dimarts, 12 de novembre de 2019

UN ESTIU ATROTINAT (2): El llibre de la senyoreta Buncle





Un altre dels llibres que he llegit aquest estiu és El llibre de la senyoreta Buncle de Dorothy Emily Stevenson (Edimburg, 1893 - Moffat, 1973). Parenta llunyana de Robert Louis Stevenson.
Feia temps que no em divertia tant llegint una novel·la. Vaig començar a llegir-la i dic que vaig començar-la i no vaig poder deixar-la fins que no vaig arribar al final. De vegades crec que els llibres s'apoderen de nosaltres en un moment donat, i com un incaut caus en el seu parany. Aquesta novel·la feia un temps que l'havia comprada, de tant en tant, passava per sobre del llom i llegia el títol, fins que aquest estiu alguna cosa misteriosa em va fer traure-la del seu lloc. I a partir d'ara potser entre a formar part dels dessies com s'anomenaven els fidels seguidors de Dorothy Emily Stevenson que esperaven en candeleta l'aparició d'una nova novel·la.
Segurament hi ha moltes maneres de procurar-se uns ingressos extra per acabar de passar casa quan un té problemes econòmics. També és veritat que molts seran tan o més enginyoses que els de la senyoreta Buncle. En un principi se li han ocorregut un parell  d'opcions: criar gallines o escriure una novel·la, finalment ha triat la segona opció.
Escriure una novel·la potser sembla fàcil, perquè hui en dia tots sabem llegir i escriure, però a l'hora de la veritat no ho és tant. Podem preguntar-nos, si qualsevol persona pot escriure una novel·la? És un tema força tractat entre els escriptors, perquè qui més, qui menys voldria assolir la categoria d'escriptor/a que aporta reconeixement i en alguns casos guanys. Qualsevol pot escriure una novel·la? Sí. En canvi, qualsevol no pot —perquè no sap—compondre una peça musical. Però, si pensem que escriure una novel·la no és tan difícil com sembla, que pensaríem si, a més, no es té imaginació com li passa a la senyoreta Buncle?
Fins a quin punt cal tindre imaginació per què una novel·la assolisca l'èxit? Segurament, la imaginació no és la primera de les dificultats per escriure una novel·la. En canvi, no es pot assolir l'èxit en una novel·la sense tindre en compte les emocions. Així, per salvar aquest entrebanc, i creient que ningú d'ells llegirà la seua novel·la, opta per fer una sàtira dels seus veïns. Una de les raons per la qual la novel·la de la senyoreta Buncle és un èxit de vendes, en el seu poble i fora, és perquè el que conta genera de manera espontània, les reaccions positives en uns, i negatives en altres, mentre es van llegint les caracteritzacions que en fa de cadascun dels personatges.
L'editor al qual la senyoreta Buncle ha enviat l'esborrany de la novel·la, amb molt bon encert, decideix publicar-la, amb una xicoteta modificació del títol que es dirà El pertorbador de la pau. Nom premonitori del que esdevindrà tot seguit. Cert, pertorba la pau de tot el veïnat. És així que la novel·la El pertorbador de la pau comença a córrer, com la pólvora, entre els veïns, els uns enrabiats de com es veuen retratats, els altres feliços, mentre intenten esbrinar qui és l'autor que firma amb el pseudònim de John Smith.
Ara bé, com tot escriptor que publica ha d'acceptar els comentaris de la crítica. Aconsellada per l'editor, la senyoreta Buncle llig totes les critiques que publica la premsa sobre la seua novel·la. Unes, bones, altres, no tant. I entremig alguna que sembla que no s'hagen llegit la novel·la, amb tot El pertorbador de la pau és un èxit rotund.
Una novel·la que, a banda de la història que conta, permet discutir sobre molts altres temes, entre els quals com ja he comentat més amunt, pot qualsevol escriure un llibre? Hem de fer cas de la crítica? Se'n fa, de bona crítica? O, a la manera de Virginia Wolf, tot escriptor deu tindre una cambra pròpia? O el que és el mateix, un raconet per escriure on no se'l moleste. Coses que al llarg de la novel·la es pregunta la senyoreta Buncle.
Un llibre deliciós i divertit per llegir.

divendres, 1 de novembre de 2019

OMNIA SANCTORUM

La natura fa el que vol. Enguany a pesar d'haver fet bon temps la floració dels meus crisantems va una miqueta endarrerida. 



Tots Sants

En el braser de les hores
les paraules esdevenen cendra
El vespre s'atura un instant
per besar els llavis dels morts
i una música de violoncels
adorm els crisantems i les ombres


Assegut al marxapeu
pares l'oïda com un hoste del silenci
l'ull viu com un raier de rius insomnes
Amplificador d'ecos d'espectres
traus el cap entre els barrots
de les paraules i sents el vespre
Contra l'udol el balbuceig i la norma
en versicles lliures crema una veu
de corpore insepulto


La cendra de les paraules
s'escampa des del braser de les hores
i al so dels violoncels del vespre
s'adormen els crisantems i les ombres



Manel Rodríguez-Castelló


dimarts, 22 d’octubre de 2019

UN ESTIU ATROTINAT(1): I tu, sols tu






Aquest estiu, quan la calor aconsellava romandre a recer de qualsevol ombra les hores de ple migdia, l'he dedicat a llegir. He llegit molt. I de passada en algunes lectures he viatjat, i, en altres he tafanejat que és el que té de bo llegir, que es pot triar.
Un dels llibres que he llegit, que m'ha sorprès molt, és el que acaba de publicar Isabel Canet Ferrer, I tu, sols tu. Un títol que parla per si sol, si esteu a l'última del panorama musical del nostre país, lamentablement no és el meu cas, tot i que ho intente, per això m'ha sorprès més, i m'ha corprès, mai no m'havia trobat amb uns relats tant insòlits. De seguida us haureu assabentat que és el títol d'una de les cançons del grup El Diluvi, amb el qual Isabel, l'autora, ens vol convidar a endinsar-nos en les seues pàgines.
Es tracta d'un conjunt de relats, relacionats tots ells amb cançons de cantants o grups del país que pertanyen al nostre entorn més proper, entre els quals hi ha grups com Obrint Pas, Novembre Elèctric, Gener, Pupil·les, Zoo, Tardor, i cantants com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Carles Pastor, Liuard, Ona Nua.
Realment les històries que es relaten no tenen el mateix fil conductor que un es pot imaginar escoltant les cançons. Sorprèn com l'autora ha sabut trenar unes històries commovedores, creant una atmosfera de realitat quotidiana, a partir de detalls que et deixen sorprès i donen compte de la persona observadora que és l'autora.

I com escriu al pròleg Flora Sempere, cantant del grup El Diluvi, I tu, sols tu, és "Escoltar música amb els ulls".



diumenge, 22 de setembre de 2019

LA TARDOR TOCA A LA PORTA


Carabassa de torrar i potimarró

S'ha acabat el temps de les cireres, de les maduixes, dels nispros, de les prunes, de les bresquilles, dels melons d'alger i dels de tot l'any, del raïm roig de cardenali i del blanc que en diem moscatell italià i rosetti. De les figues de la goteta la mel. D'omplir-se les butxaques amb atzeroles i gínjols mentre anem escopim els pinyols per tot arreu. 

Raïm de moscatell italià. Avellanes. Poma
Ara comença el temps dels caquis i les magranes. Dels codonys i del codonyat. De les avellanes, de les ametlles i les nous. De les pomes, de les peres i els perellons. De les carabasses. Dels moniatos. De les nesples. De les castanyes: crues, torrades o guisades. De les mandarines i les taronges. Ai, les taronges! Sense taronges, quin hivern més fotut passaria. Taronges, beneïdes i benvolgudes: menjades a gallons, o tallades en rodanxes. Espremudes en suc. O fetes amb melmelades. De qualsevol manera estan boníssimes. I de tant en tant una llima acabada de collir de la llimera del patí per adobar qualsevol menja o fer-se un suc cada matí en dejú.  
   
Atzeroles
 
Magranes    
Llimes