dimecres, 23 de setembre del 2015

ALGUNS ACLARIMENTS I AIXÒ

Dues consideracions:


Faig constància que finalment he rectificat un dels versos del poema d'Estellés que vaig penjar el 4 de setembre, aniversari de Vicent Andrés Estellés, es tracta del poema ROSA DE NIT. A dos versos d'acabar-se el poema vaig escriure «unes oques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». Quan vaig escriure «oques» em vaig quedar pensant que aquest mot resultava estrany, però el vaig escriure tal i com ve reflectit al volum que jo tinc. Al cap d'uns dies Maria Josep Escrivà em va fer notar que hi havia una errada d'escriptura de part meua, i així m'ho va recordar en el comentari que em va fer a l'entrada del poema. Vaig tornar a reprendre el volum per tornar a rellegir no fora que no ho haguera vist bé, ja se sap que de vegades podem tindre algun lapsus, però no, no hi havia cap lapsus. Aleshores li ho vaig dir per correu personal, i em va contestar que ho miraria en el seu volum, i, si no ho aclaria, li ho preguntaria a una de les persones que té accés als manuscrits del poeta, Jordi Oviedo. Doncs bé, finalment ha quedat clar que, és un error d'impremta, pel que fa al picat, així que la paraula correcta és «poques» i el vers quedaria «unes poques paraules elementals i clares/un amor un camí una rosa un destí». 
 

Amb la segona consideració vull justificar la tria que he fet de la nova fotografia que encapçala el blog. Es tracta d'una de les composicions que es poden contemplar en el recorregut a l'aire lliure que els veïns de Carrícola han impulsat amb el nom de Biodivers des de fa uns anys -no és la primera vegada que anem i fem el recorregut, o part d'ell, com el diumenge passat que se celebrava el 5è. Aplec Ecologista del País Valencià-, l'obra porta per títol «Plenitud de la tardor», firmat per Adela i Rosario, dues veïnes de Carrícola. Una «plenitud» representada per una gran fulla que ocupa bona part de la façana de la casa que enfronta a la piscina municipal. Aquesta fulla, multicolor, formada per moltes altres fulles que en el sentit metafòric representen els anys, la vida, l'etapa de maduresa dels humans, però també significa la tardor que comencem hui, i per això m'ha fet il·lusió penjar-la, perquè sincerament cada vegada que vaig a Carrícola no puc estar de passar per aquest racó on hi ha aquesta immensa fulla.



diumenge, 20 de setembre del 2015

DEL RIU AL MOLL: UN RECER EN L'AUTOPISTA

Tanque els ulls i escolte. Per la banda esquerra: motors de camions van i venen per l'autopista, immensos camions que fan tremolar l'asfalt fins les entranyes. També hi ha el so dels cotxes, amb tantes marques i models amb què han inundat el mercat que he deixat de reconèixer pel grinyol del seu motor. De tant en tant també passen motos: grans, potents, desafiants, a cavall de motoristes de vestits embotits i cascs irrecognoscibles, incrustats en el seu seient com un tot inseparable.

Per la banda dreta, afine l'oïda: veus i musiques es barregen, llunyanes; impossible precisar si provenen d'una ràdio o d'un aparell de televisió. Més a prop meu, cotxes aparcats amb gent pels voltants que omplen l'espai de converses sense sentit, difícils de discernir; de tant en tant un motor que arriba, aparca, para: veus que baixen, es mouen, caminen amunt i avall, s'allunyen; tot seguit un motor s'engega, han pujat les veus, s'han tancat les portes, el llenguatge emmudeix, s'ha posat en marxa, comença a rodar, de dreta a esquerra, s'allunya buscant de nou el riu de l'autopista.
 
Respire, lentament, assossegadament. El cor que fa no res bategava amb intensitat s'aquieta
 
Com un fregament imperceptible, una suau brisa m'ha acarona la pell dels braços nus; res no es mou, ni una fulla, no fa ni un bri de vent. Respire, lentament, assossegadament; de nou la brisa, el fregadís a tocar de pell. Als llavis un lleu somriure. Respire més lentament, més assossegadament.
 

 
La première tassa humecte mes lèvres et ma gorge, la seconde brise ma solitude, la troisième fouille mes entrailles à vif mais n'y trouve que quelque cinq mille volumes d'étranges idéogrammes. La quatrième provoque une légère suée et tous le mal de la vie s'évacue par mes pores. À la cinquième, je suis purifié; la sixième m'emporte au royaume des immortels. La septième tasse – ah, mais je n'en puis plus! Je ne sens plus qu'un souffle de vent frais qui gonfle mes manches. Oú est Horaisan? Laissez-moi chevaucher cette brise légère qu'elle m'emporte au loin!


Okakura Kakuzô, Le livre du thé. Traduit de l'anglais par Aurélien Clause. 

Illustré d'estampes de Katsushika Hokusai.



divendres, 11 de setembre del 2015

OVIDIEJANT (8)

El desesperat.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Un xic pobre ´soc.
Un xec mancaria,
solució de tot.
Un hom sense res
un ham necessita
abans que res més.
Em manca un pis.
No puc donar un pas.
Tinc que moure un plet
si vull menjar un plat.
A la "tasca" un vas
fa que em diguen: Ves!
i si vull ser gras
he de menjar gat.
Per a mi és un goig
menjar un poc de guix.
Fins i tot un vet
ja se'm torna mut.
I em troben tan groc
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
en comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.
Tot aixó, jo crec,
que ho apanya un crac!
No m'espere més,
agafe un trabuc
i em foto a fer el ruc
per allà on puc.
Trec, trac, truc.



,

divendres, 4 de setembre del 2015

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS A L'OVIDI MONTLLOR

 

ROSA DE NIT

A Ovidi Montllor

oïes forrellats els passos rituals
veies per la finestra la dona amb la cistella
tancat amb pany i clau no sap el dia l'any
vas i véns vas i véns escoltes febrilment
vas amb ells et pregunten no saps de què t'acusen
el llum sobre el cervell no veies les parets
encara ha de seguir sempre hi ha una altra nit
els interrogatoris el fum dels crematoris

molt t'ha costat guanyar un dia el pa
arribaves a casa et pregunten què et passa
el silenci creixia com una teranyina
a la foscor guaitaves negre vol d'unes ales
abandonat de tots a aquell indigne afront
et guanyaves un sou que cobraves amb mort
ja no podies més i tornes novament
camines per la nit veus com dormen els fills
sols la muller com tu no tanca mai els ulls

tens els ulls arrapats no et sents caure la sang
no tornaràs a escriure clars versos d'altres dies
si et trobava el veí et trobava envellit
aquell t'han acusat no saps bé t'han datat
aquell aquell aquell mussiten pel carrer
però el poble va amb tu afamegat trist nu
si et judiquen a tu judicaran un poble

poble no puc fer res et demanaven més
aquelles nits el poble cul en terra fent rotle
ho recordes recordes un per un tots els pobles
els versos els camins creuant sempre la nit
poble no puc fer res però et demanen més
per damunt les guitarres creixien les paraules
poble meu poble meu qui t'ha vist i qui et veu

però el poble alenava el poble alena encara
la saviesa antiga del poble ho intuïa
sap ben bé el que ha passat et temptava l'arrap
tu sents créixer després el fosc silenci espés
et posen dones olis amb amor i creix l'odi
els qui l'odi han sembrat després el colliran

jo sóc un entre tants tots t'ho han recordat
poble amb el poble esperes confies perseveres
un entre tants ho canten les veus i les guitarres
un entre tants la pena l'amor a boca plena
tots anaven cantant jo sóc un entre tants
un entre tants com fan l'amor i fan el pa
un entre tants com naixen creixen pateixen passen
jo sóc un entre tants tots passarem de llarg
de sobte en veus del poble reviuran certes coses
unes poques paraules elementals i clares
un amor un camí una rosa un destí

Vicent Andrés Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2.Edicions 3i4. Tercera edició any: març 1999