dijous, 31 de desembre de 2020

TAL DIA FARÀ UN ANY


Fotografia presa el dia 27 de desembre de 2020


Tal dia farà un any que acomiadàvem el 2019. I hui, acomiadem el 2020. I, sincerament és la millor noticia que puc donar, tot i que el comiat d’any porte aparellat molts sentiments i unes ganes immenses de tornar a la rutina que enguany hem aparcat. Tinc moltes ganes de veure el somriure dibuixat en les cares de tota la gent amb que em creue per carrer i de no haver d'endevinar qui és i perdre'm en disquisicions endevinatòries. 

Enguany ha hagut temps per a moltes coses aparcades. Acomiade l'any amb uns versos dedicats a un vell plataner que cada hivern tinc en el pensament i més encara per Nadal. Enguany, com des de fa molts anys li he fet una visita. He penjat dues fotografies: la primera, és el que jo veia des de la segona, quan existia la casa que té les finestres rodones, la casa dels meus avis, l'entrada estava en l'altre costat, hui en dia desapareguda com tantes altres en la Vila Vella. Aquesta fotografia forma part del llibre La fontana alcoyana en la plumilla de Pedro Esteban de Ernesto Valor Calatayud i Juan Javier Gisbert Cortes, editat pel Circulo Industrial de Alcoy el 1997. Per cert, aquesta era la font de l'àngel. 


Com de sobte esdevens conscient de la imatge d’un plataner amb totes les fulles felices en la llum.

Poesia. Mircea Cărtărescu

Far

 

Fores i ets el far que il·lumina

els navegants de cada dia.

Encimbellat, enmig la plaça

en solitària defensa

amb el brancatge despullat

i els tentacles suplicants

mires al cel en maregassa.

 

Ni piuladissa ocellaire,

ni llampurneig al ramatge.

 

Cada any quan s’acosta el fred

i els missatgers mouen l’oreig

amb grans ventades, pluja i neu,

la teua imatge es fa present

mentre adverteix als mariners

que s’arredossen a bon port.

 

T’esguardava amb cobejança

des de cascun dels ulls de bou,

des del replà d’aquella barca

que ara i adés amb tu ancorava.

 

Fores i ets far, llum i abrigall.

 

dimecres, 23 de desembre de 2020

La vespra de Nadal, l'aguirlando hem de demanar

Enguany, no volia fer pastissets per no haver-se'ls de menjar nosaltres a soles, com que no hi haurà reunió familiar. Finalment, anirem a veure ma mare que ja no té ganes d'eixes mampreses, va camí dels 93 anys, li'n portaré un bon grapat per a que els taste. 

 

Demanar l’aguirlando és un costum que amb els anys s’ha anat perdent, tot i que darrerament sembla que vol reviscolar, en especial en els pobles menuts on la gent es coneix i es tenen més confiança, però, enguany, anar casa per casa demanant l’aguirlando és de les coses que no podrem fer. No ho podrem fer personalment, però, si, virtualment. Així que... a cantar, i mentrestant, unes pastes casolanes.


Tots els xicons de la vila

cada any venim ací,

les cançons de l'asguirlando

a cantar-los esta nit.

 

Tragueu orelletes

i bunyols de vent,

pataques bollides

i bon aiguardent.

I l’amo de casa

que encete el tonell,

i el seu fill que balle

i tots ballarem.



Dau-nos l’arguilando

si mos l’hau de dar

que la nit és fosca

i mo’n ham d’anar

al peu de la serra

a fer e sopar:

arròs amb cebeta

i bon bacallar.

 

A les eixares de Matines,

si no tireu anous

tireu-mos figues.

 

Cançoneret valencià de Nadal. M. Sanchis Guarner. Editorial Torre, València, 1960


divendres, 11 de desembre de 2020

Els plaers entren per unces i els mals per arroves

Chequilla. Octubre 2020

S'acaba l'any i l'eufòria amb què començava aquest 2020 ha anat apagant-se com una espelma. Fa mal dir això però és la realitat. Les carassetes. Les distàncies. Les salutacions amb el colze. La cita prèvia com a model per a tot: els concerts, el teatre, les presentacions, el cinema, els metges, els hospitals. Les presentacions en streaming. Els concerts en diferit. Els documentals en línia. Les pel·lícules a distància.

Eixides a hores intempestives. 

Passejos esquius.

Al centre de tot, la família més propera: la mare, la germana, els fills, les nores, els nets; un poc més enrere, els amics, uns pocs elegits; la resta, oblidats.

