diumenge, 31 de gener del 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: John Williams


 
 Stoner, o la resiliència

La novel·la no és nova. John Williams –un escriptor i professor universitari nord-americà que tot i haver rebut el National Book Award ha restat en l’oblit durant una bona colla d’anys– va escriure Stoner l’any 1965. Ara tenim el plaer de retrobar-la i poder llegir-la en una impecable traducció al català d’Albert Torrescasana.

Williams –que en una nota prèvia al primer capítol dedica l’obra als seus amics i antics col·legues del Departament d’Anglès de la Universitat de Missouri, tot negant, no sabem si amb algun punt d’ironia, qualsevol semblança amb la realitat en el relat que seguirà– ja en la primera pàgina, pròpiament, de la novel·la ens explica què hi podem trobar: el relat de la vida d’un professor universitari, William Stoner, fins a la seva mort. Una existència que, aparentment, no té res d’especial. I, tot i així, el lector s’endinsarà en la història. I no la podrà deixar, per grisa i poc rellevant que li pugui semblar a voltes mentre la vagi llegint. 
 
I és que l’autor –com aquell qui no vol la cosa i amb un estil narratiu molt llegidor, propi del bon professor d’escriptura creativa que devia ser– mentre ens va explicant l’aparentment trista i avorrida existència del protagonista, també fa un repàs dels fets històrics més importants de l’època en què el fa viure, la primera meitat del segle XX: la Primera Guerra Mundial, la depressió de 1929, la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, i tots els corresponents períodes d’entreguerres i postguerres. El lector pot copsar, des de la perspectiva d’aquest poc destacable professor universitari i l’afectació en persones del seu entorn, com va viure aquesta època el poble nord-americà i com els va afectar tot plegat, exemplificat en casos concrets de persones relacionades amb Stoner, coneguts, amics o familiars. 
 
I direu: sí, però això ho han fet molts escriptors. Sí, però potser no d’una forma tan volgudament planera, i particularment genial. Amb descripcions introductòries breus, però clares i contundents, i desgranant cada cas fins a bastir amb la suma de tot una novel·la completa i apassionant. 

 
Stoner tindrà una vida grisa, però no serà una vida fàcil. Nascut el 1891 al cor de Missouri, fill únic d’uns senzills grangers, mentre estudia amb penes i treballs a la Facultat d’Agricultura amb la intenció de continuar el negoci familiar, descobreix de la mà del professor Sloane la gran passió de la seva vida: l’amor a l’estudi i a la literatura. I així deixarà la carrera inicial per acabar llicenciant-se, sense que els pares ho sàpiguen ni s’ho esperin, en Filosofia i Lletres. Descartarà una vida futura a la granja de la família i esdevindrà professor universitari. Per diverses qüestions personals, no podrà arribar mai gaire lluny i acabarà el seu pas per la universitat, en morir l’any 1956, sense haver fet res massa digne de ser recordat,després de més de quaranta anys de dedicar-se a la docència. El nucli de la seva vida adulta serà la universitat i tot el seu clos entorn. Hi tindrà els amics, i també els enemics. Tindrà una esposa, i seran immensament infeliços tots dos. També tindrà una filla amb qui hauria pogut tenir una bona relació, si no hagués estat per la mare que es va encarregar d’anar-los allunyant amb una dedicació constant. Stoner entomarà gairebé sempre amb una mena de resignació inicial, que anirà esdevenint resiliència, tots els entrebancs que se li aniran presentant, tant a nivell professional, com personal.

Tot i la grisor dominant, el lector gaudirà d’un petit oasi verd en un punt del relat. Als quaranta-tres anys, Stoner viurà una intensa, encara que breu, relació amb una professora, i alhora alumna seva, molt més jove que ell. Podríem dir que Stoner començarà a viure de veritat en plena maduresa. Però la il·lusió, la felicitat per a Stoner–i per al lector que pot arribar a creure que les coses milloraran per al seu protagonista– només s’allargarà un capítol i escaig (final del 12 i tot el 13) dels 17 que conté la novel·la. Prop d’un any en la vida d’Stoner, un temps en què entendrà “que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra”. I es quedarà en aquesta fase, i tornarà a la grisor, a la monotonia que el continuarà acompanyant i ja no l’abandonarà mai. 
 
Malgrat aquesta monotonia que també podríem considerar aparent (monotonia, per altra banda, que sol ser el denominador comú d’un tant per cent molt elevat de les vides de les persones arreu del món i en totes les èpoques), val molt la pena llegir Stoner. Per l’estil i el llenguatge de Williams, pel passeig –amb força esperit crític– que ens fa per la història dels cinquanta primers anys del segle XX i per les nombroses reflexions que ens presenta mitjançant el seu personatge, tant pel que fa a la importància, sovint poc reconeguda a nivell social, d’una vida dedicada a l’estudi, com pel rebuig a les guerres amb la pèrdua de temps i de vides humanes que comporten.

Pilar Castel Soler


dimarts, 26 de gener del 2016

DE LA MORT D'UN ÉSSER VEGETAL: UN CEDRE DEL LÍBAN

M'imagine asseguda en una de les aules que tenim més o menys assignada per al Curs de Literatura Universal on, cada dimarts, l'Enric Iborra imparteix en el Centre Octubre. Així que arriba l'hora ens dirà per tal d'encetar un cap que estire del fil de la madeixa, ¿què us ha semblat la descripció que Tolstoi fa del conte Tres morts, i com les enllaça totes tres; o quina de les tres morts del conte de Tolstoi us ha cridat més l'atenció?. La veritat és que en llegir el títol vaig pensar en tres morts, humanes, a mesura que anava llegint aquesta narració coral en què el narrador va descrivint les diverses morts també anava desfent cabdells. Primer es conta la mort d'un serf, tot seguit la d'una dona rica, apunt d'acabar el relat m'he vist sorpresa davant la mort, humanitzada, d'un esser vegetal. Es tracta de la mort d'un arbre que finalment servirà per fer la creu que assenyalarà el lloc on està enterrat el serf, qui abans de morir ha donat com a garantia les botes noves al seu nebot per que puga continuar treballant, en aquest moment transporta la dona malalta en el carruatge, a canvi que en morir-se li faça una llosa. Però com que la llosa val diners, que no té, finalment acaba talant un arbre per fer-li, ni que siga una creu, que «assenyale l'existència d'un home». De sobte el patiment que s'intueix en l'arbre transmès a través dels ulls del narrador en sentir-se, sacsejat, colpejat, abatut no m'ho he imaginat, ho he vist i ho he patit amb el meu arbre: un cedre del Líban. Primer quan vaig comprovar que alguna cosa li passava, un bon dia, ja fa uns quants anys d'això, va començar assecant-se-li l'àpex. El que fora que li va passar no va anar ràpid, sinó que es va allargar un parell d'anys o tres, cada primavera brotava, però a continuació se li assecava un tros més, sempre de dalt cap abaix, fins que una primavera ja no va brotar. Després van passar quasi un parell d'anys veient la seua silueta seca al bell mig del jardí, fins que finalment es va decidir de tallar-lo molt a pesar meu, perquè jo l'haguera deixat tal com estava. La tala va ser tota una aventura perquè l'arbre havia adquirit unes proporcions fora mida. 


29 de febrer de 2007


Dia de traspàs

   
Ai, el cedre!, malalt de mort, sense metge que en done diagnòstic. Aquest hivern, l’oratge encalmat l'ha volgut acompanyar, ni un bri de vent es movia, per no destorbar-li el descans mentre dormisquejava. 
 

Ara, però, l’energia primerenca ja dóna senyals, remou la saba, l'esbrava cos avall. Els braços que espantaven els malsons de les meues nits, mormolant històries, i acaronant les brises diürnes van quedant sense força. S'assequen deixant un esquelet despullat que els dies ventosos bandejarà sense pietat, malmeses les seues forces com el velam d’un vaixell enmig del mar atrapat en l’huracà. 



 
Es bonic comprovar com de la lectura d'un conte se'n poden treure tantes vivències personals. Aquesta desventura, més que aventura va esdevindre l'any 2009. De la seua fusta ens vam calfar durant més de dos anys. Del cedre només tinc unes pinyes que guarde dins una capça com a record. La lectura d'aquest conte de Tolstoï m'ha permès refrescar una parcel·la de la meua vida tan plena de emotivitat. La mort d'un arbre que m'estimava moltíssim.


  

15 d'agost de 2010

El sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur vint quatre heures.

Ara, sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.
Com es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.
I també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa i espantava els intrusos per les nits amb les seues grandíssimes urpes.

El til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps, d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts: caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se de res més. Aquest racó serà així, mentre es mantinga l'aigua amb certa netedat i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia. Enguany n'abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta terra de secà, abrusada, aspra i dura és així.

dilluns, 4 de gener del 2016

BAN REIAL

És gràcies a la Biblioteca Pública Municipal de Cocentaina i al bon quefer de la seua bibliotecària que podem gaudir de molts poemes nadalencs, especialment el que el poeta Vicent Valls va escriure per a l'ocasió de Reis. Tot i que es pot llegir des de la pròpia biblioteca, el trobe tant bonic que no m'he pogut estar d'apropiar-me'l per uns dies. Gràcies Vicent per aquestos versos.


Imatge extreta de Pinzellades al món.  I la il·lustració dels Reis Mags és de  Noemí Villamuza



Ban Reial


Veniu bona gent d'aquesta contrada,
escolteu el missatge de l'Herald Reial:
ja vénen els Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades del Poble Comtal!

Obriu les finestres
deixeu les vostres cartes,
poseu les sabates davant del balcó,
que prompte, molt prompte,
d'ací a quatre dies,
tindreu bones noves
de Tres Grans Senyors.

Fa dies que van creuant les muntanyes
amb barbes nevades, damunt dels camells;
vos porten notícies de terres llunyanes,
del Déu que ha nascut allà per Betlem.

Un Déu com les roses, més dolç que el sucre,
humil com els núvols que broden el cel,
menut com els lliris de la Mariola,
i Fill de Maria, muller de Josep.

Primer Melcior de pressa pujava
la serra d'Aitana amb tots els regals,
i ordres donava a prínceps i patges
que cap a la Vila havien d'anar.

Gaspar des del nord, amb gran caravana,
al cim arribava del Benicadell,
i el nom anotava de tots els que esperen
regals i joguines, salut i altres béns.

Després Baltasar, el rei més intrèpid,
esplèndid com sempre, Montcabrer avall,
paquets preparava amb milers de sorpreses
que prompte veureu per tot el Comtat.

Els tres decidiren el lloc de l'encontre,
i els tres resolgueren que fóra al gener,
dilluns, dia cinc, a les set tocades,
ací es trobarien, per aquest passeig.

Tan sols un encàrrec
digueren solemnes
a tots que escolteu l'avís de l'Herald:
tingueu confiança que Déu vos estima
i vos dóna un reialme de vida i de pau.

Que aquesta notícia el món la conega
i no quede lloc on no l'escampeu.
Ja vénen el Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades d'adorar a Déu!



 Vicent Valls i Gonzalez 
 

diumenge, 3 de gener del 2016

EL SUBMÓN DE LES CLAVEGUERES AL SERVEI DE L'ESCRIPTURA

En primer lloc i abans de seguir endavant vull desitjar BON ANY a tots els qui es passegen per ací, que el 2016 siga tan bo o millor que l'any que hem acabat. I quan demane per a aquest nou any els mateixos desitjos no és degut a res en especial, sinó perquè considere que m'ha anat molt rebé, uns desitjos que venen a condensar-se en tres coses, molt simples a primera vista, com són PARLAR, RIURE I EXERCICI FÍSIC. Però, compte! que, tot i la seua simplicitat, molt sovint costen de portar a terme.

 Així que, de moment i com sol dir-se, anem per feina...

Fa uns mesos em van demanar d'escriure una ressenya per a la darrera novel·la de Joan Pla, Ciutat de corrupcions. De sobte vaig sentir pànic, al fracàs o ves a saber què... finalment vaig acceptar el repte i estic ben contenta. Llavors podeu llegir el que vaig escriure que ha estat publicat per L'Agrupació Borrianenca de Cultura, sota el títol LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLITICA, inclòs en la revista que editen els de l'agrupació en l'apartat dels «BURIS-ANA», Butlletí 222.


L'escriptor Joan Pla. Foto: Arxiu de l'autor


LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLÍTICA 

En Ciutat de corrupcions, Joan Pla, (Artana-la Plana Baixa, 1942), ha passat de la novel·la negra en què es va etiquetar Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, a l’acció trepidant, emmarcada dins el més pur estil del thriller a què es veu abocat el lector en aquesta segona novel·la, una tensió que ha sabut transmetre més enllà dels personatges. Tot novament amerat amb un punt de vista i un context molt personal i pròxim a les circumstàncies vitals de l’autor recentment nomenat fill adoptiu de Borriana.
Aquesta història comença amb un narrador omniscient, és a dir, que ho sap tot; de fet al cap de poques línies ens trobem un signe de complicitat amb el lector qui avisa que estan a punt de succeir un grapat d’esdeveniments: «Pepito Verdaguer va eixir al balcó [...] El cel era ben diàfan. No es veia ni a llevant ni a ponent cap núvol amenaçador. No hi havia cap senyal que fera preveure el canvi tan dràstic que patiria la seua vida en poques hores». L’assassinat fortuït de l’empresari Josep Verdeguer; la reacció insospitada del fill, Pepito Verdeguer, que descobrint de seguida qui és l’assassí ha ordit una venjança que el beneficia personalment, per això no pensa delatar-lo a la policia. Fet i fet, aquesta oportunitat immillorable no es pot desaprofitar —ja ho diu el refrany: qui té ocasió, que la prenga—, pot permetre-li millorar la malmesa situació a què la crisi ha abocat l’empresa immobiliària; una trànsfuga, Teresa Pruneda; ocultació de proves inculpatòries; un cos policial perdut al bell mig d’una investigació poc fructífera i sense un mòbil clar d’assassinat. Al remat, un grapat d’ingredients que posen en marxa aquesta novel·la vibrant, estructurada en quatre capítols i dos epílegs breus, que el lector es veu obligat a llegir sense descans fins al final. Però, si concloem que ja està tot dit i encara som al primer capítol, estem equivocats. Així les coses, com més va, més es poden anar complicant, ja que sempre hi ha un fil solt per on estirar i desembolicar la madeixa. Ara és una herència, la del alcalde i diputat de la Vall Blanca, obtinguda de manera poc clara; un exdetectiu privat sense escrúpols, contractat per fer la feina bruta, qui es val de procediments poc legals per investigar, motiu pel qual ha estat expedientat per part de l’associació de detectius privats i expulsat del col·legi professional; un nou succés ho trastoca tot, la violació d’Adela, filla del diputat Martí, qui a partir d’aquest fet es transforma i comença a planejar una revenja, la qual farà que els implicats en la violació vagen caient un per un; aquesta vegada el cos policial troba un desllorigador dels antecedents i gràcies a l’ajut d’alguns veïns, pot anar lligant caps i així tancar el cercle o com rumia el propi diputat Martí «havia comprés que era el comissari Tudela el que ara havia mogut finalment la reina i li havia fet escac i mat».
Joan Pla ha dit en múltiples ocasions que, per aprovisionar-se de l’argument d’una novel·la, la premsa li subministra en un cinquanta per cent la imaginació que li cal com a escriptor, altra cosa és posar-se a escriure i fer-ho amb l’estil i la trajectòria de sobres coneguda de l’autor. Però també és veritat que el seu compromís amb el país, en el qual viu, centrat en Borriana, s’allarga en bona mesura a la resta de les comarques de Castelló, i si convé a València o a Alacant, tot plegat fa que molt sovint les noticies de premsa que es publiquen l’angoixen fins a l’extrem de sentir-se impotent, davant fets i actituds amb els quals poc pot fer, només li queda l’opció d’escriure i contar-nos-els a través dels personatges, els quals tampoc són pura invenció, sinó una rèplica dels mateixos a qui voldria veure engarjolats.
La novel·la negra o policíaca, no és una literatura amb escàs valor literari, com potser s’havia cregut en dècades anteriors. Hi ha grans escriptors que l’han conreat com P.D. James, i que el conreen com Benjamin Black o Andrea Camilleri, etc. Ací, a casa nostra, a més de Ferran Torrent per posar un exemple, també en tenim que fins i tot comparteixen veïnatge com el propi Joan Pla i Vicent Usó. No fa massa temps, vaig assistir, en Gandia, a la presentació d’aquests dos escriptors, de la mà de Saforíssims, que recorrien el país de cap a cap, l’un, amb Don Fabrizzio, i un cadàver al Prince Building, l’altre, amb La mà de ningú; obres que en aquell moment es feien sentir dins dels àmbits culturals. Tots dos compartien mateixa temàtica amb diferents tècniques narratives i enfocaments temàtics, i encara més, ningú dels dos feia servir els esquemes tradicionals d’aquest gènere en què els inspectors i comissaris tenen un fort protagonisme i unes maneres molt personals d’encarar la resolució dels casos, en aquestes dues novel·les l’acció es desenvolupa davant dels ulls del lector com un espectador assegut a la butaca d’un cinema.
Darrerament Joan Pla ens torna a submergir en un nou episodi rocambolesc, car la premsa que tant àvidament llegeix no para de servir-li material de primera qualitat.  En Ciutat de corrupcions s’hi troba l’origen de la podridura en què es pot convertit un partit, diguem-li PGiF: com comenta un dels personatges enmig d’una tertúlia entre alguns dels principals afiliats comarcals, «I amb la imatge de transparència que pretenem transmetre, tot se n’aniria en orris. Ens trobem davant de les misèries de la baixa política, però, ara, hem de fer-ne, d’alta. És a dir, hem de fer un pacte entre cavallers per tal d’evitar que es filtren a la opinió pública aquestes misèries a l’espera d’una investigació». Tot un submón, el de les clavegueres al servei de l’escriptura, també per a l’autor que s’endinsa  sense por pels embornals: una manera ben peculiar de denuncia.