OVIDIEJANT (4)

Cançó de Llaurador.

    Lletra i Música : Ovidi Montllor

    Tant com estime la terra, ai mare!,
    i no vull ser llaurador, ai mare!.
    Jo no vull ser llaurador.
    Si no hem compren un tractor, ai mare!,
    que les xiquetes del poble, ai mare!,
    no em volen veure amb la mula.
    No vull fer verema a França, ai mare!,
    Jo vull treballar ma terra, ai mare!.
    Jo vull treballar ma terra.
    I si no marxe no em case, ai mare!,
    que les xiquetes fadrines, ai mare!,
    no volen xicots amb mula.
    No et puc pas donar la culpa, ai mare!,
    tu pels fills vols lo millor, ai mare!,
    tu pels fills vols lo millor.
    Qui és que obliga el llaurador, ai mare!,
    a deixar sa mare terra, ai mare!,
    per ell mil malediccions.

Escrits desaparionats al voltant d'una pedra o cudol que m'han sobrevingut tot llegint La cinquena planta

Des que l'he vista, allà, al bell mig, protagonitzant la coberta del llibre, que no he deixat de pensar en ella.

 

Ah! el llibre de què parle es titula La cinquena planta de Manuel Baixauli. A la primera ocasió que vaig tindre el vaig comprar, però... no el vaig llegir de seguida. Una companya d'estudis amb qui mantinc relacions epistolars i telefòniques, Pilar, de Banyoles, em va dir que era molt bo, que se l'havia llegit, tant aquest darrer com l'anterior. Va conèixer l'autor suecà en la visita que va fer al club de lectura de la capital de la comarca del Pla de l'Estany per parlar de L'home manuscrit. En va quedar entusiasmada del seu tarannà i de com va anar el col·loqui; des de llavors s'ha guanyat una admiradora incondicional. Però això no és tot, m'ha passat un bon grapat d'articles de premsa que van publicant-se sobre els seus llibres per aquelles contrades; a canvi d'aquesta informació, jo li vaig dir que, si estava interessada en aquest autor, escrivia totes les setmanes un article en el Quadern del País, ací, al País Valencià, cosa que desconeixia, ­- això és un dir perquè el Quadern, ja és història, han deixat de publicar-lo-. Ja se sap que la informació que corre per la xarxa és infinita, d'ací que mentre escric aquestes ratlles he trobat el blog Totxanes,totxos i maons del crític, professor i escriptor (jubilat), Joan Josep Isern, que visite sovint, i un grapat d'escrits ben interessants, mereixedors d'atenció per la seua exhaustivitat que parlen de La cinquena planta, de les anteriors obres i unes pinzellades biogràfiques dedicades a l'autor, Baixauli; amb tot, no cal espantar-se per la dialèctica d'Isern ja que cadascú va al seu ritme i jo al meu.

Tot seguit òbric el llibre. Llig. De tant en tant, el tanque, mire la coberta. Situat al centre, en primer pla, un cudol, gros, de corbes el·líptiques, rep un impacte de llum pel darrera que el singularitza, d'un color estranyament indefinible per mi, pot anar des del gris al blanc amb lleugers tocs blavencs, que em recorden el tacte entre avellutat i lleugerament asprós d'un tros de roca esmerilada pel rodament de rieres o de la mar. Això darrer no ho puc cerciorar, però, pedra, al cap i a la fi.

Torne a la novel·la. Llig. Avance pàgines.

En un moment donat tanque els ulls, la pedra se'm fa present, continua allà, estàtica. Ompli el meu pensament: pedra, pedra, pedra.

Fa un grapat d'anys vaig comprar un llibre de John Ruskin. El llibre en qüestió es titulava Técnicas de dibujo. No era ben bé el llibre que realment m'interessava, haguera estat millor un sobre crítica d'art, però donades les circumstàncies... és a dir no existia la recerca per Internet tal i com la coneixem ara, aleshores molt primerenca, així que el vaig comprar. El nom de Ruskin l'havia conegut gràcies a Marcel Proust, i a la lectura del primer dels llibres de À la Recerche du temps perdu I. Du côté de chez Swann, també al munt de paperassa per documentar-me que vaig anar llegint mentre m'empassava el pròleg d'Antoine Compagnon, en la col·lecció Folio classique de l'editorial Gallimard que havia comprat per llegir, a dintre m'esperaven Combray, Un amour de Swann i Noms de pays: le nom; cursava el cinquè any de francès a l'EOI d'Almansa -per cert, una tossuderia meua- llegir una novel·la tant complexa en la llengua que va ser escrita, i de la qual gràcies a déu vaig eixir airosa. Vaig trobar-lo un dia remenant llibres en la llibreria 3i4, en València. El vaig comprar. Ruskin: què em pot ensenyar aquest nom, vaig pensar, vingut de la mà d'un escriptor com Proust? Crítica, art? 
 

Resulta estrany comprovar com un autor, Ruskin, nascut el 1819 pot tenir encara tant d'interès en aquests moments. Desconeixia que acabava de comprar un llibre acabat de reeditar el 1999, érem a l'any 2000; aquest llibre va ser editat per primera vegada el 1857 pel seu autor. O siga fa 150 anys que el llibre va pel món i encara s'edita. Llavors amb el llibre a les mans, el vaig obrir, el vaig fullejar. Encara no sabia que havia comprat. Comence a llegir el prefaci a la primera edició datat el 1857. A continuació el prefaci a la segona edició del mateix any. Finalment comence a llegir els primers fulls, sembla una carta; al cap d'unes quantes pàgines, l'autor commina el lector a eixir al jardí a buscar una pedra. No val qualsevol pedra. Ha de ser una pedra determinada, tal com explica, rodona u ovalada, ni molt blanca ni molt fosca, de tacte suau i sense lluentors. Amb ella en la mà s'ha d'entrar novament a casa i depositar-la prop d'una finestra. Convé mirar-la molt bé i després començar a dibuixar-la. Si aconseguixes dibuixar-la podràs dibuixar qualsevol cosa diu al cap de no res. Si he de ser sincera la meua lectura no va passar d'aquestes ratlles. Però també he de dir que des d'aquell moment les pedres, de qualsevol mida i volum, me les vaig començar a mirar amb uns altres ulls. Van deixar de ser pura roca amorfa, irregular per esdevenir un objecte real i definit. 
 

Continue llegint La cinquena planta, però per més que vull, el pensament, novament em remet a la pedra. Que té aquesta pedra que m'ha captivat? I de la resta de la lectura, que en puc dir?

Realment he de dir que La cinquena planta m'ha encisat!, tot i que el mot «encisat» no acaba de precisar amb exactitud el sentiment que m'ha embargat durant la lectura de la novel·la. El narrador ens transporta a través d'una sala on s'hi reflecteixen tota una galeria de personatges, uns amb noms propis, altres com a noms parlants: tendres, brutals, enigmàtics, irracionals que tant poden ser extrets de la realitat com de la ficció. Haver eixit de dins d'un somni o de dins del pensament de qualsevol de nosaltres, com per exemple de B. És Orofila real o ficció?, i el Dr. Mogort, Gelita, Úrsula, Ferragut, Rebecka Nilsson, Teresa Castelló, Astruells, Fíxia, Físio, Director, Col·lega, Esposa de Foto, Periodista o Foto? Per nomenar alguns dels personatges que hi apareixen al llarg del relat; de tots, n'hi ha un, per mi, molt especial, Timoteu «mestre de fugacitats» (p.259). Però qui és Timoteu? Un boig que es passeja per Sanatori, qui, finalment, mereix ingressar en la cinquena planta?. I B, també arribarà a entrar-ne?, almenys fa tots els possibles.

TIMOTEU: La porta, el llum, les parets, les rajoles del terra, la prestatgeria, els llibres, els penjadors, el sostre, l'espilla, la cadira, la taula, el llapis, el vestit que dus...Tot dissimula, davant teu.(p.70) 

 

Al garatge tinc un grapat de pedres, de format similar al cudol de la coberta del llibre. Aquestes no provenen de la mar. Les vam agafar del Barranc de l'Infern, a la Vall de Laguar. Fa uns anys, vam fer una excursió per aquestos pobles i vam voler recordar aquella altra, d'anys enrere, molts, molts anys, en què vam baixar, vam travessar el barranc i vam tornar a pujar per la vessant oposada tot buscant la quimera d'una sima. Coses d'espeleòlegs. D'aquella llarga excursió quedava el cuquet de rememorar el paisatge vist i les sinuositats del traçat. Aquesta vegada no vaig poder baixar fins al fons del barranc, però Joan Enric em va dur la mostra: va omplir la motxilla de cudols que devien pesar un quintar i les va portar fins a dalt, on ens esperava el cotxe.

Continue llegint, i el pensament, una i una altra vegada, em remet a la pedra.

TIMOTEU: Obrim portes, calaixos, llibres, armaris, finestres i portes buscant, sempre, alguna quimera. (p.211)
 

De sobte he detingut la lectura i he anat de cara a un armari. L'òbric. Tot de capses, des del terra fins al sostre, amuntegades, ordenades, amb noms, les he anat deixant al llarg dels anys. Vaig traient-les una per una. Les òbric. A dintre, hi trobe de tot, però sobre tot trobe pedres: de totes les mides, de tots els colors.

El merit de la novel·la que Manuel Bauxauli ha escrit està en haver-ho fet tant bellament que ens ho creiem. I això és, en boca d'Aristòtil, la versemblança. Les imatges que ens creuen per la ment al servei de la literatura. Una de les habilitats que li conec a Bauxauli és la seua manera de endinsar el lector per camins procel·losos, ja ho va fer en L'home manuscrit, potser aquella història em va semblar més fosca que aquesta, o potser jo també estava més espessa que ara?. Reconec que algun pòsit en va deixar perquè des de llavors que he anat recopilant detalls que desconeixia. Això em permetrà fer-ne novament una segona lectura i comparar-la en aquella altra.

TIMOTEU: Avancem, distrets, dalt d'una cinta mecànica que porta a l'oblit.(p.122)

TIMOTEU: Túnel de l'oblit, porta sempre oberta.(p.127)

TIMOTEU: Serem com el dia d'ahir, que ja ningú no recorda.(p.137)

TIMOTEU: Tots tenim un armari ple d'ocasions perdudes.(p.168)

TIMOTEU: El passat és impermeable.(p. 269)

TIMOTEU: Mort: espill que es traga l'original (p.257)

TIMOTEU: Els agranadors recullen del terra minúsculs fragments d'un àngel rebentat.(p.264)

TIMOTEU: Tres dimonis naden dins d'un got de vi.(p. 282)

La nit passada m'ha despertat un colp brusc, sec. He parat l'orella. No sé sentia res. La nit passejava encara per totes les estances, al carrer, lluïa la lluna al ple. Aleshores perquè m'he despertat, i quin ha sigut eixe colp tan fort?. He intentat tornar a dormir-me, però el colp encara em ressonava al cap. Finalment he decidit alçar-me a fer una ullada. No sé quina hora és, no acostume de mirar-la si alguna nit em desperte. M'he posat les espardenyes que deixe sempre de cara per no haver d'estar entretenint-me girant-les en la posició adequada per enfilar-me-les. Així no m'espavile. Sempre que em desperte m'alce i tentinejant per parets i portes amb els ulls tancats, mig endormiscada, camine cap al corredor; així, vaig, vinc i en torne a enfilar al llit per continuar dormint, i si puc, fer-ho amb el mateix somni que una necessitat m'ha interromput, és una manera de no extraviar el pensament amb detalls banals que em dessonillen. La nit passada, però anava amb els ulls ben oberts, per si de cas. He eixit de l'habitació i he enfilat el corredor. He pogut fer poques passes, perquè tot seguit m'he trobat amb un còdol, enorme, que no m'ha permès avançar, en la foscor de la nit destacaven una multitud de punts brillants que feien pampallugues com si les estrelles hagueren fet parada al passadís de casa.

TIMOTEU: El vent s'indigna, la mar s'arruga.(p. 218)

TIMOTEU: Qui recorda un núvol, quan ja ha passat?(p. 247)

TIMOTEU: Déu ens telefona, sempre, quan no hi som.(p.261)

Fa molts anys, de baixada pel pedregós senderol que ens retorna altra vegada amb la imponent mole de pedra de l'Arc de sant Pasqual que, com un bastió, s'erigeix enmig de l'esplanada d'aquell racó, solitari, amagat, a recer de mirades alienes. Un indret reposat i alhora ple d'encant com n'hi ha pocs, on regna el silenci, només interromput per l'eco que origina el grallar de les poques niuades de gralles que allí han buscat aixopluc fugint de la mà de l'home. Un parell de vegades l'any, pujàvem, a dalt dels penya-segats de la Mola de Meca, només pel gust d'observar el mantell quadriculat, com un tauler d'escacs, que la vall ofereix als nostres peus. Una de tantes vegades, mentre refem el camí de tornada, vaig posar els ulls sobre una pedra. No tenia res de particular. Però aquell dia la roca se'm va oferir de manera especial: em vaig ajupir, la vaig agarrar amb la intenció de guardar-la dins la motxilla. Sense més, es va obrir en dos trossos. La sorpresa va ser que a dintre hi havia molta història. On ara hi havia muntanyes abans hi havia hagut la mar.

TIMOTEU: Què som? Ones dins una mar immensa, dita temps. (p.124)

TIMOTEU: Dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar, infinites caragoles amb una mar dins.(p.252)

TIMOTEU: Dins les pedres hi ha, comprimit, el silenci. (p.133)


 

Afegitó final: Quan he dit més amunt que les entrades de Joan Josep Isern són ben interessants és per que en una d'elles me n'he assabentat que La cinquena planta també té banda sonora. Una llista de músiques que Manuel Baixauli ha incorporat a Spotify amb el mateix nom que la novel·la i que podeu escoltar quan i com vulgueu. I mentrestant podeu tornar a fer una altra lectura, aquesta vegada des d'un angle diferent.

El saber no fa cap nosa: el tio Bruno, home de poble i llaurador

La Sala de Plens de l'Ajuntament d'Otos al Palau Marquesal on s'havia convocat l'acte de divendres passat, 17 de juliol, s'ha anat omplint, tot i la calor asfixiant, fins que no cap ni una agulla, als veïns no els ha acovardit eixir de casa per a aventurar-se en l'acte en què se'ls havia convidat; de l'activitat s'havien assabentat tant pels cartells anunciadors repartits pels llocs estratègics del poble com pels bans. Els no coneixedors de l'esdeveniment es poden preguntar que què ha passat o què pot passar per a una tal concentració veïnal. Doncs, és que el tio Bruno presenta el llibre Homenatges i succeïts, llibre que recull una part important dels escrits, que des de fa un grapat d'anys han anat publicant-se en el llibre de festes, és així com des de la corporació municipal i en nom del poble, se li ha retut han aquest senzill homenatge, editant-li-los. Textos que no podien quedar dispersos perquè formen part de la memòria col·lectiva del poble d'Otos com explica al pròleg Joan Olivares. 

 

La presentació va anar a càrrec de la nova regidora de cultura Inés Alfonso, de l'autor del pròleg, Joan Olivares, i de l'homenatjat Bruno Alfonso. 

 

El tio Bruno és tota una institució, en Otos; nascut l'any 29, és una persona d'una extraordinària memòria, com ho demostren els escrits que any rere any ha anat escrivint i publicant, juntament amb altres que encara no els ha arribat el torn, però qui sap....; també per les continues visites que rep de veïns o forasters interessats en qualsevol assumpte. Sempre disposat a la conversa, no dubta en acceptar qualsevol requeriment. Fa uns anys per ser més exactes el 1997 va tindre lloc un episodi molt emotiu. El reencontre entre un dels mestres, Vicent Calpe Clemente, que tant gran empremta va deixar entre aquell grup d'alumnes d'Otos en temps de la República. Van ser molts els qui van participar en aquell reencontre, en especial Carme Agulló, i ara tampoc volia faltar en aquesta cita de divendres dedicada al tio Bruno.

La persona que va de roig és Carme Agulló. Per voler estar a la banda del darrere per a immortalitzar la fotografia no li podem veure la cara, però li vaig escoltar la veu emocionada en un moment en què va parlar.

Un altre dels qui va participar en aquell retrobament va ser Joan Olivares d'on va eixir el llibre El sostre de palla. 

 

Però si voleu conèixer el tarannà del tio Bruno res millor que llegir l'entrevista que li vaig fer l'any 2010 que va eixir publicada al llibre de festes d'Otos.

Tot conversant amb... Bruno Alfonso Boluda

 

Si no vaig errada en els comptes, en les darreres edicions del llibre de les festes patronals d’Otos, hem pogut llegir el nom de Bruno Alfonso Boluda al peu dels escrits que es publiquen. De ben segur que tots sabem qui és, però, per si de cas hi ha algun despistat, vos dic que es tracta del tio Bruno, com se’l coneix en Otos. Enguany, si l'escriu o no l'escriu ho sabrem en llegir-lo, però el cert és que, en serà el protagonista d'un article. Enguany, he decidit entrevistar-lo, de manera que puguem conèixer un poc més com és i que pensa, en particular, quan se li va despertar el cuquet de l'escriptura, i en especial, el de la poesia.

És mitjan matí d’un dissabte del mes d'abril. M’he presentat, per sorpresa, en casa del tio Bruno al carrer sant Josep núm. 33, decidida a conversar amb ell, per escorcollar el fons de la qüestió sobre esta afició, i escodrinyar en el seu passat més immediat estirant-li de la llengua. Qui el coneix sap que li agrada contar moltes coses del passat i que en té bona memòria. Com m’imaginava... el tio Bruno no està. Així doncs...que fem? Em diu Teresa, la dona, que pels matins se’n va als bancals, sempre ix algun pretext per anar-hi a fer, a veure o a comprovar alguna cosa relacionada amb els cultius. La veritat és, que els llauradors mai no es pot dir que es jubilen del tot, sempre hi tenen feina, si no és al secà, és a l’horta, la qüestió és estar ocupat i entretingut en alguna cosa. He deixat un missatge ben enigmàtic a la Teresa que donarà per pensar, i li he dit que tornaré a mitjan vesprada, després del dinar i la migdiada...

