Si fa no fa portem quasi deu mesos de confinament, més o menys, voluntari. Això dona per a moltes coses. Pensar, llegir, escriure, escoltar música, tocar un instrument, fer manualitats, practicar exercici, caminar sol per indrets solitaris, conversar amb els convivents i per telèfon. I una altra cosa que jo afegiria, ordenar i reordenar armaris, canviar els mobles de lloc i un grapat més de coses. Això d’ordenar i reordenar m’ha vingut bé perquè he retrobat coses que no sabia on les havia col·locat. Un canvi de casa té això, que omplis armaris, mobles i tot el que tens a l’abast i després no recordes exactament on ho has deixat, i, en canvi, et ve al cap on ho tenies en l’altra casa. Doncs bé, aquests dies he estat reordenant armaris i calaixos i m’he trobat amb un grapat de revistes que tenia guardades de feia temps. La veritat és que de revistes només m’he portat les que vull guardar, la resta aniran a parar al contenidor del paper. Una de les revistes que guardava i que ara m’he trobat és Eines. Revista de Cultura i Ensenyament editada per l’IES Pare Eduard Vitòria d’Alcoi de la que vaig comprar-ne alguns números, la temàtica de la qual m’interessava. Sol passar que, tot i el temps que fa que han estat escrits els articles, aquests continuen sent d’actualitat. M’ha fet goig tornar-les a fullejar i rellegir-ne alguns articles. La primera és del 2000, ja té una miqueta de solera, amb tot em va cridar l’atenció el numero 21, editat l’any 2005. Any del 75 aniversari de l’IES Pare Vitòria, amb el dossier L’escola d’ahir i la de demà amb escrits de Salvador Cardús, Josep Iborra, Agustí Colomines, Joan E. Pellicer, Vicent Pitarch, Vicente Díaz, Josep V. Ferre i Josep Maria Terricabras amb un editorial que portava per títol El català, llengua d’Europa. Allò que de seguida em va cridar l’atenció va ser el nom de Josep Iborra. No recorde haver-lo conegut en persona, tot i que coneixia el seu nom, però com que l’Enric, el fill, ens fa tants comentaris de son pare i a més m’he llegit dos dels seus llibres Breviari d’un bizantí i L’estupor, em va semblar, mentre llegia l’article, que acabava d’eixir del forn. L’article es titulava Literatura i ensenyament. Han passat quinze anys des de llavors, però continua sent plenament d’actualitat.
En quatre apartats Josep Iborra dona unes pautes sobre com i de quina manera afrontar el repte — encara no resolt— per a inculcar la lectura des de l’escola. Per a Iborra la “literatura és una experiència del món i de la vida”.
En el primer apartat dirà que l’experiència té una dimensió estètica diferent a la resta d’experiències personals, tot i que s’integren en la vida personal del subjecte. Una experiència estètica comú a altres experiències com tastar un menjar, veure un paisatge o llegir una novel·la, que convindria que fora el més agradable possible.
En el segon apartat apareixen els teòrics. La literatura s’ha teoritzat de tal manera que deixa de banda el plaer de la lectura i el coneixement d’un mateix com apuntava Montaigne per esdevenir un objecte abstracte d’estudi.
En el tercer apartat Iborra comença a plantejar la problemàtica de l’ensenyament de la literatura. Malament si l’ensenyament va pel camí de la teoria crítica. El que cal fer és precisament el contrari. Fugir de formalismes i centrar-se en la lectura i no en l’estructura. El professor ha d’aconseguir fer uns lectors dels seus alumnes. Aconseguir que tasten un menjar que fins aleshores no han tastat mai: la lectura.
I acaba amb el quart apartat donant un enfilall d’estratègies per fer uns bons lectors. El principal de tots és el propi professor que hauria de contagiar aquest virus de la lectura als seus alumnes.
