Ja tenim un nou numero de la revista Caràcters, el 104. Trobareu un dossier sobre
l’obra de la poeta valenciana (d’Oliva) Àngels Gregori coordinat per
Francesco Ardolino. També un monogràfic especial sobre la poeta
Maria Beneyto coordinat per Manuel Valero Gómez i Carme Manuel amb la
col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i moltes coses més...
També hi ha la ressenya que he escrit de la novel·la de Lliris Picó, Si escrius Cèlia... que convide a llegir.
Autoria: Lliris Picó
Títol: Si escrius Cèlia…
Editorial: Edicions del Bullent, Picanya
2025
165 pàgines
La pell clivellada de lletres
Escriure una ressenya és convidar els
lectors a llegir una determinada novel·la, per això vull explicar el motiu
d’haver escollit Si escrius Cèlia... de Lliris Picó, després vosaltres,
lectors, haureu de dir la vostra en llegir-la. De primer, em va sobtar el
títol. Intentava dir alguna cosa l’autora? Tenien algun significat els punts
suspensius en una frase que deixa inacabada? Preguntes que he anat fent-me
abans, durant i després de llegir-la.
Una frase en la qual hi ha partícules
omeses que intercale: Si (tu) escrius (el nom de) Cèlia, (Ella) no caurà en
l’oblit. Reescrivint-la i donant-li un significat als punts suspensius que es
troben al final de la frase he trobat un sentit més aclaridor. Me n’adone que
hi ha un (tu) que m’interpel·la que tant pot tractar-se de la veu que tots
portem al nostre interior quan ens parlem, o el (tu) d’un interlocutor que està
escoltant o llegint. Finalment la frase al complet quedaria així: Si tu escrius
el seu nom(Cèlia), (ella) no caurà en l’oblit i serà recordada en les paraules
que (tu) hauràs deixat escrites. Crec haver endevinat que és una invitació de
la narradora a deixar per escrit els seus records. La seua memòria més
immediata.
Lliris Picó reprèn la literatura per a
adults en la novel·la, Si escrius Cèlia..., Premi Soler i Estruch de
Castelló en el 66è Certamen Literari Castellum Ripae, Any 2024, en la qual
parla de moltes coses. D’una banda, del dol de la mateixa protagonista i de la
seua superació. De la relació que manté amb els veïns de la casa on viu, però
també amb els del carrer per on transita. De l’altra, ens conta la vida de
Cèlia, la protagonista de la novel·la, de qui no sabem res, però que a les
poques pàgines de començar la narradora ha dit que: “Cèlia és un personatge,
però jo dic que podria ser jo... o ma mare, o qualsevol de les dones del
veïnat, posem per cas”. I és que la narradora també és escriptora: “Des que he
començat a escriure per dos veig totes les persones com si foren personatges. “Jo
soc un personatge”. I com sol passar a molts escriptors, a partir del moment en
què s’endinsen en una nova novel·la, tot el que passa al seu voltant és
susceptible de convertir-se en matèria novel·lística, fins i tot ells mateixos,
si convé, poden assumir el paper de personatges. Tot això escrit en un mateix
fil que, en un principi, costa de destriar com si es tractara d’una mateixa
història, fins que comprove que hi ha dues històries que a estones sembla que
van de bracet.
L’Escriptora-narradora al llarg de la
novel·la descriu el seu dia a dia i el tracte que manté amb els veïns i la
resta de veïnat. Ha perdut la seua parella de forma traumàtica. Aquest fet l’ha
esperonada a escriure més del que ja ho feia abans per a treure’s de sobre el
dolor: “Des que Ell ja no està, des que deixà d’escriure, soc jo la que
escric”.
De Cèlia com tots els personatges té una
vida per contar. I, com a la Conxa de Pedra de tartera que es va
traslladar a casa dels oncles per ajudar-los i de passada treure’s una boca de
menys, també la nostra protagonista, pocs mesos després de nàixer se l’emporten
a Alcoi, a casa de la germana de la mare, la tia Hermínia i l’oncle Ramon, que
no tenen fills, perquè la crien. Els estius tornava a casa i se n’estranyava de
tot fins que retornava amb els oncles. Allà, a Alcoi, la vida era molt més
dolça i amable que a la finca del Runar on viuen els pares i els germans. Amb
la mort de la tia se n’ha de tornar a casa perquè no està bé viure amb un oncle
que no és de la teua sang. A 18 anys abandona la ciutat dels ponts i l’ambient
amb el qual s’ha criat. Per a Cèlia el retorn al poble era una fita provisional
que mirava cap a un futur somiat que li repetia: “m’agradaria ser actriu o
escriptora”. La vida no li ho posa gens fàcil, però ella afrontarà els reptes
que li posa. “Cèlia, quan tingues ràbia, escriu, perquè escriure és com estar
sola enmig d’un camp i cridar fins a quedar-te buida de ràbia i de pors”, li
diu una mestra alhora que li dona una llibreta per escriure.
La narradora-escriptora sap que tot allò
que ha passat no està escrit en ningun lloc i al final s’oblida. En canvi, allò
que queda escrit és com si haguera passat en la realitat, per això: “quan
torne, em pose a escriure, perquè la vida, el veïnat, em regala històries i fa
que torne a tenir la pell clivellada de lletres”.
Mercè Lloret Llopis
