BAN REIAL

És gràcies a la Biblioteca Pública Municipal de Cocentaina i al bon quefer de la seua bibliotecària que podem gaudir de molts poemes nadalencs, especialment el que el poeta Vicent Valls va escriure per a l'ocasió de Reis. Tot i que es pot llegir des de la pròpia biblioteca, el trobe tant bonic que no m'he pogut estar d'apropiar-me'l per uns dies. Gràcies Vicent per aquestos versos.

Imatge extreta de Pinzellades al món.  I la il·lustració dels Reis Mags és de  Noemí Villamuza

Ban Reial


Veniu bona gent d'aquesta contrada,
escolteu el missatge de l'Herald Reial:
ja vénen els Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades del Poble Comtal!

Obriu les finestres
deixeu les vostres cartes,
poseu les sabates davant del balcó,
que prompte, molt prompte,
d'ací a quatre dies,
tindreu bones noves
de Tres Grans Senyors.

Fa dies que van creuant les muntanyes
amb barbes nevades, damunt dels camells;
vos porten notícies de terres llunyanes,
del Déu que ha nascut allà per Betlem.

Un Déu com les roses, més dolç que el sucre,
humil com els núvols que broden el cel,
menut com els lliris de la Mariola,
i Fill de Maria, muller de Josep.

Primer Melcior de pressa pujava
la serra d'Aitana amb tots els regals,
i ordres donava a prínceps i patges
que cap a la Vila havien d'anar.

Gaspar des del nord, amb gran caravana,
al cim arribava del Benicadell,
i el nom anotava de tots els que esperen
regals i joguines, salut i altres béns.

Després Baltasar, el rei més intrèpid,
esplèndid com sempre, Montcabrer avall,
paquets preparava amb milers de sorpreses
que prompte veureu per tot el Comtat.

Els tres decidiren el lloc de l'encontre,
i els tres resolgueren que fóra al gener,
dilluns, dia cinc, a les set tocades,
ací es trobarien, per aquest passeig.

Tan sols un encàrrec
digueren solemnes
a tots que escolteu l'avís de l'Herald:
tingueu confiança que Déu vos estima
i vos dóna un reialme de vida i de pau.

Que aquesta notícia el món la conega
i no quede lloc on no l'escampeu.
Ja vénen el Reis, ja vénen els Reis,
per les serralades d'adorar a Déu!


 Vicent Valls i Gonzalez 
 

HOMENATGE A VICENT VALLS

Divendres passat, 3 de juliol, entre tantes activitats culturals que es fan per aquestes dates, em vaig assabentar de l'homenatge que, des de Cocentaina, li feien al poeta Vicent Valls, mort el novembre passat. Així que ho vaig veure: pensat i fet, no m'ho vaig qüestionar, com que l'acte es feia a una hora tardana m'hi vaig acostar. 

 

A Cocentaina, vaig de tant en tant: una és la cita ineludible per la Fira de Tots Sants; una altra, no puc evitar passar pel mig de Cocentaina com sempre hem fet, per l'antiga carretera nacional, camí d'Alcoi; una altra cosa més que solc fer és alguna compra esporàdica en el centre comercial de la població, botigues que acostume anar des de fa anys; i molt abans per visitar una de les branques de la família de mon pare, una part dels quals són socarrats. Però, com sol passar, els qui no vivim en cadascun dels pobles que visitem, sinó que anem de passada de tant en tant, se'ns en passen algunes coses, com per exemple el Centre Cultural El Teular, on estava programat l'acte. Quan vaig entrar faltava poc per què començara, hi havia més de mig auditori ple, d'un total de prop de sis-centes persones d'aforament. Dóna gust comprovar per als qui programen les activitats que la gent respon, en aquest cas ja siga per la coneixença de l'autor, Vicent Valls, com per la crida de les institucions. Començat l'acte van llegir els seus versos un nodrit grup de veïns de totes les edats, a continuació ho van fer un grapat d'amics i coneguts de Vicent, tots poetes, com tocava: Lluís Alpera, Jordi Botella, Joan Jordà, Maria Josep Escrivà, Manel Rodriguez-Castelló i algú més de qui no puc dir el nom per desconeixement.

TEMPS DE SALOBRE

Mai no vindran a veure'm els ocells,

ni dels teus llavis penjaré la lluna.

Diré el teu nom amb síl·labes de pluja

i brandaran campanes: les flors dels magraners.

I la llimera,

encara té canaris?

Fanals de bronze.

 

TEMPS DE SALOBRE, 2015. Coordinador: José Luís Ferris. 

Patrocina: Ajuntament de Cocentaina.

Promou: Associació d'Amics del Centre d'Estudis Contestans, Museu i Patrimoni Cultural del Comtat;

Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Edita: Editorial Club Universitario

 

A LA MEMÒRIA DE VICENT VALLS-poeta contestà

Aquest entorn m'és familiar, encara que  més l'antic que el nou. De l'antic puc dir que era prop de casa d'uns familiars i quan anava de visita sempre em deixava caure pel mercat. Del nou només el tinc present a vessar de gent en la fira de tots sants i en aquesta fotografia la plaça és buida.

Diumenge passat mentre conversava amb la meua cunyada sobre l'evolució constant, imperceptible per als qui vivim en el lloc de canvi, de les ciutats, entre les quals incloem les nostres cases, els nostres carrers, ciutats i l'entorn en el que ens movem, em va ensenyar com a curiositat el calendari que l'ajuntament de Cocentaina ha editat enguany, 2015, on s'aprecien els canvis esdevinguts, en aquest cas de la població contestana, mitjançant fotografies comparatives fetes entre els anys 1977 i el 2014, la majoria de les quals fetes per la mateixa persona que les firma, José Luís Botella. Unes transformacions  en què la mà de l'home ha intervingut modificant el paisatge urbà, en aquest cas per millorar-lo. I al peu de cadascuna de les fotografies uns versos del poeta contestà Vicent Valls. Sembla ser que l'edició d'aquest calendari ha estat editat, al meu parer, per homenatjar el poeta, mort inesperadament fa poc de temps. Em vaig assabentar per la xarxa del seu decés, em va saber molt greu perquè el tenia en la llista que vaig fer dels poetes del Comtat, tot esperant el moment propici per reprendre els encontres poètics. Només vam parlar uns minuts al carrer, un dia que havíem quedat per xerrar tot esperant Esteban Ferre. Em va causar bona impressió. Ara no sé si he fet tard, però per llegir uns versos crec que no. Les persones desapareixen, però els seus versos queden. 

 

Pla de la font

Pla de la font. Silenci. Cocentaina.

Era octubre i plovia.

Trenta anys farà ara.

- Déu meu, com passa el temps!-

Secretament mirava

el brodat de les fulles

d'aquells grans plataners de coure trèmul

en la immòbil tardor que es disfressava,

i a la vora dels llavis

un picaflor en flames

confirmava el presagi d'una fosca remor,

d'una remor antiga que portava

jeroglífics de fulles,

jeroglífics de l'aigua i el capvespre.

(Els baladres de la nit, 2003, Alacant)

JO ME'N VAIG, TU TE'N VAS, ELL...

El passat mes de novembre vaig fer una escapadeta a Roma. Posada a passejar-me en cotxe, com faig normalment, ara tocava canviar de mitjà de transport per l'avió. El viatge ha anat perfecte, poques esperes, gens de demora, ni llargues cues com de vegades diuen les noticies. Això si, ningú s'escapava d'arrastrar maletes, més grans, més menudes, segons les circumstàncies, alguns s'atrevien tot espentant carretons a caramull, altres que preveien un viatge llarg i atrotinat optaven per plastificar-les.

Tot veient això m'ha vingut a la memòria una entrada recent de Calcetins desparellats que es titula Només una paraula: partir

La veritat és que aquest xicot sempre em sorprèn. Basant-se en una de les històries de la seua pròpia novel·la Últimes existències, Jovi torna a bastir una altra història des d'un altra perspectiva, descriu una situació massa sovint repetida darrerament com és el que molta gent es veu obligada a anar-se'n allà on hi troba feina. De fet a l'aeroport hi havia maletes de mà com la meua, però també hi havia enormes maletes que encabien una bona porció de vida.

Tot això ve a compte per paral·lelismes amb fets semblants, ja se sap que la ment va i ve sense parar i d'una cosa se'n passem a una altra per associació. La qüestió és que, aquest estiu, un dels llibres pendents que tenia per llegir a la tauleta de nit era Ultimes existències. Quan vaig passar pel relat Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra em vaig quedar amb una frase que em va despertar un cuquet adormit.

«No sé realment què és el que enyore, però el meu país, si t'he de ser franc, no entra dins de la llista d'enyorances. De fet, si un se'n va de casa ha de deixar-se la nostàlgia fora de la maleta. Com a llast, pesa massa.»

Jovi Lozano-Seser (2012) "Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra". A:Últimes existències. Ed. Bromera.

Potser aquesta frase hi donaria per parlar molt, però la veritat és que aquestes paraules em van suggerir altres paraules que pretenien ser una contestació a aquest comentari d'un dels protagonistes del relat. Unes paraules que després d'escriure-les vaig deixar oblidades a l'ordinador i que he recordat aquestos dies, quan Jovi ens tornava a il·lustrar amb aquest altre relat i posava com a exemple un vídeo penjat al YouTube d'una persona que torna a casa. Ja veus, he pensat, uns van, altres venen.

ME'N VAIG ANAR

Me'n vaig anar amb una maleta per equipatge.

La casa al coll, com un caragol.

Amb una carretada, a caramull, torne.

El principal embalum de tot aquest temps

en són els instants ensobrats,
cabdells de memòria cap al record
que vaig teixint.

En la duana m'escorcollen les maletes,

i em diuen que on vaig amb tota aquesta càrrega.

En l'aeroport em fan pagar un càrrec per excés d'equipatge.

I en l'estació del tren

no em deixen pujar en veure amuntegats tants fardells:

cistells de transport per a l'ocell, els gats, el gos,

en la bossa de mà viatja la tortuga,

i els peixos, pobres, els he deixat a uns veïns

que els estimaven.

Per si de cas, em sobrevé un contratemps,

per les butxaques, ben plegats, m'he guardat,

grapats d'il·lusió: efectiu per sobreviure fins el retorn.

En aquesta dèria de maletes i viatges; aeroports o carreteres en som més d'un. Amb el permís de l'autor, Joan Jordà i Sanchis, un poema ple de nostàlgia, i molts ànims des d'ací per pair-ho.

TE’N VAS

Ara; que te’n vas de casa,

que deixes qui t’ha vist fer-te

i vols veure des de tu

els dies que esperen vindre,

sentim el teu pas pels buits

que deixes: el teu somrís penja a

les parets i als nostres ulls,

hi ha converses no acabades,

la teua veu s’escola alta

i el silenci no és resposta.

Te’n vas. T’emportes qui ets,

vas a cercar què et faràs.

Mous el pas del que vindrà,

emprens camí per trobar

un destí –no saps per on–

i aprens que no tot és dret

i cal anar per travesses.

Vas. Prens el pols al demà i

jugues fort en la partida.

Ves avant, t’esperem sempre!

El Verger-Cocentaina, 2-5 de setembre de 2012