETMANA D'UNS "NOUVEAUX RETRAITÉS"



Finalment, puc dir que ja tinc els poemes de Kavafis a les mans, en la traducció de Carles Riba que l’editorial Cali·ligraf ha editat de nou. Feia tant de temps que ho desitjava, però estava exhaurit, només el vaig poder llegir, fa molts anys, gràcies a un préstec interbibliotecari, la biblioteca que el tenia estava lluny d’on jo vivia, aleshores me’l van demanar, i vaig gaudir d’ell durant els quinze dies establerts més les renovacions que és permet de fer, el vaig tornar mitjançant el correu ordinari, que és com també es poden tornar els llibres que presten les biblioteques. I aquest estiu començava amb l’agradable noticia que gràcies a l’amic Enric Iborra de La serp blanca vaig saber que aquest poemari acabava de ser reeditat, tot i que no ha sigut fins ara que l’he comprat. Potser algú tinga la pensada que com és que he tardat tot aquest temps en adquirir-lo, i no vaig córrer de seguida a comprar-lo, havent visitat durant aquest període diverses llibreries que segurament el tenien?, doncs, perquè havia deixat aquesta comanda i alguna cosa més per a comprar en la fira de les editorials, Liberisliber,  que aquest cap de setmana passada, 1 i 2 d’octubre, ha tingut lloc en Besalú. Vaig conèixer aquesta fira gràcies a l’amiga i col·laboradora eventual Pilar Castel, a qui de tant en tant publique algun dels seus escrits en l'apartat que porta per nom Des del Pla de l'Estany. Notes literàries. També és veritat que vaig aprofitar aquesta circumstància que se’ns presentava en safata per a conèixer-nos personalment. Així que, una cosa per l’altra, vaig aprofitar l’ocasió allargant l'estada uns quants dies per visitar una vegada més aquesta part de la geografia; deixar de ser virtuals per convertir-nos en presencials i tangibles; i aprofitar-ho per gaudir de l’olor de la tinta impresa, remenar llibres i conversar amb tots i cadascun dels editors.

Melancolia de Jasó, fill de Cleandre,
poeta de la Commagene (595 d.C.)



Aquest envelliment del meu cos i el meu rostre

és la nafra d’un ganivet horrible.

No tinc cap força per a resignar-m’hi.

A tu recorro, Art de la Poesia,

que tanmateix saps drogues per a ensopir el dolor,

almenys per a intentar-ho, en Fantasieig i en Paraula.



És la nafra d’un ganivet horrible. –

Porta les teves drogues, Art de la Poesia,

Que fan – una estona- que no ens adonem

[de la nafra.