NÚRIA ESPONELLA
Un tast de La filla de la neu
Acabava de repenjar el cap a la mà i em vaig fixar en
la quantitat d’arrugues que li solcaven el coll, com les
anelles d’un tronc d’arbre vell, d’aquelles que la gent
s’entreté a comptar quan fa llenya. Podia ser un roure o
una alzina gairebé centenària. Vaig començar a resseguir-les
mentalment per comprovar si aquella llei natural
era aplicable al cas, vista la similitud, però no me’n vaig
sortir perquè ella s’anava movent amb l’aire de qui pensa:
Ja et veig, sé per on vas, però no et sortiràs amb la teva, no et dono permís.
[...]
La Joana va emmudir per un instant, tot fent una estirada de
coll. Havia torçat la boca lleugerament i, al cap
de poc, es va quedar estàtica, amb la mà a la falda. Vaig
tornar a fixar-me en aquelles arrugues fondes, encara que
ja m’hagués desdit d’examinar-les, tal com faig quan
miro peces de museu i observo les marques de desgast:
frecs, ratllades, esquerdes. En el cas dels humans, els
àtoms no paren de bellugar-se des del moment que naixem.
La pell d’ella devia haver perdut de feia temps la
capacitat de regenerar-se; no obstant això, jo la trobava
una dona elegant, sobretot pel seu posat juvenil, d’una
lleugeresa gràcil que destacava per damunt de qualsevol
altre signe de vellesa. L’observava amb ulls de conservador
de museu, dels que som recargolats per naturalesa i
patim la dèria de descriure-ho tot al detall per posar les
peces en valor.
A la xarxa... i més... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada