dijous, 16 de gener de 2020

DONES COMPOSITORES: Núria Andorrà (2)


Amb aquesta preciosa fotografia de l'amiga Consol Martínez Bella, a qui he demanat permís per a publicar, done pas a un nou apartat que porta per títol, Dones compositores. Amb  aquesta rosella, els pètals de la qual semblen dirigir tota una orquestra, aniré penjant algunes de les composicions que han escrit, tant dirigides per elles mateixes en el cas que puga ser, o per qualsevol dels intèrprets. 


NÚRIA ANDORRÀ,  percussionista i improvisadora.




Va obtenir el Títol superior de percussió a l’ESMUC i posteriorment va estudiar a la Staatliche Hochschule für Musik Karlsruhe, becada per l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Educación. Finalitzats aquests estudis, realitza el Màster en Música Contemporània a la mateixa universitat amb els professors I. Nakamura, J. Brener i Thomas Höffs.

Actualment realitza els seus estudis de doctorat sobre “la improvisació lliure en la música contemporània”.

Ha sigut artista resident a l’Ateneu Barcelonès i a l’Antic teatre i a la fundació Phonos. Actualment és la directora artística d’Improject, ensemble resident a l’ESMUC.

Ha improvisat amb: Agustí Fernández, Le Quan Nihn, Ingar Zahr, Mats Gustafsson, Pablo Ledesma, Nate Wooley, Frances-Marie Uitti, Joe Morris, Ramon Prats, Tom Chant, Johannes Nästesjö, Nenad Markovic, Joachim Badenhorst, Yasmine Azaiez, Anne-liis Poll, Susana Santos.Ha treballat amb amb el compositor Carles Santos ”Piturrino fa de Music” i “Patetisme il·lustrat”. Amb Hèctor Parra a “Frec 3”. Amb Oliver Rappoport a “Leviatán”

Com a docent ha treballat coma a professora d’improvisació a l’ESMUC.També ha sigut professora de percussió clàssica i contemporània al Conservatori de la diputació de Tarragona i al Conservatori del Liceu.


per saber-ne més ací teniu una entrevista a cat.ràdio


diumenge, 12 de gener de 2020

GENER COMENÇAT FESTA A LA VISTA: SANT ANTONI DEL PORQUET A OTOS


Cartell de 2020, dissenyat per Rubén Vila
Acabades de passar les festes de Nadal i Reis, els veïns del carrer de sant Antoni d'Otos ja preparem la festa dedicada al sant. Enguany, es compleixen vint-i-cinc anys de la publicació dels versets que cada gener el nostre veí Joan Olivares escriu al sant per a posar-lo en antecedents del que ha passat durant l'any per si no se n'ha assabentat, i, de passada, veure si pot intercedir en alguna de les qüestions.


2020, 25 anys dels versets a la festa de sant Antoni d'Otos




Pare Nostre sant Antoni,
un any més, passat Nadal,
en el carrer dels gitanos
es reunix el veïnat.


Com vós massa bé sabeu,
de gallets, no anem sobrats,
però a espenta i a coratge
no mos guanya el més templat.


Hem trencat la vedriola,
demanem la voluntat,
p’a que el dia de la festa
no trobeu res a faltar.


Tindreu processó complida,
la missa amb sermó, com cal,
dolça coca beneïda,
i a la nit, focs i sopar.


Potser trobareu estranya
la llengua del capellà,
diu que ve de Veneçuela,
i té el parlar ensucrat.


Però gràcies a Internet,
no vos heu de preocupar,
fins i tot els gats i els gossos
saben que això és castellà.


Talment com la nostra llengua,
que anomenem valencià,
sent la mateixa que parlen
mallorquins i catalans.


En aquest idioma excels,
que han parlat papes i sants,
voldríem cantar-vos glòries
de l’any que ara s’ha acabat


Però, mireu, sant Antoni,
no vos volem enganyar,
la cosa no ha rodat bé
i pinta d’empitjorar.


No vos parlem ja del món,
que a gosades l’enfangà,
amb això del calfament,
el Brèxit, Putin i Trump.


Al nostre poble les coses
tampoc no roden com cal:
La casa del Fideuero,
en peça mos s’ha assolat,


la del tio Secondino
l’hem haguda de tombar,
i encara en queden algunes
que amenacen de fer jaç.


La mitat de cases buides,
els bancals sense llaurar,
i els jóvens a l’estranger
o al poble del costat.


Abans les quintades eren
d’una dotzena en avant,
i ara amb una criatura
pugem a revoltejar


Que què faran els polítics...?
Després de molt cavil·lar,
han descobert Catarroja
i inventat la sopa d’all.


Diu que en los pobles menuts,
a l’entrada posaran
un cartell ben gros que diga:
Que viva el mundo rural!


Hay pinos, montes i ríos
y mucha tranquilidat,
y puedes plantar un huerto
con favas i tomacar!


D’afalacs i ensabonades,
comencem a estar-ne farts.
Per si volen escoltar-la,
esta és la realitat:


Les taronges, ni donaes,
els caquis, ni regalats,
les olives, a vint cèntims
i els albercocs p’a tirar.


Si volíeu cobertura
vos n’eixiu a passejar,
en trobareu un filet
mirant a Beniatjar.


Alguns sabuts argüixen
que això és el lliure mercat,
però també hem sentit dir
que ací hi ha engabiat:


Si convé, el de la corona
s’abraça amb el del turbant:
Dona’m uns barrils de brent,
tin armes de bon matar.


Si és cosa de grans negocis
massa prim no cal filar,
i a los pobres aldeanos
que els envien a la mar.


Mos sap molt mal molestar-vos,
però estem tan apurats.
No mos podríeu, sant pare,
sàviament aconsellar?


Fills meus, parlem de l’oratge:
Quin ponent que ha fet enguany!
Donem gràcies de la pluja
que sant Pere ha disposat.


Els barrancs canten gojosos,
plenets de flors los bancals,
la font de Baix, una glòria,
sentir-ne l’aigua xorrar...


Repunyeta, sant Antoni,
quin mosquit vos ha picat?
La vellea vos acaça,
o heu pescat un constipat?


Calleu, fills meus, si poguera...
res m’agradaria tant,
però ni el cel no se salva
d’això del lliure mercat.


Tenim els Reixos de morros
darrere el pare Nadal,
I amb això del Haloween
de vaga estan Tots los Sants.


Del dejú del sant divendres,
hem passat al Black Friday,
i amb l’invent del Happy birthday
ja ningú celebra el sant.


Demaneu que un burro vole,
que em bega l’aigua del mar,
que pel forat d’una agulla,
un camell faça passar.


Però que el poble recobre
aquell esplendor d’abans...
parleu amb Nostre Senyor,
santa Rita i sant Cugat.


dimarts, 31 de desembre de 2019

TANCANT I OBRINT ANYS, PASSEM LA VIDA

Cada any per aquestes dates contemplem atònits les darreres alenades dels tres-cents seixanta cinc dies amb què els humans hem encabit l'any. Observem la seua agonia fins a diluir-se en un nou any que coincideix amb l'entrada de l'hivern. I cada any somniem estrenar-ne un de nou perquè el nou any ens durà altra vegada a la primavera i a l'estiu.

L’any que acabem ha estat carregat d’activitats, compromisos i viatges. D’un no parar amunt i avall. De salut, ja en voldria per als següents que foren com el que estem a punt d’acabar: no res, quatre bovades per superar, però, sobretot, viure el dia a dia.

Encara he arribat a temps per a acomiadar-me i fer balanç del que ha estat el 2019. El motiu del darrer silenci en el blog és que aprofitant les vacances escolars he hagut de deixar uns dies l’ordinador al meu fill per a que m’instal·lara el sistema operatiu de Windows 10 en compte del Windows 7 que tenia instal·lat quan el vaig comprar. Venia amb un CD opcional per canviar-lo. Aleshores no vaig tindre ganes, tot i que en l’altre ordinador ja el tenia, però no m’acabava d’agradar. Ara l’he hagut de canviar per força ja que fa setmanes que avisen que cap a mitjan de gener deixarà d’actualitzar-se. De moment, tot bé, però cal tornar a acostumar-se al nou programari. I de passada tornar a utilitzar el OpenOffice, l’office de Windows no el tinc i val un dineral, així que passe d'instal·lar-lo.

De viatges, n’he parlat d’algun, però per falta de temps me n’he deixat més d’un al calaix. Més que res perquè els viatges i la literatura sempre tenen un punt d’encontre.

Enguany activitats i compromisos, han anat de la mà, un amb l’altre. Perquè les activitats comporten compromís i feina. Sincerament ha estat un any de trobar-me coses: he col·laborat en la revista de llibres, Caràcters, que la Universitat de València edita. Feia un temps m’ho havien proposat, però no em vaig atrevir, enguany m’ho van tornar a proposar, d’entrada vaig dir que no, però m’ho vaig repensar i, finalment, vaig acceptar.




Una altra activitat en la qual he participat és l’exposició que des de l’IEVA estem duent a terme des del mes de maig que porta per títol «Petjades de dones. La Vall d’Albaida(1)». Des que es va inaugurar a finals de maig, en Castelló de Rugat, tenint com a protagonista Carme Alborch Bataller que no hem parat de recórrer pobles per dur l’exposició: Olleria, Ràfol de Salem, Albaida, Beniatjar, Montaverner, Aielo de Malferit, Agullent, Benigànim. Ara mateix qui vulga es pot allargar fins a Bocairent a la sala Joan de Joanes, i a partir del desset de gener estarà en el poble de Salem. Però les exposicions no s’acaben ací la llista va creixent dia rere dia. I a més, molt prompte haurem d’afegir més dones a la relació i haurem de plantejar-nos una segona monografia. Però això encara està per arribar.

I ja per acabar vaig acceptar col·laborar en una falla. De moment, no dic res. Ja eixirà quan toque.

I ara, aquest darrer dia de l’any desitge començar tal i com he acabat. 
 

Bon any 2020




dimarts, 17 de desembre de 2019

TALLER DE POESIA A LA UNI DE VALÈNCIA

Després d'uns quants cursos veient passar de llarg alguns dels tallers de poesia que han anat fent, tant des de la universitat Politècnica com des de la de València, que no he fet per qüestions que no venen al cas. Enguany, finalment, m'ha arribat l'hora, i m'he matriculat en el Taller de poesia que la Universitat de València organitza des de fa uns anys, emmarcat dins de les escriptures creatives. Enguany ha tornat a comptar amb el poeta Josep Lluís Roig. 

Han sigut vora dos mesos de llegir poesia i com no d'escriure'n, o millor dit de gargotejar versos en un tres i no res. Precisament una cosa que no es deu fer, però es disculpa perquè es tracta d'un taller de poca durada i no hi ha temps per a que els versos maduren. Els hem fet madurar artificialment, tot i que... qui ens diu que algun dels versos que hem escrit quede de romanent per a la posteritat, bé perquè és bo de veritat o perquè amb ell comença un projecte poètic? El temps ho dirà.

El que més m'ha agradat, de tot plegat, és que allà mateix, en el temps que durava cadascun dels tallers la nostra inventiva poètica havia de posar-se a treballar si o si. No s'hi valien excuses per a més tard. El primer dia, el grup de futurs poetes que s'havíem matriculat ens vam mirar expectants, amb una miqueta de recel, ja que cadascú proveníem de branques diverses, amb el gust, això si per la poesia, que la bonhomia i el bon fer de Josep Lluís va saber trencar de seguida.

Segurament, aquests versos no són prou bons, ni estan  madurs del tot, però setmanes després d'haver-los escrit continuen agradant-me i això és un bon símptoma que el taller ha estat tot un èxit. 

 


Brillants com joies
fartes de sol i pluja.
Pengen olives. 

 


Al cel implora
suplicant com l'espelma.
La xemeneia.




Encadenades

pel peduncle. S'engronsen
unes cireres.







Despentinada
veta. De terra endintre,
arrel. Essència
per sempre conservada.
Oh!, estimat ginebre.



Després d'aquestos haikús dedicats a la natura i una tanka dedicada a les formes agosarades de les arrels del ginebre. Ara un poema que segons ens va dir Josep Lluís havíem d'escriure a la manera de Teresa Pascual. El deure era escàs, però eixa setmana vaig estar ocupada i no vaig tindre temps per escriure, així que vaig tirar mà d'uns versos a mitjan fer que tenia d'uns dies abans que no s'adeien per la temàtica. Però bé, ahí han quedat els versos.



A la manera de Teresa Pascual




Aquesta fumarel·la vella i nova
que prova d'escapar-se cap al cel,
i confondre's com un tot en l'atmosfera,
puja dreta com el deixant d'un coet.  
A certa alçaria, però s'entreté:
la pressió alta en té la culpa.
Llavors, estiregassats filaments,
voletegen indolents i calmosos,
escampant-se en totes les direccions.
Com nebuloses d'un univers convuls,
altres tantes fumaroles, espargides,
s'afegeixen per fer-li companyia.