dimecres, 1 de juliol de 2020

EL TEMPS PASSA I NOSALTRES ENCARA HI SOM PER VEURE-HO

Abans de tancar la porta de casa recorrec una a una les habitacions per comprovar que no m'he deixat res oblidat. Tampoc passaria res si això passara, més bé és un costum que tinc abans d'eixir d'una casa que ja no és la meua casa habitual. Darrerament queda poc que comprovar perquè les habitacions van quedant primes, els llits per dormir i poc més, així com alguna que altra cadira per deixar la roba. Llibreria, llibres, taula i cadira d'estudi i coses de valor han fet mudança. L'únic testimoni de temps passats es conserva en una de les habitacions on hi ha una paret revestida de suro, pòsters i fulls enganxats amb xinxetes que retraten el tarannà i els gustos dels llogaters que hi han passat i un calendari que em fa memòria del pas del temps: any 2015. Casualment, enguany, 2020, el mes de juny començava i acabava com fa cinc anys. Només que aquell calendari hi havia uns versos del poeta Vicent Valls.


I a l'estiu l'enrenou

els clars llençols de l'aigua.

Les llimeres enceses

en els horts de la casa.


Vicent Valls




dimarts, 30 de juny de 2020

VERSOS PER AL GAUDI (3)

Semprevives amb flor dalt d'una teulada

Un gran poeta, Josep Checa Falgà, i un gran poemari, Pell d'ànima, que va guanyar fa un parell d'anys, 2018, el Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Tot un descobriment aquesta veu poètica que m'agrada revisitar de tant en tant.

INVENTARI

El grall matiner d'un corb trepana la boira
que regalima sobre el verdet i les semprevives dels teulats.
L'au s'allunya a gambades sobre l'asfalt,
sembla que empaiti els cossos inerts dels petits animalons
esclafats pels pneumàtics durant la nit,
per matar el cuc d'aquests dies magres.
També són els accidents dels altres, penses,
els que justifiquen la pròpia existència.
S'escau convocar el calendari on, a vegades,
aconsegueixes desterrar les banalitats.
Malgrat la indolència dels dies i de la gent,
destil·les paraules com si fos una vella ratafia
macerada a sol i serena tota una vida.


Pell d'ànima. Josep Checa. XXXVIII Premi  de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Poesia 3i4, 2018.


A punt de publicar aquesta entrada, amb un dels poemes de Pell d'ànima, m'ha fet molta il·lusió rebre pel correu ordinari, sí, eixe que sembla que darrerament fem servir tan poc, el poemari L'enteniment de les bèsties amb dedicatòria inclosa de l'autor. Aniré llegint-lo i ja diré alguna cosa més endavant. Perquè la poesia, com deia en una entrevista Josep Maria Balbastre, no es pot llegir tot d'una tirada com es fa en una novel·la, sinó en xicotetes dosis per assimilar-la millor.

dijous, 18 de juny de 2020

VERSOS PER AL GAUDI (2)




Coses que passen en aquesta país nostre que un autor, posem per cas Josep Maria Balbastre guanya el Premi de Poesia Alfons el Magnànim el 2016 amb "Iconòstasi", i jo que ho sabia, que vaig anar més d'una vegada a la llibreria, no vaig saber trobar el poemari que, a hores d'ara és un més dels llibres desapareguts de les prestatgeries en aquesta voràgine de publicacions editorials i la pugna dels llibres per estar en primera línia, ja que si no és així és com no estar. Però bé, el cas és que aquest poeta m'agrada. M'agrada la poesia que escriu i com ho diu. I aquest comentari m'ha sorgit arran que l'anterior poemari Úter que va guanyar el 19è Premi de Poesia Josep maria Ribelles Vila de Puçol és dels que tinc en la tauleta de nit que visite de tant en tant.


Vindré pels marges
del temps           Trobaré els cards

que et brosten a la punta
dels mots           Davallaré

la paraula que sembra
les nostàlgies de demà

Amb les tisores
de la llengua tallaré esqueixos

d'aquest silenci verd
que vol traçar-me una

esmolada drecera
entre roses boscanes



Josep Maria Balbastre. Úter. Onadaedicions.com, 2016

dilluns, 8 de juny de 2020

VERSOS PER AL GAUDI(1)


Les darreres setmanes he tingut molt present una professora, de la qual no recorde el nom, que fa uns quants anys, en les primeres trobades presencials que des de la UOC, organitzaven en la Universitat de Bellaterra, cada canvi de semestre, en Barcelona, a les quals vaig assistir comentava que abans d'anar-se'n a dormir tenia el costum de llegir poesia i des que ho va començar a fer dormia millor. Potser més d'un pot pensar que es tracta de tractaments dubtosos que no diuen res. Però per provar que no siga. Si llegir poesia ens indueix a adormir-nos només posar el cap al coixí, perquè no creure en aquesta teràpia miraculosa?.
Jo, personalment, ja fa temps que ho practique i si no recorde malament en alguna altra entrada al blog n'he fet esment. A la capçalera del llit tinc un bon grapat de llibres de poesia, i moltes nits, en especial, les darreres setmanes abans de clavar-me dins del llit mirava els títols i n'agafava un, tot seguit plantava el coixí i m'asseia a llegir. Un poema, dos o potser tres segons la llargària, en un tres i no res els ulls se'm tancaven sense voler. Quan això passava deixava el poemari i les ulleres a la tauleta de nit, posava el coixí en posició de dormir, m'estirava cap avall, apagava el llum, em col·locava ben còmoda i en un obrir i tancar d'ulls ja no n'era conscient de res.

JUNY

Els meus dies millors tenen penombra
a les finestres. Posem que siga juny.
Posem que les falcies volen ran
de façanes, amb deliri,
capaces d'emular en el vertigen
de cada xiscle l'èxtasi de la mort.
Posem que els versos m'acullen en carn viva,
que hi ha algú més enllà de mi que sap
el meu anhel de conquesta i s'obri
d'esperances.

Que es diga port o full és el mateix:
un miratge constant de riba a l'espinada,
d'aroma a cos de pescador
i tants deliris consagrats al mar.

Tots els noms de la pena. Maria Josep Escrivà. Editorial Denes, Poesia Edicions de la Guerra, València.



divendres, 15 de maig de 2020

Entre el privilegi i la sort: la sort és un privilegi


Tinc el privilegi de viure en un poble molt menut i la sort de tindre un gos.
He tingut el privilegi de poder eixir al carrer des del primer dia del confinament i la sort de saber-me privilegiada per fer-ho.
He tingut el privilegi d’enfrontar-me amb la solitud que es respirava i la sort d’escoltar les pròpies petjades.
He tingut el privilegi de passejar sota la pluja i la sort de mullar-me els peus en els bassals mentre ha durat la pluja d’aquest primavera.
He tingut el privilegi de veure com terra i vegetació dels senderols que trepitjava es bevien goludament l’aigua que els queia a sobre i la sort de, contemplar-ho cada dia, embadalida.
He tingut el privilegi de resseguir el seu creixement i la sort de poder-les acompanyar cada dia.
He tingut el privilegi d’admirar l’esclat de les poncelles de cadascuna de les flors que voregen camins i marges amb mil coloraines com un arc de sant Martí i la sort de quedar-me extasiada contemplant la perfecció de la seua bellesa.
He tingut el privilegi de veure saltironejar les cueretes davant meu cada vegada que hi havia una ullada de sol i la sort de veure com espicossaven qualsevol llavor o cuquet que trobaven pel terra.
He tingut el privilegi de contemplar les juganeres caderneres encimbellar-se al cimall de cada branqueta i la sort de deixar que les admirara.
He tingut el privilegi d’escoltar el cant encomanadís del totestiu i la sort que m’acompanyara en el camí.
He tingut el privilegi de fitar el xerroteig de les primeres oronetes mentre decideixen refer el niu i la sort de contemplar el vol acrobàtic.
He tingut el privilegi d’atendre el bressoleig del ramatge dels arbres i la sort de poder parar l’orella per escoltar les seues converses.
He tingut el privilegi d’escoltar els primers refilets dels rossinyols i la sort de deixar-me’n veure un, encimbellat dalt el pinacle d’un fruiter.
He tingut el privilegi de percebre els primers estols d’abellerols sobrevolant a sobre del meu cap i la sort de poder escoltar el seu «pruik» característic mentre volen.
He tingut el privilegi d’escoltar el xiulit d’un oriol acabat d’arribar de terres llunyanes i voldria tindre la sort que es deixara veure en algun moment.
He tingut el privilegi de veure com aquest període plujós que hem passat va acabant-se i la sort de poder gaudir d’una natura exuberant i esplendorosa, en un estiu que s’intueix ben generós on les fruites i les hortalisses creixeran esponeroses, no voldria pecar d’optimisme, però el necessite.
He tingut el privilegi d’escoltar els gafarrons, ocells xerraires com no n’hi altres i la sort de veure’ls allunyar-se ben de pressa canviant d’arbre en un obrir i tancar d’ulls.
He tingut el privilegi de veure travessar una sargantana pel mig del camí i la sort d’adonar-me’n del seu pas, tot i les presses que sempre tenen.
Tinc el privilegi de poder escoltar el silenci i la sort de poder caminar cada dia per un indret rural poc avesat a multituds.
Tinc el privilegi de viure al camp i la sort de tindre un gos: li diuen Pruna. El nom ho diu tot, negra, lluenta com una pruna en el punt de maduració, d’ací el seu nom.
Però, el gos és una obligació, ha d’eixir tant si plou com si fa sol. A primera hora del dia, amb els ulls a mitjan obrir, i abans de gitar-se quan el fred, a l’hivern, et demana quedar-te al racó del foc ben arrepapat al sofà.
 

dimecres, 6 de maig de 2020

DONES COMPOSITORES: Amy Beach (11)



                                                              AMY BEACH




dimarts, 28 d’abril de 2020

UN ESTEL IGNOT SOMRIU AL BELL MIG DEL CEL NOCTURN

Una altra vegada Manuel Baixauli sense grans històries, ni grans personatges m’ha tornat a captivar amb la seua darrera novel·la Ignot

  
De bon principi, d’Ignot, m’ha sorprès, el títol. M’ha emocionat pronunciar la paraula en veu alta i comprovar com sona de bé, quina paraula més bonica!, que, darrerament, havia escoltat ben poc. Després l’he buscada al diccionari, al DIEC, i he comprovat que el seu significat a més de concís, és sobri: «no conegut», amb un exemple que s’acosta a un vocabulari especific, de llocs, que alguns no podem ni imaginar, si no és que som molt viatgers per anar a regions ignotes. Dubte molt que hui en dia encara en queden. Tot i que, a mesura que avance en la lectura trobe que per a Baixauli tot és possible.

Al darrere d’Ignot, sinònim de desconegut, semblava amagar-se tota una declaració d’intencions. I com a tal, a primers de febrer acabada de comprar, vaig començar-ne la lectura. Tot i que un grapat d’entrebancs van sobrevindre i la lectura va quedar estroncada, entre elles, una grip em va deixar reclosa a casa unes setmanes. Encara vaig fer l’esforç d’anar a la tertúlia que Baixauli i Benesiu feien a l'Espai Joan Fuster de Sueca. Però en arribar a casa l'esgotament em va fer adormir-me i vaig estar així vora quinze dies, en espavilar-me em vaig assabentar que estàvem reclosos a casa pel coronavirus, que no podíem eixir de casa per a res. I a hores d’ara després de quaranta dies i escaig encara continuem reclosos. La veritat és que havia arribat a la meitat, però vaig tornar a començar-la. I ara sí, la lectura ha anat seguideta


Mentrestant en tot aquest temps he anat llegint un grapat de comentaris, ressenyes i entrevistes sobre Ignot, a quin millor que altre, vaja que pot estar ben content i pagat com se sol dir.

Una de les coses que sobta en Ignot és la facilitat amb què es llig, a diferència de les altres dues novel·les, tot i que no vol dir que aquesta siga més senzilla perquè el rerefons resulta igual d’inquietant alhora que amaga moltes preguntes ... l’escriptura, l’edició de llibres, el plagi.

Com ja va fer en La cinquena planta i en L’home manuscrit, i ara en Ignot, Baixauli trau profit de tots els seus coneixements i els posa al servei de l’escriptura com una mena de calaix de sastre. Tot si val per a Baixauli, tan sols li cal encaixar-ho com un trencaclosques: la pintura, el seu ofici, però també hi ha els seus gustos en música, les pel·lícules que li agraden, els espais que l’envolten, el seu poble, Sueca i altres nuclis com Les Palmeres o el Mareny i els arrossars que formen part del Parc Natural de l’Albufera, també trobem els llocs més llunyans per on ha anat transitant al llarg de la vida. Per cert! En un dels capítols m’he trobat a Orofila Martí, qui no recorda l’enigmàtica arquitecta de La cinquena planta? Un personatge que potser donaria per a més.

La novel·la està escrita en capítols molts curts des d’on he anat coneixent aquests personatges de la història: Mateu, Crisòstom, Edmund Bosch, el Mestre dels quals només se sap unes poques pinzellades, suficients per fer-me una idea al llarg de la novel·la de com són i que busquen.

