Amb les calorades dels darrers dies, l’herbassar del solar de darrere de casa ha perdut el verd brillant i tendre que les pluges de primavera, generosament, li havien concedit i ha començat a assecar-se. Ací i allà, clapes d’herbes van tornant-se d’un groc daurat, en especial, l’avena borda amb les fulles encara dretes i les flors que havent escampat la llavor, ara semblen un pentinat escarotat.
Però, no tot està perdut, enmig de l’aparent desfeta que, d’ací a no res, es cobrirà el solar, van apareixen altres herbes per substituir-les entre les que destaquen el verd torrat dels estilitzats fenolls que han crescut emparades a la seua ombra, però, per sobre de tot, de la finestra estant, aquests dies els ulls se m’ha omplert d’esquitxos d’un color blau viu, que fan goig de veure. No cal que baixe a comprovar de quina planta es tracta. Són les diminutes flors de les cama-roges, una planta que sempre relacione amb el corall per la semblança que té amb les formes esquelètiques que creix ramificant-se cap a tots els costats. I a partir d’ara, fins la tardor m’acompanyarà en els passejos a qualsevol hora del dia per les vores de camins, pels herbassars ruderals, pels erms i els camps.
