A primera vista El pobre músic, la novel·la de Franz Grillparzer, m'ha semblat una història trista, amb un final encara més trist,
però la veritat és que no és el que aparenta.
A poc de començar, el
protagonista, Jakob, m'ha fet l'efecte d'un personatge una miqueta infeliç, tot
i que sempre sembla alegre i despreocupat tocant el seu violi amb el somriure
als llavis. Però, a mesura que he
anat coneixent la seua vida, he vist com se'm tornava transparent: ha patit el rebuig
de la família, més endavant el dels companys de feina, el de Barbara, la jove
de la que s'ha enamorat, finalment el de tota la societat. Açò últim donaria peu
a pensar que és un inadaptat, però no és així, és una persona que sempre ha
actuat amb total franquesa, amb total rectitud, i les coses no li han anat com
ell les havia imaginat. Però això no li fa decaure els ànims, sinó que
l'encoratja per seguir lluitant. Només, gràcies a la música i al seu violí que
troba sentit a la vida. Però, si en un principi això de tocar el violí ve guiat
pels estudis i tots els exercicis de mecanisme que cal fer per adquirir
agilitat mental i digitació acaba per no importar-li massa, i acaba tocant els
propi exercicis com a peces musicals, cosa que el públic no entén de cap manera.
Barbara que l'ha
rebutjat com tots els qui el coneixen acaba per estimar-lo, a la seua manera, i
en certa manera és ella qui acaba cuidant-lo sense que ell de n'adone i la que
finalment se'n farà càrrec de les despeses del soterrament. I, de preservar la
seua memòria, col·locant el violí en el millor lloc de la casa.
Bé i si teniu ganes de més sobre aquest llibre, he trobat un escrit sobre El pobre músic en el bloc La serp blanca de l'Enric Iborra que és una delícia.
Bé i si teniu ganes de més sobre aquest llibre, he trobat un escrit sobre El pobre músic en el bloc La serp blanca de l'Enric Iborra que és una delícia.
