BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (3)

I


EN EL conreu del viure
el fruit ha estat mesquí,
l'eixorquia tenaç
i el forment estantís.
Només a les roselles
un poc de sang he vist
guarnida de gaubança
i vermellor de crit.
La paraula en la boira
mai no sap els confins,
la joia d'endreçar-se
al germà o al veí.
I quan truque a les portes
amb la fe del somrís,
sols em guaita un mussol
filosofant la nit.

Anys i paranys. Col·lecció Poesia 3i4, 1985.

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES:Walt Whitman

Whitman i Llull, passats pel sedàs de Jaume C. Pons Alorda

Del recull de poemes que formen Fulles d’herba, de Walt Whitman, per al club de lectura de Banyoles que vam fer a la tardor del 2015, n’havíem de llegir tan sols tres: “Cant de mi mateix”, “Jo canto el cos elèctric” i “El curador de ferides”. Val a dir que no són poemes com els que podem trobar habitualment: són escrits que poden abastar, alguns, fins a trenta pàgines. Whitman hi parla de tot: per a aquest poeta tot és material d’observació, des del cos humà, fins a la guerra en tota la seva possible extensió i detall. L’autor el va fer com si fes una mena de bíblia, una obra completa, un llibre de llibres. Sovint usa anàfores, però és un poeta que defuig la rigidesa formal de la poesia, tant pel que fa a la mètrica, com a la rima. Va ser un avançat, poèticament parlant. I un incomprès, per alguns també, en la seva època (Withman, quàquer de religió, va néixer el 1819 i va morir el 1892). Fa anys que està considerat el millor poeta nord-americà de tots els temps i molts d’altres l’han admirat i li han seguit les passes. Ha estat traduït a diverses llengües en diferents èpoques. La traducció que en vam llegir nosaltres, de Jaume C. Pons Alorda (Caimarí, 1984), és la primera completa que s’ha fet en català d’aquesta obra.

Vaig llegir els tres poemes recomanats, la introducció al recull, les dades biogràfiques sobre l’autor i també vaig fer una breu mirada a algun dels altres poemes que comprèn Fulles d’herba. En un principi em va costar una mica d’entrar-hi. Se’m feia difícil reconèixer-hi poesia. Potser per la llargada dels versos, més aviat hi veia aforismes o reflexions profundes. Tot això em va passar en una primera lectura, però a mesura que hi vaig anar entrant, hi vaig trobar musicalitat, i poesia! La conclusió que vaig poder treure d’aquestes lectures fetes, però, va ser que tan sols havia vist una mena de tràiler de Fulles d’herba. Aquesta immensa obra s’hauria de tenir de capçalera i anar-la llegint a glops petits, per poder assaborir-la en tota la seva extensió. 

Podria haver anotat més d’un vers de tots els que vaig llegir, però tan sols me’n vaig guardar un de curiós que fa referència a la vida. Pertany al “Cant de mi mateix”, núm. 49 i diu: “I pel que fa a tu, Vida, crec de bon de veres que ets les deixalles de moltíssimes morts”. Cru i contundent.

Aquesta obra de Whitman és, de ben segur, massa densa per treballar-la en un club de lectura. I de fet, no és que la hi treballéssim ben bé. Aquella sessió, no obstant això, va ser un autèntic plaer, perquè vam poder gaudir de la presència del seu jove traductor: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet una feinada extensa i acurada amb Fulles d’herba. Ha dedicat quatre anys a la traducció d’aquest poemari i el procediment que ha seguit ha estat un any de documentació, amb lectures d’altres obres de l’autor i cercant altres traduccions en altres idiomes, i tres pròpiament de traducció. El resultat ha estat un treball molt ben fet per part d’aquest mallorquí llicenciat en filologia anglesa, també escriptor i poeta. Pons Alorda és tot energia i passió, i fa que t’enganxis als poemes i al seu autor. Ens en va recitar (escenificar, més aviat) alguns i en el darrer el vam acompanyar amb un cant d’esclaus murmurat de fons. Va ser una experiència fantàstica, semblant a la que podeu sentir en aquest vídeo publicat per Nollegiu de la lectura de l’episodi 7 de “Jo canto el cos elèctric” que va fer-hi l’any 2014 acompanyat, també, del públic.

Jaume C. Pons Alorda, malgrat la seva joventut, ha treballat molt i demostra que és un autèntic pou de coneixements. El seu darrer poemari, el tretzè, és Tots els sepulcres, una trilogia poètica editada el 2015 per Labreu edicions. Per altra banda, l’Editorial Barcino, aquest passat 2016 amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, li ha publicat una versió de L’arbre exemplifical, el quinzè dels setze arbres que formen l’enciclopèdia que és l’Arbre de ciència, escrita per aquest altre mallorquí que, com en Jaume, també va posar molta passió tant a l’hora de crear com sobretot de difondre tota la seva extensa obra. 

Pons Alorda, que també és professor d’escriptura de l’escola de l’Ateneu Barcelonès, ens va dir a Banyoles que per a ell “la literatura és la capacitat de comunicar, de construir un futur”i ens va fer una recomanació que ell mateix havia seguit quan li van encarregar la traducció de Fulles d’herba: “cal atrevir-se a atrevir-se”. Futur i atreviment, dues coses que no li manquen a aquest polifacètic mallorquí, que caldrà seguir de prop. 

Pilar Castel Soler

Mestre, quina toquem?, la mateixa però carregada de bombo: Les Muses

Si vaig acabar l’any rellegint poemes de Joana Raspall, un dels quals vaig penjar en el bloc a manera de nadala, en aquella lectura em vaig trobar aquestos versos que em van arrencar un somriure, 

CAP POEMA

El poeta voldria fer un poema.

Diria la frescor del parc en calma...

la sentor de la gespa... de les roses...

el brogit dels infants... i les xerrades

dels ocells enniuant-se dalt dels arbres...

Però els estols xiscladors de gavines,

com sagetes creuant el cel de posta,

li han esbullat els mots.

Adéu, poema!

ai!, la inspiració, vaig pensar, de vegades no és que em desaparega, sinó que el silenci pren possessió; aleshores pense si això de la inspiració serà veritat.

Però l'any començava llegint Els temps interromputs, el nou poemari de Ramon Ramon. I què direu que m’he trobat? Doncs, un grapat d’empremtes, la major part relacionades amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) que no fa massa temps ens va obsequiar i que vaig llegir amb avidesa; per això alguns dels poemes no m'han resultat desconeguts, uns per la firma a peu d’escrit que duen el nom Exeter, estiu del 2009, altres perquè em feien recordar frases i comentaris que havia llegit i que reconeixia de nou «no tinc edat[...]No tinc llengua: en un anglès d’infant vull convèncer la cambrera que puc ser d’on vaig». Imagine que, com sol passar, per l’autor tindran una significació diferent a la del lector, que en donarem una altra, això no treu que ens agrade el que diu i la manera de dir-ho, almenys, a mi, m’agrada aquest llenguatge directe, descarat que de vegades pot resultar provocador o aspre. 

Però bé, al que anava, ara no em va aparèixer el somriure als llavis, ara el meu cap bullia amb pensaments esclaridors. Ai!, la inspiració que va i ve.

No m'importa que els grafiters pinten els murs, però en aquest cas no em va agradar gens, em va semblar que havien vingut a trencar la tranquil·litat i el silenci d'aquest racó al qual m'agrada anar de tant en tant.

  

Musa

Se m’ha mort la poesia:

és un xiquet sangonós que porte en braços

després de l’atemptat.

Vaig copular com un semental jove

per deixar ben prenyada

aquesta paret blanca.

En aquest cementeri els nínxols guardaran

les caixes fosques del sentit

- vaig pensar mentre cantava

el kyrieleison a l’altar.

I vaig assetjar l’Art al meu despatx:

vaig adorar-lo sense llum,

vaig despullar-lo enmig del fred,

vaig penetrar-lo sense els preliminars

que fan de l'òrgan frígid

una música de querubins.

Perquè l’orgasme és el jo.

Perquè l’orgull no té espills: és l’espill.

I de sobte em vaig veure passejant

embarassat de mi mateix

als jardins de la ciutat, entre estàtues i fonts,

a la glorieta on s’esmorteix el so del món.

Encara no sabia que l’Art no és un déu,

que l’Art és l’assassí que no perdona

els qui no pensen com ell.

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (2)

CRIDA

Veniu ací, homes del camp,
veniu a mi si voleu,
a escoltar aquestes cobles
cantades a viva veu.
Or de sol i argent de lluna,
reixius de l'alba en calfred,
refilets de rossinyol,
flairances del bon romer
i el cim de la serra altívola
de grisos tons i el riuet
que serpentenja entre joncs
sa eternitat del moment,
animen la meua lira
indígena i somrient.
La pau del paisatge
esbrina l'ànima de sentiment:
emoció sense fi
que penetrant dolçament
obre un misteri de llum
al pentagrama quiet.

Veniu a mi, homes del camp,
veniu a mi si voleu.
De la Mariola vénen
aquestes cançons i al vent
vaguen cabdellant la viva
corranda dels ocellets.


Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Denes editorial. València, 2007

Joan Valls tenia trenta anys quan el 1947 va publicar per compte propi, a la impremta Hispània d'Alcoi, La cançó de Mariola amb un tiratge de cinc-cents exemplars. El tercer poemari publicat en català al País Valencià des del final de la guerra... (Extret del pròleg a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló)

 

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (1)

GRIS DE SEMPRE

¿ QUÈ traurem de la vida, què traurem
sinó una flama breu i mig somorta,
una pregunta incontestada i morta
que s'esllavissa al buit? Res no sabem

del que hi ha a la procel·losa fita
de l'incert que ens fustiga la temença,
la perdurança de la boira immensa,
grisalla que indueix llum infinita.

D'horabaixa la fe encontra impotent
la tendresa del cèlic pensament,
somni d'esperançada bonhomia.

Em dol tanta foscor, tanta eixutesa,
malgrat l'escampadissa de bellesa
que ens ofrena la còsmica harmonia.

Aquest sonet encapçala el poemari Anys i paranys de Joan Valls i Jordà editat el 1985 dins la Col·lecció Poesia 3i4 amb un pròleg de Josep Iborra que l'acaba dient:

Nosaltres, en llegir Valls, no podem deixar de ser sensibles a aquest fervorós i obstinat treball, al seu pacte amb les paraules i la seua gent. Sensibles al seu foc solitari i humil, a la seua pietat i als seus dubtes, a la seua humanitat i a la seua tendresa.

Des d'ara i ací, en aquest bloc, comence una mostra dels seus versos en l'any que commemora el seu naixement. Per edat, podria haver-lo conegut passejant pels carrers d'Alcoi, però no tinc clar que fora la persona que jo intuïsc que veia passar pel meu carrer. No importa ja; el que realment importa és haver-lo conegut a través dels seus versos i aleshores, fer-los meus també i estimar-los.

 

ARA QUE N'HI HA, MENGEM-NE: Poesia de la bona

 

El meu Cap d'Any del 2017 va començar amb una excursió al surar de Pinet. Un racó meravellós que amaga moltes sorpreses. Algunes de les quals la immensitat d'aquest pi i un retall de cel, blau. 

Els temps interromputs

Estem de pas en temps interromputs:

algunes portes s’obren al record,

n’hi ha que amaguen els desigs més bruts,

d’altres donen als camps de la dissort.

Tenim un llit per als amors perduts,

un balcó obert a les brises del port,

un jardí que celebra els bells minuts,

un lavabo per a rentar la mort.

Cap d’Any comença com un bes final,

es perd la fe mirant cap a l'estel,

l’oblit és una duna sense arrel

que avança pel present, que és forestal:

quan des del bosc es veu un tros de cel

plana la fam, voltor universal.

Ramon Ramon. Els temps interromputs. Edicions del Buc, 2016

FELICITEM-NOS PER L'ANY QUE COMENÇA

 

Quadern de camp

S'han retirat quasi totes les flors,
han emigrat a latituds més càlides.
Es tornaran més feixugues les tasques
quotidianes: collir les olives,
adobar-les amb pebrella, guisar
els bolets que removien fullatges.
Se m'acaba de morir a les mans
el darrer tany moradenc de cepell.
Arrimaré soques de taronger
per a la llar i faré les eixides
previstes, anotacions exactes
al quadern de camp, signes, una íntima
iconografia dels abandons.
T'ho recitaré tot vora la nit,
al caliu punxegut de l'argilaga,
que es manté groc i que m'espera cada dia.

Ara toque el bosc i les escorces són fredes.

Del poemari ÚTER. Josep Maria Balbastre.
19è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Vila de Puçol. Onadaedicions.com
 

BON ANY 2017!

El primer dia de l'any l'hem començat amb una bona passejada pel surar de Pinet.