dijous, 8 d’abril de 2021

PASSAR-S'HO BÉ LLEGINT

Alguna cosa digueren de les cavalleries, dels trills, de l’era. Jo no els aidava; mentrestant anava pel món sense moure’m d’allí.

Enllà de l’horitzó. Enric Valor

 

He començat a llegir la tercera part de la trilogia del Cicle de Cassana d’Enric Valor, Enllà de l’horitzó, i el dietari de Ferran Garcia-Oliver, La bèstia en què cavalquem. No és la primera vegada, ni serà l’ultima que llig dos llibres a la vegada, ara bé, caldria aclarir que l’un, Enllà de l’horitzó, l’he deixat en la planta de dalt, vaig llegint-lo les estones que estic a la meua habitació, on tinc l’escriptori, l’aparell de música, els llibres, l’ordinador i una còmoda butaca amb els seus coixins. També el deixe a la tauleta de nit, m’agrada llegir una estona abans de gitar-me, com és el cas d’aquesta novel·la, i més d’un matí, quan em desperte d’hora també aprofite per llegir unes pàgines. L’altre, La bèstia en què cavalquem, el tinc en la planta baixa i va d’un lloc a un altre, de la cuina al menjador, al patí —si fa bon oratge—. Aquest de Ferran puc anar llegint-lo a miquetes, mentre estic fent el dinar, o remenant per la cuina.



Continue amb la lectura de La bèstia en què cavalquem de Ferran. Està molt interessant, i ara que no ho sent ningú, la seua lectura aporta dinamisme. Que més es pot demanar d’un bon llibre? Acabe de llegir un passatge en què reflexiona sobre els dietaris. El d’ell, comparat amb els d’altres de més volada, del món acadèmic-literari. També ho pense jo així, al meu nivell. Clar, no és el mateix el dietari d’un famós entre cometes, posem per cas Ferran Garcia-Oliver, doctor en Història i catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de València, amb un bon grapat de llibres publicats que, a més de parlar de les seues relacions amb amics, poc més o menys coneguts pel públic —que s’interessa per aquesta mena de literatura—, on també reflexiona sobre aspectes relacionats en el treball que un dietari meu personal, d’anar per casa, sobretot en aquest anar per casa del darrer any. Solitari, sense a penes relacions i quatre converses telefòniques a corre-cuita.



Hi ha llibres que no sé perquè emocionen, que toquen la fibra més íntima, de sobte em trobe rient, i en no poques ocasions, plorant. Així és la lectura de La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver. Ja ho he dit més amunt, no és una novel·la, és un dietari. I això significa fer literatura de la vida diària de qui escriu. Diguem que és un dietari més de la gran quantitat de dietaris que s’editen, s’han editat i s’editaran en un futur. El dietari és el lloc on es pot abocar tot el que es vullga. Es pot parlar de llibres, de política, de viatges, de la vida intima de qui escriu, fer una dissertació sobre un tema que et corseque, parlar amb el tu, escoltar el jo que portes dintre. Posar dates per dies, mesos i anys, posar un títol en cada nova entrada o no posar res. El que importa és que en cadascuna de les entrades qui escriu sàpiga transmetre les mateixes emocions que sent mentre les escriu. I no cal dir que el dietari de Ferran és un relat lluminós que irradia positivitat pels quatre costats, la lectura del qual m’ha tret de l’ensopiment que des de feia temps em trobava, i a més m’ha transmès un poc de la seua hiperactivitat. Conec un poc Ferran. Ens hem trobat en més d’una ocasió en activitats literàries que s’organitzen en Gandia, Marxuquera, Beniopa, València, Oliva i en algun altre lloc més. Ara bé, hi ha una anècdota que se’m va quedar gravada que, llegint aquest llibre he tornat a recordar. Va ocórrer en una de les primeres lectures de la Festa Estellés a Gandia. M’havia atrevit a llegir un poema davant del públic a micròfon obert. Tota una proesa, que no ho havia fet mai. Al moment d’alçar-me quan em van cridar per a eixir a llegir, el cor se’m va desbocar, estava com un flam, veges tu qui m’havia manat un compromís així. El poema era llarg. A casa l’havia assajat. Així i tot, segurament la veu no acabava de trobar-se segura del tot i cap al final va tremolar, almenys això vaig notar jo. En acabar la lectura. Un Ferran afectuós se’m va apropar i em va felicitar. I aquell dia jo em vaig sentir més contenta que un gínjol.  

 

Hi ha molts escriptors que els recordaré sempre per algun que altre detall com per exemple Marcel Proust per la vinca per vinca, Mercè Rodoreda per les glicines i Ferran Garcia-Oliver per les frèsies. 

 

divendres, 26 de març de 2021

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Francesc Serés

 

La casa de foc

Francesc Serés 

 


Francesc Serés, un escriptor amb una trajectòria important, tot i que feia uns sis anys que no publicava res, és llicenciat en Belles Arts i Antropologia. Va viure durant un temps al Sallent, un veïnat del municipi de Santa Pau (comarca de la Garrotxa), per on passa el riu Ser, i on se situa la novel·la La casa de foc.

Entre la gent dels pobles dels voltants, l’aparició d’aquesta obra de Serés, sobretot pel fet d’haver viscut uns quants anys a la zona, ha generat una mica de rebombori. Com sol passar en els casos de novel·les ubicades en entorns identificables, amb l’acció en època contemporània (i amb l’afegit que l’autor s’hi havia estat un temps), molts hi han mirat de reconèixer algú conegut, o algun fet que pogués haver passat en la realitat.

Crec que cal tenir present que estem davant d’una novel·la, no d’una crònica o d’un dietari. Per tant, tots els indrets, personatges i fets (començant pel narrador-protagonista, que ens explicarà en primera persona les seves experiències i sentiments) hi apareixen passats pel sedàs de la literatura. Lògicament, l’escriptor es pot haver inspirat en persones o situacions concretes, però no hi descriu al cent per cent ningú, ni res, real.  

Però, de què va la història? Doncs un professor, destinat a una aula d’acollida a Olot, busca un habitatge que sigui més barat que a la capital de la Garrotxa. I el troba al Sallent, a can Mau, una casa força deixada i plena d’escorpins que anirà restaurant. Al cap de poc d’arribar-hi, i mitjançant uns veïns, l’home més influent de la zona, en Jordi de can Sol, li demana que faci conferències a la seva neta (la Mar), que passa una adolescència conflictiva, perquè no vol que “s’acabi perdent”. El nus de la novel·la serà la peculiar relació d’amistat, sentimental i gairebé familiar, que el protagonista-narrador acabarà tenint amb en Jordi, la Mar i la Carmina (filla d’en Jordi i mare de la Mar). Hi apareixen molts més personatges, inspirats o no en gent real dels contorns, però el principals són ells quatre. I en Núvol, el gran gos blanc propietat de can Sol, però que de seguida es farà amic del nou veí.

La novel·la conté una bona dosi d’intriga. El lector anirà descobrint, al mateix temps que el professor, el secret que amaguen els habitants de can Sol. Hi trobarem fins i tot possibles assassinats, tots a conseqüència de la droga, la plaga que, segons la història que construeix l’autor, es va estendre per aquelles contrades a partir dels anys vuitanta del segle passat. També hi apareixen, es clar, els neorurals. I s’hi reflecteix el difícil encaix entre autòctons i forans, com sol passar en d’altres indrets petits. El mateix protagonista ho viu en pròpia pell: és el de fora, per als autòctons, però també per als neorurals més arrelats! Se’l comencen a estimar una mica, però, quan veuen la bona feia de restauració que fa a la casa on viu.

El relat de Serés es basa molt en la crisi del 2008. Hi dona molta importància, sobretot per justificar que al cap d’uns cinc anys se li acabi la feina al protagonista en no arribar tants immigrants a Olot. En la realitat, però, l’impacte de la crisi a la comarca potser tampoc no va ser tan greu com s’hi representa.

No arribarem a saber el nom del mestre protagonista. La gent d’allà li dirà en Mau, nom de la casa on viu al Sallent. Això passa sovint en els llocs petits, la persona que viu en un habitatge que ja té nom acaba perdent el seu propi i adoptant el de la casa on resideix.

Pel que fa al personatge d’en Jordi de can Sol és un exemple, en aquest cas de ficció, d’home fort de muntanya, o de pagès. Molt ric, en principi perquè és un saurí: es dedica a buscar aigua per intuïció. Això fa que viatgi molt, que estigui molt sol·licitat, i que tingui molt de calé negre. I també el fa un home respectat, o més aviat temut, per tothom.

En aquesta obra de Serés hi ha moltes reflexions, potser fruit de la tranquil·litat que desprèn la zona. De fet, ho fa dir al protagonista: “He tingut pocs temps a la vida tan nítids, tan ben començats i acabats com els sis anys que vaig viure al Sallent”. La tranquil·litat li podia fer pensar (i aquí potser sí que podríem identificar autor amb personatge) coses com ara aquesta, en referència als records no escrits: “el que no queda enregistrat enlloc, ha succeït realment? En quin magma es perd, tot el que no ha estat fixat d’una manera o d’una altra”, tot posant de relleu la importància de les cròniques, dels dietaris, una mena d’escrits que no serien ben bé el cas de La casa de foc.

La novel·la també parla de la terra i de les diferents gents que hi han anat passant. En el cas dels protagonistes, tenim la generació dels vells, amb l’exemple del poderós Jordi; unes generacions més o menys desgraciades per diversos motius (on podrien pertànyer el professor i la Carmina) i l’esperança de futur, que encarnaria la Mar, l’adolescent que l’avi no vol que es perdi, i que ha heretat el seu do. Passats, presents i futurs que sempre tindran un denominador comú: els paisatges de la vall del Ser, uns indrets no massa alterats pel pas dels anys, ni per les diverses persones que hi han anat vivint.  

 

Pilar Castel Soler

 

La casa de foc. Francesc Serés. Proa (a tot vent). Barcelona, 2020. Premi Proa de novel·la.

 


diumenge, 21 de març de 2021

DIA MUNDIAL DE LA POESIA: FELICIA FUSTER

 


El dia mundial de la poesia d'enguany està dedicat a la poeta Felícia Fuster de la qual també es commemora el centenari del seu naixement.

 


 

 

Aquest desfici

em ve del fet que he perdut el do

de caminar

amb el cor a les passes.

Com gosaré posar mai més

cap peu futur

damunt de tanta terra trasbalsada.

 

 

Versió original. Germania, 1996