Ignot és de les novel·les d’on es pot treure suc cada vegada que t’hi aproximes a ella. Hi ha un capítol meravellós que m'he llegit més d'una vegada, també perquè mentre el llegia tenia en ment el paisatge descrit, gràcies a l'amiga i gran fotògrafa Consol Martínez Bella, que comença així:


Un individu camina. Un individu camina sol pel mig d’una immensa plana trossejada en camps d'arròs de grandària i forma dispars, lluny de tot, lluny potser de si mateix, per sendes de pols a ritme constant, no ràpid, no lent, sense treva, com les busques d’un rellotge.
És hivern, els arrossars són de color d'ombra torrada, de fang eixit; l'estació més trista, en què menys resplendeix la marjal. A mitjans de maig ompliran els camps d'aigua per a la sembra i la plana serà un llac immens fragmentat com un trencaclosques pels marges dels arrossars, un llac com el que era fa segles, abans que els camperols n'aterrares la major part i la convertiren en conreu. Els últims dies de maig sembraran les llavors, els camps començaran a enverdir-se i seran verds del tot a entrada d'estiu, un verd intens que anirà esgrogueint-se a poc a poc, a mesura que madure l'espiga. A finals de setembre o principis d'octubre, els camps s'ompliran, primer, d'aquells insectes gegants, metàl·lics, que anomenem segadores, i més tard, als capvespres, de focs on cremarà la palla. La plana esdevindrà un infern amable, difícil de respirar. A mitjans de novembre els camps, inundats de nou, esdevindran espill enlluernador del cel i dels núvols imprevisibles fins que, a l'hivern, l'aigua desapareixerà i hi restarà, només, el fang marró, color d'ombra torrada, aquest fang que l'home que camina té sempre al davant i que potser no mira, o mira cec, sense veure'l. 
No va enlloc, camina per caminar. De lluny, sembla una formiga que avança per la pista d'un aeroport; de prop, té l'aire d'un vagabund, amb camisa de quadres vella, pantalons vaquers descolorits, jaqueta folgada, tota una arruga. Prim com un titella, avança pels traçats capritxosos dels senderols, qui sap si seguint un dibuix o deixant-se dur per l'atzar, endavant, endavant, més enllà i més enllà. 

Els arrossars de l'Albufera. Fotografia cedida amb el permís de l'autora: Consol Martínez Bella

dissabte, 25 d’abril de 2020

DESFULLANT UNA MARGARITA: «És clar... esclar... és clar... esclar...és clar...»



Sempre ho havia pensat, però un bon dia ho vaig dur a la practica. Aquell dia vaig decidir tindre al costat un llapis per anar ratllant, assenyalant o escrivint coses als marges dels llibres que llegia fora el que fora. M’havia cansat d’anotar coses amb fulls que després se’m perdien pels calaixos i acabava oblidant el motiu que m'havia impulsat a escriure tal o qual comentari.
Abans, això mai no ho havia fet, sempre havia sigut molt curosa amb els llibres, no rallar-los, ni doblar-los, ni fer-los malbé, és a dir deixar-los als prestatges tal i com els havia agarrat. Encara recorde quan, fins i tot els folrava amb fulls acolorits o amb plàstics transparents que comprava aposta en les papereries, també em va pegar una temporada per folrar-los amb retalls de revistes o periòdics que, ara, quan en trobe algun pels armaris, semblen un afegit dels llibres d’història.
Ara mateix, em ve al cap l’Odissea d’Homer que tant esplèndidament va traduir Joan Francesc Mira, qui, segons em va comentar un dia que el vaig veure en València, va haver de fer algunes correccions en posteriors edicions que es van fer perquè hi havia hagut errades de traducció i tipogràfiques. Aleshores jo acabava de llegir-la i, la veritat, aquests detalls em van passar desapercebuts. Ara bé, fa unes setmanes que l’he tornat a llegir, ara llapis en mà, i he pogut constatar que realment hi ha alguna errada que les posteriors edicions van anar esmenant, tot i que estic segura que en aquesta lectura encara se me n'hauran passat més d'una. Això ho deixe per a una pròxima relectura. Unes errades que solen ocórrer en primeres edicions, sobretot en llibres que se sap que estan venuts, per la temàtica o pel nom de l’escriptor.
El cas és que llapis en mà com ja he dit més amunt fa poc he llegit un parell de novel·les d’una mateixa autora i amb uns mateixos protagonistes, per suposat. Llegia la primera part, quan de sobte vaig trobar-me amb la paraula «esclar», que em va resultar estranya, tot i que no era la primera vegada que ho veia, ara però, em va fer posar en guàrdia, ui!, vaig pensar, quina errada, i la vaig marcar amb un redolí ben gran. Però, el cas és que, a mesura que la novel·la avançava aquesta mateixa paraula es repetia constantment, la qual cosa em va fer pensar que no era una errada de traducció, sinó de tipografia. Així que vaig acabar de llegir-la, vaig guardar-la al seu lloc sense més històries. Passades unes setmanes vaig pensar que havent llegit la primera novel·la, ara que tenia els personatges frescs en la memòria, i, a més la lectura m’havia fet passar una estona ben agradable, la segona part devia de mamprendre-la el més prompte possible, com així vaig fer. A les poques pàgines de començar a llegir vaig tornar a ensopegar altra vegada amb la paraula que tant m’havia obsessionat en l’anterior novel·la, per estranya. En aquesta ocasió hi havia escrit «és clar». Novament vaig anar marcant i assenyalant en post-its (marcapàgines) cada vegada que eixia l’expressió, quan vaig acabar-la, un grapat de banderoles sobreeixien com si foren palangres surant enmig de la mar.
I ara què?, vaig pensar, una vegada acabades les dues novel·les. Més que errades, que n'hi ha en moltes novel·les, m'agrada assenyalar paraules que desconec per buscar-les al diccionari i afegir-les al meu lexicó, així com frases i paràgrafs que m'hagen colpit mentre les llegia. Però d'aquesta cosa estranya que m'he trobat no sabia que fer-ne. Finalment he fet una cerca per Internet, que tot ho sap, per veure si hi havia algun comentari al respecte. M’he trobat amb la sorpresa que hi ha autors que es decanten per aglutinar aquests mots com ja va passar amb «sis-plau» formada pels mots «si et plau» però, que la llengua parlada tendeix a aglutinar quan parla depresa, fins que comencen a escriure-la tal i com la diuen, i queda lexicalitzada en una nova paraula. De moment, això no és el cas de «és clar», el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no la recull, ni diu res al respecte, tant sols són comentaris periodístics d’uns i altres.
I ja pel meu compte, com que darrerament tinc moltes hores al dia per pensar m'he fet els meus cabdells de la qüestió. Un detall important que crec que té molt a veure amb el que ha passat és que les dues novel·les han estat traduïdes per persones diferents. Per quin motiu ho han fet? Sobretot havent-se traduït en un curt període de temps? Altres traduccions de la mateixa col·lecció tenen el mateix traductor. Perquè no en aquesta ocasió? Pel que es veu cadascun ha utilitzat criteris diferents alhora d’aplicar la sintaxi de la llengua catalana. En una sola novel·la, haguera passat més desapercebut, perquè hi ha qui es decanta per l’aglutinació de «esclar» que s’aproxima a la llengua del carrer en compte de «és clar» més culte. M’imagine que, com passa en els mitjans audiovisuals, les editorials deuen tindre un llibre d’estil que cal aplicar. Pel que es veu en aquestes traduccions no ho han fet i és una llàstima perquè la traducció ha quedat desequilibrada. Com si diguérem en la primera novel·la el parlar dels protagonistes és més d’anar per casa, i en la segona els mateixos protagonistes s’han tornat més cultes. Bé, això deu ser. Mentrestant jo, llapis en mà a la recerca de paraules rares i estranyes en els llibres que vaig llegint i de paraules que m'enamoren. 

 

divendres, 24 d’abril de 2020

PROVATURES DE POETA (4)

 
a V.A.
 
Vas viure
intensament la 
nostra incipient amistat.
Corrien temps despreocupats,
entre paraules de poeta.
Sempre ho recordaràs. 
 
(dilluns, 2 de febrer de 2020)  

dimarts, 14 d’abril de 2020

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Stefan Zweig






El món d’ahir
Memòries d’un europeu
Vaig llegir aquest assaig biogràfic d’Stefan Zweig durant la tardor del 2019. Tot i les seves 530 pàgines, i que vaig iniciar la lectura en una època d’activitats normals, vaig enllestir-lo molt de pressa. Comences a llegir-lo, i no el pots deixar. Zweig escriu meravellosament bé, i la bona traducció de Joan Fontcoberta, també hi ajuda.
L’obra és una explicació de la història d’Europa, i sobretot de la seva intel·lectualitat, des de principis del segle XX fins gairebé l’any de la mort de l’autor, el 1942, vista a través de la seva pròpia vida i experiències. Una mena de dietari d’aquells anys de l’escriptor, i també de la vida de tot el continent. Zweig, com diu en el subtítol, era essencialment un europeu, no sé què pensaria de l’Europa d’avui... Mentre l’anava llegint, no podia treure’m del cap el dramàtic i injust final de Zweig i la seva esposa. Es van suïcidar, ja exiliats al Brasil, perquè pensaven que Hitler hauria guanyat la guerra i no podien suportar que això passés. Va ser un error: es van precipitar. Va ser una llàstima perdre un escriptor com ell, encara que ja hagués pogut fer moltes obres i que sempre ens quedi aquest bon record seu en forma d’una extensa producció literària.
Mentre anava llegint, també, vaig prendre moltes notes. Massa. Disset pàgines de notetes que havia decidit no passar en net. Volia quedar-me tan sols amb el record global de la bona, encara que crua, lectura feta. Totalment recomanable, per altra banda. Al final vaig passar en net totes les notes, sobretot reculls de frases o pensaments literals de l’autor. No me’n vaig poder estar, i no em sap greu, tampoc, haver-ho fet.
De tot aquest recull, m’agradaria només transcriure-us el final ben bé de l’obra. La referència a l’ombra que ell veia, l’ombra que potser el va dur a fer el pas fatídic, definitiu: 

“El sol brillava ple i fort. Quan tornava a casa, vaig observar tot d’una la meva ombra davant meu, de la mateixa manera que veia l’ombra de l’altra guerra darrere l’actual. Durant tot aquell temps ja no s’ha apartat de mi, aquella ombra, planava damunt els meus pensaments dia i nit: potser el seu contorn obscur es projecta també damunt moltes pàgines d’aquest llibre. Però tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.” 

Un inquietant final per a una obra que descriu a la perfecció aquesta mena d’angoixa que ha de provocar haver arribat a aconseguir la plenitud (literària i personal, però també com a societat europea) i veure’t arrossegat cap a l’abisme (tu i la teva societat), sense tenir-ne’n cap culpa, d’una manera injusta i absurda.
Zweig i la seva dona es van suïcidar. No veien solució possible, ni cap llum al final del túnel. Ell s’imaginava el triomf total de Hitler i devia esgarrifar-lo la imatge d’un món futur sota aquest domini. Van cometre un error de càlcul. Van perdre l’esperança, justament una cosa que nosaltres, en la situació actual que estem vivint, no podem permetre que ens passi.
L’autor, si hagués esperat uns anys més, molt pocs, hauria pogut fer molta feina amb els seus escrits, les seves reflexions, el seu bon criteri, per al bé del conjunt de la humanitat, per afavorir la remuntada de la societat de després de la Segona Guerra Mundial. A nosaltres no ens ha de passar com al malaguanyat Stefan Zweig. Aquesta crisi que estem vivint, segurament la pitjor que ha viscut mai el nostre món globalitzat, ens ha de fer reflexionar. D’aquests mals moments que estem passant, n’haurien de sorgir bons instints, el bon fons que de segur que hi ha en la humanitat. Mirem de buscar-hi el costat positiu, i no caure en el desànim. Mirem de transcendir la globalització (entesa com a capitalisme salvatge, com a negoci pur i dur) i de desenvolupar un sentit de comunitat planetària. Cal anar cap a una solidaritat mundial que ens ajudi a construir un món millor per a tots.
Pilar Castel Soler


El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Stefan Zweig. Quaderns Crema, Barcelona, 2001, reimpressió 2019.

dimecres, 1 d’abril de 2020

PROVATURES DE POETA (3)

 
 a V.A. 
 
Veies 
incrèdula, com 
navegava, endut pel
corrent,
el seu navili
sense poder fer res per aturar-lo.
  
(dilluns, 3 de febrer de 2020)  

diumenge, 29 de març de 2020

UN DOL AJORNAT

Aquesta setmana ha faltat Dolores Expósito. La tia Dolores del Carrenou era la persona més vella del poble, 98 anys, i una de les més estimades. El seu bon humor contagiava a qualsevol que tocara a la porta. Va ser l’any 2017 que se’m va ocórrer fer un escrit sobre ella per al llibre de festes d’Otos. Un bon dia vaig tocar a la porta carregada amb la càmera de fotos i una gravadora. Va ser ella qui em va obrir i em va fer passar a una habitació que dona al carrer on ha fet vida els darrers anys. I allà, ben assegudes, vaig començar a estirar-li de la llengua, cosa que no feia molta falta perquè li agrada molt xerrar, tenia tantes coses per explicar... 
 
Els darrers temps no s’estava de repetir una i mil vegades les peripècies viscudes en la seua dilatada vida. En poc de temps havia rebut diverses visites interessant-se pels seus records. D'aquestes visites hi ha un parell de documentals. L'un titulat «L’any deu. L’emigració de la Vall d’Albaida a Argentina» on la podem veure, a partir del minut 21, que el nostre cronista oficial Dani Alfonso va incorporant en el seu quadern que podeu visitar.



 
L'altre documental porta per títol «La vida a Otos al s. XX» que es va presentar l'estiu passat per les festes d'agost.
 
Des d’ací acompanyem en el sentiment a la família per aquesta pèrdua. 
 
Trobarem a faltar el seu somriure. 


 


De portes endins: Dolores de Liodoro


Dolores, als 20 anys


A la memòria de Palmira Santamaria Olivares

Estic segura que en Otos hi ha pocs veïns que quan lligen el nom de Dolores de Liodoro —la tia Doloretes— no sàpiguen de qui estem parlant. Sobretot després d'haver-la vist asseguda en primera fila el dia de la presentació del documental «L'any deu. L'emigració de la Vall d'Albaida a l'Argentina», que fa uns mesos es va exhibir en el Palau, gràcies als promotors d'un projecte, covat de feia temps, entre els quals l'amic i conegut Casimir Romero, sobre les repercussions que la fil·loxera va tindre tant en Otos com en la comarca. Doncs, tot açò que he explicat a grans trets era per entrar en matèria d'una pregunta que, de feia un temps, em rondava pel cap. Com es va prendre Dolores el retorn, de Buenos Aires a Otos?. De la xiqueta de sis anys que se'n va anar, a la que tornava feta una joveneta de vint anys. No és el mateix que se'n vaja una persona adulta que, en aquest cas, una xiqueta. Ja se sap que les vivències de la joventut ens deixaran marques inesborrables en la memòria.

La tia Dolores va nàixer en Otos, l'any 1922, actualment, té 95 anys. Darrerament ix poc de casa, però agraeix qualsevol visita que toque a la porta de sa casa. I com sé, de bona tinta, que li agrada molt xerrar, doncs, em vaig prendre aquesta llibertat. Ha sigut ella mateix qui, amb el bon humor que la caracteritza, ens ha obert, i ens ha fet passar a una saleta on pràcticament fa vida. I sabeu que estava fent? Llegint. I, sense ulleres. No direu que, a aquesta edat, fa enveja. I que llig la tia Dolores? La premsa, sí, sí, com ho sentiu, la premsa. La tia Dolores li agrada estar ben informada de tot el que passa pel món i més. Sabem que se'n va anar a l'Argentina amb el seus pares, però voldríem que ens contara alguna cosa més d'aquell període de temps, i sobretot de quan va tornar. Dels anys viscuts en l'Argentina li ve l'interès per la lectura, premsa inclosa «quan vaig tornar a Otos, el que més enyorava era llegir la premsa. Em trobava incomunicada» ens diu apesarada. A la tia Dolores li agrada molt llegir, una de les seues lectures preferides diu que són «Els records Guinness». També diu haver llegit la Vida de Segrelles un grapat de vegades «estic segura que més d'un no l'ha llegit, i ni tan sols el coneix». Però també sabem que, no fa massa anys, la nostàlgia d'aquells anys de joventut se li havien convertit en una espineta clavada al cor, i, finalment, després de cinquanta-dos anys de deixar aquelles terres va tornar a xafar-les, i amb un ulls que li fan pampallugues d'emoció «es declara argentina de cor», mentre ens ensenya un passaport tot segellat «mira, mira quants fulls tinc plens. Mira si he viatjat en esta vida». La veritat és que aquesta dona és un doll de conversa, i mentre entrem a la saleta ja ens va contant un grapat de coses, alhora que se li van encenent els ullets amb tants records com li venen al cap. Però... a poc a poc, li hem dit, posem ordre en la conversa (i no pot evitar riure's del que li hem dit).

La crisi econòmica dels anys deu va forçar l'emigració massiva de molts sectors de la població. Segurament, els que menys tenien a perdre, i els més atrevits van pegar a fugir de seguida que van veure la cosa malparada. Es pot dir que, l'efecte crida va funcionar, i, van ser molts els veïns d'Otos que van anar travessant l'oceà cap a aquell continent, on segons deien hi havia feina i es guanyaven bons jornals. Això si, sempre amb intenció de tornar, per bé que alguns van quedar en el camí, i altres sense haver-s'ho proposat es van quedar. El fort de l'emigració dels efectes de la fil·loxera ja havia passat, però la necessitat d'arreplegar uns dinerets per comprar terres i poder ser més autosuficients ha sigut una assignatura pendent durant dècades. Per això l'emigració en pobles com Otos ha estat sempre en el punt de mira. Els pares de Dolores, el tio Eliodoro Expósito —el Forner—, i la tia Dolores Monzó —la Xima—, com altres veïns també van decidir provar fortuna a l'Argentina. Així que, primer va ser el matrimoni, i al cap de poc, van tornar i es van endur la filla, Dolores. Això era l'any 1928, acabava de fer els sis anys. Al cap de dos anys, quan en tenia huit, va tornar a Espanya, per tornar-se'n a anar altra vegada al cap de dos anys, ara amb els oncles Jaime Tomàs Gramaje i Consuelo Monzó, germana de sa mare, aleshores tenia deu anys. A Buenos Aires van passar un grapat d'anys. Anys de treball dur, però recompensat pels jornals, que era el que havien anat a fer, mentre estalviaven: la mare cuinera en una casa «vivíem en un apartament de la mateixa casa en la que treballava ma mare»; el pare, primer en la Unión Telefónica, més endavant en el metro, conegut com el Subte. Els anys viscuts allí van coincidir amb la construcció d'una línia de metro que va quedar per a la història com a «La línea de los españoles». La Compañía Hispano-Argentina de Obras Públicas y Finanzas, més coneguda com la CHADOPyF, presidida per Don Rafael Benjumea y Burín, conde de Guadalhorce, amb capital alemany, de la qual es contaven moltes i fosques històries tan semblants a les que ara mateix, malauradament, tots coneixem per la premsa, si no és que ens haja tocat de més a prop. Tot i que, la grandiositat de les construccions van merèixer l'admiració dels portenys d'aleshores «les parets de les estacions estaven enrajolades amb paisatges d'Espanya. Era preciós». Sempre, però, amb el cuquet del retorn a casa. En Buenos Aires, Dolores va créixer feliç, va anar a l'escola, va aprendre de lletra, i finalment va anar a una acadèmia a aprendre costura i confecció «vaig estudiar corte i confecció. No m'agradava massa, però alguna cosa havia de fer. Allí tenia amigues. I de tant en tant se n'anàvem d'excursió» comenta en alguns moments de la conversa. Van passar els anys trenta i van començar els quaranta. I, en plena Segona Guerra Mundial, se'ls va ocórrer que volien tornar al poble, l'enyorança els tenia capficats. Amb vint anys Dolores va travessar novament l'oceà camí d'Otos. Al darrere deixava el bullici dels carrers, la vida social, els cines, els teatres, els estudis, les amigues. Llavors, com apuntava a començament d'aquestes línies. Quines coses li van passar pel cap a Dolores?

Allà, a Buenos Aires, tot va ser bo i bonic. Mentre els pares treballaven per a que a ella no li faltara de res, vivia feliç. Quan van arribar a Otos es van trobar un panorama ben diferent del que havien enyorat. Otos com la majoria de pobles s'havia endarrerit d'ençà de la Guerra Civil. Si la guerra havia sigut dura, la postguerra ho estava sent molt més, immersos en un estricte control per part del govern franquista. Lluny quedava la vida confortable de les terres argentines. Més encara si s'afegeix les pèssimes condicions que oferien les cases «no teníem aigua corrent, ni banyera. A lo bo s'acostuma u de seguida, en canvi a lo roïn... » comenta la tia Dolores amb cara compungida. Tal va ser el xoc del retrobament que a un pas van estar de tornar-se'n altra vegada cap a les Amèriques. Van pensar de vendre-s'ho tot i tornar-se'n altra vegada per on havien vingut. Esborrar per sempre Espanya i Otos del mapa. Però, afig la tia Dolores «si els meus pares se n'havien anat allà i s'havien sacrificat tants anys per guanyar diners i que a mi no em faltara de res. Com els ho anava jo a pagar tornant-se'n altra vegada? Els vaig dir que no, que es quedàvem». Començar de nou no resulta fàcil per a una jove de vint anys. A hores d'ara encara hi ha en les seues paraules molta nostàlgia d'aquell temps, de tot el que va haver de deixar. Pel que ens ha anat contant la vida de Buenos Aires i d'Otos tenien poc en comú. Les amigues que s'havien quedat en Buenos Aires amb el temps i la distància es van anar perdent, encara que la seua bona memòria li va permetre retrobar-se amb una d'elles, Ofelia, després de cinquanta-dos anys d'absència —no vull ni pensar quantes coses tindrien per contar-se després de tants anys—. Però es pot dir que les dificultats ens fan créixer. En Otos l'esperaven Rosita i Carmen —la Pastora— amb qui havia estat cartejant-se tots els anys que va estar fora d'Otos. Amistats que van durar tota la vida.

Però, la vida continua i ...Dolores es va casar amb un —retoret, Juan Alfonso Tormo, i va començar una altra etapa de la seua vida que suposaria una altra història...


Mercè Lloret i Llopis

Grup familiar abans d'embarcar capa Espanya
Dolores en companyia d'unes amigues en la boda d'una d'elles en Argentina. Anys 40