BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (7)

ELS MORMOLS SENTIMENTALS

En l'Alberri

Bella serra llegendària
de perspectiva suau,
allí on es llança la fona
del pastor entusiasmat.
Allí on les mates silvestres
de les herbes odorants
són en muda simfonia
encens de la soledat.

A ple sol ets la cimera
d'esquerp paisatge serrà,
on semblen ressonar ecos
d'aquell fragor medieval,
quan era la lluna mora
repte al símbol cristià
i vibraven, sanguinàries,
les lluites a foc i sang.

Bella serra llegendària,
a qui quan et mira en el blau
no li crema l'anhel brusc
de perdre's entre els teus flancs?
On té el romer son aroma
més verge i més enlairat
i el silenci la grandesa
de la clara eternitat.
Allí un misteri de segles
sona a faula oriental:
les lluites amb la morisma
que feia setge tenaç,
i la petja d'un corser
de miracle cristià
que el Genet de Capadòcia
sobre ta pedra gravà.




La cançó de Mariola. Joan Valls i Jordà. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, València, 2007.

Dissabte passat, 25 de febrer, quan entraven a La Capella de l'Antic Asil en el Camí ens vam trobar els alumnes del Conservatori professional de música "Joan Cantó" d'Alcoi estaven  fent una audició en homenatge a Joan Valls. Ens vam asseure fins que es va acabar i van poder gaudir de l'exposició "100 vegades Joan Valls". Les audicions es repetiran els dies 28 de febrer, 1 i 2 de març a les 18 hores.

 

 

 

 

 

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (6)

 Diumenge passat, 12 de febrer, vaig estar en el concert que la Corporació Musical Primitiva d'Alcoi va oferir, sota el nom Música per als versos, Versos per a la música, al poeta Joan Valls i Jordà en el centenari del seu naixement. I amb aquest concert es pot dir que s'enceten els actes dedicats al poeta.

 

Paisatges de serra i vall

5

No sé quins colors de glòria
s'irisen en la muntanya
com una aurora opalina
que el bell paisatge encirara
amb solitud lluminosa
de bellesa assossegada.
No sé quina llum t'ha ungit,
alta pedra solitària,
ni sé el fulgor d'ocre i sang
si ve d'una torxa estranya
que el sol t'ofrena o és Déu
qui posa en la roca màgia
de sa llum que sols als místics
dóna per a contemplar-la.

La cançó de Mariola. Joan Valls i Jordà. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, València, 2007.

SER O NO SER ORIGINAL: PLAGI, COPIA O SIMPLEMENT COINCIDÈNCIA

LA NEVADA DE L'ANY  2013  VISTA DES DE LA FINESTRA DE CASA, AIORA

Eixes coses solen passar, això és que, un bon dia mentre llig, uns versos del poemari Els temps interromputs de Ramon Ramon que porten per títol

Diazepan

Cada nit, com qui comprova si és fals

l'or d'un anell,

em prenc la pastilla per a dormir.

Ja no sé subornar els meus fantasmes —massa

vells—

prometent-los un cos futur.

Encara sóc el foc, però la tribu que asseguda

m'envolta

ningú canta o es lamenta:

tothom calla com la cendra.

No sé quin llamp va interrompre el ritual:

crepite per a una cort que ja no en tem

el fred de la natura sense somnis.

En silenci, els meus fantasmes s'alcen i se'n van,

s'escampen en la nit arrossegant-se

dins un bosc emboirat que guarda els seus

cadàvers.

Quan arribaran, cada un d'un camí,

a l'hospital de l'alba,

un metge il·lús els donarà de nou

la píndola de la llum.

de sobte, em venen al cap uns versos arrauxats que vaig escriure fa un grapat d'anys,

Un polsim blanc

Al tou de la mà,

un polsim blanc

t’acomiada d’insomnis,

de fantasmes, de monstres,

burlat el tigre, guardià de la nit:

on l'oferiment del bruixot de la tribu,

albergarà somnis blaus d’abellerol.

Al bell mig del rogle: la dansa.

Al seu si,

t’acull benvolent:

et pren, t’acarona,

t’abraça, t’estreny. Et posseeix,

et penetra com un amant.

Aparionats, us foneu.

Et deixes, et deixes, et deixes...

Ets, només per a ell. Ets només per a ell. Ets només per a ell...

Deixa’t, deixa’t, deixa’t...

Per sempre més, per sempre més, per sempre més...

Cada dia, cada dia, cada dia...

Una nit, una nit, una altra nit...

L’endemà, el seu lloc és buit.

Et posseeix. Cada nit. Com un amant.

Primavera de 2006, Instants en ambre(inèdit)

Ja ho deia Paul Valéry "El passat viu d'atzars. Tot incident provoca un record", i sinó, mira com li va anar a Proust i la seua monumental obra "A la recerca del temps perdut" amb el detonant de la magdalena. 

I en aflorar aquest record em ve al cap el que tantes vegades he llegit sobre la voluntat que tenim els humans de ser originals. A hores d'ara, és pot ser original? Diria que poc, però tot i dir les mateixes coses, la gràcia està en la manera de dir-ho i en la forma d'expressar-ho, és a dir en la veu que qui escriu mostra eixa realitat que el lector llegeix. I diria que ací està la clau de l'èxit de molts escrits.

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (5)

Foto extreta de la Wiquipèdia

 ELS MORMOLS SENTIMENTALS

 RECORD

Plàcida cançó llunyana
que un capvespre m'encisà,
quan l'Àngelus declinava
en roselles d'holocaust.

Cançó d'infant que narrava
d'un llop l'espantosa fam
i d'una ovella el candor
indefens i confiat.

Com un deliqui naixent
m'invitava a recordar
la tendra son protegida
en la falda maternal!

I com la campana angèlica
era de ressò daurat
mentre la lluna guaitava
per l'Ull del Moro mirant!


La cançó de Mariola. Joan Valls i Jordà. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Denes editorial.València, 2007.

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (4)

 

PAISATGES DE SERRA I VALL

4

Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Olc la ginesta, la sàlvia,
l'espigol i tot em diu
una rara melangia
de càntic esborradís
que grava en la pedra grisa
segles de calma. En el cim
l'àguila explora l'immens
amb son vol meditatiu.
Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s'ha burlat un teuladí.

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Denes editorial. València, 2007.