Des
que l'he vista, allà, al bell mig, protagonitzant la coberta
del llibre, que no he deixat de pensar en ella.
Ah!
el llibre de
què
parle
es titula La cinquena planta
de Manuel Baixauli. A
la primera ocasió que vaig tindre el vaig comprar, però... no el
vaig llegir de seguida. Una companya d'estudis amb qui mantinc
relacions epistolars i
telefòniques,
Pilar, de Banyoles,
em va dir que era molt bo, que se
l'havia
llegit, tant
aquest darrer com l'anterior.
Va
conèixer l'autor suecà en la visita que va fer al club de lectura
de la capital de la comarca del Pla de l'Estany per parlar de L'home
manuscrit. En
va quedar entusiasmada del seu tarannà i de com va anar el
col·loqui; des de llavors s'ha guanyat una admiradora incondicional.
Però això no és tot, m'ha passat un bon grapat d'articles de
premsa que van
publicant-se
sobre els seus llibres per aquelles contrades; a canvi d'aquesta
informació, jo li vaig dir que, si estava interessada en aquest
autor, escrivia totes les setmanes un article en el Quadern del País,
ací, al País Valencià,
cosa que desconeixia, -
això
és un dir perquè
el Quadern, ja és història, han deixat de
publicar-lo-.
Ja se sap que la informació que corre per la xarxa és infinita,
d'ací que
mentre escric aquestes ratlles he
trobat el
blog Totxanes,totxos i maons
del
crític, professor i escriptor (jubilat), Joan Josep Isern, que
visite sovint,
i un
grapat d'escrits ben
interessants, mereixedors d'atenció per la seua exhaustivitat que
parlen de
La cinquena planta,
de les
anteriors obres i unes
pinzellades biogràfiques dedicades
a
l'autor,
Baixauli; amb tot, no cal espantar-se per la dialèctica d'Isern ja
que cadascú va al seu ritme i
jo al meu.
Tot
seguit òbric el llibre. Llig. De tant en tant, el tanque, mire la
coberta. Situat al centre, en primer pla, un cudol, gros, de corbes
el·líptiques, rep un impacte de llum pel darrera que el
singularitza, d'un color estranyament indefinible per mi, pot anar
des del gris al blanc amb lleugers tocs blavencs, que em recorden el
tacte entre avellutat i lleugerament asprós d'un tros de roca
esmerilada pel rodament de rieres o de la mar. Això darrer no ho puc
cerciorar, però, pedra, al cap i a la fi.
Torne
a la novel·la. Llig. Avance pàgines.
En
un moment donat tanque els ulls, la pedra se'm fa present, continua
allà, estàtica. Ompli el meu pensament: pedra, pedra, pedra.
Fa
un grapat d'anys vaig comprar un llibre de John Ruskin. El llibre en
qüestió es titulava Técnicas de dibujo. No
era ben bé el llibre que realment m'interessava, haguera estat
millor un sobre crítica d'art, però donades les circumstàncies...
és a dir no existia la recerca per Internet tal i com la coneixem
ara, aleshores molt primerenca, així que el vaig comprar. El nom de
Ruskin l'havia conegut gràcies a Marcel Proust, i a la lectura del
primer dels llibres de À la Recerche du
temps perdu I. Du côté de chez Swann,
també al munt de
paperassa per documentar-me que vaig anar llegint mentre m'empassava
el pròleg d'Antoine Compagnon, en la col·lecció Folio classique de
l'editorial Gallimard que havia comprat per llegir, a dintre
m'esperaven Combray, Un amour de Swann i Noms de pays: le
nom; cursava el cinquè any de francès a l'EOI d'Almansa -per
cert, una tossuderia meua- llegir una novel·la tant complexa en la
llengua que va ser escrita, i de la qual gràcies a déu vaig eixir
airosa. Vaig trobar-lo un dia remenant llibres en la llibreria 3i4,
en València. El vaig comprar. Ruskin: què em pot ensenyar aquest
nom, vaig pensar, vingut de la mà d'un escriptor com Proust?
Crítica, art?
Resulta
estrany comprovar com un autor, Ruskin, nascut el 1819 pot tenir
encara tant d'interès en aquests moments. Desconeixia que acabava de
comprar un llibre acabat de reeditar el 1999, érem a l'any 2000;
aquest llibre va ser editat per primera vegada el 1857 pel seu autor.
O siga fa 150 anys que el llibre va pel món i encara s'edita.
Llavors amb el llibre a les mans, el vaig obrir, el vaig fullejar.
Encara no sabia que havia comprat. Comence a llegir el prefaci a la
primera edició datat el 1857. A continuació el prefaci a la segona
edició del mateix any. Finalment comence a llegir els primers fulls,
sembla una carta; al cap d'unes quantes pàgines, l'autor commina el
lector a eixir al jardí a buscar una pedra. No val qualsevol pedra.
Ha de ser una pedra determinada, tal com explica, rodona u ovalada,
ni molt blanca ni molt fosca, de tacte suau i sense lluentors. Amb
ella en la mà s'ha d'entrar novament a casa i depositar-la prop
d'una finestra. Convé mirar-la molt bé i després començar a
dibuixar-la. Si aconseguixes dibuixar-la podràs dibuixar qualsevol
cosa diu al cap de no res. Si he de ser sincera la meua lectura no va
passar d'aquestes ratlles. Però també he de dir que des d'aquell
moment les pedres, de qualsevol mida i volum, me les vaig començar a
mirar amb uns altres ulls. Van deixar de ser pura roca amorfa,
irregular per esdevenir un objecte real i definit.
Continue
llegint La cinquena planta, però per més que vull, el
pensament, novament em remet a la pedra. Que té aquesta pedra que
m'ha captivat? I de la resta de la lectura, que en puc dir?
Realment
he de dir que La
cinquena planta
m'ha
encisat!, tot
i que el mot «encisat» no acaba de precisar amb exactitud el
sentiment que m'ha embargat durant la lectura de la novel·la.
El
narrador ens transporta
a través d'una
sala
on
s'hi reflecteixen tota
una galeria de personatges, uns
amb noms propis, altres com a noms parlants:
tendres, brutals,
enigmàtics,
irracionals
que
tant poden ser extrets de la realitat com de
la ficció.
Haver eixit de dins d'un somni o de dins del pensament de qualsevol
de nosaltres, com per exemple de B. És
Orofila real o ficció?, i el Dr. Mogort, Gelita,
Úrsula,
Ferragut, Rebecka
Nilsson, Teresa Castelló, Astruells, Fíxia,
Físio, Director,
Col·lega, Esposa de Foto, Periodista o
Foto? Per nomenar alguns dels personatges que hi apareixen al llarg
del relat; de
tots, n'hi ha un, per mi, molt especial, Timoteu «mestre de
fugacitats»
(p.259). Però
qui és Timoteu? Un boig que es passeja per Sanatori, qui, finalment,
mereix ingressar
en la cinquena planta?. I B, també arribarà a entrar-ne?, almenys
fa tots els possibles.
TIMOTEU:
La porta, el llum, les parets, les
rajoles del terra, la prestatgeria, els llibres, els penjadors, el
sostre, l'espilla, la cadira, la taula, el llapis, el vestit que
dus...Tot dissimula, davant teu.(p.70)
Al
garatge tinc un grapat de pedres, de format similar al cudol de la
coberta del llibre. Aquestes no provenen de la mar. Les vam agafar
del Barranc de l'Infern, a la Vall de Laguar. Fa uns anys, vam fer
una excursió per aquestos pobles i vam voler recordar aquella altra,
d'anys enrere, molts, molts anys, en què vam baixar, vam travessar
el barranc i vam tornar a pujar per la vessant oposada tot buscant
la quimera d'una sima. Coses d'espeleòlegs. D'aquella llarga
excursió quedava el cuquet de rememorar el paisatge vist i les
sinuositats del traçat. Aquesta vegada no vaig poder baixar fins al
fons del barranc, però Joan Enric em va dur la mostra: va omplir la
motxilla de cudols que devien pesar un quintar i les va portar fins a
dalt, on ens esperava el cotxe.
Continue
llegint, i el pensament, una i una altra vegada, em remet a la pedra.
TIMOTEU:
Obrim portes, calaixos,
llibres, armaris, finestres i portes buscant, sempre, alguna quimera.
(p.211)
De
sobte he detingut la lectura i he anat de cara a un armari. L'òbric.
Tot de capses, des del terra fins al sostre, amuntegades, ordenades,
amb noms, les he anat deixant al llarg dels anys. Vaig traient-les
una per una. Les òbric. A dintre, hi trobe de tot, però sobre tot
trobe pedres: de totes les mides, de tots els colors.
El merit de la novel·la que Manuel Bauxauli ha escrit està en haver-ho fet tant bellament que ens ho creiem. I això és, en boca d'Aristòtil, la versemblança. Les imatges que ens creuen per la ment al servei de la literatura. Una de les habilitats que li conec a Bauxauli és la seua manera de endinsar el lector per camins procel·losos, ja ho va fer en L'home manuscrit, potser aquella història em va semblar més fosca que aquesta, o potser jo també estava més espessa que ara?. Reconec que algun pòsit en va deixar perquè des de llavors que he anat recopilant detalls que desconeixia. Això em permetrà fer-ne novament una segona lectura i comparar-la en aquella altra.
