PERFILS

Escrit aparegut al llibre de festes d'Otos, 2021, que podeu baixar-vos en PDF des de la pàgina de Publicacions d'Otos de Daniel Alfonso.

Detall del taller on Ismael té instal·lat el torn de fusta

UN LUTIER A OTOS

 

 

Mercè Lloret Llopis

 

Perdonareu la meua ignorància, però desconeixia que en Otos tinguérem un lutier. Qui sap si soc jo l’única persona que no ho sabia, sobretot perquè no visc al poble de continu i desconec el dia a dia del que passa al veïnat. Però bé, dic jo que preguntant es va a Roma com diu el refrany, encara que algú em podria contestar que al preguntador, mentires amb ell. Bé, deixem-nos de romanços!

El lutier a què m’he referit és Ismael. Segur que sabeu qui és, eixe xicot tan seriós que viu en el raconet de la plaça. Seriós d’aparença, però ja comprovareu les coses que fa. Com deia, eixa casa que també té un rellotge de sol a la banda de dalt de la façana, i darrere com segurament haureu endevinat un gran hort! Supose que ja us heu situat.

A Ismael el conec de fa molts anys tocant els dies de festa en Otos com a músic de carrer en les cercaviles, també com a participant en concerts de grups de música tradicional. Vaig començar veient-lo amb la dolçaina/xirimita, tot i que els darrers temps el veig més amb el sac de gemecs.

I és que, darrerament, ens hem anat trobant en alguns concerts de música on actuava en companyia de l’Ensemble Alfonsí Jota Martínez en santa Maria de la Valldigna; o a Gandia, en el Cant de la Sibil·la interpretada pels Ministrils Ciutat de Gandia del qual forma part, la vespra de Nadal, i a poc a poc he anat coneixent algunes de les seues activitats i altres coses relacionades amb la música; també ens hem anat trobat en concerts, com a espectadors, en la programació dels concerts del Monestir de sant Jeroni de Cotalba.

Bé, tot açò ha vingut a compte perquè, des de fa un temps, els dissabtes de matí, escolte un programa de ràdio titulat “El taller del lutier”. Sempre havia pensat que un lutier era una persona que construïa instruments de corda, i de fet, la definició del diccionari així ho especifica: Persona que fabrica instruments musicals, especialment de cordes pinçades o fregades. Però si llevem la segona part de la frase ens trobem que també es refereix a una persona que fabrica qualsevol instrument musical, hi ha llocs al món (com Argentina) que lutier fa referència a la construcció de qualsevol instrument.

I és ací on jo volia anar a parar, i un dia que el vaig veure pel carrer li vaig preguntar si em podria ensenyar que era el que feia i com ho feia, referint-me als instruments, i és així com vam quedar un dia per visitar el taller i xerrar.

Així que, preparada amb càmera de fotos i gravadora em vaig presentar un matí de dissabte cap a les dotze del migdia.

El matí s’ha alçat núvol i fresquet, però hem decidit fer l’entrevista a l’empara del porxat de la casa que dona a l’hort. Ismael en previsió del que anàvem a parlar ha preparat un parell estotjos, ben grans, que ha obert només acomodar-nos, on apareixen un grapat d’instruments de diferents grandàries que desconec per complet. Així que mentre conversem va mostrant-me’ls mentre em diu el nom i m’explica algunes de les particularitats.

La veritat és que abans de vindre m’he informat una miqueta per saber amb qui m’enfronte. He escrit Ismael Cabero Fayos al cercador i... ja se sap que Internet és un pou d’informació. De fet, m’ha vingut de perles trobar una xicoteta biografia que hi ha publicada del també músic Jota Martínez amb qui Ismael manté una estreta col·laboració. Per això, he sabut que va realitzar estudis de sac de gemecs i tarota en l’Escola de Música Tradicional “La Xafigà” de Muro i més endavant va obtenir el Grau Professional de Dolçaina en el Conservatori Joaquim Rodrigo de Sagunt. I amb aquest xicotet bagatge comencem l’entrevista:

 

Sabem que has estat membre de grups de música tradicional como Sacsejat Folk, Baraca Folk i Beuratge, amb els quals has actuat en Espanya, Portugal e Itàlia. Encara mantens aquesta relació?

 

Sí, malgrat que ara estic més focalitzat en la música medieval, la música tradicional continua agradant-me, faig col·laboracions i estic en el grup “Gent del Desert” (d’Ontinyent) que fem una fusió de música tradicional i rock. Encara que l’època CÒVID està fent molt de mal a la música en directe i està quasi tot parat.

 

He vist que toques més d’un instrument. Com ha estat això?

 

Bé, jo vaig començar amb els instruments tradicionals. Primer amb la dolçaina tocant en els Dimonis de Benimaclet, per la festa, per ballar, per passar-m’ho bé, després, poquet a poquet, vaig conèixer la cornamusa que, nosaltres, ací l’anomenem sac de gemecs. Em va enganxar el so màgic que té, aleshores vaig començar a investigar. Vaig descobrir que, en Tarragona, hi havia un constructor, Jordi Aixalà, que té un taller de construcció d’instruments tradicionals, i el meu cosí Jordi i jo, ens en vàrem comprar un per a cadascú. Així, els dos disposàvem de dolçaina i sac de gemecs per a les nostres actuacions. A partir d’ací va vindre la tarota que és com una dolçaina llarga que acompanya molt bé al sac de gemecs i la passió per aquests tipus d'instruments augmentava de forma exponencial.

 

Làmina Praetpipes i reproducció del sac de gemecs

 

Comencem a veure que ets una ànima inquieta? (es queda pensatiu).

 

Potser si que ho soc. No ho sé. Després d’això, no recorde per quin motiu exactament em vaig comprar un torn de fusta. Bé, si que ho sé, volia fer els meus instruments. Treure un instrument d'un tros de fusta també pareix màgia, quan acabes i el fas sonar és molt gratificant

 

Aleshores vas començar a construir els teus instruments?

 

Sí, vaig començar per fer dolçaines, copiant la que jo tenia, després vaig fer també una tarota.

 

Com és una tarota?

 

La tarota és un instrument de doble llengüeta i tub cònic. El seu predecessor és la xirimia/xeremia que no s’ha de confondre amb la xirimita o dolçaina. La xirimia és un instrument que ja es tocava en l’Edat Mitjana, i com passa en molts instruments amb el temps ha anat evolucionant, per una banda hi ha la tarota que es toca més en la música tradicional, i per l’altra, l’oboè que té un ús més culte.

 

Així es pot dir que aquests són els tres instruments que domines: la dolçaina o xirimita, el sac de gemecs o cornamusa i la tarota. Però ara te n’has passat a un altre estil. No és així? Amb els mateixos instruments?

 

Va haver-hi un moment que vaig començar a interessar-me per la música antiga. Casualment vaig trobar informació d’un compositor i teòric alemany que li deien Michael Praetorius que, en el segle XVII, va publicar un dels primers tractats d’organologia, una enciclopèdia de tots els instruments coneguts fins al moment, apareixien amb una iconografia per famílies, i, a la banda de baix, n’hi ha una escala amb mesures, això em va permetre tindre una idea aproximada de la mida dels instruments que m’interessaven. Aleshores, vaig pensar, ostres! així sí que en puc construir. Va ser quan vaig començar a fer instruments medievals, un poc per plaer, per passar el temps.

 

Aclarim que encara que la formació d’Ismael en el món dels lutiers és autodidacta el fet de ser llicenciat en matemàtiques l’ha portat a fer els seus propis mètodes de càlcul per aconseguir instruments de vent amb afinacions i sonoritats molt precises i en la mesura de les necessitats particulars de cada instrument.

 

Fa uns anys en companyia del meu fill, Marc, vam anar a veure un amic que estava en casa d’una altra persona que li de deien Jota Martínez, estaven mostrant un instrument nou, semblant a una viola de roda, amb una innovació. Aleshores ens vam posar a parlar, i, de sobte, em va soltar, “Ostras! tu fas instruments?”

Em va dir Jota que estava fent un estudi recopilatori de tots els instruments que apareixen en les Cantigues a Santa Maria, basant-se en la iconografia existent. De les 427 cantigues que hi ha escrites, hi ha representats en miniatures més de 80 instruments. Els havia anat construint tots i només li faltaven els de vent. Em va demanar si jo li’ls faria. Jota Martínez és un enamorat dels instruments de tradició medieval. Ell ha fet moltes exposicions. A partir d’eixe moment vaig començar a construir-ne de manera seriosa.

 

Des de quan creus que hi ha constància de l’existència del sac de gemecs/cornamusa, ací a casa nostra?

 

Quan va arribar Jaume I el va rebre un grup de músics tocant sacs de gemecs/cornamuses. En la Seu de València se’n pot veure alguna iconografia. Però, la realitat és que, ací, al País Valencià es va perdre del tot. En canvi, a Catalunya no s'ha deixat de tocar fins que als anys 70 del segle passat va tindre una davallada, que és va recuperar de seguida, n’hi ha fotografies d’antics tocadors, així com instruments antics que s’han guardat. On no s’ha perdut mai és en les Illes, allí li diuen xeremies, en plural, i els que els toquen xeremiers. La recuperació ací al País Valencià s’ha fet basant-se en els dos àmbits on encara es toca i tenim sacaires molt bons.

 

Aleshores quin va ser el primer instrument que vas fer per al nou encàrrec/projecte?

 

Bé, he fet molts instruments i de cada instrument es podria parlar molt.

Vaig començar construint una xirimia/xeremia soprano. Bé, dos, una per a Jota i una altra per a mi. Ho vaig fer basant-me en una de les iconografies on es veu l’instrument, que és mínima. Després n’he fet altres com la sopranino que està en una altra tonalitat.

 

Xirimia/xeremia (dalt) i odrecillo de la Cantiga 260 (baix)

També he fet cornamuses medievals, precursores de la gaita, en castellà, “odrecillo”. Per a la reconstrucció em vaig basar en el dibuix d’una miniatura.Vas copiant el que veus en el dibuix fins que arribes a la copia de l’instrument que estàs veient en les iconografies.

Aquest instrument l’he reconstruït basant-me en què és de canya simple, les gaites són de canya doble i tenen un so molt més fort. Un dels detalls és que el tub interior ha de ser cònic, en les de canya doble, i este és cilíndric. He fet la reconstrucció de dos 'odrecillos', que corresponen a la Cantiga 260, l’un, anomenat “la lloba”, i, l’altre, “el rei” que és qui el toca. Representen la lluita entre el bé i el mal.

Una altra cornamusa que m’estime molt és la reconstrucció de l'”odrecillo” que correspon a la Cantiga 280, que és especial, esta és de dues canyes simples que pot canviar la tonalitat del bordó (Do i Re) mentre vaig tocant, també porta una talla feta amb fusta.

També hi ha la gaiteta, un altre instrument medieval, i flautes.

 

odrecillos de la Cantiga 280 (dalt) i aulos (baix)

4_odrecillos de la Cantiga 280 (dalt) i aulos (baix)

Les talles, també les has fet tu?

 

No, jo només he construït els instruments, les talles les ha fet un amic meu, José Antonio Sánchez, del Port de Sagunt, que ha estudiat Belles Arts.

 

Quina afinació poses?

 

Pose la que vull. Però fins arribar a l’afinació hi ha un llarg camí. Només veient el dibuix no podem saber en quina tonalitat està. Per exemple en la xirimia soprano, lo lògic és que siga un instrument en Do o en Re, per la longitud que té l’instrument i pel diàmetre, en les de canya doble. Però bé, a primera vista només tinc la iconografia que, a base de mirar-la, ja està dient-me moltes coses, està donant-me molta informació. La forma de l’embocadura ens permet interpretar com tocava la canya, si havia de fer molt d’esforç,…, la llargària i la conicitat de l’instrument també ens dona informació, així com la forma de campana, per exemple si té forma de pera segurament la seua intencionalitat era reduir el volum,... Com es tocava dins de la cort, segurament, no voldrien un volum massa elevat, com sí és necessita en el carrer. Després hi ha la forma de posar les mans. Són molts detalls...

 

Tens en casa un museu d’instruments?

 

No, no, ací en tinc només uns quants, la resta els té Jota Martínez. És ell qui realment té pensat fer un museu d'instruments. Com hem dit abans, ara ja té la reconstrucció de tots els instruments de les Cantigues a Santa Maria. (somriu)

 

Quins altres instruments has construït?

 

He fet un aulos. L’aulos són dos instruments, en aquest cas dos xirimies/xeremies que es toquen alhora. Tenen molta potència i cadascun toca una melodia diferent.

A mi el que més m’agrada és que estic fent instruments que fa huit-cents anys ja els tocaven, però que molts d'ells també fa segles que no es toquen i ara estan renaixent, tornen a sonar de nou. M’ho passe molt bé. No són perfectes, però els toque en concerts.

També he fet alguna flauta basant-me en dibuixos.

 

A tot això, hauràs d’anar buscant les fustes adients per fer els instruments? Amb quina fusta els has fet?

 

Normalment els faig de cirerer, encara que també utilitze l’anouer o l’auró.

 

Com ho fas per trobar totes aquestes fustes?

 

En els primers instruments que vaig construir, la fusta era del meu hort, després va haver-hi una temporada que comprava la fusta en un magatzem de València. Ara, ja fa molt de temps que no en compre, tampoc en faig d'instruments, potser un o dos a l'any.

Voldria afegir que un detall que considere important és que l’interior dels meus instruments no té un acabat llis, els lutiers professionals utilitzen una espasa per foradar l’interior i així queden perfectes, els meus interiors estan fets amb moltes broques, a poc a poc, estan escalonats, però lo bo que tinc jo és que eixa tècnica que faig servir em permet fer qualsevol instrument, i les espases s’utilitzen més per a fer instruments en sèrie.

 

I com els dones a cadascun la seua afinació? Perquè tu toques amb més gent i això significa que heu d’estar afinats.

 

Això és lo més difícil, i fer que sone bé és gràcies als càlculs matemàtics i a l’experiència. Me n’aprofite que soc matemàtic.

 

Has donat alguna classe sobre això als teus alumnes?

 

No, no, les classes són d'una temàtica diferent, però sí que he donat alguna xerrada en conservatoris sobre instruments antics.

 

I bé, em sembla que haurem d’acabar l’entrevista encara que la companyia és molt agradable i el lloc, a pesar del dia que ha eixit mig nuvolós, una delícia, amb les narius plenes dels aromes de la flors dels tarongers que ens han impregnat la pituïtària. Molt agraïda per l’estona tan agradable de conversa en aquest raconet tan bonic.