LA CULTURA PREN VOLADA

 

S'ha acabat el setembre i l'octubre corre sense aturador. El temps a refrescat una miqueta i dona gust eixir de casa i acudir a algunes de les activitats que, ara per ara, sembla que estiguen activant-se. És veritat que hi ha activitats que s'han suspès per culpa de la Covid-19, perquè impliquen una aglomeració gens aconsellable; altres, en canvi són molt més modestes, és per això que comencen a moure's, ni que siga mantenint el distanciament social, juntament amb totes les precaucions aconsellades per les autoritats sanitàries.

 

Fa unes setmanes, encara en setembre, diumenge, 20, vam anar a Benifairó de la Valldigna a la presentació del llibre de Juli Capilla, Ars libri. L'aventura del llibre i la paraula. Premi d'Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta que presentava Enric Iborra. Si en voleu saber com va anar podeu llegir l'entrada que ha escrit a La serp blanca. Feia dies que havia comprar el llibre de Juli, tot i que encara no he tingut temps de llegir-lo. Temps al temps, tot arribarà. Em semblava un delicte perdre'm l'oportunitat de veure i escoltar tant a l'un com a l'altre, després de tan de temps de desconnexió; pel confinament, per un banda i perquè el fort de l'estiu deixa moltes coses en suspens. Mentre és feia l'hora de l'acte vam fer una passejada. Simat està al costat, així que van deixar el cotxe en un dels carrers pròxims al monestir de Santa Maria de Valldigna, i rodejant la tanca vam anar fins a la mesquita de la Xara o ermita de Santa Ana, segons per quina de les dues façanes es vulga entrar.

 

Al cap d'uns dies, divendres, 25, per ser exactes, la biblioteca de Gandia havia anunciat la presentació del poemari de Joan Deusa  Camelot o la poesia social, Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira que presentava l'autor envoltat de grans noms com Josep Piera, Josep Lluís Roig i Juma Barratxina, sobrenom i inspirador del nom del poemari. A aquesta presentació també m'havia fet goig anar i allà vaig seure a primera fila per no perdre'm res. 

Per conèixer les aventures i desventures del que esdevé dins a Camelot, no queda més remei que llegir el poemari, a dintre hi ha les claus per desemmascarar el misteri. 

 CAMELOT

 

[...]Els cavallers van dir hui alçarem una barricada lluny del bosc misteriós i del màgic llac, convidarem els ducs i duquesses i farem un convit molt gran. SKOL! El llenguatge dels cíborgs era recte quan els primers ordinadors arribaren a les dreceres de l'oblit a l'altre costat, a prop de Déu. Eh, tio, digué el primer cosmonauta. Els poetes no havien anat a l'expedició perquè eren considerats un error del sistema. Prop de la llum el primer Hall va acostar el dit i Déu pensà Miquel Àngel, semblava que havia arribat el moment de dir la veritat. La visió havia acabat en saber la forma de l'oracle, i un pardal va reposar durant un temps sobre la punxa més alta del castell de Camelot com un corb que diu la veritat. Un de nosaltres arribarà a l'umbracle on es veuen les petjades del cavall més blanc. I tot això no serà agafant-nos de les mans. Sota les taules del banquet de Camelot hi havia unes corfes de taronja, pedaços de nap al forn, potes pelades de pollastre i els xiquets pobres les menjaven i els gossos també. Com si el migdia fora una metàfora de la ignorància, les claus del regne van caure lluny de les conjugacions, la sintaxi i els enunciats pragmàtics, i el problema era que ho sabíem. Artús es va alçar cridant de la cadira

No