dimarts, 19 de juny de 2018

VAIG LLEGINT: El pobre músic




A primera vista El pobre músic, la novel·la de Franz Grillparzer, m'ha semblat una història trista, amb un final encara més trist, però la veritat és que no és el que aparenta. 

A poc de començar, el protagonista, Jakob, m'ha fet l'efecte d'un personatge una miqueta infeliç, tot i que sempre sembla alegre i despreocupat tocant el seu violi amb el somriure als llavis. Però, a mesura que he anat coneixent la seua vida, he vist com se'm tornava transparent: ha patit el rebuig de la família, més endavant el dels companys de feina, el de Barbara, la jove de la que s'ha enamorat, finalment el de tota la societat. Açò últim donaria peu a pensar que és un inadaptat, però no és així, és una persona que sempre ha actuat amb total franquesa, amb total rectitud, i les coses no li han anat com ell les havia imaginat. Però això no li fa decaure els ànims, sinó que l'encoratja per seguir lluitant. Només, gràcies a la música i al seu violí que troba sentit a la vida. Però, si en un principi això de tocar el violí ve guiat pels estudis i tots els exercicis de mecanisme que cal fer per adquirir agilitat mental i digitació acaba per no importar-li massa, i acaba tocant els propi exercicis com a peces musicals, cosa que el públic no entén de cap manera. 

Barbara que l'ha rebutjat com tots els qui el coneixen acaba per estimar-lo, a la seua manera, i en certa manera és ella qui acaba cuidant-lo sense que ell de n'adone i la que finalment se'n farà càrrec de les despeses del soterrament. I, de preservar la seua memòria, col·locant el violí en el millor lloc de la casa. 

Bé i si teniu ganes de més sobre aquest llibre, he trobat un escrit sobre El pobre músic en el bloc La serp blanca de l'Enric Iborra que és una delícia.
 

diumenge, 17 de juny de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Marisol González (45)



MARISOL GONZÁLEZ FELIP



 EPIGRAFIA DEL BUIT

I

Veure't els ulls és resoldre la vida
amb un llampec de veritat intensa.
No t'he habitat encara la pell
però em creixen mareselves als dits
des que m'has covat l'ànima de peixos
que ameren la mar de la teua llum.

Ara t'estime com abans de l'única
primavera que engendrà cataclismes,
com abans del desert i de la nit,
amb una subtil recança de noms
i un pom de silenci entre roses.
No saps encara tota la tendresa
que mossega el meu cos amb llavis d'aigua,
ni el desig dels teus mots que m'aclareix
la lluna nova.

Et cerque, amor, ferida,
amb un cresol d'anys bastint aquest foc
de sang i besos vius amb què retornes.
Ara sé que existeixes com un gest
i em sé nua d'oblits i d'òlibes.
No m'hi veus, però jo t'evoque els ulls
i et beneïsc els versos de pa
i multiplique el teu cor en paneres
i en xàrcies de salnitre i vent.
M'abrace a tu com a un abril d'aloses
i m'ature al port de les teues mans.


Cap brúixola del passat assenyala
el rumb del teu esguard irrepetible
ni els batecs del teu miracle anònim.



IX Certamen de Poesia Marc Granell. Vila d'Almussafes. Ajuntament d'Almussafes.Ed. 96. 2006.

dijous, 14 de juny de 2018

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Colson Whitehead







Vaig adquirir la novel·la El ferrocarril subterrani a Liberisliber el mes d’octubre de l’any passat. Edicions del Periscopi, que n’ha publicat la versió en català, és un dels segells habitualment presents en aquesta fira d’editorials independents que es fa a primers d’octubre de cada any a Besalú. De fet, ho vaig fer perquè n’havia llegit bones crítiques, però en gran part perquè era una traducció de l’Albert Torrescasana, el conductor dels clubs de lectura de Banyoles

Tot just acabada de comprar la vaig començar a llegir, però la vaig deixar abandonada al cap de poc temps. No us enganyaré: la novel·la és dura, difícil de digerir, i la situació política al nostre país, justament a partir de l’octubre passat, també està costant de pair. Sovint, aquests darrers mesos, no m’ha resultat fàcil concentrar-me en les lectures i tampoc no he tingut ganes de més duresa, ni real ni de ficció, en el cas d’El ferrocarril subterrani, a més, basada en uns fets verídics que es van anar allargant durant molts anys als Estats Units.

Tot i això, fa poc la vaig reprendre i ja l’he enllestida. La novel·la s’ho val de veritat. Ben escrita, interessant i amena, narra la història de Cora, una jove esclava negra, a mitjans del segle XIX, abans de la guerra civil nord-americana, i alhora ens explica la del ferrocarril subterrani, la gran metàfora que construeix el seu autor, Colson Whitehead, sobre la xarxa de persones (blanques i negres) que ajudaven els esclaus a fugir cap a terres més tranquil·les, on ja no hi hagués esclavitud o els negres hi fossin més tolerats. Whitehead no estalvia cap detall a l’hora de descriure el tracte que rebien els esclaus en les plantacions de cotó del sud dels Estats Units, ni les conseqüències que podien patir si intentaven escapar-se i no ho aconseguien. També relata amb tota cruesa les actuacions dels caçadors d’esclaus, i l’odi que la població blanca del sud en general sentia tant contra aquests esclaus, com contra els pocs blancs que els volien ajudar. Una novel·la d’aquelles per tancar els ulls i deixar de llegir en molts fragments, però que t’enganxa i que, malgrat la duresa, t’obliga a seguir endavant amb el text. 

Val a dir que la lectura de l’obra —tot i que els fets concrets que s’hi expliquen no hi tenen cap mena de comparació —m’ha remès sovint a la situació que estem vivint actualment al nostre país, amb presos polítics i exiliats. I ha fet, també, que em voltessin encara més pel cap les interpretacions tendencioses de les lleis o els intents d’aplicació partidista de la justícia que estem patint. La Llei d’esclaus fugitius, absolutament injusta als nostres ulls als nostres dies, durant molts anys va ser vigent als Estats Units i com a tal s’havia de respectar i de fer complir. Els caçadors d’esclaus i els blancs que donaven suport a aquestes bandes, i que actuaven segons aquesta llei, no feien res mal fet. Tot al contrari: els que ho feien malament eren els qui se la saltaven i ajudaven els esclaus en la seva fugida. La Llei d’esclaus fugitius podríem dir que va propiciar una realitat legal, però del tot injusta.

Al llarg de la novel·la l’autor ens ho va explicant i fent veure: potser massa sovint les lleis no són justes, o són directament injustes, com en el cas de les històries que ens narra El ferrocarril subterrani. I els lectors ho podem anar veient i podem tenir la sensació d’estar sent testimonis d’una autèntica injustícia mentre anem avançant en el relat. Podem sentir impotència i ràbia davant d’una llei, com va ser la d’esclaus fugitius vigent durant molts anys als Estats Units, com podem sentir-ne davant de les que ens afecten ara mateix, a casa nostra, i que ens limiten les que haurien de ser inqüestionables llibertats d’expressió, democràtiques i de tota mena.


 Pilar Castel Soler


El ferrocarril subterrani. Colson Whitehead. Edicions del Periscopi, Romanyà Valls, 2017. Traducció d’Albert Torrescasana. L’obra va obtenir el premi National Book Award, l’any 2016 i el Pulitzer d’obres de ficció del 2017.
 

dimecres, 13 de juny de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Montserrat Roig (44)



MONTSERRAT ROIG 




Mort a Ravensbruck


El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes.

La Carme s'està morint

el seu plany es perd per sempre.



El camp era un glop de nit

al nord  fum, vers el sud cendres.

Així jo no vull morir

lluny els cels i les arbredes.



La Coloma que la sent

a poc a poc s'hi arrossega.

Diu mentres l'estreny ben fort

dolços mots a cau d'orella.



El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes

lluny de tot i entre carenes

lluny, lluny. 




a la xarxa... i més... i més... i més...

diumenge, 10 de juny de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Gemma Gorga (43)



GEMMA GORGA I LÓPEZ



PETIT CONTE

L'abella se m'acostà als llavis per dictar-me
l'inici d'un poema trobat a l'atzar
entre síl·labes dolces de taronger.
Hauria esta senzill tancar els ulls i assentir
si no fos perquè ningú no em va ensenyar mai
a acceptar un miracle. Sé perfectament
com s'han de posar les mans per rebre una poma
enverinada, sé com s'ha d'inclinar el coll
per sentir la lenta mossegada vermella
de la nit, com s'acumula la crueltat
al fons de tots els miralls. Quines són les mans,
però, amb què es pren una ofrena? Com cal obrir-les
per acceptar el do inesperat? L'endemà
sempre és massa tard: l'abella no hi és, no queden
flors en cap taronger, i les síl·labes no troben
l'ordre adequat per indicar el final feliç.

 

Instruments òptics. Premi Gorgos de Poesia, 2004. Ex aequo.


a la xarxa...i més... i més ...

divendres, 25 de maig de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Núria Perpinyà i Filella (42)



NÚRIA PERPINYÀ I FILELLA
 


 SENSE PUNTUACIÓ

Com s’interpreta el buit? El silenci és un no-res que ho pot contenir quasi tot. Es pot callar per: por, indiferència, rebuig, torbament, perversió, maldat, broma, amor, complex, impotència, plor.

Es pot escriure amb exclamacions vehements com els romàntics; amb punts suspensius com els simbolistes; o amb punts racionals i punts i comes, com els escriptors realistes.

També ens podem expressar sense puntuació. Com una partitura sense tempo ni compassos que es lliura nua al músic i al director perquè la interpretin en el sentit més profund del terme.

El mateix fenomen, la mateixa forma pot tenir diverses funcions. La manca de puntuació s’interpreta de manera distinta en cada cas:

1)  Tradicional, com la “scriptio continua” medieval o xinesa, sense separació de mots.

2) Revolucionària, com l’abolició de la puntuació a l’avantguarda: poesia futurista, Maiakovski, Apollinaire, Cummings. Es tracta de trencar, d’expressar-se amb paraules amb llibertat, d’inventar tipografies noves.

3) Pedagògica, com a Saramago. L’escriptor comunista renuncia a dirigir massa el text i invita els lectors a participar-hi. La petita dificultat de l’absència de puntuació atorga llibertat i millora els lectors. La “lectio difficilior” els treu de la seva passivitat i els ensenya perquè els obligar-lo a pensar, en forçar-los a interpretar el text.

4) Lúdica i polisèmica, com el “nouveau roman” i la novel.la experimental dels anys seixanta. La literatura és un joc infinit i intertextual. El lector, el crític, també són creadors de l’obra perquè la completen amb les seves associacions i intertexts.

5) Existencialista, com a Beckett. La manca de puntuació assenyala la minsa connexió entre els fets i els pensaments; els buits del llenguatge i de l’ésser, la desorientació.



Puntuar és marcar opinar

És la respiració de la nostra ànima

La puntuació ostensible o oculta

Que com més sola està

Més ens necessita



a la xarxa... i més... i més... i més...
 

dijous, 24 de maig de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Laura López Granell (41)



LAURA LÓPEZ GRANELL


 


Si la música fos


Si la música fos l'amagatall           
on desar les paraules preferides
perquè no et fugin mai, potser podries
cantar aquest plor que ha volgut plorar en vers.

Potser podries cantar la llunyania,   
ballar amb els braços sense moure els peus,
encaixar el vers que no encaixa
en la veu, com la gemma en
l'anell d'una promesa.

Que no hi veu ni sap dir clavell o rosa,  
el trau de la solapa de la boca. 



a la xarxa... i més... i més... i més...