ANNA REBECA MEZQUITA
Assedegada de l’ansietat de viure
Vaig anar a cercar la pluja benaurada;
M’hi vaig voler sentir mullada d’ella,
Que l’aigua correguera per ma espatlla.
Vaig deslliurar mos peus de les sandàlies,
I per els viarons del meu jardí,
Han fet camí mos peus, mullant-se
Amb l’aigua de la pluja
Qui no porta verí.
Dormia l’escorcó l’escorpí dormia;
Semblava que negats foren pel ploure a la nit;
No hi havia cridòries mentre l’aigua queia,
Sols les flors i les mates vessaven al se sí
El bàlsam flairós que, juntament amb l’aigua
Lliscava damunt mi
Plovia…
I jo xafava l’aigua amb peus desnús.
Plovia…
I en mi era la nit, negra com el banús.
Plovia…
I jo era blanca com el ploure de l’aigua
Plovia…
I amb l’aigua de la pluja sentia’m batejada
a la xarxa... i més... i més...