divendres, 27 d’abril del 2018

Allò que em ve al cap mentre vaig llegint Vindrà la mort i tindrà els teus ulls d'Urbà Lozano


Havent acabat de llegir La bona lletra, tot seguit he començat la novel·la d'Urbà Lozano, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, lectura que, per cert, clausurarà el darrer Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó imparteix des de fa anys en la UNED de Vila-real i en el qual estic apuntada des de fa temps. 


Amb aquest títol tan cridaner, manllevat del poema de Cesare Pavese, Urbà Lozano cedeix la paraula a un narrador alhora protagonista que ens relatarà, en un rampell de sinceritat, les notes dietarístiques que va escrivint, mentre ens va contant detalls esparsos del que ha sigut la seua vida, vora seixanta-cinc anys, i acabat de jubilar. Escriu per una necessitat imperiosa de matar el temps, en el lapsus de deu dies, mentre espera el retorn de la seua parella, Fiorella, amb les coses que han deixat a la casa on han viscut els darrers trenta anys, allà, a Sicília. Dietari que no l'ha escrit amb la intenció de publicar-lo en vida, però quan ha obert el cor no ha pogut evitar contar coses compromeses que, de moment, no vol que se sàpiguen.

El protagonista ha tornat  al poble, d'on va eixir fa més de trenta anys, per donar terra a la mare. Ara, un retorn que semblava esporàdic pren força quan s'instal·la en un dels pisos del nou edifici, construït on hi havia la casa familiar, l'antic hostal regentat per la mare, baratat a canvi del solar, decisió que va prendre sense massa remordiments, després que la incapacitaren per motius de salut. I en aquest impasse de la novel·la he cregut veure com es repetia el paradigma de la novel·la de Chirbes, però vist des de l'altra vessant, des d'un altre punt de vista, és a dir d'aquells que no han comprés el sacrifici que van fer els pares, i tan bon punt se'ls ha presentat han tirat a terra la vella casa i han bastit una construcció nova amb totes les comoditats.

I així, mentre la novel·la avança cap al final, que no contaré, he de confessar que tinc el vici de llegir amb un llapis a la mà, mentre vaig subratllant totes les paraules o frases que ixen en el text que em criden l'atenció, bé perquè no les entenc, bé perquè m'agraden, i en més d'una ocasió per marcar les errades que trobe en el textos, que sempre n'hi ha. Doncs, en aquesta novel·la he trobat paraules molt boniques que hauríem de tornar a utilitzar que m'han portat bons records, que em fa l'efecte que han perdut parlants. Una d'elles era "reballar". Direu que què pot tindre aquesta paraula perquè haja sigut una de les que he subratllat. Doncs, per alguna raó, darrerament aquesta paraula em ronda pel cap, i la dic ara si, ara també. Però bé, tot va començar fa unes setmanes quan em retornaren un exercici on jo havia escrit la paraula "reballar", la persona que me l'havia corregida m'anotava en un comentari que no l'havia escoltada mai i creia que potser era un localisme. De moment em vaig sentir frustrada, però vaig reaccionar de seguida, la vaig buscar en el diccionari de DIEC, i el resultat va dissipar els meus dubtes. Per això, quan me la vaig trobar en la novel·la d'Urbà Lozano em vaig alegrar i vaig decidir subratllar-la i utilitzar-la encara més del que ho havia estat fent.





Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.
 



Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

21 marzo 1950


dijous, 26 d’abril del 2018

ESCRIPTORES I POETES.UN RECORREGUT: Sonia Moll Gamboa (35)


SÒNIA MOLL GAMBOA



Escriu-me

Escriu-me quan arribis allà on sigui,
on et dugui el desig, o el cansament,
o totes dues coses. Parla’m sempre,
que necessito versos i paraules
per omplir-me aquest tros de soledat
que enverina els camins secrets del cos.

Agafaré les lletres que m’enviïs
i en faré una flassada acolorida
–encara tinc aquella por del fred
que em recorre la pell a mossegades;
el fred que ve de dintre, de l’arrel
d’algun dolor ofegat que encara ignoro–.

Amb la tinta que en quedi, pintaré
grafits estranys per les parets del somni.
Així podré ofegar aquest buit de tu,
i el buit de mi i el de la terra molla
que sé vençuda sota els peus de fang,
que no m’aguanta.

Escriu-me, no t’oblidis del meu nom.
Quan ja no em quedi res on aferrar-me,
m’arrauliré a la panxa de les lletres
i em quedaré quieta, mentre espero
que em facin oblidar que no són res,
tret d’un miratge inútil que no em salva.



a la xarxa... i més... i més...

dimarts, 24 d’abril del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Júlia Costa; Xelo Llopis (34)



JÚLIA COSTA



ENDERROCAMENTS

Sota les runes dormen esperits
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats,
                  joies d'un temps
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res.
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre.

  Vet aquí com son les coses.



Júlia Costa, poemes inèdits, 2017



a la xarxa... i més ... i més... i més...




XELO LLOPIS


 

A tu,


a tu
que estàs fet
per ser presència viva
passatger dels llavis
frec de la pell
hoste del cor
si te'n vas
quina feinada em deixes!
 

divendres, 20 d’abril del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Quima Jaume (33)



QUIMA JAUME



EM PLAU LA SOLITUD


Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que et desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.

Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u
i no podrà l'albada emportar-te.

Ets el poema que no acabaré,
el dolç neguit que la passió dóna,
ets una flama d'un vell esbarzer.

Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.


Del temps i dels somnis.Poesia completa. Columna, Barcelona, 1993 dins Antologia de poesia catalana femenina. Il·lustracions d'Eulàlia Sariola. Autora:Carme Riera. Editorial Mediterrània, 2003.


a la xarxa... i més... i més... i més...i més...

dissabte, 14 d’abril del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Carme Miquel (32)



CARME MIQUEL




Estimada filla:
Sempre m'ha agradat sentir les campanades dels rellotges a mitjanit o de matinada, quan el silenci embolcalla els carrers i la quietud regna a les cases. Amb el so metàl·lic, nang, nang, des de la torre d'una església, o des d'un edifici gran d'una plaça de poble, hora a hora se'ns va comunicant lentament el pas del temps.
[...]
Mapes i guerres

Els pobles i el món sencer

He estat mirant si es podia redistribuint millor el vostre espai, el lloc de la nostra casa on la teua germana i tu quan éreu menudes teníeu les vostres coses, jugàveu, estudiàveu i us reuníeu amb altres xiquets i xiquetes. La teua germana encara fa servir aquest espai com a estudi i lloc personal d'encontre amb amics i amigues. Tu, ja el gastes poc.

He vist allí, entre els vostres papers i objectes, atles i globus terraqüis. Els he mirat i m'he adonat que molts dels mapes polítics ja no serveixen. En pocs anys la configuració de molts estats europeus ha canviat. I també la configuració política d'altres continents.

Hi feia calor i he obert una de les finestres del vostre espai, la que dóna a ponent. Un sol gran, redó i lluminós anava baixant com si fóra una taronja gran i les muntanyes de la serra Perenxixa, que es veuen llunyanes des d'aquella finestra, se l'anaven engolint fins deixar el paisatge a poc a poc gris, entre dos foscors.

Aquell moment de capvespres m'ha portat a reflexionar: aquell sol, en 24 hores havia il·luminat totes les terres del món. I el món m'ha semblat petit i molt familiar.

Els vostres atles passats de moda i el sol que s'hi ponia i feia que la terra em pareguera menuda, m'han fet pensar que hi ha un fet en el món actual que sembla contradictori però no ho és. És aquest:

L'extensió del coneixement d'altres llocs, d'altres pobles i d'altres gents provoca la internaciolització de les relacions humanes. Tu mateixa i també la teua germana, heu tingut amistats gregues, italianes, irlandeses, angleses, algerianes...

Els mitjans de transport acurten cada vegada més les distàncies i els mitjans de comunicació porten a diferents llocs del món uns mateixos paisatges, unes mateixes vivències, uns mateixos personatges protagonistes, uns mateixos productes culturals, i fins i tot uns mateixos desitjos.

Hi ha una mundialització de l'economia, hi ha uns mateixos tipus de productes que es consumeixen pràcticament a tot el món. Hi ha fet econòmics que repercuteixes en molts països alhora.
 
Hi ha una uniformització de modes i de costums.

Alhora, i mentre aquesta situació es consolida, sembla que cada dia sorgeixen amb més força nous nacionalismes i apareixen aspiracions de viure autònomament d'acord amb les pròpies idiosincràsies. Llengües i cultures que eren desconegudes i amb les quals ningú no comptava, tempten per fer-se un lloc oficial en la comunitat humana de parlants i en els organismes internacionals. Països petits i grans que vivien amagats o sotmesos dins d'altres realitat polítiques més amples, ixen amb força i proclamen el seu ser diferents. Els particularismes  culturals i ètnics de diferents grups volen ser reconeguts i respectats.

Sembla que hi haja un pugna antagònica entre allò més general,  més global i allò particular. I de fet n'hi ha, i hi ha tensió i oposició. Sembla que nacionalisme i internacionalisme siguen conceptes antagònics.

Però al meu parer no és així i no té sentit aquell plantejament d'alguns que diuen no creure en nacionalismes de cap tipus perquè són internacionalistes. Jo crec que cal conjugar els interessos i les actuacions a nivell de comunitats humanes més o menys reduïdes i els interessos i les actuacions a nivell intercomunitari i supraracional.


A cau d'orella (Cartes a Roser). Tàndem edicions, 1998.

a la xarxa... i més ...i més...

 

dijous, 12 d’abril del 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Isabel Olesti; Ester Xargay (31)



ISABEL OLESTI



Mentre es col·locava bé les ulleres pensava que hauria fet millor quedant-se a casa a repassar el sonet que el tenia obcecat des de feia mesos. Havia de sortir perfecte perquè el volia presentar a un concurs de poesia eròtica, però hi havia una rima que no el deixava dormir: "pubis" amb "efluvis". Sonava bé però era massa evident, en canvi trobava que, en el context del poema, quedava rodó. Si aprofundia massa el trobava poc cadenciós, i potser abusava de comes. I, vist fredament, el tema de l'amorsado-masoquista era poc original. L'hauria de revisar, suprimir punts, retallar adjectius innecessaris, treure algun concepte massa groller. Refer algun vers, dirigir el treball a un public més ampli...Total, era depriment que tan sols ho llegissin els amics, literats que també escrivien poemes que no li tocava altre remei que llegir. Els ulls de l'Enric, de color d'ala de mosca, petits i enfonsats, intentaven volar més enllà del desert. Però no veia res, hi havia molt poca claror i, a més a més, l'aire li feia plorar els ulls. Es va treure les ulleres i se'ls va fregar. Quan els va tornar a obrir, del desert només en quedava una taca borrosa: era la seva miopia.

 [...]

Van començar a sonar les primeres notes d'un piano: sis acords forts i un seguit de fuses -com una pluja- que anaven ascendint i omplien els dos compassos que faltaven per la frase de huit temps. Després una veu greu, sense acompanyament, i se li afegia un baix, unes escombretes que just fregaven la bateria i un acord de piano molt tènue. Però la música, l'Enric, la sentia cada vegada més lluny. "Pubis": realitat, "efluvis": sensualitat, no estava gens malament... hauria d'aprofundir una mica més, perquè el problema eren les paraules que hi havia entremig, paraules que també, com una pluja, li queien i lliscaven per la ment fins a convertir-se en un garbuix. Ordenava lletres, comptava síl·labes i intentava buscar un ritme, volums sonors repetits perquè fossin com un cant. Fins que, per un moment, li va semblar sentir uns cops al darrera. Obsedit pel mateix ritme dels versos, es va imaginar que el poema se li havia escapat i li martellejava el clatell. Era una bogeria, havia de concentrar-se de nou. Però els cops no paraven i, alarmat, es va girar. Va veure un braç alçat i una mà que picava el vidre amb petits tocs intermitents. L'Enric va quedar immòbil, sense respirar; els ulls fixos al clot de l'aixella, amb la ment en blanc i el sonet desfet en mil bocins.

L'aire groc. Edicions Destino, Barcelona, 1996.



a la xarxa...




ESTER XARGAY I MELERO





SONET AMB PA SEC


Ben eixut a taula molla
s’engruna amb raons el pa
la mentida bull a l’olla
mot que amb les miquetes fa

frase feta d’oli i menta
crecs de rosecs sorollosos
l’apetit ensuma absenta
gana i fama dels mandrosos

gramàtica de la fam
rau a la cuina del ram
saber coure fa profit

si golafres i gourmets
van a bombo i platerets
són lectura del més tip



a la xarxa... i més...

dilluns, 9 d’abril del 2018

TEMPS ERA TEMPS: LES GLICINES

 
Resulta interessant comprovar com, a pesar de no haver comentaris al blog, puc conèixer en quin moment de l'any em trobe, només mirant qui passeja i que lligen els internautes  que visiten les entrades que he anat fent al llarg dels anys, les quals corresponen a moments molt concrets de cada estació. 


Ara mateix és el temps de les glicines, es troben en plena floració. De seguida que van aparèixer les primeres flors em vaig adonar que la primavera, mig descontrolada d'enguany, anava fent camí i no he pogut evitar anar fent fotografies allà per on me les he trobades. Aquestes precioses enfiladisses tenen una floració molt curta. Floreixen abans de treure les fulles, així que, per uns dies els meus passejos diaris sempre prenen el camí que passa per davant d'on elles estan per gaudir de la seua bellesa.