El saber no fa cap nosa: el tio Bruno, home de poble i llaurador

La Sala de Plens de l'Ajuntament d'Otos al Palau Marquesal on s'havia convocat l'acte de divendres passat, 17 de juliol, s'ha anat omplint, tot i la calor asfixiant, fins que no cap ni una agulla, als veïns no els ha acovardit eixir de casa per a aventurar-se en l'acte en què se'ls havia convidat; de l'activitat s'havien assabentat tant pels cartells anunciadors repartits pels llocs estratègics del poble com pels bans. Els no coneixedors de l'esdeveniment es poden preguntar que què ha passat o què pot passar per a una tal concentració veïnal. Doncs, és que el tio Bruno presenta el llibre Homenatges i succeïts, llibre que recull una part important dels escrits, que des de fa un grapat d'anys han anat publicant-se en el llibre de festes, és així com des de la corporació municipal i en nom del poble, se li ha retut han aquest senzill homenatge, editant-li-los. Textos que no podien quedar dispersos perquè formen part de la memòria col·lectiva del poble d'Otos com explica al pròleg Joan Olivares. 

 

La presentació va anar a càrrec de la nova regidora de cultura Inés Alfonso, de l'autor del pròleg, Joan Olivares, i de l'homenatjat Bruno Alfonso. 

 

El tio Bruno és tota una institució, en Otos; nascut l'any 29, és una persona d'una extraordinària memòria, com ho demostren els escrits que any rere any ha anat escrivint i publicant, juntament amb altres que encara no els ha arribat el torn, però qui sap....; també per les continues visites que rep de veïns o forasters interessats en qualsevol assumpte. Sempre disposat a la conversa, no dubta en acceptar qualsevol requeriment. Fa uns anys per ser més exactes el 1997 va tindre lloc un episodi molt emotiu. El reencontre entre un dels mestres, Vicent Calpe Clemente, que tant gran empremta va deixar entre aquell grup d'alumnes d'Otos en temps de la República. Van ser molts els qui van participar en aquell reencontre, en especial Carme Agulló, i ara tampoc volia faltar en aquesta cita de divendres dedicada al tio Bruno.

La persona que va de roig és Carme Agulló. Per voler estar a la banda del darrere per a immortalitzar la fotografia no li podem veure la cara, però li vaig escoltar la veu emocionada en un moment en què va parlar.

Un altre dels qui va participar en aquell retrobament va ser Joan Olivares d'on va eixir el llibre El sostre de palla. 

 

Però si voleu conèixer el tarannà del tio Bruno res millor que llegir l'entrevista que li vaig fer l'any 2010 que va eixir publicada al llibre de festes d'Otos.

Tot conversant amb... Bruno Alfonso Boluda

 

Si no vaig errada en els comptes, en les darreres edicions del llibre de les festes patronals d’Otos, hem pogut llegir el nom de Bruno Alfonso Boluda al peu dels escrits que es publiquen. De ben segur que tots sabem qui és, però, per si de cas hi ha algun despistat, vos dic que es tracta del tio Bruno, com se’l coneix en Otos. Enguany, si l'escriu o no l'escriu ho sabrem en llegir-lo, però el cert és que, en serà el protagonista d'un article. Enguany, he decidit entrevistar-lo, de manera que puguem conèixer un poc més com és i que pensa, en particular, quan se li va despertar el cuquet de l'escriptura, i en especial, el de la poesia.

És mitjan matí d’un dissabte del mes d'abril. M’he presentat, per sorpresa, en casa del tio Bruno al carrer sant Josep núm. 33, decidida a conversar amb ell, per escorcollar el fons de la qüestió sobre esta afició, i escodrinyar en el seu passat més immediat estirant-li de la llengua. Qui el coneix sap que li agrada contar moltes coses del passat i que en té bona memòria. Com m’imaginava... el tio Bruno no està. Així doncs...que fem? Em diu Teresa, la dona, que pels matins se’n va als bancals, sempre ix algun pretext per anar-hi a fer, a veure o a comprovar alguna cosa relacionada amb els cultius. La veritat és, que els llauradors mai no es pot dir que es jubilen del tot, sempre hi tenen feina, si no és al secà, és a l’horta, la qüestió és estar ocupat i entretingut en alguna cosa. He deixat un missatge ben enigmàtic a la Teresa que donarà per pensar, i li he dit que tornaré a mitjan vesprada, després del dinar i la migdiada...

Així que entre per la porta, el tio Bruno ja m’espera per saber que vull. I quan li ho he dit em mira incrèdul i sorprès, però m’ha vist tan decidida que no ha tingut més remei que accedir.

 Au!, va, pregunta, que responc el que sàpiga. Contesta resolut!

Ai! M’imagine que l'he pillat per sorpresa! Com anava a imaginar-se una cosa així. Ell que escriu sobre altres i dels altres.

- Bé, per començar i mentre es trenca el gel, li he plantejant el tema de l’entrevista  que he vingut a fer. Així, d’entrada m’agradaria que la conversa ajudara a desvetllar tant a mi com els lectors detalls que desconeixem de la seua vida. Com a primer tast, tinc curiositat, i de ben segur que molta gent del poble també, per conèixer des de quan escriu?

Escriure, escriure... en principi, jo el que he fet sempre és llegir. M'ha agradat molt llegir. Tot i que l’escriptura l’he deixada sempre per a les cartes, en canvi sempre m’ha agradat escriure poemes, però no ho practicava. La poesia és una cosa que et naix sense adonar-te, i a mi, sempre m’ha fet goig. Des de menut que em van ensenyar a llegir i escriure a l'escola, la lectura ha sigut per mi una eixida, alhora que una aventura. Ara bé, com acabe de dir, de poesia n’havia escrit sempre, farà cosa d’un parell d’anys o tres que vaig decidir també escriure les històries que sabia i que sempre havia contat. Al fer-me més major i amb l’experiència de la vida, m’ha donat empremta per decidir-me. I ara, m’agrada més escriure que llegir... ja veus, com han canviat les tornes. Al principi tenia una miqueta de pudor pel que diran, els que en saben, d'escriure. Jo no tinc estudis. Vaig anar a l'escola del poble i d’això, en fa molts anys...I una altra cosa és que jo, encara que el valència el parle al carrer, vaig aprendre a llegir i a escriure en castellà, mai no he fet el pas a escriure en valencià perquè sé que faig moltes incorreccions, hauria d’haver anat a aprendre, però no ho he fet, ara llegir-lo si que el llig.  

-Recorda quins mestres va tindre ?

Ja ho crec que els recorde! El primer va ser D. Vicent Alfonso Navarro que era de pare i mare d’Otos. Vaig anar només un any amb aquest home, és va jubilar l’any següent,  estava molt malalt. Ma mare, la tia Pura, havia servit en sa casa quan era fadrina, i tenia molta amistat, érem com de la família, va fer tots els possibles per què jo hi anara, així és que vaig anar abans dels cinc anys que era quan s’entrava a l’escola, tindria poc més o menys tres o quatre anys quan vaig començar. Als sis anys ja sabia llegir i escriure. L’escola estava aleshores on fins fa poc ha estat l’ajuntament. L’edifici era compartit per als dos menesters, anàvem xiquets i xiquetes. L’any següent va vindre un mestre més jove D. Vicent Calpe Clemente. No fa molts anys, em sembla que va ser el 1997, se li va fer un homenatge i vaig poder tornar a veure’l, em va causar una gran emoció retrobar-lo després de tant de temps, més que res per record que en guardava. Este mestre s’hi va estar dos anys, des del 1934 fins al 1936, de seguida del cop d’estat militar es va presentar voluntari a l’exèrcit republicà. Després com tots sabem ja no va tornar perquè va ser represaliat com tants altres mestres. Durant la guerra ens comunicàvem amb ell, li escrivíem cartes, fèiem concursos, redaccions.. - s’emociona- . Durant la Guerra Civil els xiquets del poble vam campar lliures per un temps, fins que les autoritats del poble van aconseguir que Isabel Alfonso Olivares, la menuda de les dos germanes de Ca les senyoretes, filla d’Isabel Olivares, mestra, en Madrid, que va viure en Otos durant la guerra, exercira com a mestra provisional. Tenia deu anys quan es va acabar la Guerra Civil. Aleshores van vindre un parell de mestres interins que s’hi van estar ben poc, a continuació un altre que li deien D. Francisco, no recorde el cognom, que també va ser represaliat per republicà, tenia molta amistat amb un metge que hi havia al poble, Pablo Hurtado, metge militar, finalment va vindre el mestre Rafael Sanahuja Saló de València, una meravella de persona, i del que més bon record guarde, també perquè era més major. La seua família era propietària d’una xocolateria en València. Abans les pastilles de xocolate incloïen cromos que els xiquets col·leccionàvem, normalment eren cromos menuts, ell ens en portava dels seus, que eren de la mateixa grandària de les pastilles de xocolate, això significa que se n’eixien de la norma i amb molt pocs cromos omplies l’àlbum, recorde que una de les col·leccions era sobre la història d’Espanya. Gràcies a este mestre en vam completar algunes. Encara vaig anar dos o tres anys més a l’escola, però cap als dotze o tretze anys la vaig deixar, com fèiem quasi tots per ajudar en casa. Mon pare m’estava esperant com aigua de maig. Hi havia eixa manera de ser de les persones, encara que tingueren diners, no s’estava per estudiar, ara els anys que estàvem en l’escola els aprofitàvem.

-I quan va deixar d’anar a l’escola què...?

Ara et contaré una cosa interessant... Com deia, a mi, de sempre m’ha agradat molt llegir. Deixar d’anar a l’escola em va suposar que podia llegir sense les obligacions de fer els deures de les altres matèries. Així, em vaig llegir tot el que queia a les meues mans, tot i que no sempre era el més aconsellat per a la meua edat. En casa de ma güela Pura, cal ferrer d’aleshores es reunien una colla de la mateixa edat, amb aficions semblants, ma tia Tereseta, Batista Cerver, germà del teu sogre Enrique, i els meus tios, Facundo, Joaquin, José Maria, Celestino, tots compartien l’afició per la literatura, els agradava molt llegir, s’aplegava un bon ambient  literari. Jo hi anava molt sovint. M’agradava escoltar-los. Allí vaig trobar bastants llibres, sobretot els clàssics francesos, m’encantava llegir les novel·les, tal com les llegia la meua imaginació creixia amb elles i mentalment anava veien una pel·lícula, encara recorde les novel·les de Victor Hugo o d’Eugenio Sue, Los misterios de Paris...

-He sentit dir que en Otos van cremar els llibres de la biblioteca en temps de guerra?

En Otos no hi havia biblioteca. Ací el que es va cremar va ser, primer les imatges i els sants, i un altre dia, de vesprada, l’arxiu amb els documents, i tot el que hi havia en l’ajuntament, fins i tot anaven a tirar a la foguera la màquina d’escriure que hi havia. No volien que quedara res, finalment la van salvar. Això van ser quatre desarmats, els primers mesos que no hi havia control. Després les coses van canviar. La guerra per als xiquets va ser molt bona. Açò era la rereguarda. Fèiem el que volíem, jugàvem a guerres tal com fan també els xiquets de llocs de conflictes, teníem armes a l’abast. Això si, hi havia molts soldats. Si no recorde malament n’hi havia tants que comparat amb els veïns que érem semblava que hagueren pres el poble.

-Com se les va enginyar per a continuar llegint?

Va arribar un moment en què se’m van acabar els llibres, i ja no tenia res més per llegir. A Otos hi vivia el senyoret German Olivares que pertanyia a una de les famílies més riques del poble, coneguts amb el sobrenom d’els Pauets. Eren dos germans i tres germanes i encara tenien una gran hisenda. Ocupava el casalot anomenat casa Gran al carrer del sant Crist. Era un home del segle passat, amb una gran cultura, però no una cultura desordenada. Era un cosa pautada. Aquest home acumulava en sa casa molts llibres per a llegir.

- Vol dir que hi havia una bona biblioteca?

De ben segur que la tenia. De manera que vaig decidir fer amistat amb el senyoret German. Era tanta la il·lusió que tenia que em vaig fer l’ànim d’adreçar-me a ell. Era un hivern que plovia i no sabies on anar, el poble és xicotet, i si no anaves al casino, aleshores hi havia pocs entreteniments. El vaig abordar un dia al carrer. Es va alegrar molt quan va saber que estava interessat en la lectura, que volia llegir, que buscava llibres i que sabia que en sa casa n’hi havia un bon sortit. Així vam començar una bona amistat. La biblioteca estava formada per una gran diversitat de llibres. En realitat, em vaig trobar una altre tipus de lectura. Com he dit abans, jo havia llegit alguns autors francesos, però en esta casa hi havia autors d’ací que jo desconeixia.

Li agradava molt comprar llibres i tenia quartos per gastar. Em seleccionava els que devia llegir d’acord amb la meua edat. Em deia a tu et convé açò, i a tu et convé allò. Bé, ja tenia jo per a llegir. Este home en la vida no s’havia privat de res. El senyor German tot i tenir diners no es va voler dedicar mai a la política, com feien altres en la mateixa situació que ell. Només va arribar a ser jutge de pau en Otos. Així que em donava novel·les policíaques. També vaig llegir novel·les sentimentals que no en feien molt el pes, però... Un altre títol que em ve al cap és Don Juan de Serrallonga. Vaig estar molt anys aprofitant-me dels llibres que hi havia en aquella casa.

- Així tio Bruno, vosté el que ha fet sempre és llegir?

Ben bé que ho pots dir. Mai no he parat de llegir. Temps després, com que al poble no hi havia biblioteca, vaig estar molts anys anant a la de Gandia, a treure llibres. Sempre que podia... m’allargava a Gandia, a la biblioteca. Vaig fer molta amistat amb la bibliotecària, les nostres converses giraven al voltant de temes relacionats amb la lectura.

- Ha comentat abans que ara escriu en l’ordinador? Com és que se n’ha passat a les noves tecnologies?

Ai! Primerament vaig començar a escriure a mà, de fet tinc moltes coses manuscrites, però un bon dia vaig sentir curiositat per les noves tecnologies, de manera que vaig començar a anar a la biblioteca d'Otos, que ara en tenim al poble, als cursets que es fan per aprendre el maneig de l’ordinador. El temps allí se’m passa en un no res. Ara tot ho escric en l’ordinador. Estic content del que he aprés i aprenc cada dia que passa, i m’agrada.

- I ara li ha entrat el cuquet de l’escriptura? Com ha sigut això?

Sempre penses, quan lliges relats, contes, històries, articles, escrits que els altres ho fan millor que tu, això et fa que et retragues, i no t'atreveixes a fer-ho tu mateix, per vergonya del que diran. Però un bon dia vaig decidir que tot això s'havia d'acabar, que no podia continuar així, que millor o pitjor havia d'escriure, i escriure també vol dir publicar-lo en algun mitjà. En poques paraules mostrar-ho al públic. I el públic és el del meu poble, d'Otos. Jo sé que no escric bé, però escric i això m'ha valgut per a superar-me tant en l'aspecte tecnològic com en el d'escriptura. Està clar que això m'ha servit per superar l'angoixa que em produïa que la gent em llegira i opinara, per a bé o per a mal. Que de gustos, n'hi ha per tothom...

Et conte una anècdota. Fa uns anys vaig participar en un concurs en prosa que organitzava l’ajuntament d’Ontinyent. La secretaria es preocupava d’enviar-me tots els anys les bases. Havia d’escriure la vida d’una dona a ser possible del segle passat. Escrivia coses que mon pare em contava i que jo recordava, i altres que me n’inventava. Em feia molta il·lusió enviar cada any el relat, després editaven un llibre amb els premiats que m’enviaven, a mi m’agradava molt llegir-lo. I també t’enviaven un escrit animant-te a continuar. Això encara m’agradava més. Tot això va durar un temps fins que va canviar l’ajuntament i el concurs no sé si va desaparèixer, però van deixar d’enviar-me les bases.

- Bé, això pel què respecta a la prosa, però també hem comprovat que li agrada escriure poemes. Des de quan que n'escriu?

Puf! és veritat que m'agrada escriure poemes. Poesies en tinc algunes escrites. El que passa és que no hi ha ocasió, ni hi ha ambient literari al poble per a ajuntar-se i fer pinya al voltant d’esta afició. Recorde que quan li vam fer l’homenatge al mestre D. Vicent Calpe va vindre en companyia del seu fill que viu en Barcelona, i d’un germà que vivia en València. De les diverses activitats que es van fer jo vaig llegir un poema. Després em van preguntar si n’havia llegit abans, perquè li vaig posar molt entusiasme a la lectura. Em va proposar d’anar a València, on hi ha la seu dels amics de la poesia en el carrer san Vicent, 1. Bé, ara ja no sé si està o no. Però no vaig arribar a anar.

Bé, si fa no fa haurem d’anar acabant esta entranyable conversa amb el tio Bruno. Un esbós fet amb quatre pinzellades, un retrat encara per perfilar i acabar que pot donar molt de si. Pel camí han quedat moltes anècdotes, juntament amb un grapat de personatges que no he pogut escriure per falta d’espai, tot i que faré una excepció per dir que al final de la conversa ha eixit a relluir un nom molt admirat pel tio Bruno, es tracta del poeta Toni Espí de qui diu és un gran admirador, ja que segons comenta tant en els contes que escriu com en les seues poesies és un gran observador del que l’envolta -ho escriu amb tanta naturalitat que és tal i com ho has vist tu mateix, però no has trobat les paraules per dir-ho, ell si que ho sap dir bé -.

Com podeu comprovar, ací estan els alumnes i el professor. Gràcies a les persones que s'interessen per la recuperació de la memòria.