Em sap greu confessar-ho, però vaig conèixer Rafael Chirbes el dia que vaig saber de la seua mort. D'aleshores ençà l'he anat trobant per molts llocs, principalment a les llibreries, però també en la mostra que, de la seua obra, s'hi va exposar l'any passat al poble que el va veure nàixer, Tavernes de la Valldigna. Tenia ganes de llegir alguna de les seues novel·les, tot i que no acabava de decidir-me per quina de totes començar. I mentre especulava la tria, aquesta se'm va presentar en safata, ja que fa uns dies en la llibreria Públics de Dénia es va presentar La bona lletra en la traducció que l'amic Carles Mulet ha fet per a l'ocasió al català, gràcies a l'Editorial Lletra Impresa i a la Fundació Chirbes, a la que vaig assistir amb molta il·lusió.
De moment vaig deixar la
novel·la en companyia d'altres pendents de llegir. Però aprofitant que havia
d'estar un parell de dies fora de casa, i amb l'excusa que la novel·la no era
massa extensa, vaig endur-me-la amb la intenció de dedicar-li tot el temps. Ja
passa que de vegades em pense que vaig a llegir molt i m'enduc un grapat de
llibres que l'única cosa que faig és passejar-los. Ja sé que existeixen els
llibres electrònics, però a mi no m'agraden, que voleu que faça, me'n van
regalar un ja fa un grapat d'anys i he acabat donant-lo.
Diuen els autors del
pròleg de La metamorfosi de Kafka que
la finalitat de la literatura si en té cap és la de commoure, (no agradar, ni
emocionar, sinó commoure o potser fascinar). Així que vaig començar La bona lletra i ja no vaig poder parar
fins que no vaig arribar a la fi.
Anna, la veu narradora
de La bona lletra de Rafael Chirbes,
una dona d'extracció social baixa, conta a grans trets el que ha sigut la seua
vida d'ençà de la incorporació al si de la família de Tomàs, després del
festeig i el casament. Llavors va vindre la guerra, sí, la Guerra Civil, i tot
va canviar. Res ja no va ser igual.
I ara després de tants
anys de romandre callada, de tragar-s'ho tot, quan se n'adona que tot aquest
sofriment no ha valgut per a res, comença a parlar, en veu alta, no sabem si li
ho està contant al nét, o simplement està escoltant la seua pròpia veu, per què
al poc de començar llegim que «voldria entendre'm jo mateixa, entendre'ls a tots
ells, als que ja no hi són» tot i que sovint per treure els pocs fantasmes que
porta en el seu cap de vegades se'n va a passejar per carrers, per trobar les
cases i tot el que li fa rememorar aquest passat.
Però què conta, Anna,
per que resulte aquest relat tan insuportable, ens diu Alfons Cervera al
pròleg? Aquesta novel·la és un "dura reflexió sobre les conseqüències de
la guerra civil en els vençuts". La guerra passa fora de camp, com diríem
en el llenguatge de cine, S'intueix l'horror. Se senten lluny els bombardeigs.
La guerra és el que ve després de la victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada