DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Julian Barnes

El sentit d’un final, de Julian Barnes

Ja n’he parlat altres vegades, però penso que val la pena insistir-hi. Els clubs de lectura són una bona cosa. A banda de poder-hi fer relacions socials enriquidores, ens fan descobrir autors i novel·les que, d’altra manera, molt probablement no llegiríem mai.

Aquest pot ser el cas de l’anglès Julian Barnes que, malgrat ser un dels escriptors britànics de més prestigi, era un perfecte desconegut per a mi. Aquest mes de febrer, en el Club de lectura de Banyoles hem tingut el plaer de comentar una obra seva: El sentit d’un final. Tècnicament és una novel·la, amb una trama curiosa i ben lligada, però per la gran quantitat de reflexions que conté també podria acostar-se a l’assaig.

Hi trobem un narrador en primera persona, Tony Webster, un professor d’història jubilat, que viu una plàcida vida de divorciat i que té una filla amb qui es fa però sense aclaparaments. Aquesta placidesa, que ell aprofita per fer neteja i endreça tant del seu entorn domèstic, com de la pròpia vida que ja es va acostant a la part final, es veu trasbalsada quan rep una carta d’uns advocats. Aquest escrit el farà retrocedir fins a quaranta anys enrere, fins a l’època d’estudiant, fins a la seva joventut i la dels seus quatre amics íntims llavors, especialment l’intel·ligent i introvertit Adrian Finn, que li va prendre el seu primer amor, la Verònica.

Tony Webster, amb seixanta anys llargs, s’adonarà que potser les coses que recorda (o que vol recordar) de la seva vida no van anar tal i com ell les ha retingut en la memòria al llarg dels anys. Així la novel·la, estructurada en dues parts, es converteix també en una mena d’assaig sobre els records (els que volem recordar –reals o adaptats al nostre profit–, els que no retenim o els que volgudament oblidem) i també sobre la mateixa definició o concepte d´Història. Un incís: potser haureu observat que en aquest paràgraf he utilitzat dos cops els parèntesis. Aquesta obra n’està farcida, d’explicacions entre parèntesis. Un recurs estilístic de l’autor poc emprat en general pels escriptors.

El sentit d’un final és una obra per remarcar-ne fragments, i no parar. Pel que fa a les definicions del concepte Història, en podríem destacar tres. La primera, que “La història no són pas les mentides dels vencedors[...]. Són més aviat, els records dels supervivents, la majoria dels quals no són ni vencedors ni perdedors.” (p. 64). La segona, una mica enrevessada, però molt interessant perquè ens pot fer reflexionar sobre els possibles records equivocats que hem pogut conservar, ens la proposa l’Adrian, l’intel·ligent amic d’en Tony:“La Història és la certesa que es dona just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.” (p. 67). I la tercera, de rabiosa actualitat: “La història que té lloc just al davant dels nostres nassos hauria de ser la més clara i, tanmateix, és la més intangible” (p. 68). Una gran veritat amb la qual podem sentir-nos plenament identificats, sobretot des d’uns mesos ençà.

I com que en tota història individual sempre hi ha un disgust o altre, Barnes també ens fa una síntesi de les maneres que tenim de gestionar els traumes que patim. Segons ell, les persones els poden entomar de tres formes: “N’hi ha que admeten el patiment del trauma i proven de mitigar-lo; n’hi ha que es passen la vida intentant ajudar altres persones que també l’han patit, i després hi ha aquells que la seva preocupació principal és evitar patir-ne cap més, al preu que sigui:” (p. 52). Si us decidiu a llegir la novel·la (cosa molt recomanable de fer), us podeu entretenir a localitzar com els superen –o no– els diferents personatges qui hi apareixen.

I per acabar amb el recull de fragments, un pensament que podria ser també una de les essències de l’obra, la comparació entre la joventut i la vellesa: “Diria que aquesta és una de les diferències entre la joventut i la vellesa: quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents” (p. 89). De fet, en l’extens i participat col·loqui que vam fer, una de les línies de debat que hi va haver va ser justament el dubte de com rebrien aquesta novel·la en un club de lectura d’edats joves (en el nostre, la mitjana d´anys deu acostar-se a la seixantena). I vam concloure que gairebé segur que als joves potser els costarien d’entendre les teories i reflexions sobre els records que planteja Barnes: encara no n’han acumulat suficients en les seves curtes vides.

Julian Barnes, en El sentit d’un final, deixa algunes qüestions sense acabar de resoldre del tot, algunes línies de relat inacabades. Sembla que l’autor vulgui que els receptors de la seva obra la debatin i l’acabin de completar. Que hi diguin la seva, com vam fer els assistents al Club de lectura de Banyoles. Que l’ajudin a proposar altres possibles versions dels records (i per tant de la història) d’en Tony Webster, el seu protagonista.

Pilar Castel Soler

El sentit d’un final. Julian Barnes. Angle editorial. Barcelona, 2012. Traducció Alexandre Gombau Arnau.