divendres, 13 de juny del 2014

NO HI HA ROSES SENSE ESPINES

Que millor que, hui, divendres i tretze, del mes de juny del 2014, un número ben representatiu en la meua vida per comunicar que done per acabat el TFC en Filologia Catalana amb el tema que vaig triar, Dietari i autobiografia versus literatura i poesia en les notes de Vicent Alonso, que m'ha portat tot un any d'enllestir, entre madurar-lo i redactar-lo. Si algú ha tingut curiositat i ha entrat a mirar Dalt del més amunt, com diuen en Otos, una pàgina que vaig obrir abans del bloc, que, darrerament, tinc bastant abandonada, com sol passar amb les cambres on es deixen les andròmines, pot esbrinar més coses.


 





 Una bona mostra del material que he utilitzat

Ara em queda el triplet per la setmana que ve: el meu aniversari, moltes mans i un dit; el del bloc, tres dits; i la nota de l'avaluació del treball, Déu dirà. I, finalment, com he dit en el vídeo de la presentació del powerpoint:

Per acabar vull donar les gràcies al professor i tutor Josep Camps Arbós pel bon fer que ha tingut durant tot el període que ha durat el treball, també vull agrair al professor Vicent Alonso la seua predisposició, i a totes les persones que directa o indirectament m’han ajudat i m’han animat, entre les quals hi ha els familiars més propers.

MOLTES GRÀCIES

dimecres, 11 de juny del 2014

QUARANTA ANYS DE GRILLS I L'ESMORTEÏDA



He estat llegint el pròleg que Pere Ciscar ha escrit per a la plaquette de Grills esmolen ganivets a trenc de por de Joan Navarro i L'esmorteïda estela de la platja de Salvador Jàfer que Ca Revolta ha editat, com a tast, abans de la reedició de les obres que es farà enguany. Obres totalment exhaurides, i introbables, fint i tot en llibreries de vell.

El text de Císcar, segueix la pauta que Navarro i Jàfer van engegar fa quaranta anys, quan van guanyar el 1973 el primer i segon premi de poesia Vicent Andrés Estellés, és a dir s'ha mimetitzat. El prologuista explica que Navarro va dir en el pròleg de grills: que el lector es calfe el cap i participe del poema. En aquest cas, els lectors d'ara no haurem de participar del poema, sinó del text que ha escrit Císcar.

Per començar cal estar al corrent, és a dir molt posat en tot el que ens explica el prologuista, o com diríem conèixer el gremi i les seues interioritats. També és veritat que, si algun lector se li escapa alguna cosa i va estar en la presentació de Ca Revolta, de fa uns dies, entendrà la major part de les coses que es conten en l'escrit, perquè tant Navarro com Jàfer es van entretindre en contar-nos-les. 
 
I així, Císcar fa un repàs del moment històric dellà dels anys 70, que no és poc per als que no hem estudiat en la universitat d'aquells anys, ni tampoc hem viscut en la capital on s'hi coïa tanta cosa, als pobles d'interior moltes coses no arribaven com ara, que tot s'ha convertit en instantani, encara que tants esdeveniments costen de pair.

Però bé, tret d'alguns punts foscos que no he acabat d'entendre he anat resseguint el text, que resulta interessant, i a més divertit, perquè també l'autor del pròleg ha fet de les seues en escriure'l i ha seguit la seua tàctica, ja ho hem vist en el poemari A plec dispers, que fa de les seues ajuntant i separant paraules i creant dobles sentits que fan el text encara més enigmàtic.

Enguany, es tornaran a editar aquestes joies, i els qui no vam tindre la sort de procurar-se'ls llavors -aquests poemaris- , ara els podrem adquirir i llegir, però, compte, que la plaquette que s'acaba d'imprimir conté una avantguarda del poemari, un tast com hem dit més amunt, i d'això, jo, que fins ara només posseïa el referent d'uns títols en la memòria, ja tinc uns versos amb què poder entretindre'm aquest estiu per anar llegint.

Joan Navarro

3

els minuts eren asseguts als esglaons del dia,
rodolaven amb mandra cap als estimballs sense fons i
portaven a llurs gepes la clau dels altres minuts.


Salvador Jàfer

4

Però l'horabaixa ve desesperada
i s'emporta en la daga el nostre calze.

[...]

Els guaites de la nit, amic, guaiten forats oberts a les aixelles,
totes les llunes blaves tremoloses del metall adormit.
Fan via els meus ulls cap als jardins del blau que no s'acaba,
com la cançó dels ports, ones vermelles sense atzucacs.