Així que entre per la porta, el tio Bruno ja m’espera per saber que vull. I quan li ho he dit em mira incrèdul i sorprès, però m’ha vist tan decidida que no ha tingut més remei que accedir.

 Au!, va, pregunta, que responc el que sàpiga. Contesta resolut!

Ai! M’imagine que l'he pillat per sorpresa! Com anava a imaginar-se una cosa així. Ell que escriu sobre altres i dels altres.

- Bé, per començar i mentre es trenca el gel, li he plantejant el tema de l’entrevista  que he vingut a fer. Així, d’entrada m’agradaria que la conversa ajudara a desvetllar tant a mi com els lectors detalls que desconeixem de la seua vida. Com a primer tast, tinc curiositat, i de ben segur que molta gent del poble també, per conèixer des de quan escriu?

Escriure, escriure... en principi, jo el que he fet sempre és llegir. M'ha agradat molt llegir. Tot i que l’escriptura l’he deixada sempre per a les cartes, en canvi sempre m’ha agradat escriure poemes, però no ho practicava. La poesia és una cosa que et naix sense adonar-te, i a mi, sempre m’ha fet goig. Des de menut que em van ensenyar a llegir i escriure a l'escola, la lectura ha sigut per mi una eixida, alhora que una aventura. Ara bé, com acabe de dir, de poesia n’havia escrit sempre, farà cosa d’un parell d’anys o tres que vaig decidir també escriure les històries que sabia i que sempre havia contat. Al fer-me més major i amb l’experiència de la vida, m’ha donat empremta per decidir-me. I ara, m’agrada més escriure que llegir... ja veus, com han canviat les tornes. Al principi tenia una miqueta de pudor pel que diran, els que en saben, d'escriure. Jo no tinc estudis. Vaig anar a l'escola del poble i d’això, en fa molts anys...I una altra cosa és que jo, encara que el valència el parle al carrer, vaig aprendre a llegir i a escriure en castellà, mai no he fet el pas a escriure en valencià perquè sé que faig moltes incorreccions, hauria d’haver anat a aprendre, però no ho he fet, ara llegir-lo si que el llig.  

-Recorda quins mestres va tindre ?

Ja ho crec que els recorde! El primer va ser D. Vicent Alfonso Navarro que era de pare i mare d’Otos. Vaig anar només un any amb aquest home, és va jubilar l’any següent,  estava molt malalt. Ma mare, la tia Pura, havia servit en sa casa quan era fadrina, i tenia molta amistat, érem com de la família, va fer tots els possibles per què jo hi anara, així és que vaig anar abans dels cinc anys que era quan s’entrava a l’escola, tindria poc més o menys tres o quatre anys quan vaig començar. Als sis anys ja sabia llegir i escriure. L’escola estava aleshores on fins fa poc ha estat l’ajuntament. L’edifici era compartit per als dos menesters, anàvem xiquets i xiquetes. L’any següent va vindre un mestre més jove D. Vicent Calpe Clemente. No fa molts anys, em sembla que va ser el 1997, se li va fer un homenatge i vaig poder tornar a veure’l, em va causar una gran emoció retrobar-lo després de tant de temps, més que res per record que en guardava. Este mestre s’hi va estar dos anys, des del 1934 fins al 1936, de seguida del cop d’estat militar es va presentar voluntari a l’exèrcit republicà. Després com tots sabem ja no va tornar perquè va ser represaliat com tants altres mestres. Durant la guerra ens comunicàvem amb ell, li escrivíem cartes, fèiem concursos, redaccions.. - s’emociona- . Durant la Guerra Civil els xiquets del poble vam campar lliures per un temps, fins que les autoritats del poble van aconseguir que Isabel Alfonso Olivares, la menuda de les dos germanes de Ca les senyoretes, filla d’Isabel Olivares, mestra, en Madrid, que va viure en Otos durant la guerra, exercira com a mestra provisional. Tenia deu anys quan es va acabar la Guerra Civil. Aleshores van vindre un parell de mestres interins que s’hi van estar ben poc, a continuació un altre que li deien D. Francisco, no recorde el cognom, que també va ser represaliat per republicà, tenia molta amistat amb un metge que hi havia al poble, Pablo Hurtado, metge militar, finalment va vindre el mestre Rafael Sanahuja Saló de València, una meravella de persona, i del que més bon record guarde, també perquè era més major. La seua família era propietària d’una xocolateria en València. Abans les pastilles de xocolate incloïen cromos que els xiquets col·leccionàvem, normalment eren cromos menuts, ell ens en portava dels seus, que eren de la mateixa grandària de les pastilles de xocolate, això significa que se n’eixien de la norma i amb molt pocs cromos omplies l’àlbum, recorde que una de les col·leccions era sobre la història d’Espanya. Gràcies a este mestre en vam completar algunes. Encara vaig anar dos o tres anys més a l’escola, però cap als dotze o tretze anys la vaig deixar, com fèiem quasi tots per ajudar en casa. Mon pare m’estava esperant com aigua de maig. Hi havia eixa manera de ser de les persones, encara que tingueren diners, no s’estava per estudiar, ara els anys que estàvem en l’escola els aprofitàvem.

-I quan va deixar d’anar a l’escola què...?

Ara et contaré una cosa interessant... Com deia, a mi, de sempre m’ha agradat molt llegir. Deixar d’anar a l’escola em va suposar que podia llegir sense les obligacions de fer els deures de les altres matèries. Així, em vaig llegir tot el que queia a les meues mans, tot i que no sempre era el més aconsellat per a la meua edat. En casa de ma güela Pura, cal ferrer d’aleshores es reunien una colla de la mateixa edat, amb aficions semblants, ma tia Tereseta, Batista Cerver, germà del teu sogre Enrique, i els meus tios, Facundo, Joaquin, José Maria, Celestino, tots compartien l’afició per la literatura, els agradava molt llegir, s’aplegava un bon ambient  literari. Jo hi anava molt sovint. M’agradava escoltar-los. Allí vaig trobar bastants llibres, sobretot els clàssics francesos, m’encantava llegir les novel·les, tal com les llegia la meua imaginació creixia amb elles i mentalment anava veien una pel·lícula, encara recorde les novel·les de Victor Hugo o d’Eugenio Sue, Los misterios de Paris...

-He sentit dir que en Otos van cremar els llibres de la biblioteca en temps de guerra?

En Otos no hi havia biblioteca. Ací el que es va cremar va ser, primer les imatges i els sants, i un altre dia, de vesprada, l’arxiu amb els documents, i tot el que hi havia en l’ajuntament, fins i tot anaven a tirar a la foguera la màquina d’escriure que hi havia. No volien que quedara res, finalment la van salvar. Això van ser quatre desarmats, els primers mesos que no hi havia control. Després les coses van canviar. La guerra per als xiquets va ser molt bona. Açò era la rereguarda. Fèiem el que volíem, jugàvem a guerres tal com fan també els xiquets de llocs de conflictes, teníem armes a l’abast. Això si, hi havia molts soldats. Si no recorde malament n’hi havia tants que comparat amb els veïns que érem semblava que hagueren pres el poble.

-Com se les va enginyar per a continuar llegint?

Va arribar un moment en què se’m van acabar els llibres, i ja no tenia res més per llegir. A Otos hi vivia el senyoret German Olivares que pertanyia a una de les famílies més riques del poble, coneguts amb el sobrenom d’els Pauets. Eren dos germans i tres germanes i encara tenien una gran hisenda. Ocupava el casalot anomenat casa Gran al carrer del sant Crist. Era un home del segle passat, amb una gran cultura, però no una cultura desordenada. Era un cosa pautada. Aquest home acumulava en sa casa molts llibres per a llegir.

- Vol dir que hi havia una bona biblioteca?

De ben segur que la tenia. De manera que vaig decidir fer amistat amb el senyoret German. Era tanta la il·lusió que tenia que em vaig fer l’ànim d’adreçar-me a ell. Era un hivern que plovia i no sabies on anar, el poble és xicotet, i si no anaves al casino, aleshores hi havia pocs entreteniments. El vaig abordar un dia al carrer. Es va alegrar molt quan va saber que estava interessat en la lectura, que volia llegir, que buscava llibres i que sabia que en sa casa n’hi havia un bon sortit. Així vam començar una bona amistat. La biblioteca estava formada per una gran diversitat de llibres. En realitat, em vaig trobar una altre tipus de lectura. Com he dit abans, jo havia llegit alguns autors francesos, però en esta casa hi havia autors d’ací que jo desconeixia.

Li agradava molt comprar llibres i tenia quartos per gastar. Em seleccionava els que devia llegir d’acord amb la meua edat. Em deia a tu et convé açò, i a tu et convé allò. Bé, ja tenia jo per a llegir. Este home en la vida no s’havia privat de res. El senyor German tot i tenir diners no es va voler dedicar mai a la política, com feien altres en la mateixa situació que ell. Només va arribar a ser jutge de pau en Otos. Així que em donava novel·les policíaques. També vaig llegir novel·les sentimentals que no en feien molt el pes, però... Un altre títol que em ve al cap és Don Juan de Serrallonga. Vaig estar molt anys aprofitant-me dels llibres que hi havia en aquella casa.

- Així tio Bruno, vosté el que ha fet sempre és llegir?

Ben bé que ho pots dir. Mai no he parat de llegir. Temps després, com que al poble no hi havia biblioteca, vaig estar molts anys anant a la de Gandia, a treure llibres. Sempre que podia... m’allargava a Gandia, a la biblioteca. Vaig fer molta amistat amb la bibliotecària, les nostres converses giraven al voltant de temes relacionats amb la lectura.

- Ha comentat abans que ara escriu en l’ordinador? Com és que se n’ha passat a les noves tecnologies?

Ai! Primerament vaig començar a escriure a mà, de fet tinc moltes coses manuscrites, però un bon dia vaig sentir curiositat per les noves tecnologies, de manera que vaig començar a anar a la biblioteca d'Otos, que ara en tenim al poble, als cursets que es fan per aprendre el maneig de l’ordinador. El temps allí se’m passa en un no res. Ara tot ho escric en l’ordinador. Estic content del que he aprés i aprenc cada dia que passa, i m’agrada.

- I ara li ha entrat el cuquet de l’escriptura? Com ha sigut això?

Sempre penses, quan lliges relats, contes, històries, articles, escrits que els altres ho fan millor que tu, això et fa que et retragues, i no t'atreveixes a fer-ho tu mateix, per vergonya del que diran. Però un bon dia vaig decidir que tot això s'havia d'acabar, que no podia continuar així, que millor o pitjor havia d'escriure, i escriure també vol dir publicar-lo en algun mitjà. En poques paraules mostrar-ho al públic. I el públic és el del meu poble, d'Otos. Jo sé que no escric bé, però escric i això m'ha valgut per a superar-me tant en l'aspecte tecnològic com en el d'escriptura. Està clar que això m'ha servit per superar l'angoixa que em produïa que la gent em llegira i opinara, per a bé o per a mal. Que de gustos, n'hi ha per tothom...

Et conte una anècdota. Fa uns anys vaig participar en un concurs en prosa que organitzava l’ajuntament d’Ontinyent. La secretaria es preocupava d’enviar-me tots els anys les bases. Havia d’escriure la vida d’una dona a ser possible del segle passat. Escrivia coses que mon pare em contava i que jo recordava, i altres que me n’inventava. Em feia molta il·lusió enviar cada any el relat, després editaven un llibre amb els premiats que m’enviaven, a mi m’agradava molt llegir-lo. I també t’enviaven un escrit animant-te a continuar. Això encara m’agradava més. Tot això va durar un temps fins que va canviar l’ajuntament i el concurs no sé si va desaparèixer, però van deixar d’enviar-me les bases.

- Bé, això pel què respecta a la prosa, però també hem comprovat que li agrada escriure poemes. Des de quan que n'escriu?

Puf! és veritat que m'agrada escriure poemes. Poesies en tinc algunes escrites. El que passa és que no hi ha ocasió, ni hi ha ambient literari al poble per a ajuntar-se i fer pinya al voltant d’esta afició. Recorde que quan li vam fer l’homenatge al mestre D. Vicent Calpe va vindre en companyia del seu fill que viu en Barcelona, i d’un germà que vivia en València. De les diverses activitats que es van fer jo vaig llegir un poema. Després em van preguntar si n’havia llegit abans, perquè li vaig posar molt entusiasme a la lectura. Em va proposar d’anar a València, on hi ha la seu dels amics de la poesia en el carrer san Vicent, 1. Bé, ara ja no sé si està o no. Però no vaig arribar a anar.

Bé, si fa no fa haurem d’anar acabant esta entranyable conversa amb el tio Bruno. Un esbós fet amb quatre pinzellades, un retrat encara per perfilar i acabar que pot donar molt de si. Pel camí han quedat moltes anècdotes, juntament amb un grapat de personatges que no he pogut escriure per falta d’espai, tot i que faré una excepció per dir que al final de la conversa ha eixit a relluir un nom molt admirat pel tio Bruno, es tracta del poeta Toni Espí de qui diu és un gran admirador, ja que segons comenta tant en els contes que escriu com en les seues poesies és un gran observador del que l’envolta -ho escriu amb tanta naturalitat que és tal i com ho has vist tu mateix, però no has trobat les paraules per dir-ho, ell si que ho sap dir bé -.

Com podeu comprovar, ací estan els alumnes i el professor. Gràcies a les persones que s'interessen per la recuperació de la memòria.

OVIDIEJANT (3)

Cançó de les balances.

Lletra i Música : Josep Mª  Carandell

    Doncs era un rei que tenia
    el castell a la muntanya,
    tot el que es veia era seu:
    Terres, pous, arbres i cases,
    i al matí des de la torre
    cada dia les comptava.
    La gent no estimava el rei,
    i ell tampoc no els estimava,
    perquè de comptar en sabia,
    però amor, no li'n quedava,
    cada cosa tenia un preu,
    la terra, els homes, les cases.
    Un dia un noi del seu regne
    vora el castell va posar-se.
    I va dir aquesta cançó
    amb veu trista però clara:
    - Quan vindrà el dia que l'home
    valgui més que pous i cases,
    més que les terres més bones,
    més que les plantes i els arbres?
    Quan vindrà el dia que l'home
    no se'l pese amb
    les balances?
    El rei, que va sentir el noi,
    el va fer agafar i, amb ràbia,
    va ordenar que li donessin
    cent cinquanta bastonades
    i a la torre el va tancar,
    castigat a pa i aigua.
    Però el poble encara sap
    la cançó de les balances,
    i quan s'ajunten els homes,
    rient i plorant la canten.

DE TEATRE EN UNA VIL·LA ROMANA

Sempre he pensat i pense que no hi ha que desaprofitar les oportunitats que ens brinda cada moment de la vida que ens ha tocat de viure. Aquest cap de setmana potser ha sigut un d'eixos.
M'agrada el teatre, però si no vaig a buscar-lo, el teatre a casa no ha de vindre. Per això, sempre que puc no deixe passar l'ocasió. Dissabte passat vaig gaudir de l'obra de teatre Troianes d'Eurípides amb un lloc també molt especial, la vil·la romana de Munts en Altafulla. Us deixe uns versos que malgrat el temps en què van ser escrits per desgracia no han perdut gens d'actualitat. Com si el temps no haguera passat. 

Les Troianes

Eurípides

HÈCUBA: No, filles —gentilesa que no es vol no plau—,
deixeu-me a terra: val aquests esfondraments
el que sofreixo i he sofert i he de sofrir.
Oh déus! jo ara crido uns aliats poc bons,
sí, però té una forma que invoquem els déus
quan la fortuna es gira i som infortunats.
Primer tinc ganes de cantâ el meu bé que fou:
així faré més pena amb les dissorts d’avui.
Jo era reina, i amb un rei em vaig casar,
i vaig tenir-ne uns fills que s’ho emportaven tot;
no ho dic pel nombre, no: els primers dels frigians:
cap dona mai, troiana, grega o bàrbara
podria dir-se mare amb tant d’orgull com jo.
I me’ls he vistos caure al cop de llança grec,
i m’he tallat les trenes a les tombes d’ells.
I el qui va fer la sembra, Príam, l’he plorat,
no de sentir-ho, no, l’he vist amb aquests ulls,
jo, com el degollaven sobre el seu fogar,
en caure Troia. Sí, i les verges que he criat
per sê una cosa digna d’uns marits de preu,
pels grecs les he criades, d’entre aquestes mans
me les han preses. Ja no m’han de veure més,
no hi ha esperança, ja mai més no les veuré.
Per fi, com a pinacle dels meus pobres mals,
vella com sóc, esclava a Grècia faré cap.
I el que a la meva edat és més incòmode,
m’ho posaran per tasca: sí, guardâ unes claus,
fent de portera, jo, la mare d’Hèctor, ai!
o bé pastâ, i ajeure a terra aquest pansit
tros meu d’esquena, quan dormia en llit reial;
portar damunt la trista pell un trist parrac
de roba, marca infame dels qui foren rics.
Ai las, pel sol connubi d’una adúltera,
que n’he passades, mísera! i que en passaré!
Cassandra meva, companya d’èxtasis dels déus,
per quins desastres romps amb la puresa, tu!
¿I tu, desventurada, on ets, Políxena?
Cap fill ni filla, de la sembra que n’he fet
tan abundosa, mísera de mi, no em val!
¿Per què em dreceu? ¿Encara espera res ningú?
Guieu aquest pas, un dia a Troia tan galà
i avui esclau, dueu-me on trobi un jaç brossenc
i un mal coixí de pedra, que m’hi gitaré
per consumir-me en llàgrimes. I no cregueu
feliç el qui prospera, abans que sigui mort.


EURÍPIDES. Les troianes, dins Tragèdies d’Eurípides, vol. 2. Traducció de Carles Riba. Introducció i edició a cura de Carles Miralles. Barcelona: Curial, 1977, p. 215-216.

MÉS ACTUAL QUE MAI. L'OVIDI MONTLLOR EN EL PENSAMENT (2)

La fera ferotge.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.

des d'aquest enllaç.