El sentit d’un final, de
Julian Barnes
Ja
n’he parlat altres vegades, però penso que val la pena insistir-hi. Els clubs
de lectura són una bona cosa. A banda de poder-hi fer relacions socials
enriquidores, ens fan descobrir autors i novel·les que, d’altra manera, molt
probablement no llegiríem mai.
Aquest
pot ser el cas de l’anglès Julian Barnes que, malgrat ser un dels escriptors
britànics de més prestigi, era un perfecte desconegut per a mi. Aquest mes de
febrer, en el Club de lectura de Banyoles hem tingut el plaer de comentar una
obra seva: El sentit d’un final. Tècnicament
és una novel·la, amb una trama curiosa i ben lligada, però per la gran
quantitat de reflexions que conté també podria acostar-se a l’assaig.
Hi
trobem un narrador en primera persona, Tony Webster, un professor d’història
jubilat, que viu una plàcida vida de divorciat i que té una filla amb qui es fa
però sense aclaparaments. Aquesta placidesa, que ell aprofita per fer neteja i
endreça tant del seu entorn domèstic, com de la pròpia vida que ja es va
acostant a la part final, es veu trasbalsada quan rep una carta d’uns advocats.
Aquest escrit el farà retrocedir fins a quaranta anys enrere, fins a l’època
d’estudiant, fins a la seva joventut i la dels seus quatre amics íntims llavors,
especialment l’intel·ligent i introvertit Adrian Finn, que li va prendre el seu
primer amor, la Verònica.
Tony
Webster, amb seixanta anys llargs, s’adonarà que potser les coses que recorda
(o que vol recordar) de la seva vida no van anar tal i com ell les ha retingut
en la memòria al llarg dels anys. Així la novel·la, estructurada en dues parts,
es converteix també en una mena d’assaig sobre els records (els que volem
recordar –reals o adaptats al nostre profit–, els que no retenim o els que
volgudament oblidem) i també sobre la mateixa definició o concepte d´Història.
Un incís: potser haureu observat que en aquest paràgraf he utilitzat dos cops
els parèntesis. Aquesta obra n’està farcida, d’explicacions entre parèntesis.
Un recurs estilístic de l’autor poc emprat en general pels escriptors.
El sentit d’un final és
una obra per remarcar-ne fragments, i no parar. Pel que fa a les definicions
del concepte Història, en podríem destacar tres. La primera, que “La història
no són pas les mentides dels vencedors[...]. Són
més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni
vencedors ni perdedors.” (p. 64). La segona, una mica enrevessada, però molt
interessant perquè ens pot fer reflexionar sobre els possibles records
equivocats que hem pogut conservar, ens la proposa l’Adrian, l’intel·ligent
amic d’en Tony:“La Història és la certesa que es dona just quan les
imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la
documentació.” (p. 67). I la tercera, de rabiosa actualitat: “La història que
té lloc just al davant dels nostres nassos hauria de ser la més clara i,
tanmateix, és la més intangible” (p. 68). Una gran veritat amb la qual podem sentir-nos
plenament identificats, sobretot des d’uns mesos ençà.
I
com que en tota història individual sempre hi ha un disgust o altre, Barnes
també ens fa una síntesi de les maneres que tenim de gestionar els traumes que
patim. Segons ell, les persones els poden entomar de tres formes: “N’hi ha que
admeten el patiment del trauma i proven de mitigar-lo; n’hi ha que es passen la
vida intentant ajudar altres persones que també l’han patit, i després hi ha
aquells que la seva preocupació principal és evitar patir-ne cap més, al preu
que sigui:” (p. 52). Si us decidiu a llegir la novel·la (cosa molt recomanable
de fer), us podeu entretenir a localitzar com els superen –o no– els diferents
personatges qui hi apareixen.
I
per acabar amb el recull de fragments, un pensament que podria ser també una de
les essències de l’obra, la comparació entre la joventut i la vellesa: “Diria
que aquesta és una de les diferències entre la joventut i la vellesa: quan som
joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents” (p.
89). De fet, en l’extens i participat col·loqui que vam fer, una de les línies
de debat que hi va haver va ser justament el dubte de com rebrien aquesta
novel·la en un club de lectura d’edats joves (en el nostre, la mitjana d´anys
deu acostar-se a la seixantena). I vam concloure que gairebé segur que als
joves potser els costarien d’entendre les teories i reflexions sobre els
records que planteja Barnes: encara no n’han acumulat suficients en les seves
curtes vides.
Julian Barnes, en El sentit d’un final,
deixa algunes qüestions sense acabar de resoldre del tot, algunes línies de
relat inacabades. Sembla que l’autor vulgui que els receptors de la seva obra
la debatin i l’acabin de completar. Que hi diguin la seva, com vam fer els
assistents al Club de lectura de Banyoles. Que l’ajudin a proposar altres
possibles versions dels records (i per tant de la història) d’en Tony Webster,
el seu protagonista.
Pilar Castel Soler
El sentit d’un final. Julian Barnes. Angle editorial. Barcelona, 2012. Traducció Alexandre Gombau Arnau.