Ja tenim un nou numero de la revista Caràcters, el 104. Trobareu un dossier sobre l’obra de la poeta valenciana (d’Oliva) Àngels Gregori coordinat per Francesco Ardolino. També un monogràfic especial sobre la poeta Maria Beneyto coordinat per Manuel Valero Gómez i Carme Manuel amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i moltes coses més...
També hi ha la ressenya que he escrit de la novel·la de Lliris Picó, Si escrius Cèlia... que convide a llegir.
Autoria: Lliris Picó
Títol: Si escrius Cèlia…
Editorial: Edicions del Bullent, Picanya 2025
165 pàgines
La pell clivellada de lletres
Escriure una ressenya és convidar els lectors a llegir una determinada novel·la, per això vull explicar el motiu d’haver escollit Si escrius Cèlia... de Lliris Picó, després vosaltres, lectors, haureu de dir la vostra en llegir-la. De primer, em va sobtar el títol. Intentava dir alguna cosa l’autora? Tenien algun significat els punts suspensius en una frase que deixa inacabada? Preguntes que he anat fent-me abans, durant i després de llegir-la.
Una frase en la qual hi ha partícules omeses que intercale: Si (tu) escrius (el nom de) Cèlia, (Ella) no caurà en l’oblit. Reescrivint-la i donant-li un significat als punts suspensius que es troben al final de la frase he trobat un sentit més aclaridor. Me n’adone que hi ha un (tu) que m’interpel·la que tant pot tractar-se de la veu que tots portem al nostre interior quan ens parlem, o el (tu) d’un interlocutor que està escoltant o llegint. Finalment la frase al complet quedaria així: Si tu escrius el seu nom(Cèlia), (ella) no caurà en l’oblit i serà recordada en les paraules que (tu) hauràs deixat escrites. Crec haver endevinat que és una invitació de la narradora a deixar per escrit els seus records. La seua memòria més immediata.
Lliris Picó reprèn la literatura per a adults en la novel·la, Si escrius Cèlia..., Premi Soler i Estruch de Castelló en el 66è Certamen Literari Castellum Ripae, Any 2024, en la qual parla de moltes coses. D’una banda, del dol de la mateixa protagonista i de la seua superació. De la relació que manté amb els veïns de la casa on viu, però també amb els del carrer per on transita. De l’altra, ens conta la vida de Cèlia, la protagonista de la novel·la, de qui no sabem res, però que a les poques pàgines de començar la narradora ha dit que: “Cèlia és un personatge, però jo dic que podria ser jo... o ma mare, o qualsevol de les dones del veïnat, posem per cas”. I és que la narradora també és escriptora: “Des que he començat a escriure per dos veig totes les persones com si foren personatges. “Jo soc un personatge”. I com sol passar a molts escriptors, a partir del moment en què s’endinsen en una nova novel·la, tot el que passa al seu voltant és susceptible de convertir-se en matèria novel·lística, fins i tot ells mateixos, si convé, poden assumir el paper de personatges. Tot això escrit en un mateix fil que, en un principi, costa de destriar com si es tractara d’una mateixa història, fins que comprove que hi ha dues històries que a estones sembla que van de bracet.
L’Escriptora-narradora al llarg de la novel·la descriu el seu dia a dia i el tracte que manté amb els veïns i la resta de veïnat. Ha perdut la seua parella de forma traumàtica. Aquest fet l’ha esperonada a escriure més del que ja ho feia abans per a treure’s de sobre el dolor: “Des que Ell ja no està, des que deixà d’escriure, soc jo la que escric”.
De Cèlia com tots els personatges té una vida per contar. I, com a la Conxa de Pedra de tartera que es va traslladar a casa dels oncles per ajudar-los i de passada treure’s una boca de menys, també la nostra protagonista, pocs mesos després de nàixer se l’emporten a Alcoi, a casa de la germana de la mare, la tia Hermínia i l’oncle Ramon, que no tenen fills, perquè la crien. Els estius tornava a casa i se n’estranyava de tot fins que retornava amb els oncles. Allà, a Alcoi, la vida era molt més dolça i amable que a la finca del Runar on viuen els pares i els germans. Amb la mort de la tia se n’ha de tornar a casa perquè no està bé viure amb un oncle que no és de la teua sang. A 18 anys abandona la ciutat dels ponts i l’ambient amb el qual s’ha criat. Per a Cèlia el retorn al poble era una fita provisional que mirava cap a un futur somiat que li repetia: “m’agradaria ser actriu o escriptora”. La vida no li ho posa gens fàcil, però ella afrontarà els reptes que li posa. “Cèlia, quan tingues ràbia, escriu, perquè escriure és com estar sola enmig d’un camp i cridar fins a quedar-te buida de ràbia i de pors”, li diu una mestra alhora que li dona una llibreta per escriure.
La narradora-escriptora sap que tot allò que ha passat no està escrit en ningun lloc i al final s’oblida. En canvi, allò que queda escrit és com si haguera passat en la realitat, per això: “quan torne, em pose a escriure, perquè la vida, el veïnat, em regala històries i fa que torne a tenir la pell clivellada de lletres”.
Mercè Lloret Llopis
