Allò que em ve al cap mentre vaig llegint Vindrà la mort i tindrà els teus ulls d'Urbà Lozano

Havent acabat de llegir La bona lletra, tot seguit he començat la novel·la d'Urbà Lozano, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, lectura que, per cert, clausurarà el darrer Taller d'escriptura narrativa que Vicent Usó imparteix des de fa anys en la UNED de Vila-real i en el qual estic apuntada des de fa temps. 

Amb aquest títol tan cridaner, manllevat del poema de Cesare Pavese, Urbà Lozano cedeix la paraula a un narrador alhora protagonista que ens relatarà, en un rampell de sinceritat, les notes dietarístiques que va escrivint, mentre ens va contant detalls esparsos del que ha sigut la seua vida, vora seixanta-cinc anys, i acabat de jubilar. Escriu per una necessitat imperiosa de matar el temps, en el lapsus de deu dies, mentre espera el retorn de la seua parella, Fiorella, amb les coses que han deixat a la casa on han viscut els darrers trenta anys, allà, a Sicília. Dietari que no l'ha escrit amb la intenció de publicar-lo en vida, però quan ha obert el cor no ha pogut evitar contar coses compromeses que, de moment, no vol que se sàpiguen.

El protagonista ha tornat  al poble, d'on va eixir fa més de trenta anys, per donar terra a la mare. Ara, un retorn que semblava esporàdic pren força quan s'instal·la en un dels pisos del nou edifici, construït on hi havia la casa familiar, l'antic hostal regentat per la mare, baratat a canvi del solar, decisió que va prendre sense massa remordiments, després que la incapacitaren per motius de salut. I en aquest impasse de la novel·la he cregut veure com es repetia el paradigma de la novel·la de Chirbes, però vist des de l'altra vessant, des d'un altre punt de vista, és a dir d'aquells que no han comprés el sacrifici que van fer els pares, i tan bon punt se'ls ha presentat han tirat a terra la vella casa i han bastit una construcció nova amb totes les comoditats.

I així, mentre la novel·la avança cap al final, que no contaré, he de confessar que tinc el vici de llegir amb un llapis a la mà, mentre vaig subratllant totes les paraules o frases que ixen en el text que em criden l'atenció, bé perquè no les entenc, bé perquè m'agraden, i en més d'una ocasió per marcar les errades que trobe en el textos, que sempre n'hi ha. Doncs, en aquesta novel·la he trobat paraules molt boniques que hauríem de tornar a utilitzar que m'han portat bons records, que em fa l'efecte que han perdut parlants. Una d'elles era "reballar". Direu que què pot tindre aquesta paraula perquè haja sigut una de les que he subratllat. Doncs, per alguna raó, darrerament aquesta paraula em ronda pel cap, i la dic ara si, ara també. Però bé, tot va començar fa unes setmanes quan em retornaren un exercici on jo havia escrit la paraula "reballar", la persona que me l'havia corregida m'anotava en un comentari que no l'havia escoltada mai i creia que potser era un localisme. De moment em vaig sentir frustrada, però vaig reaccionar de seguida, la vaig buscar en el diccionari de DIEC, i el resultat va dissipar els meus dubtes. Per això, quan me la vaig trobar en la novel·la d'Urbà Lozano em vaig alegrar i vaig decidir subratllar-la i utilitzar-la encara més del que ho havia estat fent.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.
 

21 de març de1950

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

21 marzo 1950