Com cada setembre, Estellés, un any més

 

Els bons principis

 

I

Quan ficava la mà en la molla de l’aigua

i tocava l’argila esvarosa del fons,

sentia allò que es deu sentir en tocar mare,

el lloc on s’ha nascut.

 

II

No era una impressió sexual. Però era

una vasta impressió novella i biològica;

i treia el braç, rogenc, amb els pèls amerats,

lentament, en silenci.

 

III

Com si hagués ajudat a parir a una vaca,

i hagués tret al món, a bon braç, un vedell,

o si hagués tocat mare, una fina, una humida,

tendra animalitat...

 

L’inventari clement de Gandia. Vicent Andrés Estellés

TOTES LES POMES VAN CAURE A LA MEUA FALDA

 

Una gran llum m’ha despertat. El forat havia canviat de forma. Ara, és una petita finestra. No sé si podria passar el cos a través d’ella. Intento obrir-la, però sembla tancada. Estiro i estiro, però el pany està totalment bloquejat. A l’altra banda hi veig llum i distingeixo formes, però no identifico qui són. Crido. Els crido. Però no em senten. Agafo els batents amb totes les meves forces i estiro amb una forta estrebada.

Conviure amb la foscor.

 Irene Almolda Ardid dins Cartografia de l’estrany: Mapa I: FINESTRES

 

 

Mercè Lloret Llopis

 

No fa massa temps, en una trobada que no ve al cas, conversava amb la companya que seia al costat i mentre ens presentàvem vaig quedar sorpresa en dir-me que era comare. Em va xocar el contrast entre la seua joventut que vaig calcular sobre la trentena d'anys i aquesta professió que havia triat d’ajudar a les dones durant el part que, tot i els avenços en medicina, continua ben vigent. Dies després, en casa, vaig buscar la paraula al diccionari de l’AVL que la defineix com: Tècnic sanitari específicament preparat per a assistir i assessorar les dones durant l'embaràs i el part. I ja que estàvem per unes hores fent-nos companyia, vaig aprofitar l’oportunitat de reconduir la conversa per aclarir alguns dubtes que tenia respecte d’aquesta professió.

Sentir la paraula “comare” en boca d’aquella jove, i veure’m transportada als relats dels parts de la mare i les àvies que durant anys contaven va ser tot u. Aquell era un temps en què, tret de comptades ocasions atenien quasi sempre les comares del moment. Em van vindre al cap noms de dones com la tia Brígida de Beniatjar, (1890-1983) o Candideta de Benillup (1904-1972) que va exercir durant molts anys en Alcoi i va ser la que va ajudar tant a les germanes com a ma mare en els parts entre els anys 40 i 50 del segle passat. Com ja he dit més amunt em picava la curiositat saber el motiu que joves d’avui en dia trien aquesta professió i també entendre on quedava jo en tota aquesta història.

Sempre m’havia preguntat com s’havia passat de tindre els fills a casa amb l’atenció de les comares a fer-ho als hospitals. I també com ha anat evolucionant aquesta atenció que no recorde del temps dels meus embarassos en l’atenció primària. Finals dels 70 i principi dels 80. Supose que com tot, els canvis socials han anat guanyant espai, encara que sempre quede molt per fer.  

Somriu mentre m’explica que es va passar d’un paradigma en què el part es feia en casa, més familiar, encara que no estaven els homes, però hi havia la comare, la mare, les germanes, alguna veïna. Fins que això es va medicalitzar i es va separar d’eixe ambient més familiar i quan tot es medicalitza aquesta proximitat es perd. El protagonisme passa a l’hospital. També va ser l’època del biberó i de deixar de donar el pit de moltes dones. Abans les dones parien en casa i alletaven els fills, com havien vist sempre en casa.

Mentre la jove ho explica, des del pou de la memòria m’arriben escenes congelades en el temps plasmades en fotogrames dels meus parts que van ser a l’hospital. Aquelles hores solitàries de pensaments ignots. Tot de preguntes tocaven a la porta mentre se’m desvelaven en part gràcies a les paraules que m’arribaven a través de la sala del costat. Després quina tristesa i quina solitud en la qual vaig viure eixe moment explosiu d’alegria en veure aparèixer el xicotet ser amb qui havies conviscut durant nou mesos. Ni company, ni mare, ni res, només els rostres de la comare i les infermeres, desconeguts fins unes hores abans —si no hi havia canvi de torn, que en va haver-hi—, que ja mai més no vaig tornar a veure.

Ai, els records enclotats massa temps al fons de la memòria em van envair. I, mentre revisc aquelles hores m’han entrat ganes de plorar, tot i que m’ha vingut bé fer-ho. Quin període més fosc em va tocar viure.  Ai, aquesta conversa explica i aclareix coses que desconeixia fins ara: la maniobra de Kristeller o els fals consells que impossibilitaven de donar el pit.

Actualment, les comares formen un col·lectiu amb unes funcions essencials que abasten el temps de l’embaràs; el moment del naixement i el postpart de cadascuna de les dones que atenen i els seus fills. Ja es veu que existeix una diferència ben notable pel que fa al tractament d’aleshores i el de  l’actualitat. Hem avançat, pel bé de les dones d’ara.

I mentre continuava la conversa vaig comprendre que aquesta jove des de sempre ho havia tingut clar: “Flipava amb el tema de la maternitat, de l’embaràs, del part” i mentre m’ho deia se li encenien els ulls. De ben menuda ja va començar a fixar-se en les mares que alletaven. Recorda a sa mare amb el seu germà menut. També a una tia molt més jove que sa mare, en un moment en què ja és més major i s’adona dels canvis que produeix l’embaràs i del creixement del nadó en el ventre de la mare. Tot això la meravellava. Li haguera fet il·lusió presenciar un part d’urgència pel poble, cosa que no va passar mai. Mentre m’ho conta se’n riu d’aquells desitjos: “Encara com, no va passar mai això.”

I a poc a poc va anar covant el cuquet per a estudiar qualsevol cosa relacionada amb el cicle menstrual, l’embaràs, el part, o el que fora. Em conta que a un mes del selectiu estava convençuda que volia estudiar medicina per ser ginecòloga. Finalment, sa mare la va convèncer que podia seguir altres camins i fer infermeria, la carrera de medicina és molt més llarga que la d’infermeria i no sempre s’arriba allà on vols arribar, en acabant es podia triar especialitat. Però no tot són flors i violes, després de quatre anys per assolir el grau d’infermeria, quedava la part més poc agraïda, aquella en què milers de joves de tota la península que volen accedir a les places d’infermeria de formació especialitzada en el Sistema Nacional de Salud, cada any han de presentar-se a l’EIR, que és com el MIR dels metges. Moltes preguntes, molts nervis de veure’s enmig de tanta gent. Cal tindre vertadera vocació per a sobreposar-se a tot això, però per als que aconsegueixen passar l’esforç paga la pena. Tot això passa entre l’examen que sol ser en gener, amb els resultats entre el febrer o el març per a triar la plaça al juny per ordre del número que s’ha tret, més nerviosisme perquè no hi ha moltes places i s’ocupen de seguida.

Ella va triar l’especialitat de comare que era el que sempre havia volgut. A partir d’eixe moment va començar a treballar a l’hospital, però també fent classes en l’àmbit teòric: “I quan passes dos anys ja tens el títol. I és llavors que t’has de buscar la vida i apuntar-te a la bossa de treball i esperar que et criden d’hospital o d’un centre de salut”, em va dir. De places, actualment, se’n troben en els centres de salut amb una certa categoria. També en les sales de part dels hospitals i en la planta de maternitat d’alguns hospitals.

Actualment, continua dient-me s’ha vist que si es fa el seguiment a les dones des de l’atenció primària la satisfacció és molta més quan es fa un acompanyament amb comare. Encara que és veritat que moltes dones acudeixen a les consultes privades dels ginecòlegs, i només tenen contacte en la comare en el moment del part. De totes maneres els ginecòlegs i les comares tenen funcions diferents. Els ginecòlegs es dediquen més al procés mèdic. Les comares són la part emocional i on es crea més vincle. I ara, el que se li dona més importància és a l’acompanyament que les dones estiguen més ben tractades. La satisfacció del part no és si és vaginal o en una cesària. Si no en com s’han sentit: “He estat en parts que des de fora són lletjos, però que les dones s’havien sentit ben tractades i fins i tot m’han donat les gràcies, i això et dona una gran satisfacció. Les acompanyem respectant la fisiologia de la dona i amb això aconseguim uns millors resultats”.

I mentre s’allarga la conversa m’aclarisc que actualment no pertany a cap associació de comares, tot i que tenien un grup de WhatsApp que ara estan en pausa perquè estan totes criant i no és compatible amb estar les vint-i-quatre hores pendent d’un part: “Actualment, l’únic que fem és acompanyar amigues o conegudes. Ara, per exemple n’estic acompanyant un. Quan estàvem més actives, en podíem acompanyar entre dos i tres cada mes”.

Finalment, quan li he preguntat si actualment hi ha molts parts a casa, em mira amb un somriure de cap a cap i m’explica que dels dos parts que ha tingut haguera volgut que foren a casa, en el primer no va poder ser perquè se li va complicar, això és el que expliquen a les parelles que demanen un part a casa que si sorgeix algun problema han de poder traslladar-se a l’hospital. Per això s’asseguren que hi haja un hospital a menys de mitja hora de distància. Actualment, els parts a casa no són com els de les nostres iaies que parien en casa perquè no hi havia altra cosa. Bé, les assistia una comare o el metge del poble, però no podien comprovar res perquè no hi havia els instruments de què es disposa actualment.

Pel que he pogut entreveure des de ben jove va tindre clar a què es volia dedicar. Una conversa que m’ha valgut per a conèixer de primera mà aquesta professió i de passada retrocedir en el temps per una estona i posar ni que siga sumàriament unes paraules per escrit d’un dels moments més bonics i emocionants de la vida.

Elvira Cambrils ens torna a sorprendre

Sí, Elvira Cambrils ens ha tornat a sorprendre amb la novel·la Gramàtica dels gira-sols que ha guanyat el Premi Isabel de Villena dels XLIII Premis Literaris Ciutat de València. 

 

Una novel·la que sembla un conte, però no ho és. Ens dibuixa un perfil de família amb els seus problemes com n'hi haurà pel món i de passada podrem viure o reviure la màgia de les mil-i-una nit mentre s'aproxima el final que haurem de recompondre els lectors.

Podeu llegir la ressenya que he escrit al num. 106 de la revista Caràcters i de passada convidar-vos a llegir la novel·la.  

DONES COMPOSITORES: Maria Camahort (122)

 

 

MARIA CAMAHORT

 

Fotografia de Heloise Fauré

 

 

 

UN PAISATGE AMB FINESTRA

 

Ja fa unes setmanes que he acabat de llegir Lluny de l’Àfrica de Isak Dinesen i no em tret del cap la descripció que fa dels herbassars d’allà on vivia a Kenya. Aquesta era la segona vegada que el llegia i he de dir que he gaudit molt més que en la primera. Hi ha novel·les que creixen en les relectures. En proporcions molt més menudes tinc el tros que cada dia veig quan trec el cap per la finestra de l’habitació en la que tinc totes les meues coses: els llibres, la música, la taula, l’ordinador i un grapat més d’andròmines i en la que passe moltes hores. Al tros cada temporada creix un herbassar, que en els seus dies tendres creix verd i flòrid, després s’asseca i acaben triturant-lo seguint la normativa de tindre els terrenys erms prop del poble nets per l’estiu. Quan això passa el terreny adquireix un aspecte daurat, recremat. Li dura poc per què al cap de no res, entre el reixiu i alguna gotellada dispersa estiuenca ben prompte comencen a aparèixer xicotetes clapes de verd. Més endavant, si plou a la tardor comença a reverdir cobrint tot el terreny en un nou cicle. L’hivern que sol ser més fred i eixut va mantenint-les fins que la primavera les fa esclatar amb tota la seua vigoria. I si és un any plovedor, com enguany, les plantes arriben a sobrepassar-me en alçaria i poden arribar ben bé a vora de dos metres. Aleshores sembla una selva en miniatura on s’hi podrien emboscar qui sap què d’animalons, em venen al cap rates, ratolins, serps per posar exemples fàcils, però potser n’hi ha més especies que ara mateix no se m’ocorren. No se m’ocorrerà ni endinsar-me, ni recórrer-lo, tot i que fa goig de veure la seua espessor. Ací no tenim lleons com als herbassars que es descriuen en la novel·la, però qui sap si per un casual vingueren a passejar-se els senglars. De moment, estem salvats, però qui sap...

A partir del moment que venen a desbrossar l’herbassar només queda a la vista un arbre. Jo li dic un invasor, no sé el seu nom, primer vaig creure que podia ser un ailant, però no, més endavant que podia ser una de les moltes varietats d’acàcia, però tampoc, finalment vaig pensar que no pagava la pena saber el nom. Només és un arbre  dels que poblen molts jardins dels parcs i jardins vingut qui sap de quin país que s’ha adaptat molt bé a les nostres terres. El van deixar la primera vegada que van vindre a desbrossar i continuen fent-ho cada any, mentre va creixent. Ara pensant-ho bé tal vegada li convindria dir-se un supervivent. No és el millor arbre que m’haguera agradat tindre a la vista, però és l’únic que hi ha i cal conformar-se amb el que tens. L’arbre va nàixer allí i de moment s’ha quedat perquè l’encarregat de desbrossar no va voler tallar-lo o li van dir que no ho fera. I ara, si volguera tallar-lo hauria de portar una motoserra.

Els dies de sol com hui i com els darrers que hem passat i els pròxims que vindran puc calcular l’hora a partir de l’ombra que fa. Als matins, quan els primers raigs de sol treuen el cap pel Benicadell, que des d’ací no es pot veure, perquè s’interposa una lloma, l’ombra és allargada tirant cap a l’esquerra, però a mesura que el matí avança va acurtant-se fins que vora migdia desapareix, aleshores sembla un paraigües que només fa ombra gràcies a la seua capçada esponerosa. Després va desplaçant-se cap a la dreta fins a la posta de sol. I mentrestant, veure aquest paisatge cada dia em fa estimar-lo com l’escriptora de Lluny de l’Àfrica va estimar tant aquella terra que per a molts seria impossible de viure i per a altres la millor del món.

Dones Compositores: Elisabet Raspall (121)

 

 

ELISABET RASPALL I GUILLAMONT