ISABEL OLESTI
Mentre es col·locava bé les ulleres pensava que hauria fet millor quedant-se a casa a repassar el sonet que el tenia obcecat des de feia mesos. Havia de sortir perfecte perquè el volia presentar a un concurs de poesia eròtica, però hi havia una rima que no el deixava dormir: "pubis" amb "efluvis". Sonava bé però era massa evident, en canvi trobava que, en el context del poema, quedava rodó. Si aprofundia massa el trobava poc cadenciós, i potser abusava de comes. I, vist fredament, el tema de l'amorsado-masoquista era poc original. L'hauria de revisar, suprimir punts, retallar adjectius innecessaris, treure algun concepte massa groller. Refer algun vers, dirigir el treball a un public més ampli...Total, era depriment que tan sols ho llegissin els amics, literats que també escrivien poemes que no li tocava altre remei que llegir. Els ulls de l'Enric, de color d'ala de mosca, petits i enfonsats, intentaven volar més enllà del desert. Però no veia res, hi havia molt poca claror i, a més a més, l'aire li feia plorar els ulls. Es va treure les ulleres i se'ls va fregar. Quan els va tornar a obrir, del desert només en quedava una taca borrosa: era la seva miopia.
[...]
Van començar a sonar les primeres notes d'un piano: sis acords forts i un seguit de fuses -com una pluja- que anaven ascendint i omplien els dos compassos que faltaven per la frase de huit temps. Després una veu greu, sense acompanyament, i se li afegia un baix, unes escombretes que just fregaven la bateria i un acord de piano molt tènue. Però la música, l'Enric, la sentia cada vegada més lluny. "Pubis": realitat, "efluvis": sensualitat, no estava gens malament... hauria d'aprofundir una mica més, perquè el problema eren les paraules que hi havia entremig, paraules que també, com una pluja, li queien i lliscaven per la ment fins a convertir-se en un garbuix. Ordenava lletres, comptava síl·labes i intentava buscar un ritme, volums sonors repetits perquè fossin com un cant. Fins que, per un moment, li va semblar sentir uns cops al darrera. Obsedit pel mateix ritme dels versos, es va imaginar que el poema se li havia escapat i li martellejava el clatell. Era una bogeria, havia de concentrar-se de nou. Però els cops no paraven i, alarmat, es va girar. Va veure un braç alçat i una mà que picava el vidre amb petits tocs intermitents. L'Enric va quedar immòbil, sense respirar; els ulls fixos al clot de l'aixella, amb la ment en blanc i el sonet desfet en mil bocins.
L'aire groc. Edicions Destino, Barcelona, 1996.
a la xarxa...
ESTER XARGAY I MELERO
SONET AMB PA SEC
Ben eixut a taula molla
s’engruna amb raons el pa
la mentida bull a l’olla
mot que amb les miquetes fa
frase feta d’oli i menta
crecs de rosecs sorollosos
l’apetit ensuma absenta
gana i fama dels mandrosos
gramàtica de la fam
rau a la cuina del ram
saber coure fa profit
si golafres i gourmets
van a bombo i platerets
són lectura del més tip
a la xarxa... i més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada