dissabte, 18 d’agost de 2018

POESIA, A GRAPATS! (4)



Acabe d'agafar el poemari, Pell d'ànima, de Josep Checa, de damunt de la tauleta de nit que he anat llegint des del dia que vaig assistir a la presentació. Algunes nits, abans d'anar-me'n a dormir, el fullege i tot seguit apague el llum de la làmpada i m'adorm sense dir ni pruna. Fa anys, algú em va dir que és molt relaxant llegir poesia abans d'anar-se'n al llit, i tenia molta raó. I si no s'ho creieu proveu-ho una temporadeta. Però, hui, de sobte, he volgut recordar el dia que vaig ser en Beniarjó i no aconseguia recordar-lo. Tot seguit he obert el llibre per veure la data de la dedicatòria, però el full estava en blanc. Amb tot  mentre tenia el  poemari a les mans he anat recordant detalls esparsos d'aquella nit. Hi havia moltíssima gent i no vaig tindre paciència per esperar el torn i me'n vaig anar sense que l'autor m'escriguera quatre lletres il·lusionades que m'hagueren ajudat a recordar aquella vetllada tan bonica. Davant la impossibilitat de recordar amb exactitud la data me n'he anat de cap a consultar-ho a Internet que tots sabem que és un pou sense fons. I sí, en la pàgina web del Premi Senyoriu d'Ausiàs March està tot ben explicat i anotat. Però... ai!, de sobte he pensat que anys enrere  haguera recordat la data del 14 d'abril ja què, en realitat, ha passat molt poc temps,  només tres mesos, però, vivim tan de pressa!, que em fa l'efecte que hagen passat tres anys: noticies, actes, quedades, reunions, missatges, correus electrònics, whatsapps, tuïts. Només a còpia d'agenda puc anar recordant les coses que he fet i les que esperen el seu torn. 



Mentrestant només podria dir que la lectura de Pell d'ànima és un passeig per l'univers recordat del poeta. Ara bé, una vegada publicats els poemes, la intenció del poeta queda en segon terme i és el moment del lector, de qualsevol lector, que fa seues les paraules amb què han estat expressats els versos. En més d'una ocasió havia criticat que la col·lecció en què s'editen els premis quedava una miqueta òrfena d'explicacions o millor dit molt sòbria per al meu gust ja que no diu res sobre l'autor, la seua obra, ni les endreces. Si de cas, ara hauré d'agrair les paraules de Josep Iborra en un dels escrits que porta per títol El joc de les lectures, en L'estupor:

 
La mer, la mer, toujours recomencée! Com la poesia. Com escriure-la o llegir-la. Les circumstàncies que ens porten a recomençar la lectura d'un poema són, sovint imprevisibles i fortuïtes. Les que m'han portat a rellegir El cementeri marí han estat donades per un atzar editorial[...]He començat a llegir el poema directament i he deixat per a després els textos complementaris. Tota lectura comporta una estratègia, una estratègia personal que cada u organitza a la seua manera i en funció d'un estat d'ànim, d'unes preocupacions, d'unes hores canòniques de lectura. Una mena d'ofici en un sentit litúrgic. Com hi ha un ofici en un sentit acadèmic, professional i en tantes altres coses més. Abans de  començar la lectura d'una obra, m'estime més de no llegir primer cap comentari sobre aquesta. Evite el pròleg, si n'hi ha, i fins i tot les ressenyes de la solapa.[...]Es tracta de preservar els registres d'una lectura de qualsevol interferència estranya. D'entrada, no deixar-se influir  per res que no siga la pura lectura d'un poema, d'una novel·la. Obrir-se només a la influència de l'obra, deixar que parle només ella. Constatar les resistències de l'obra i les resistències del jo, del lector. Després serà l'hora de verificar els contrastos pertinents, de constatar uns impactes que signifiquen una dispersió o una divergència o una coincidència amb els marcats per un altre lector... 


Per això i més, la lectura dels versos de Josep Checa, són tot un goig perquè en qualsevol vers, en qualsevol poema trobes detalls ínfims que et commouen l'ànima. 

Aquesta gata és d'un veí. Li agrada molt passejar-se per totes les teulades.


ÀNIMA DARDAIRE

Imperceptiblement, grimpa a la jaça de les golfes,
on un rosegador refiat es creu indemne.
Diposita el seu cos tou i tebi als teus peus.
Després de tot, ja hauries de saber
que sense un gest de complaença
farà el desdenyós i ordirà represàlies.
Sense pertorbar els sons de la casa,
murmura, per vici, un llastimós lament
i s'estiregassa a l'ampit solell
d'un març ruflo i pigallat d'ullades de sol.
Ànima dardaire, avui encara no ha resolt
si exigir, amb fregadisses i cops de cap,
amanyacs de sobretaula,
o enfonsar l'ullal d'agulla saquera
a tota cosa que bellugui.

No recorde el seu nom, perquè ja fa un grapat d'anys que no el tenim, però és l'únic gat negre que em tingut.
  

dimecres, 15 d’agost de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Margarita Ballester (56)


MARGARITA BALLESTER



ALFORJA

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.



(Barcelona, 1942)
(Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX. Barcelona, La Magrana,  1999)
 

a la xarxa... i més... i més... i més... i més...

diumenge, 5 d’agost de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Anna Rispau (55)



ANNA RISPAU



Em faré roca


Asseguda a la sorra em sento buida curculla,
la pell solcada per esculls i onatges,
l'ànima hissada i d´albades curulla.
La meva vida vincla al vent i es desgavella.
M'amaro del paisatge buscant un signe.

El mar m´embolcalla i em proposa una sortida digna:
Albiro una onada abrivada que contra la roca s'estavella,
i, en espurnejants perles d´escuma, s'esbardella.
Amb la mirada guspirejant i la força reeixida,
llambrego una serena onada que li llepa la ferida.

Potser ser roca és una digna sortida:
A voltes acaronada per una mar encalmada.
A voltes esculpida per una forta embranzida.
I sempre embolcallada per escuma de rosada,
alè d'il·lusió que regalima del mar de la vida,
per redreçar-me de la més furient esbotzada.


a la xarxa... i més... 

divendres, 3 d’agost de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Hermínia Mas (54)


HERMÍNIA MAS

 


Més enllà del balcó un fons de camps de blat.
I sempre aquella olor a la banyera...
Potser tu no t'hi havies banyat mai.
Us banyàveu, en aquella època?
No pas en cap banyera.
La mare us ficava en una palangana,
us ensabonava i després us esclaria.
La banyera només era a casa de la padrina.
Algú s'hi  devia banyar.
O almenys algú s'hi perfumava.
Aquella olor...
No sabràs mai si era un perfum o era un  sabó.
Déu meu!  Què feia, 20 anys, que no la senties?
I tot de cop, avui, al fons d'una botiga,
has destapat una minúscula ampolleta
que havia capturat aquell perfum
i n'has sabut el nom:
YLANG-YLANG.



a la xarxa... i més...

dimecres, 1 d’agost de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Encarna Sant-Celoni (53)


ENCARNA SANT-CELONI VERGER


 

La distància tarda a consentir-se.

Jo anava acumulant-me
amb avesades assercions
de la teua anada i la meua,
em reomplia
amb nobilíssimes promeses
d'estar bé.

La distància tarda a consentir-se,
sí,
i els recomptes no salven un segon
des d'aquesta obstinada habitud
d'escoltar el teu alè
sobre el meu pit esquerre.



Sénia de petits vicis. La Forest d'Arana, 1989 dins Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000). Mostra poètica. Lluïsa Julià/Teresa Pascual (ed.)
 


a la xarxa... i més...
 

dimecres, 25 de juliol de 2018

POESIA, A GRAPATS! (3)


Un matí de divendres, de fa unes quantes setmanes, vaig trobar-me pels carrers de Castelló de Rugat, Rosa Maria. Realment sé molt poc d'ella i del marit, Pep, però com que portem molt de temps coincidint en moltes activitats, vam començar saludant-nos i hem acabat per fer llargues converses cada vegada que ens trobem que, qui sap, com acabaran. Doncs, passa que, em va comentar que aquella vesprada hi havia, en la Casa de la Cultura, un recital de poesia amb dos poetes: Mercè Claramunt i Ramon Guillem. Vaja!, vaig pensar, això no m'ho puc perdre. A l'hora orada, les huit en punt, entràvem en la Sala Concepción Arenal, unes antigues escoles, reconvertides en un espai multicultural que reuneix a més de la biblioteca, unes quantes sales reservades per a múltiples activitats. 

A Ramon Guillem, jo ja el coneixia, per alguna altra presentació i per l'abundant obra publicada. En canvi, Mercè Claramunt era una desconeguda que, tot s'ha de dir, ens va deixar impressionats al poc públic que vam assistir. Però, això poc importa, ja que els qui estàvem vam gaudir de valent escoltant els poemes que ens van anar llegint.  

Sembla que Ramon Guillem i Mercè Claramunt han fet parella artística en algunes presentacions i pel que sembla en vindran més. Sincerament, el maridatge funciona com no vos podeu imaginar. 

La sorpresa va ser quan els darrer més de juny, Mercè Claramunt va ser una de les guanyadores dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018 en aquest poemari.    

2



Esdevinc temps i done temps al temps

com un onatge continu i latent.

I torne ara caminada serena

per espai nus, com del res al no-res.



Esdevinc  aire, a ple aire m'enlaire

goig no sotmès, sortós polsim al vent.

I en sóc des d'ara drecera a cel obert.

Remunte vol, com de l'alt al més alt.



Esdevinc  arbre, arbrissó de l'arbreda

gaire ombrejada pel fullam generós.

I em sent des d'ara, rierol cap al mar

Nu que navega més enllà d'horitzons.



Em sé bri d'herba, esdevinc  i no sóc

sendera arrecerada, glaçat el cor,

que el raig de sol

simplement

em fon.


 

OFFERTORIUM



Sol, amagat al racó

més recondit de la casa,

de la torre distant has sentit

la veu sobtada d'una campana,

un batec orb

que amb les pluges carina,      

com un martelleig esberlant

els ossos de la nit.

I has alçat els ulls

d'aquell aiguafort que la vida

en el llibre explicava: la fulla

en l'aigua, l'empremta d'un llavi,

tot herba, en la pell,

les muralles caigudes, els canons,

pel rovell, en silenci,

versos

d'una terra indefensa.



Amic de l'esquerda en el sol,

de la neu inútil, del camins

ofegats en la brolla àvida

i de les sobralles del voltor,

per tu és aquest buit finíssim,

aquesta marjal insalubre,

aquesta humitat que traspuen

les caves fondes on l'ànima

s'emmagatzema.

Sense tu, sense la teua platja

on, recercant, acoten les barques,

¿quin sentit tindrien tantes paraules?



Potser només

el del sabó esmunyint-se.


Primera edició: Barcelona, ed. 62, abril de 1993.
Segona edició:. El Petit Editor, maig del 2017.