ROSA DE NIT
A
Ovidi Montllor
oïes
forrellats els passos rituals
veies
per la finestra la dona amb la cistella
tancat
amb pany i clau no sap el dia l'any
vas
i véns vas i véns escoltes febrilment
vas
amb ells et pregunten no saps de què t'acusen
el
llum sobre el cervell no veies les parets
encara
ha de seguir sempre hi ha una altra nit
els
interrogatoris el fum dels crematoris
molt
t'ha costat guanyar un dia el pa
arribaves
a casa et pregunten què et passa
el
silenci creixia com una teranyina
a
la foscor guaitaves negre vol d'unes ales
abandonat
de tots a aquell indigne afront
et
guanyaves un sou que cobraves amb mort
ja
no podies més i tornes novament
camines
per la nit veus com dormen els fills
sols
la muller com tu no tanca mai els ulls
tens
els ulls arrapats no et sents caure la sang
no
tornaràs a escriure clars versos d'altres dies
si
et trobava el veí et trobava envellit
aquell
t'han acusat no saps bé t'han datat
aquell
aquell aquell mussiten pel carrer
però
el poble va amb tu afamegat trist nu
si
et judiquen a tu judicaran un poble
poble
no puc fer res et demanaven més
aquelles
nits el poble cul en terra fent rotle
ho
recordes recordes un per un tots els pobles
els
versos els camins creuant sempre la nit
poble
no puc fer res però et demanen més
per
damunt les guitarres creixien les paraules
poble
meu poble meu qui t'ha vist i qui et veu
però
el poble alenava el poble alena encara
la
saviesa antiga del poble ho intuïa
sap
ben bé el que ha passat et temptava l'arrap
tu
sents créixer després el fosc silenci espés
et
posen dones olis amb amor i creix l'odi
els
qui l'odi han sembrat després el colliran
jo
sóc un entre tants tots t'ho han recordat
poble
amb el poble esperes confies perseveres
un
entre tants ho canten les veus i les guitarres
un
entre tants la pena l'amor a boca plena
tots
anaven cantant jo sóc un entre tants
un
entre tants com fan l'amor i fan el pa
un
entre tants com naixen creixen pateixen passen
jo
sóc un entre tants tots passarem de llarg
de
sobte en veus del poble reviuran certes coses
unes
poques paraules elementals i clares
un
amor un camí una rosa un destí
Vicent Andrés Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2.Edicions 3i4. Tercera edició any: març 1999
Ja tinc la clau per a llegir fàcilment el poema, i amb un ritme insistent, admirable, a pesar de no tenir el poema cap signe de puntuació: cada vers, excepte en algun comptadíssim cas, és un alexandrí. Això vol dir que tenen una cesura a la meitat 6+6 síl·labes. Prova a fer la pausa després de la síl·laba sisena i veuràs amb quina regularitat rítmica preciosa es pot llegir el poema. Només hi ha alguna excepció aïllada.
ResponEliminaD'altra banda: ja he trobat el lapsus de tecleig que et vaig comentar: al penúltim vers. Una pista: n'hem vist a centenars pel viatge occità ;) El poema és brutal. Una abraçada.
Després d'uns quants dies de desconnexió informàtica, per fi hem tornat a casa i tot sembla que va tornant a la normalitat del dia a dia, i així que he vist el teu comentari et conteste. I si, és veritat, quan vam tornar de les vacances em vaig asseure una nit i vaig començar a comptar.També vaig aprofitar per a fer memòria dels hiats i les dièresis mentre comptava síl·labes i és com tu dius, versos alexandrins amb cesura a la meitat, 6+6. I ja que estava comptant vaig aprofitat per marcar-ho tot, com si fera un apunt per a un examen. Em faria il·lusió llegir en veu altra aquest poema en alguna de les lectures que es fan de la Festa Estellés. Llegit així encara em va agradar molt més el poema que la primera vegada que el vaig llegir.
ResponEliminaI pel que fa a l'errada de tecleig que comentaves que havia fet, acabe de comprovar el que posa al llibre i jo he transcrit el que hi ha al volum. Altra cosa és que siga una errada en l'edició. Però això caldrà investigar-ho per algun altre conducte.
Una abraçada,