PEPA GUARDIOLA
PEROT, EL NEGROT
Això era un home molt, molt fort i a més a més ben gran. Impressionava mirar-lo. Qualsevol al seu costat se sentia baixet per alt que fóra.
Li deien Pere, però com els noms s'adapten a les persones tothom el coneixia per Perot i de malnom el Negrot, pels ulls, cabell i pell tan bruns com tenia.
Per la seua força vos diré que no se'n coneixia igual. Les faenes pesades que requerien la col·laboració de diversos homes eren fetes per Perot en la meitat de temps i sense ajuda de ningú. Quan enseuaven les rodes dels carros feien falta quatre o cinc homes per alçar-los d'un costat i treure la roda. En canvi, si hi era Perot, ell sol ho podia fer i no calia calçar el carro mentre l'untaven de sèu. L'homenàs s'estava aguantant-lo amb una mà tot el temps precís. Si tocava empilar o desempilar canyissos es necessitaven dos homes,un a cada banda; Perot, estirant els braços, agafava en alt no un sinó tota una pila de cinc o sis canyissos amb pansa i pilons. Per netejar les pedres de moldre blat o oli sempre el cridaven a ell. Acudia al molí o l'almàssera i, en un tres i no res, treia les moles, cosa que per a quatre homes els hagués costat un matí.
Amb tanta força, no us equivoqueu si suposeu que sempre està presumint. Li agradava gallejar, contar i comptar les faenes que només ell podia tirar endavant sense la intervenció de ningú més. En una paraula: era un fanfarró. Era treballadors i bona persona, però massa presumptuós.
Un dia, tornava Perot de la muntanya, de fer un bon costal de llenya, quan li arribà una bafarada de coques acabades de traure del forn. Es girà cap a la caseta d'on venia tan bona olor i véu el Bertomeu i la tia Francesca amb una coca i un bon penjoll de raïm cada un.
-Bona vesprada i bona coca -digué saludant-los.
-Bones són, Perot, passa i menja-te'n una si t'apeteix.
-No ha d'apetir! A la vostra salut me la menjaré.
Perot, deixà el costal de llenya a l'entrada de la caseta i s'assegué sota l'emparrat del riurau. La cadira es ressentí del pes.
L'homenàs es menjà la coca en dos mossos; que bona estava! Toveta, sucoseta, amb l'esgarrat oliós de tomaca, albergínia, pebrera i una anxova ben gran damunt.
-Caram!, sí que t'ha condit -va dir l'amo.
-A mi en condeix tot, tant el menjar com la faena. Igual llaure una partida de terres en un dia que em faig una fornada de coques en cinc minuts -fanfarronejà Perot.
La dona i l'home somrigueren i miraren de reüll la post de coques que en mans de Perot perillava de desaparèixer en un dir Jesús.
[...]
I qui no s'ho crega que vaja i que ho veja.
Contes de riurau. Contes populars de la Marina Alta. Ed. 96, 2014.
a la xarxa...i més... i més... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada