CADA TARDOR la meua memòria em recorda que encara que
sempre m'han cridat l'atenció els grans rojos i brillants que les magranes mostren
en obrir el fruit, n'havia sigut poc consumidora.
De menuda,
quan venia la temporada, en casa, se'n compraven. Ma mare les preparava en un
gran plat fondo abans de dinar, només faltava afegir unes cullerades de sucre en
el moment de les postres, mentre a taula tots esperàvem cullera en mà per menjar-nos-les,
aleshores encetàvem una divertida competició per veure qui se'n menjava més. Pel
que recorde, els grans d'aquelles magranes devien tindre un pinyol prou dur
perquè se'm feia un bocí en la boca que no podia engolir, així que sempre
acabava mastegant els grans per treure'ls el suc barrejat amb la dolçor del
sucre i escopint la resta. Però aquesta fruita tenia i té els seus pros i
contres, de boca de ma mare, escoltava, i cada nova tardor encara escolte que
les magranes provoquen restrenyiment; i per afegitó que les mans se't fan
negres si en desgranes moltes com també sol passar amb les carxofes i les faves.
En resum que vaig créixer amb la percepció que en les magranes no tot eren
bondats per ser una fruita complicada de menjar i que no anava gens bé per al
transit intestinal.
Casualment,
un dia, d'això fa un grapat d'anys, però no tants com el que acabe de dir més
amunt: mesos després de la riuada del 82, mentre caminàvem per la llera del Xúquer,
abans senderes a la vora del riu, ara s'amuntegaven pedres de mides inimaginables,
embolicades amb quantitats ingents de brostam, troncs i canyes que la crescuda havia
arrossegat i dipositat en llocs insospitats. Doncs bé, entre tot aquest embalum,
vam trobar una vara menuda amb arrels que vam portar a casa i vam plantar al
jardí, incipient aleshores, en la casa en la que havíem anat a viure feia ben
poc, situada als voltants del poble d'Aiora. En arribar la primavera li van
brotar poc més de quatre fulles, però les suficients per descobrir que es
tractava d'un magraner. Van passar algunes estacions fins que l'arbre va créixer
i va poder donar els primers fruits, aleshores vam constatar amb sorpresa que es
tractava d'un magraner bord. Què feia aquella magraner allunyat de les seues terres
càlides? Qui ens deia que no havia brotat gràcies a alguna de les llavors que solen
transportar els ocells? Va haver de passar encara alguna estació més, fins que el vam poder
empeltar. I ja empeltat, només ens va caldre esperar que donara els primers
fruits, i així vam poder comprovar l'exquisidesa dels seus grans.
L'empelt era d'una varietat mollar de la que es produeix en el camp d'Elx que
un amic ens havia dut de les seues terres. Durant unes quantes temporades la
família vam gaudir d'aquell fabulós magraner. No era dels més matiners en
brotar, i quan ho feia s'anunciava amb un borró rogenc que en uns dies es
tornava d'un verd brillant, tot seguit començaven a aparèixer xicotets botonets
de color carabassa com llumenetes que es veien de ben lluny, i que duraven fins
ben entrat l'estiu, mentrestant les flors femelles s'havien convertit en
magranes que havien començat a inflar-se, fecundades pels badocs, que ara
omplien el terra. I ja en ple estiu la nostra il·lusió més pregona era
veure-les engreixar-se i esperar amb candeleta el moment de collir-les i no ens
les rebentara alguna de les tronades que solien haver a finals d'estiu, que
segons deien passa perquè els grans de dintre de la magrana s'inflen, no poden
absorbir tota l'aigua que els acaba de caure i la pell de fora no suporta la
pressió, per la qual cosa esclafeixen o es baden.
Vist amb
la perspectiva del temps va ser una època molt bonica, veure créixer aquell
magraner, perquè tot s'ha de dir, ens vam fer consumidors i fins i tot vam
aprendre a desgranar-les. Ui!, les magranes es desgranen? Hi ha gent que les
pela, però pelar és treure la pell de fora de qualsevol fruita, i de la magrana
hem de treure els grans que estan continguts dins d'uns receptacles en els
quals van enganxats. Però el goig d'assaborir aquesta fruita tan saborosa va
durar pocs anys, una forta ventada que va bufar en el mateix sentit on estava
l'empelt ens el va escanyar per la soca. Això va significar que havíem de començar
de nou per a aconseguir que ens tornara a donar fruits. El cas és que vam
intentar els empelts, però aquesta vegada no vam tindre èxit. No va haver forma
i manera de tornar a empeltar-lo. I allí va quedar el magraner, cada any més
gran, amb més magranes agres, ple de rebrots que creixien tant com el propi arbre, fins que es va convertir en un xicotet bosc
en miniatura enmig del jardí.
És cert
que durant tot aquest temps havíem anat perdent l'interès que arribara el temps per
collir les magranes que, més o menys solia ser per volts de santa Teresa, en canvi
vam guanyar una nova il·lusió. Els dies ja més curts, alguna pluja i les
humitats tardorenques anaven tornant les fulles d'un groc llampant com l'or, fins
que un matí qualsevol apareixia un mantell daurat als seus peus, aleshores
descobríem les cares desvergonyides de les magranes que havien anat esclafint. I
tot seguit, com si un algú haguera donat l'avís començaven a visitar-lo un
grapat d'ocellets, menuts: pit-roigs, reiets comuns, capellanets i algun més que no sabria posar-li nom que
s'entretenien saltironejant entre el brancatge despullat, enfilant-se ara i
adés dins de les magranes i granet a granet anaven menjant-se'ls i fins i tot
enduent-se'ls. Cada magrana del magraner era un immens rebost on tindre menjar
guardat sense preocupar-se d'haver d'anar a buscar-lo qui sap on. I això durava
tot l'hivern i durant tot aquest temps guaitàvem cadascun de nosaltres els seus
moviments com del millor espectacle mai no vist.
Fruit
La magrana badada en la polsosa
voravia del camí! Quin desperdici
de robins que s’esmicolen trèmuls,
inútils! Massa color i encara
un punt de lívids. És la corfa
de cuiro ressec que s’ha esquerdat.
Un glabre cap convuls,
l’esventrament d’un cor.
