Havent acabat de llegir La bona
lletra, tot seguit he començat la novel·la d'Urbà Lozano, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, lectura
que, per cert, clausurarà el darrer Taller d'escriptura narrativa que Vicent
Usó imparteix des de fa anys en la UNED de Vila-real i en el qual estic
apuntada des de fa temps.
Amb aquest títol tan cridaner, manllevat del poema de Cesare Pavese, Urbà
Lozano cedeix la paraula a un narrador alhora protagonista que ens relatarà, en
un rampell de sinceritat, les notes dietarístiques que va escrivint, mentre
ens va contant detalls esparsos del que ha sigut la seua vida, vora
seixanta-cinc anys, i acabat de jubilar. Escriu per una necessitat imperiosa de
matar el temps, en el lapsus de deu dies, mentre espera el retorn de la seua
parella, Fiorella, amb les coses que han deixat a la casa on han viscut els
darrers trenta anys, allà, a Sicília. Dietari que no l'ha escrit amb la
intenció de publicar-lo en vida, però quan ha obert el cor no ha pogut evitar
contar coses compromeses que, de moment, no vol que se sàpiguen.
El protagonista ha tornat al poble, d'on
va eixir fa més de trenta anys, per donar terra a la mare. Ara, un retorn que
semblava esporàdic pren força quan s'instal·la en un dels pisos del nou edifici,
construït on hi havia la casa familiar, l'antic hostal regentat per la mare,
baratat a canvi del solar, decisió que va prendre sense massa remordiments, després
que la incapacitaren per motius de salut. I en aquest impasse de la novel·la he
cregut veure com es repetia el paradigma de la novel·la de Chirbes, però vist
des de l'altra vessant, des d'un altre punt de vista, és a dir d'aquells que no
han comprés el sacrifici que van fer els pares, i tan bon punt se'ls ha
presentat han tirat a terra la vella casa i han bastit una construcció nova amb
totes les comoditats.
I així, mentre la novel·la avança cap al final, que no contaré, he de confessar que tinc el vici de llegir amb un llapis a la mà, mentre vaig
subratllant totes les paraules o frases que ixen en el text que em criden l'atenció, bé perquè no les
entenc, bé perquè m'agraden, i en més d'una ocasió per marcar les errades que
trobe en el textos, que sempre n'hi ha. Doncs, en aquesta novel·la he trobat
paraules molt boniques que hauríem de tornar a utilitzar que m'han portat bons
records, que em fa l'efecte que han perdut parlants. Una d'elles era
"reballar". Direu que què pot tindre aquesta paraula perquè haja
sigut una de les que he subratllat. Doncs, per alguna raó, darrerament aquesta
paraula em ronda pel cap, i la dic ara si, ara també. Però bé, tot va començar fa
unes setmanes quan em retornaren un exercici on jo havia escrit la paraula "reballar",
la persona que me l'havia corregida m'anotava en un comentari que no l'havia
escoltada mai i creia que potser era un localisme. De moment em vaig sentir
frustrada, però vaig reaccionar de seguida, la vaig buscar en el diccionari de
DIEC, i el resultat va dissipar els meus dubtes. Per això, quan me la vaig
trobar en la novel·la d'Urbà Lozano em vaig alegrar i vaig decidir subratllar-la
i utilitzar-la encara més del que ho havia estat fent.
Vindrà la mort
i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.
La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.
La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.
21 marzo 1950