dimarts, 27 de febrer del 2018

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Julian Barnes




El sentit d’un final, de Julian Barnes


Ja n’he parlat altres vegades, però penso que val la pena insistir-hi. Els clubs de lectura són una bona cosa. A banda de poder-hi fer relacions socials enriquidores, ens fan descobrir autors i novel·les que, d’altra manera, molt probablement no llegiríem mai.

Aquest pot ser el cas de l’anglès Julian Barnes que, malgrat ser un dels escriptors britànics de més prestigi, era un perfecte desconegut per a mi. Aquest mes de febrer, en el Club de lectura de Banyoles hem tingut el plaer de comentar una obra seva: El sentit d’un final. Tècnicament és una novel·la, amb una trama curiosa i ben lligada, però per la gran quantitat de reflexions que conté també podria acostar-se a l’assaig.

Hi trobem un narrador en primera persona, Tony Webster, un professor d’història jubilat, que viu una plàcida vida de divorciat i que té una filla amb qui es fa però sense aclaparaments. Aquesta placidesa, que ell aprofita per fer neteja i endreça tant del seu entorn domèstic, com de la pròpia vida que ja es va acostant a la part final, es veu trasbalsada quan rep una carta d’uns advocats. Aquest escrit el farà retrocedir fins a quaranta anys enrere, fins a l’època d’estudiant, fins a la seva joventut i la dels seus quatre amics íntims llavors, especialment l’intel·ligent i introvertit Adrian Finn, que li va prendre el seu primer amor, la Verònica.

Tony Webster, amb seixanta anys llargs, s’adonarà que potser les coses que recorda (o que vol recordar) de la seva vida no van anar tal i com ell les ha retingut en la memòria al llarg dels anys. Així la novel·la, estructurada en dues parts, es converteix també en una mena d’assaig sobre els records (els que volem recordar –reals o adaptats al nostre profit–, els que no retenim o els que volgudament oblidem) i també sobre la mateixa definició o concepte d´Història. Un incís: potser haureu observat que en aquest paràgraf he utilitzat dos cops els parèntesis. Aquesta obra n’està farcida, d’explicacions entre parèntesis. Un recurs estilístic de l’autor poc emprat en general pels escriptors.

El sentit d’un final és una obra per remarcar-ne fragments, i no parar. Pel que fa a les definicions del concepte Història, en podríem destacar tres. La primera, que “La història no són pas les mentides dels vencedors[...]. Són més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.” (p. 64). La segona, una mica enrevessada, però molt interessant perquè ens pot fer reflexionar sobre els possibles records equivocats que hem pogut conservar, ens la proposa l’Adrian, l’intel·ligent amic d’en Tony:“La Història és la certesa que es dona just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.” (p. 67). I la tercera, de rabiosa actualitat: “La història que té lloc just al davant dels nostres nassos hauria de ser la més clara i, tanmateix, és la més intangible” (p. 68). Una gran veritat amb la qual podem sentir-nos plenament identificats, sobretot des d’uns mesos ençà.

I com que en tota història individual sempre hi ha un disgust o altre, Barnes també ens fa una síntesi de les maneres que tenim de gestionar els traumes que patim. Segons ell, les persones els poden entomar de tres formes: “N’hi ha que admeten el patiment del trauma i proven de mitigar-lo; n’hi ha que es passen la vida intentant ajudar altres persones que també l’han patit, i després hi ha aquells que la seva preocupació principal és evitar patir-ne cap més, al preu que sigui:” (p. 52). Si us decidiu a llegir la novel·la (cosa molt recomanable de fer), us podeu entretenir a localitzar com els superen –o no– els diferents personatges qui hi apareixen.

I per acabar amb el recull de fragments, un pensament que podria ser també una de les essències de l’obra, la comparació entre la joventut i la vellesa: “Diria que aquesta és una de les diferències entre la joventut i la vellesa: quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents” (p. 89). De fet, en l’extens i participat col·loqui que vam fer, una de les línies de debat que hi va haver va ser justament el dubte de com rebrien aquesta novel·la en un club de lectura d’edats joves (en el nostre, la mitjana d´anys deu acostar-se a la seixantena). I vam concloure que gairebé segur que als joves potser els costarien d’entendre les teories i reflexions sobre els records que planteja Barnes: encara no n’han acumulat suficients en les seves curtes vides.