Quedar-se. Quedar-se a. Quedar-se a casa.

Quedeu-se. Quedeu-se a. Quedeu-se a casa.

Quedat. Quedat a.  Quedat a casa! 

Quedeu-vos. Quedeu-vos a. Quedeu-vos a casa. 

Procureu. Procureu no. Procureu no moure's. Procureu-no moure-us. Procureu-no moreu-us massa.

La casa. La casa em. La casa em cau.

Cau. Cau la. Cau la casa.

La casa. La casa com. La casa com un. La casa com un cau. 

Un cau. Un cau dins. Un cau dins de. Un cau dins de la casa. 

Sol-edat. Soledat.

Soli-tud. Solitud.

I-sol-a. Isolament.  

Un bri de flama que es consumeix.

L'espelma s'ha esgotat.



L’espelma 
 
 

Una espelma enmig d’un flascó roig

un llumí enmig d’una capsa

una metxa enmig de l’espelma

una fogonada enmig la foscor

el bellugueig enmig de l’espelma

l’enriolada enmig d'un sospir.

 



divendres, 27 de novembre de 2020

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Martí Domínguez


L’esperit del temps

Martí Domínguez


 

Tot açò pertany a l’esperit del temps. Ernst Jünger, Notes del Caucas”. Amb aquesta citació d’aquest escriptor i filòsof alemany (titllat d’anarcomarxista pels nazis i de protonazi pels comunistes), que ve d’una idea que ja havia expressat Hegel i que feia referència a “una força invisible que domina i configura la teua època: una atmosfera cultural que impregna tot el teu temps gràcies sobretot a la creació de coneixement racional i no amb les creences i tradicions”, comença aquesta novel·la de Martí Domínguez, professor de Periodisme a la Universitat de València i novel·lista guardonat amb nombrosos premis, entre els quals el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any (2019) per aquesta obra.

Trobem el protagonista, un naturalista austríac que havia estudiat medicina per imposició paterna, però que es va especialitzar en psicologia per poder aprofundir en el comportament, la psique, dels animals, escrivint els seus records en un camp de presoners a Rússia, acabada la Segona Guerra Mundial. Ha d’explicar bé les seves accions durant la guerra, perquè del seu relat en dependrà sortir viu del camp, o no.

L’home no negarà mai la seva pertinença al partit nacionalsocialista, es reconeixerà un nazi en tot moment, però anirà fent un seguit de reflexions al llarg del detall dels fets en què va participar directament o indirecta que podrien arribar a fer dubtar al lector si l’acabaria declarant culpable, en el cas de formar part d’un jurat en un judici per crims de guerra. Mitjançant el seu relat, anirem veient el grau de participació que va tenir en totes les situacions en què es va anar trobant. Sabrem detalls de què van ser les Lebensborn (els centres de reproducció per aconseguir criatures de pura raça ària) o dels procediments que utilitzaven els alemanys per determinar si els nens i adolescents dels pobles polonesos que anaven conquerint tenien trets aris o eslaus, i què en feien després segons els resultats obtinguts. Sense experiència en medicina, farà de metge en el front rus, en un exèrcit alemany abocat a una derrota imminent. Acabarà fet presoner pels russos i així serà com el trobarem a l’inici de la novel·la. I podrà sortir del camp de concentració perquè aconseguirà convèncer el director que és: “Un home penedit dels seus actes.” I, com una gran majoria dels supervivents alemanys de la Segona Guerra Mundial, reprendrà la seva vida com si res no hagués passat, ell i la seva dona, una altra nazi convençuda. Podríem dir que un cop acabada la guerra havia reprès el camí que havia deixat en els anys de la deriva nazi, com si aquella època hagués estat un simple parèntesi, i es va arribar a convertir en un autor molt popular a Àustria per les seves obres sobre natura: “si durant el nazisme, jo propugnava que l’home del nord no pot viure entre els murs d’una gran ciutat, que el priven de perspectiva, ara aquesta mateixa idea la divulgava des de l’ecologisme. I ningú no sospitava res”. S’havia tornat un abanderat defensor de la naturalesa. I va continuar la seva carrera d’investigador fins a guanyar fins i tot un premi Nobel. Patirà, després de la concessió, perquè a voltes els periodistes ratllaran les preguntes compromeses relatives al seu passat, però se n’anirà sortint d’esquitllentes, com tota la vida ha fet amb tot. En una conferència que farà a Moscou es trobarà l’antic director del camp de concentració rus on havia passat quatre anys. El vell militar li tornarà els seus escrits, totes les seves inculpacions, el detall del seu passat nazi que havia aconseguit tenir amagat tots aquells anys. Tots dos parlaran, justament, de l’esperit del temps. L’antic comandant del camp de concentració li dirà que creu que cal estar-hi molt alerta perquè “a causa d’ell es cometen els grans crims de la humanitat”. I al nostre protagonista li sorgirà el dubte. Porta massa anys enganyant tothom (i enganyant-se a si mateix) i prendrà una decisió. Després d’aquella retrobada, sentirà la necessitat d’enllestir un llibre on ho expliqui tot: “Potser algun dia també puga redimir-me dels meus pecats”, dubta. I tan sols amb això n’hi haurà prou?, podrem pensar nosaltres, que fins aquí ja haurem pogut llegir, amb tot el seu detall i cruesa, el relat de les seves implicacions amb el nazisme.

Ens farà reflexionar perquè, podríem amagar el cap sota l’ala tota la vida i pensar que aquí no ha passat res, amb un passat com el seu? Deixar-nos endur per l’esperit del temps, ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars? De fet, és el dilema que planeja sobre la novel·la constantment. I també hi ha latent una pregunta que potser ens hem fet alguna vegada: què hauria fet jo si hagués estat veïna d’un camp d’extermini nazi? Hauria mirat cap a una altra banda? M’hauria vist immersa en aquell “procés de ceguesa voluntària col·lectiva” que va ser el nazisme a Alemanya? Probablement molts de nosaltres ens hauríem deixat portar per l’esperit del temps, també, si ens hi haguéssim trobat. Exactament el mateix que li va passar a aquest ornitòleg austríac, un home que, en els moments més crus de la batalla al front rus, encara trobava estones per dedicar-se a escoltar els ocells.

 

Pilar Castel Soler

 


L’esperit del temps. Martí Domínguez. Proa. Barcelona, 2019.

divendres, 30 d’octubre de 2020

dijous, 15 d’octubre de 2020

LA CULTURA PREN VOLADA

 

S'ha acabat el setembre i l'octubre corre sense aturador. El temps a refrescat una miqueta i dona gust eixir de casa i acudir a algunes de les activitats que, ara per ara, sembla que estiguen activant-se. És veritat que hi ha activitats que s'han suspès per culpa de la Covid-19, perquè impliquen una aglomeració gens aconsellable; altres, en canvi són molt més modestes, és per això que comencen a moure's, ni que siga mantenint el distanciament social, juntament amb totes les precaucions aconsellades per les autoritats sanitàries.



 

Fa unes setmanes, encara en setembre, diumenge, 20, vam anar a Benifairó de la Valldigna a la presentació del llibre de Juli Capilla, Ars libri. L'aventura del llibre i la paraula. Premi d'Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta que presentava Enric Iborra. Si en voleu saber com va anar podeu llegir l'entrada que ha escrit a La serp blanca. Feia dies que havia comprar el llibre de Juli, tot i que encara no he tingut temps de llegir-lo. Temps al temps, tot arribarà. Em semblava un delicte perdre'm l'oportunitat de veure i escoltar tant a l'un com a l'altre, després de tan de temps de desconnexió; pel confinament, per un banda i perquè el fort de l'estiu deixa moltes coses en suspens. Mentre és feia l'hora de l'acte vam fer una passejada. Simat està al costat, així que van deixar el cotxe en un dels carrers pròxims al monestir de Santa Maria de Valldigna, i rodejant la tanca vam anar fins a la mesquita de la Xara o ermita de Santa Ana, segons per quina de les dues façanes es vulga entrar.


 

Al cap d'uns dies, divendres, 25, per ser exactes, la biblioteca de Gandia havia anunciat la presentació del poemari de Joan Deusa  Camelot o la poesia social, Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira que presentava l'autor envoltat de grans noms com Josep Piera, Josep Lluís Roig i Juma Barratxina, sobrenom i inspirador del nom del poemari. A aquesta presentació també m'havia fet goig anar i allà vaig seure a primera fila per no perdre'm res. 

Per conèixer les aventures i desventures del que esdevé dins a Camelot, no queda més remei que llegir el poemari, a dintre hi ha les claus per desemmascarar el misteri. 


 CAMELOT

 

[...]Els cavallers van dir hui alçarem una barricada lluny del bosc misteriós i del màgic llac, convidarem els ducs i duquesses i farem un convit molt gran. SKOL! El llenguatge dels cíborgs era recte quan els primers ordinadors arribaren a les dreceres de l'oblit a l'altre costat, a prop de Déu. Eh, tio, digué el primer cosmonauta. Els poetes no havien anat a l'expedició perquè eren considerats un error del sistema. Prop de la llum el primer Hall va acostar el dit i Déu pensà Miquel Àngel, semblava que havia arribat el moment de dir la veritat. La visió havia acabat en saber la forma de l'oracle, i un pardal va reposar durant un temps sobre la punxa més alta del castell de Camelot com un corb que diu la veritat. Un de nosaltres arribarà a l'umbracle on es veuen les petjades del cavall més blanc. I tot això no serà agafant-nos de les mans. Sota les taules del banquet de Camelot hi havia unes corfes de taronja, pedaços de nap al forn, potes pelades de pollastre i els xiquets pobres les menjaven i els gossos també. Com si el migdia fora una metàfora de la ignorància, les claus del regne van caure lluny de les conjugacions, la sintaxi i els enunciats pragmàtics, i el problema era que ho sabíem. Artús es va alçar cridant de la cadira

No   

 

dissabte, 26 de setembre de 2020

VERSOS PER AL GAUDI (4)

Enguany Carmelina Sánchez-Cutillas ha sigut nomenada escriptora de l'any 2020/2021. És una gran noticia, encara que la COVID19 ens està fent una miqueta la guitza. 


Els darrers dies he tornat a rellegir Matèria de Bretanya, la novel·la per la que Carmelina Sánchez-Cutillas és més coneguda, que va guanyar, el 1975, el Premi Andròmina. Jo vaig arribar-hi l’abril de 1994, això vaig escriure en una de les cantonades en el primer full de la novel·la. Han passat uns quants anys des d'aleshores. Servidora ja té una edat. Va ser un doble descobriment, per una banda, l’autora i, per l’altra, la novel·la en un dels cursos de reciclatge que es feien  per als mestres que no tenien el valencià, en Aiora, on vivia. Els primers cursos de valencià els havia començat a fer uns anys abans a través de l'ICE de la Universitat de València en l'Institut, situat a l'avinguda Argentina. Ni aleshores era mestra, ni ho vaig ser després, però també jo necessitava reciclar-me, la meua educació havia sigut com la de molts en castellà, així que preguntava si podia assistir com a oient al professor de torn. Aquell any,  impartia el curset, Jesús, amb qui després vaig fer amistat. L'ICE havia donat pas a la JQCV.  A partir d’aquell any, vaig assistir als cursos que anaven fent i presentant-me als exàmens de la Junta Qualificadora, cosa que abans no havia pogut fer, perquè l'ICE estava pensat per a titulats. Matèria de Bretanya va ser un dels llibres de lectura que ens va recomanar. Feia temps que volia rellegir-lo per tornar a assaborir les mateixes sensacions d’aquella primera vegada, i la veritat és que no m’ha defraudat. Quina preciositat! Quina meravella! Arran d’aquesta lectura he recordat que, encara que no tinc cap poemari de Carmelina Sanchez-Cutillas, si que tinc algunes antologies com per exemple Eròtiques i despentinades amb pròleg, recerca i selecció de poemes a càrrec d’Encarna Sant-Celoni i Verger amb il·lustracions de Maria Montes, també l’antologia Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València a cura de Lluïsa Julià/Teresa Pascual.


El temps vigila els homes -tibant com una corda de

cànem- i aquesta nit més que mai sóc el seu vassall de

remença. Canelobres de ferro voregen la Via Làctia,

i al Sanedrí s’amaguen les àligues de palissandre i tots els

qui fan les lleis del món. A les cambres dels amants hi ha

un desig de continuïtat i una porta lacrada. Quan l’Ofi-

ciant de les tenebres, solitari des del retaule de cedre,

comence l’introit i les lloses de quars tremolen, m’alçaré

sobre la nit, i totes les filles de la mar cercaran illots

blaus i un altar de fulles tan subtil com la lluna. Ja cau

la quarta llàgrima de la pluja sagrada sobre l’estiu. Esti-

meu-vos!


Aqueixos periples perduts al llindar del misticisme...Ca-

míns que s’alcen al pas vagabund, com un màstil que mai

no ha vist l’ombra de Cerberus... La nau i el palimpsest

són els llibres apòcrifs del llac de Tiberíades. I la xarxa,

immensa en la nit i en l’absència mil·lenària del nauxer,

aguarda els peixos del miracle. (Tot açò ho vam llegir a

la Masorah del rabí Bar Anina.)


Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Poesia 3i4,1976 dins Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València. Lluïsa Julià/Teresa Pascual (ed.)