dilluns, 27 de juliol de 2020

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Marius Torres/Mercè Figueras




Durant els mesos de confinament que hem hagut de fer la passada primavera, no vaig ser capaç de llegir novel·les. Podia, sí, i em venia de gust fer-ho, veure pel·lícules, o alguna sèrie, però no tenia prou capacitat per concentrar-me en un text literari de ficció. La meva ment agraïa la immediatesa, la rapidesa que ofereix el format audiovisual, però no tenia temps d’aturar-se a llegir, i pair, històries que parlessin de maneres de viure que jo veia molt llunyanes, com pertanyents a èpoques passades, felices o no, però que de ben segur no tornarien de la mateixa forma. Va ser una experiència estranya.
Sí que podia llegir, i ho necessitava, articles i assajos en positiu. Em calia trobar respostes, o si més no possibles sortides de futur. A banda d’això també hi va haver una obra que em va acompanyar al llarg d’aquells dies complicats: les Cartes a Mahalta. una selecció de la correspondència que Màrius Torres i Mercè Figueras es van intercanviar durant els anys d’estada en el sanatori antituberculós de Puig d’Olena. En els nostres dies confinats, sovint em vaig sentir molt propera a les inquietuds o angoixes que podien haver tingut ells dos. Em va sobtar especialment la introducció que feia Màrius Torres a una carta datada el 23 d’abril de 1940, i que jo llegia justament la mateixa diada, però de 2020: “És possible que siguem al dia de Sant Jordi?”, es qüestionava ell. De ben segur que no he estat jo sola que m’he fet aquesta mateixa pregunta enguany...
El recull de comunicacions entre els dos joves, que també conté un pròleg de Margarida Prats i un epíleg de Montserrat Casals, s’inicia amb un escrit de Torres, del 24 de setembre de 1936, on el jove metge, i poeta, lleidatà felicita el sant a Mercè Figueras, una gironina malalta com ell de tuberculosi. Les cartes entre tots dos s’allargaran fins a finals de novembre de 1942. Val a dir que la darrera missiva que inclou el llibre no difereix massa del to de les anteriors. No hi ha cap referència, per part del poeta, a una possible visió de la mort propera, que seria a finals de desembre. Posa al dia Mercè (que en aquells dies era fora del sanatori) de l’actualitat de diversos familiars i coneguts, li fa algun encàrrec (res per a ell) i, això sí, l’acaba amb un “vine prest amb mi!” on potser sí que Màrius li volia fer constar la urgència de la retrobada arran de la imminència que preveia del seu final.
MàriusTorres havia ingressat a Puig d’Olena l’any 1935 (Mercè Figueras hi era des de 1934) i ja no en sortiria amb vida. Ella, després de la mort del poeta, s’hi va quedar fins que va tancar el sanatori, l’any 1954. Finalment, Mercè va poder superar la malaltia.

Ens pot costar d’imaginar (potser ara mateix ja no tant) com podien viure unes persones joves i amb fortes inquietuds culturals (literàries i musicals, sobretot) en la reclusió del sanatori. Fent una vida necessàriament ordenada i tranquil·la, amb estrictes rutines sanitàries de cures i tractaments, i sempre amb la por de poder contagiar altres persones, i, lògicament, de la possibilitat de no sortir-se’n. Sovint, en les cartes, els dos amics (no van poder arribar mai a ser amants en el sentit físic del concepte) es renyen. Vigilen l’un per l’altra i l’altra per l’un. Si convé, fins i tot, no dubten a recriminar-se un escrit massa llarg que pugui contribuir a un empitjorament de la malaltia d’algun dels dos. No poden fer esforços excessius i sovint han d’estar-se reclosos en les respectives habitacions reposant durant setmanes, o mesos. En aquests llargs períodes, es troben a faltar. Per això els escrits, gairebé sempre comunicacions entre les dues cambres per part dels dos joves (transportats molt sovint per una de les infermeres, la germana Enriqueta), però també cartes d’amics i familiars de fora, els ajudaran viure aquella mena de “vida morta” que portaven.
Potser el que més sorprèn quan els llegeixes és el to pragmàtic, i molt positiu i constructiu que desprenen. Parlen de coses quotidianes, es fan recomanacions de cuidar-se, comenten els grams de pes que han guanyat o perdut, opinen sobre els metges o altre personal del sanatori... i sobretot s’intercanvien referències literàries o musicals, i també poemes.
En les cartes que trobem en aquest recull, cent setze de les cinc-centes tres que composen el total de les que es conserven en la Universitat de Lleida, també hi trobem reflectides les circumstàncies concretes de l’època en què van coincidir Màrius i Mercè a Puig d’Olena, els temps convulsos de la Guerra Civil espanyola i els quatre primers anys de la dictadura de Franco, amb tots els neguits que podien tenir tant per les situacions personals d’ells al sanatori, com per com veien que anava afectant la guerra i el posterior exili a familiars i amics (en especial a Joan Sales, l’amic comú esmentat sovint en els escrits dels dos joves amb qui van formar un especial triangle).
Els escrits entre ells dos, segons esmenta Montserrat Casals en l’epíleg, són també “el relat d’un amor manifestat sempre de manera paradoxal, no sabem si impossible o no volgut, d’una duplicitat difícil de discernir”. En les cartes, podríem dir que s’imposen força les paraules no expressades. Els sentiments hi són sovint representats per les omissions. Hi compta molt el que no hi llegim, el que podem entreveure en el fons dels escrits. Tot i això, en alguna ocasió Màrius fa unes reflexions a Mercè sobre l’amistat i l’amor. Al mes de març de 1937 li diu: “no et diré pas que estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull confessar-te que tu m’has fet comprendre l’amor. Al capdavall, amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?”, tot això quan poques línies abans li havia dit: “em vaig complaure d’esser endevinat per tu”. Subtilesa i delicadesa, per part del poeta.
També ens cal no oblidar que Màrius i Mercè sovint escrivien sota l’efecte de les medicacions que prenien, o de la febre que tenien, combinats amb el “petit núvol d’èter dels productes que s’utilitzen sistemàticament per a la desinfecció”, com ens indica Casals. Potser per això, Màrius, en unes cartes de la tardor de 1937, tot reflexionant sobre la por al sofriment i al dolor, diu a Mercè: “El dolor és en certa manera la selecció natural de les ànimes”. O que “la mandra és un element de la terapèutica antituberculosa”, quan Mercè li diu que no té esma de treballar. I és que, com ens recorda Margarida Prats en el pròleg: “La malaltia modificava les persones i eren diverses les reaccions, des del plany i la desesperació fins a la frivolitat o la sublimació a través de la creació artística.” Potser, en part, és gràcies a aquestes reaccions que podem gaudir de la lectura tant de la correspondència entre ells dos, com de la poesia de Màrius Torres.

El mes de març de 2019, vaig tenir l’ocasió de visitar l’antic sanatori de Puig d’Olena, actualment un centre d’atenció a la infància depenent de la Generalitat de Catalunya. Prèviament, ens havíem aturat al poble de Sant Quirze de Safaja i al seu cementiri, on vam poder veure la tomba del poeta. Al sanatori vam sentir un seguit d’explicacions i lectures en una sala d’estar ambientada amb mobiliari de l’època en què hi havia fet estada i vam visitar l’habitació on es conserven objectes relacionats amb Torres i la galeria orientada al sud amb esplèndides vistes al jardí, als boscos dels voltants i més enllà. Vam dinar al Mas Blanc, avui un hostal rural, però en època del poeta la casa on vivia Maria Planas, l’administradora del sanatori i amiga personal tant de Màrius com de Mercè, i on van residir el segon semestre de 1942, perquè les condicions de vida al sanatori després de la guerra havien empitjorat considerablement, sobretot per als malalts del bàndol dels perdedors, com era el cas de Mercè i Màrius. Per a mi, aquesta visita, va representar un acostament físic al que havia llegit de les experiències de tots dos, em vaig poder fer més el càrrec de com podien haver estat aquelles dues vides no pogudes viure amb la intensitat que haurien desitjat.
M’agradaria tancar aquest escrit amb el paràgraf final de l’epíleg de Montserrat Casals en què fa una especial interpretació del triangle que van formar Mercè Figueras, Joan Sales i Màrius Torres aquells anys: “Eren romàntics, seductors, desesperats i vuitcentistes tots ells. Malalts o no, tots duien la malaltia a dins. Joan Sales no era Hans Castorp ni Màrius Torres era Joachim Ziemssen, i Centelles no és Davos; però Puig d’Olena és la nostra Muntanya màgica. La durada de l’experiència de Castorp al sanatori és de set anys, els mateixos que dura l’amistat literària del nostre grup català. I així com la solitud dels personatges de la novel·la de Mann acaba amb la irrupció de la Primera Guerra Mundial, els nostres personatges reals de Puig d’Olena viuen ofegats, malalts, també per la desolació d’una guerra, la d’Espanya, que s’encadena immediatament amb la Segona Guerra Mundial. La malaltia, la guerra i l’exili van fer que la seva extraordinària intensitat vital es manifestés per carta; és a dir, literàriament. I literàriament els coneixem avui.”
Pilar Castel Soler




Màrius Torres i Mercè Figueras. Cartes a Mahalta. Club Editor. Barcelona, 2017. Selecció i edició de Meritxell Guimet i Margarida Prats.




dijous, 23 de juliol de 2020

TRAJECTE CIRCULAR


Es pot dir que estem al bell mig de l’estiu. Les vesprades em resulten llargues i lentes de passar. A partir del migdia, l’aire es recalfa i la temperatura se’n puja cap amunt, xafogosa. Ja hem passat l’equador zenital en la durada del dia solar, i des de llavors com passa en les marees que, una vegada arriben al punt màxim, sense més contemplacions, comencen a davallar ràpidament, i, així sempre. No passa el mateix amb la durada dels dies que s’escurcen lentament, molt lentament, tant que ni se n’adonem que anem perden minuts al dia i guanyant-li’n a la nit, tot i que al principi només es nota pels matins, les vesprades continuen sent interminables. Les nits, amb totes les finestres obertes, tampoc no acaben de deixar-me descansar com caldria. Tan sols, els matins es desperten amb una brisa, que arriba refrescada pel llevant que encara no s’ha reescalfat. Amb ganes que l’estiu s’acabe i comence la tardor.

Però, per a que vull que vinga la tardor, em pregunte si en un no-res se n’anirà i l’hivern se’m presentarà com qui res, i, la primavera que l’estalona ja la tindré altra vegada instal·lada de nou?

I en això, l’estiu tornarà a tocar a la porta i tornaré a dir que estem en ple d’estiu; que les vesprades em resulten llargues i lentes de passar; que és a partir de migdia que l’aire es recalfa i la temperatura se’n puja cap amunt, xafogosa; que hem passat l’equador zenital en la durada del dia solar, i des de llavors com passa en les marees que, una vegada arriben al punt màxim, comencen a davallar ràpidament; que no passa el mateix amb la durada dels dies que van escurçant-se lentament, molt lentament, tant que ni se n’adonem, tot i que al principi només es nota als matins, les vesprades continuen sent interminables. I, que les nits, amb totes les finestres obertes, no acaben de deixar-me descansar com caldria. Tan sols, els matins es desperten amb una brisa que ve refrescada pel llevant que encara no s’ha reescalfat. Amb ganes que l’estiu s’acabe i comence la tardor.

Però, per a que vull que vinga la tardor, em pregunte si en un no-res se n’anirà i l’hivern se’ns presentarà com qui res i la primavera que l’estalona ja la tindrem altra vegada instal·lada de nou?

I, cada vegada que el veí del costat de casa i jo ens trobem, un any darrere l’altre, li faré el mateix comentari, oblidant tant ell com jo que, sempre acostumem a dir-nos el mateix quan no tenim de que parlar.

Mentrestant les vesprades d’aquest estiu han començat amb un llibre a les mans. Ara mateix, acabe de llegir La marxa de Radetzky de Joseph Roth. Feia temps que el buscava. Lamentablement la novel·la està esgotada i he hagut de tirar mà d’un préstec bibliotecari. Tinc temps fins el setembre per tornar-lo, mentrestant puc tornar a rellegir alguns passatges. Tot seguit, ja m’espera La cripta dels caputxins, continuació «ideal» de La marxa de Radetzky, que tenia guardada des de fa uns mesos. Des que vaig llegir La llegenda del sant bevedor, considerada la seua darrera obra, i Fraises, novel·la que vaig comprar en un dels viatges per terres franceses, que m’he interessat per l’obra d’aquest autor. I dic que comence les vesprades llegint i al cap d’un temps, no sé quan, un quart, mitja hora, tres quarts, les línies de la novel·la comencen a caure per un pou fins que desapareixen i el paper queda en blanc. Abans, feia mans i mànigues per evitar que les línies del paper se me’n fugiren del paper i es llençaren per aquest pou infinit. Ara, en sentir que tot se me’n fuig, detinc la lectura deixant el llibre obert damunt meu. Tanque els ulls i deixe de pensar en res. En uns minuts tot ha quedat resolt. Reprenc la lectura allà on m’havia quedat, fresca com una rosa.


dimecres, 1 de juliol de 2020

EL TEMPS PASSA I NOSALTRES ENCARA HI SOM PER VEURE-HO

Abans de tancar la porta de casa recorrec una a una les habitacions per comprovar que no m'he deixat res oblidat. Tampoc passaria res si això passara, més bé és un costum que tinc abans d'eixir d'una casa que ja no és la meua casa habitual. Darrerament queda poc que comprovar perquè les habitacions van quedant primes, els llits per dormir i poc més, així com alguna que altra cadira per deixar la roba. Llibreria, llibres, taula i cadira d'estudi i coses de valor han fet mudança. L'únic testimoni de temps passats es conserva en una de les habitacions on hi ha una paret revestida de suro, pòsters i fulls enganxats amb xinxetes que retraten el tarannà i els gustos dels llogaters que hi han passat i un calendari que em fa memòria del pas del temps: any 2015. Casualment, enguany, 2020, el mes de juny començava i acabava com fa cinc anys. Només que aquell calendari hi havia uns versos del poeta Vicent Valls.


I a l'estiu l'enrenou

els clars llençols de l'aigua.

Les llimeres enceses

en els horts de la casa.


Vicent Valls




dimarts, 30 de juny de 2020

VERSOS PER AL GAUDI (3)

Semprevives amb flor dalt d'una teulada

Un gran poeta, Josep Checa Falgà, i un gran poemari, Pell d'ànima, que va guanyar fa un parell d'anys, 2018, el Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Tot un descobriment aquesta veu poètica que m'agrada revisitar de tant en tant.

INVENTARI

El grall matiner d'un corb trepana la boira
que regalima sobre el verdet i les semprevives dels teulats.
L'au s'allunya a gambades sobre l'asfalt,
sembla que empaiti els cossos inerts dels petits animalons
esclafats pels pneumàtics durant la nit,
per matar el cuc d'aquests dies magres.
També són els accidents dels altres, penses,
els que justifiquen la pròpia existència.
S'escau convocar el calendari on, a vegades,
aconsegueixes desterrar les banalitats.
Malgrat la indolència dels dies i de la gent,
destil·les paraules com si fos una vella ratafia
macerada a sol i serena tota una vida.


Pell d'ànima. Josep Checa. XXXVIII Premi  de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March. Poesia 3i4, 2018.


A punt de publicar aquesta entrada, amb un dels poemes de Pell d'ànima, m'ha fet molta il·lusió rebre pel correu ordinari, sí, eixe que sembla que darrerament fem servir tan poc, el poemari L'enteniment de les bèsties amb dedicatòria inclosa de l'autor. Aniré llegint-lo i ja diré alguna cosa més endavant. Perquè la poesia, com deia en una entrevista Josep Maria Balbastre, no es pot llegir tot d'una tirada com es fa en una novel·la, sinó en xicotetes dosis per assimilar-la millor.