Julian Barnes, en El sentit d’un final, deixa algunes qüestions sense acabar de resoldre del tot, algunes línies de relat inacabades. Sembla que l’autor vulgui que els receptors de la seva obra la debatin i l’acabin de completar. Que hi diguin la seva, com vam fer els assistents al Club de lectura de Banyoles. Que l’ajudin a proposar altres possibles versions dels records (i per tant de la història) d’en Tony Webster, el seu protagonista.


Pilar Castel Soler

El sentit d’un final. Julian Barnes. Angle editorial. Barcelona, 2012. Traducció Alexandre Gombau Arnau.



dissabte, 24 de febrer del 2018

Ei! VINGA NO US FEU ELS RONSES, A LLEGIR¡




Fa uns dies, l'Enric Iborra, en una de les entrades del seu blog, La serp blanca, escrivia un comentari a propòsit de l'escriptor Robert Walser, en feia esment de la darrera traducció que el català acaba d'incorporar d'aquest autor, La passejada, i com sempre fa, posava molt d'èmfasi per encomanar-nos als lectors, tafaners que passem pel seu blog, l'interès per aquesta novel·la «correu a fer-vos-en amb un exemplar!». Doncs, sí, li vaig fer cas!, i no és la primera vegada, vaig anar de cap cap a la llibreria a encomanar-la. És gràcies a les seues recomanacions com me n'assabente d'un grapat de novetats que segurament em passarien de llarg com em va passar en la revista Funàmbul i ara amb nova editorial Flâneur


Allò que crida l'atenció quan el lector comença la lectura de La passejada de Robert Walser és la manera com el narrador-protagonista sense cap més preàmbul ens convida a nosaltres, els lectors, a que l'acompanyem en una de les seues passejades. Sí, vosaltres, lectors. Esteu convidats! Vinga, no us feu els ronses. Sembla dir-nos en els primers renglons. Una passejada en què el lector serà un company que participarà d'aquest passeig, efímer com solen ser els passejos, i resseguirà, sense obrir boca, amb la mirada tot el que aquest passejador empedreït ens vol mostrar. Walser aconsegueix que parem atenció en cadascun dels insignificants detalls amb què s'anirà trobant al llarg del seu passeig. I com apunta Sebald, a l'assaig, amb què s'acompanya La passejada, en els personatges de Walser «les escenes només duren un parpelleig, i les figures humanes de les seves obres gaudeixen tan sols d'una vida breu». En realitat jo diria que viuen en el present més immediat, i això hui en dia sembla que a molts ens resulta bastant difícil de portar a la practica, per això aquesta lectura resulta tan relaxant i satisfactòria.  


dijous, 22 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Sílvia Alcàntara; Teresa Aguilar (19)



SÍLVIA ALCÀNTARA


Em fa molta ràbia confessar que d'aquesta escriptora, tot i que conec les seues obres, Olor de colònia i La casa cantonera encara no n'he llegit cap. De la primera fins i tot n'han fet una mini serie a la TV. A hores d'ara, no tinc clar que arribe a poder llegir en el que em quede de vida totes les obres que voldria llegir. I no parle ja de les obres que ens diuen que caldria llegir que es consideren imprescindibles, perquè arribats a aquest punt, com que cadascú agrana cap a sa casa, la llista es fa interminable, I si no s'ho creieu feu una cerca per Internet i ho podreu comprovar de primera mà. El cert és que jo vaig llegint, al meu ritme i els llibres que considere interessants. 

a la xarxa... 



TERESA AGUILAR




Què passa quan intentes buscar la cara d'un escriptor, en aquesta cas d'una escriptora, i no la pots trobar? M'ha passat en alguna escriptora nascuda en un temps en què potser no era habitual fer-se tantes fotografies com ara, per això m'ha estranyat aquesta absència d'informació. He pensat que tal vegada vol mantenir l'anonimat. Doncs, res a fer al respecte. Mentrestant, això si, podem gaudir de les seues obres.


a la xarxa...


dissabte, 17 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Pepa Guardiola (18)



PEPA GUARDIOLA



PEROT, EL NEGROT

Això era un home molt, molt fort i a més a més ben gran. Impressionava mirar-lo. Qualsevol al seu costat se sentia baixet per alt que fóra.


Li deien Pere, però com els noms s'adapten a les persones tothom el coneixia per Perot i de malnom el Negrot, pels ulls, cabell i pell tan bruns com tenia.


Per la seua força vos diré que no se'n coneixia igual. Les faenes pesades que requerien la col·laboració de diversos homes eren fetes per Perot en la meitat de temps i sense ajuda de ningú. Quan enseuaven les rodes dels carros feien falta quatre o cinc homes per alçar-los d'un costat i treure la roda. En canvi, si hi era Perot, ell sol ho podia fer i no calia calçar el carro mentre l'untaven de sèu. L'homenàs s'estava aguantant-lo amb una mà tot el temps precís. Si tocava empilar o desempilar canyissos es necessitaven dos homes,un a cada banda; Perot, estirant els braços, agafava en alt no un sinó tota una pila de cinc o sis canyissos amb pansa i pilons. Per netejar les pedres de moldre blat o oli sempre el cridaven a ell. Acudia al molí o l'almàssera i, en un tres i no res, treia les moles, cosa que per a quatre homes els hagués costat un matí.


Amb tanta força, no us equivoqueu si suposeu que sempre està presumint. Li agradava gallejar, contar i comptar les faenes que només ell podia tirar endavant sense la intervenció de ningú més. En una paraula: era un fanfarró. Era treballadors i bona persona, però massa presumptuós.


Un dia, tornava Perot de la muntanya, de fer un bon costal de llenya, quan li arribà una bafarada de coques acabades de traure del forn. Es girà cap a la caseta d'on venia tan bona olor i véu el Bertomeu i la tia Francesca amb una coca i un bon penjoll de raïm cada un.


-Bona vesprada i bona coca -digué saludant-los.


-Bones són, Perot, passa i menja-te'n una si t'apeteix.


-No ha d'apetir! A la vostra salut me la menjaré. 


Perot, deixà el costal de llenya a l'entrada de la caseta i s'assegué sota l'emparrat del riurau. La cadira es ressentí del pes.


L'homenàs es menjà la coca en dos mossos; que bona estava! Toveta, sucoseta, amb l'esgarrat oliós de tomaca, albergínia, pebrera i una anxova ben gran damunt.


-Caram!, sí que t'ha condit -va dir l'amo.


-A mi en condeix tot, tant el menjar com la faena. Igual llaure una partida de terres en un dia que em faig una fornada de coques en cinc minuts -fanfarronejà Perot.


La dona i l'home somrigueren i miraren de reüll la post de coques que en mans de Perot perillava de desaparèixer en un dir Jesús.


[...]


I qui no s'ho crega que vaja i que ho veja.


Contes de riurau. Contes populars de la Marina Alta. Ed. 96, 2014.



a la xarxa...i més... i més... i més...

divendres, 16 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Anna Maria Martínez Sagi (17)



ANNA MARIA MARTÍNEZ SAGI





EL DESEO

Noche
de insomnio negro.

Sobre un talud de cardos
crispada me recuesto.
En cada pliegue blando
recóndito del lecho:
una espina de miel
un cuchillo de fuego.

Incrustrado
a mi cuerpo
tentáculo feroz
y agresivo: el deseo.

Gritos broncos derriban
murallas de silencio.
Sofocante me absorbe,
la boca que no tengo.
Mordaza de mi mutismo.
Pantera de mi desierto.
Hoguera de mi penumbra.
Abismo de mi tormento.
En un rojo
revuelo
de combates
sin freno
abierta
desmembrada
me consumo y me pierdo.
En la noche demente
resucitada muero:
con la boca quemada
con los flancos ardiendo.

Lívida madrugada
cortará el aire denso.

Y el rostro que persigo
morirá en el espejo.



a la xarxa... i més...i més...

dijous, 15 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT:Vinyet Panyella (16)


VINYET PANYELLA



PLANY PER UN XIPRER


Per veure't créixer, filla, com les altres
retornàrem, a l'alba, al ritual
de la vida i de la terra, tan antic
com l'olivera centenària que ens honora
entre els nostres semblants.
No fou com amb les altres.
No creixies
malgrat les oracions i la tendresa,
infant,
i vas marxar.

El xiprer s'esborrava, lentament.
No arrelà en l'habitatge de la terra
com tampoc aquella ànima menuda
no volgué romandre entre nosaltres
prop de les flors del jardí i el mur de roses.


Jardí d'ambre
. Columna, Barcelona, 1998.
dins Antologia de poesia catalana femenina. Carme Riera. Editorial Mediterrània, 2003.


a la xarxa...i més...

dimecres, 14 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Assumpta González; Antonia Abante (15)



ASSUMPTA GONZÁLEZ



Vaja, vaja! Ni fotografia, per conèixer els seus trets. Ni uns renglons escrits per poder llegir el que esta dona escrivia. Res, que no he trobat res. La seua més gran producció és teatral, que representen sobretot grups amateurs. Fins i tot, he fet un cerca en la Xarxa electrònica de lectura pública valenciana, només he aconseguit trobar algun llibre de teatre, però em pillava molt lluny per anar a buscar-lo.   

a la xarxa... i més... i més...


ANTÒNIA ABANTE



Petons d'escarlata


Besa'm quan em dius adéu
entre gemecs de nostàlgia,
enreda'm l'anhel pel cos
talment amb teixits d'aranya,
consellera dels instints,
pel meu conviure, equipatge;
sirena en mar de delits,
sirena amb la pell de plata,
cortina de set colors
és el teu cos vora l'aigua;
serpentina de coralls,
els rinxols imaginables:
llaminer de tota tu
dormint al llit de l'onada,
les bombolles dels sentits
escalen per la messana.
Tu ets la vela del vaixell,
guia i nord en tot viatge;
besam quan em dius adéu
amb els petons escarlata.



a la xarxa... i més...

dilluns, 12 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Silvia Aymerich (14)



SÍLVIA AYMERICH

foto

Alnus glutinosa

                  It doesn’t cause me pain,
                  that clumps of alder above the waters
                  have something to rustle with again.
                  I accept that—as though you were still alive.
                                      —Wislawa Szymborska

Quan l’esgüell d’un vent rampellut
inopinadament, s’enduu
del més íntim arbust
propis, amants, nadons
talment rulls
            de fullaraca,

com exculpar-ne
l’infame verneda
que li dóna empara?

I tanmateix,
dins l’instant que no s’empassa,
l’escorça que alleuja goles
no pot sinó anhelar-se.
Tristament, Wislawa,
què t’he d’explicar jo,
que tu no sàpigues…



Arnica montana

               Every time I hear the crack of a whip,
               My blood runs cold.
               I remember on the slave ship,
              How they brutalize the very souls.
                                   —Bob Marley

               Out of the huts of history’s shame
                          I rise
               Up from a past that’s rooted in pain
                          I rise
               I’m a black ocean leaping wide,
               Welling and swelling I bear in the tide.
                                   —Maya Angelou

En la plica dels crims
que mai prescriuen,
els crits, dins les vocals
allerats, denuncien:
                     as que bramen
                     us que udolen,
                     is que xisclen.

(Per als fuets del record,
no hi ha pells adormides, Bob.)

A desgrat que en la marea t’alcis,
t’ho prego, Maya, de les àrniques,
triem la rubefaent,
l’analgèsica, la montana,
l’única a poder assuaujar,
tanta ànima escorxada.



a  la xarxa...i més... 

dimecres, 7 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Teresa Juvé (13)



TERESA JUVÉ




Ho havia previst, entrava dins dels càlculs que poguera tornar a passar, com fa uns dies, això és que no trobe cap text o poema de l'escriptora per incloure'l en l'entrada del dia, i  mira que els ulls d'Internet estenen les seues xarxes pels  quatre cantons. Ara bé, potser no he trobat res escrit, però si una pàgina molt interessant, Memoro. El banc de la memòria, amb vídeos de comentaris de pròpia veu de l'autora que són una delícia tan o més entranyables que si hagueren estat escrits. Ací deixe l'enllaç perquè qui tinga ganes i gust puga accedir-hi. Jo no he sabut com traslladar-los, però no per això els he deixat abandonats.

a la xarxa...i més...

diumenge, 4 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Núria Esponella (12)



NÚRIA ESPONELLA


Un tast de La filla de la neu 

Acabava de repenjar el cap a la mà i em vaig fixar en
la quantitat d’arrugues que li solcaven el coll, com les
anelles d’un tronc d’arbre vell, d’aquelles que la gent
s’entreté a comptar quan fa llenya. Podia ser un roure o
una alzina gairebé centenària. Vaig començar a resseguir-les
mentalment per comprovar si aquella llei natural
era aplicable al cas, vista la similitud, però no me’n vaig
sortir perquè ella s’anava movent amb l’aire de qui pensa:
Ja et veig, sé per on vas, però no et sortiràs amb la teva, no et dono permís.

[...]

La Joana va emmudir per un instant, tot fent una estirada de
coll. Havia torçat la boca lleugerament i, al cap
de poc, es va quedar estàtica, amb la mà a la falda. Vaig
tornar a fixar-me en aquelles arrugues fondes, encara que
ja m’hagués desdit d’examinar-les, tal com faig quan
miro peces de museu i observo les marques de desgast:
frecs, ratllades, esquerdes. En el cas dels humans, els
àtoms no paren de bellugar-se des del moment que naixem.
La pell d’ella devia haver perdut de feia temps la
capacitat de regenerar-se; no obstant això, jo la trobava
una dona elegant, sobretot pel seu posat juvenil, d’una
lleugeresa gràcil que destacava per damunt de qualsevol
altre signe de vellesa. L’observava amb ulls de conservador
de museu, dels que som recargolats per naturalesa i
patim la dèria de descriure-ho tot al detall per posar les
peces en valor. 


A la xarxa... i més... i més...

dijous, 1 de febrer del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Montserrat Abelló (11)






Hui, u de febrer de 2018 es commemora el centenari del naixement de Montserrat Abelló. Aprofite l'avinentesa en companyia de les paraules d'Oriol Izquierdo al pròleg LA VEU JOVE DE MONTSERRAT ABELLÓ en Enllà del parlar concís per festejar els seus poemes:
 


[...]

Llegim a ENLLÀ DEL PARLAR CONCÍS una trentena de poemes breus, aparentment prims, treballadament despullats, que comparteixen aquella "polimetria" del seu vers "necessari i lliure" a què fa referencia Feliu Formosa, citant Marta Nadal, al pròleg de Memòria de tu i de mi. Sí, hi retrobem la veu feta d'Abelló, però això no treu que ens torni a sorprendre i a emocionar. 

Ens sorprèn la seva capacitat de mirar endintre, d'evocar el record fins a dubtar-ne, fins que les paraules es desdibuixen. D'admetre cansament i perplexitat, la irremissible buidor a les mans: aquesta impressió que la llibertat s'escapa i que de tot només acaba per restar-ne una ombra, un miratge, una sensació d'irrealitat. Ens sorprèn, i ens emociona, la valentia amb què aborda les veritats esquives. Amb què accepta la solitud, que la fa més forta. Amb què escolta el silenci i es meravella, més enllà dels noranta anys, dels moments irrepetibles.

Irrepetibles, sí, com ho és la contemplació de la pluja, dels núvols, del capvespres. Cada vegada que plou podem mirar o escoltar la pluja. Cada tarda podem tenir l'ocasió de veure pondre's el sol. En qualsevol moment podem alçar la vista i descobrir en els núvols signes i motius. Però cadascun d'aquests moments de contemplació, i n'hi ha uns quants que poblen el llibre, és únic i té la capacitat de connectar-nos amb les veritats, els silencis, el misteri que ens envolta, que protagonitzem. Tot això ho diu, sense dir-ho, la música suau que ens ofereix Abelló, com qui tot ho veu tan lluny, i tanmateix  sent-hi tan a prop, tan endins.

[...]

Oriol Izquierdo
Gener del 2014


Montserrat Abelló. Més enllà del parlar concís. Pròleg d'Oriol Izquierdo. Col·lecció de poesia. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, 2014.


SAPS  QUE ÉS ENDINS DE TU

Saps que és endins de tu
que has d'extreure la força
per sobreviure.

No tinguis por,
amb fermesa prem
la ploma.

No sents com
t'allibera
dels més negres presagis?



VISC PER NO MORIR

Visc per no morir
i lluito per viure.

Per no perdre cap
d'aquests moments

que sé irrepetibles.



L'HIVERN S'ACOSTA

L'hivern s'acosta,
un calfred el cos m'omple
i en la llar penso
on desgranar memòries,
amb tots aquells que estimo.

Qualsevol tarda,
sense tan sols pensar-hi,
altra vegada
ens trobarem, com sempre,
units per la mirada.
 


a la xarxa
i més... i més...