TIMOTEU:
Avancem, distrets, dalt d'una cinta mecànica que porta a
l'oblit.(p.122)
TIMOTEU:
Túnel de l'oblit, porta sempre oberta.(p.127)
TIMOTEU:
Serem com el dia d'ahir, que ja ningú no recorda.(p.137)
TIMOTEU:
Tots tenim un armari ple d'ocasions perdudes.(p.168)
TIMOTEU:
El passat és impermeable.(p. 269)
TIMOTEU:
Mort: espill que es traga l'original (p.257)
TIMOTEU:
Els agranadors recullen del terra minúsculs fragments d'un àngel
rebentat.(p.264)
TIMOTEU:
Tres dimonis naden dins d'un got de vi.(p. 282)
La
nit passada m'ha despertat un colp brusc, sec. He parat l'orella. No
sé sentia res. La nit passejava encara per totes les estances, al
carrer, lluïa la lluna al ple. Aleshores perquè m'he despertat, i
quin ha sigut eixe colp tan fort?. He intentat tornar a dormir-me,
però el colp encara em ressonava al cap. Finalment he decidit
alçar-me a fer una ullada. No sé quina hora és, no acostume de
mirar-la si alguna nit em desperte. M'he posat les espardenyes que
deixe sempre de cara per no haver d'estar entretenint-me girant-les
en la posició adequada per enfilar-me-les. Així no m'espavile.
Sempre que em desperte m'alce i tentinejant per parets i portes amb
els ulls tancats, mig endormiscada, camine cap al corredor; així,
vaig, vinc i en torne a enfilar al llit per continuar dormint, i si
puc, fer-ho amb el mateix somni que una necessitat m'ha interromput,
és una manera de no extraviar el pensament amb detalls banals que em
dessonillen. La nit passada, però anava amb els ulls ben oberts, per
si de cas. He eixit de l'habitació i he enfilat el corredor. He
pogut fer poques passes, perquè tot seguit m'he trobat amb un còdol,
enorme, que no m'ha permès avançar, en la foscor de la nit
destacaven una multitud de punts brillants que feien pampallugues com
si les estrelles hagueren fet parada al passadís de casa.
TIMOTEU:
El vent s'indigna, la mar s'arruga.(p. 218)
TIMOTEU:
Qui recorda un núvol, quan ja ha passat?(p. 247)
TIMOTEU:
Déu ens telefona, sempre, quan no hi som.(p.261)
Fa
molts anys, de baixada pel pedregós senderol que ens retorna altra
vegada amb la imponent mole de pedra de l'Arc de sant Pasqual que,
com un bastió, s'erigeix enmig de l'esplanada d'aquell racó,
solitari, amagat, a recer de mirades alienes. Un indret reposat i
alhora ple d'encant com n'hi ha pocs, on regna el silenci, només
interromput per l'eco que origina el grallar de les poques niuades de
gralles que allí han buscat aixopluc fugint de la mà de l'home. Un
parell de vegades l'any, pujàvem, a dalt dels penya-segats de la
Mola de Meca, només pel gust d'observar el mantell quadriculat, com
un tauler d'escacs, que la vall ofereix als nostres peus. Una de
tantes vegades, mentre refem el camí de tornada, vaig posar els ulls
sobre una pedra. No tenia res de particular. Però aquell dia la roca
se'm va oferir de manera especial: em vaig ajupir, la vaig agarrar
amb la intenció de guardar-la dins la motxilla. Sense més, es va
obrir en dos trossos. La sorpresa va ser que a dintre hi havia molta
història. On ara hi havia muntanyes abans hi havia hagut la mar.
TIMOTEU:
Què som? Ones dins una mar immensa, dita temps. (p.124)
TIMOTEU:
Dins la caragola hi ha una mar. Dins la mar, infinites caragoles amb
una mar dins.(p.252)
TIMOTEU:
Dins les pedres hi ha, comprimit, el silenci. (p.133)
Afegitó
final: Quan he dit més amunt que les entrades de Joan Josep Isern són
ben interessants és per que en una d'elles me n'he assabentat que La
cinquena planta també té banda sonora. Una llista de músiques que Manuel Baixauli ha incorporat a
Spotify amb el mateix nom que la novel·la i que
podeu escoltar quan i com vulgueu. I mentrestant podeu tornar a fer
una altra lectura, aquesta vegada des d'un angle diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada