dijous, 18 d’octubre de 2018

L'HORA BUCÒLICA


El passat 2 d'octubre, a mitjan matí, la telefonada d'un número desconegut apareixia en la finestreta del mòbil. Vaig despenjar-lo encuriosida per saber que voldria la veu de l'altra banda del telèfon. La sorpresa va ser meua en comprovar que s'adreçaven pel meu nom i que em telefonaven per a dir-me que havia guanyat el Premi de Narrativa curta d'El Verger al qual m'havia presentat. Divendres, 5 d'octubre, d'eixa mateixa setmana havia de presentar-me, a recollir-lo: Vindrà, em va dir la regidora de cultura. Clar que sí. Allí estaré, vaig contestar, tot seguit. Això podíem fer, per a una vegada que em donen un premi, vaig pensar dins meu. 

Aquest estiu, casualment, vaig ensopegar amb un tuït on es feia ressò del premi. Em vaig interessar per les condicions i me'l vaig guardar per llegir-lo amb més tranquil·litat.
No és la primera vegada que em presente a un premi, però tampoc he fet massa esforços per presentar-me a tots els que m'ixen pel camí. De tant en tant, si les condicions del concurs em quadren ho faig, encara que la major part de vegades quan els trobe estan passats de data. I aleshores em dic que he de recordar-ho l'any vinent. Però... una cosa és pensar-ho i l'altra fer-ho.
Però, aquesta vegada vaig veure que tenia temps i vaig posar mans a l'obra. I mai més ben dit: del relat.
Sincerament quan vaig rebre la telefonada era la cosa que més oblidada tenia. Per això em va fer molt de goig tornar a rellegir un text que havia escrit setmanes abans i comprovar que encara m'agradava més que quan el vaig escriure. 
Ai!, oblidava dir que el relat és una evocació del paratge de la Font de Baix d'Otos. 



L'HORA BUCÒLICA

Adelina acaba d'arribar de l'horteta i, tot seguit, s'ha assegut en un dels pedrissos que hi ha al costat de la font. Als peus, ha deixat una cistella amb tomaques, alficossos, pebreres i albergínies que proveiran les menges dels propers dies. Abans s'ha ben rentat les mans, ensofrades, amb un dels dos dolls d'aigua. Tot seguit n'ha begut uns glops, al raig, del líquid fresquíssim. Una deu d'origen incert, però constant, considerada, per tot el veïnat, un bé de Déu, per la frescor que proporciona als encontorns.

Tanca els ulls mentre frueix de la tebiesa que desprèn el paratge. El sol, mig amagat entre núvols i les boires que van entrant des de la mar, és a punt de pondre's. L'endemà el dia es llevarà amb blanura com solen anomenar els llauradors i la gent d'una certa edat en el poble.

Però, a hores d'ara, poc importa la procedència del brollador, paga la pena d'allargar-se fins allí, només per escoltar els sons que generen els voltants. La surgència de l'aigua, en el moment de donar a conèixer la seua excelsitud, es precipita per un parell de tubs de ferro, gruixuts, que es van col·locar fa més de cent anys, que, amb el temps, ha produït una excrescència de calç a la part de sota, i fa que repixen, provocant un degoteig desigual. Tota l'aigua ve a caure en un bassó de pedra rectangular d'un pam de fondària, des d'una alçada no massa elevada que esquitxa les vores i un poc més enllà de la pedra, per això els voltants sempre romanen banyats. Tot seguit, per una sequiola picada en la mateixa pila, l'aigua passa a un abeurador, prou més ample, al qual darrerament només s'hi acosten els gossos assedegats que passen per allí en companyia dels seus amos, veïns que venen a omplir garrafes per al consum, algun que altre llaurador que s'abasteix de l'aigua de la font per als tractaments fitosanitaris, i els atrevits, com ella mateixa, de clavar els peus en aquella aigua per refrescar-se els dies calorosos d'estiu. A continuació, per un forat practicat en la pròpia construcció, l'aigua es deixa caure en un llavador, situat a un nivell més baix. En aquest punt, l'aigua del llavador queda aturada, tot esperant les dones que ja no vindran a llavar la roba, on ara i adés creixen llimacs i tota mena d'herbes d'aigües estancades. L'aigua que devia d'estar bruta, després d'haver llavat, davalla a una bassa de reg per un caduf, on conviuen un grapat de carpes i peixos de colors de mida considerable que els veïns, sobretot els més menuts, venen a alimentar amb trossos de pa dur. Finalment, tot prevenint que els sobrants de l'aigua han d'eixir per algun lloc, una canal excavada toscament en la vora de la bassa la vessa al riu, on la humitat constant fa créixer falzies per tot el mur, mentre alimenta un rierol on sempre corre un fil d'aigua. 

Tot seguit Adelina ha obert els ulls perquè acaba d'escoltar un soroll diferent al que fins fa no res l'havia absorbit. Ha fixat la vista en uns ocells que no ha tardat en identificar: és l'hora de les orenetes i el seu vol frenètic a l'encalç dels mosquits, de les rantelles, de les mosques i de tots els diminuts insectes voladors que en aquestes hores pertorben als atrevits que gosen eixir al carrer.

Torna a tancar els ulls, i sense voler percep el mòbil que porta en la butxaca del darrere dels pantalons. En aquell lloc no hi ha cobertura. Ja sap que cap soroll forà no vindrà a destorbar-la i tampoc caurà en la temptació de treure-se'l per simple fet de mirar si algú ha dit alguna cosa. Aquells minuts són només per a ella i per a gaudir d'aquell rogle.  

Fosqueja. És mitjan d'agost i la minva del dia ja es deixa notar. 

De sobte, un remoreig que no sap d'on arriba, torna a posar-la sobre avis. De nou, obri els ulls i mira cap a totes bandes, no veu res. A la fi alça el cap i percep un lleuger tremolor provinent de les capçades dels pollancres i un darrer raig de sol sobre el fullam més elevat. Un grapat de fulles, mig groguenques, tot fent giragonses en l'aire, cau al terra com un lleuger plugim estiuenc.  

Aquest text ha guanyat el X Concurs de Relats Curts Mestre Tomàs Espí, El Verger, 2018.





dilluns, 15 d’octubre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Maria Mayol (66)


MARIA MAYOL I COLOM






Si pogués escollir la fi de ma vida,
per una posta de sol, seria ungida.

La llum del Rei Astre es pot entenebrir,
però ens resta a l’atzur son brill diví.

Amb mantell de porpra el cel l’embolcalla,
amb el signe reial li fa la mortalla.

Totes les flors prenen posat de tristor,
dins llurs calzes reclouen la fina olor.

Mes sura en l’aire un encís de dolcesa,
encís de conhort, d’esperança i promesa.

És que enllà de la mar, lluny de l’horitzó,
el sol serva intacta sa pura claror.


a la xarxa...

dimecres, 10 d’octubre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Mercè Rodoreda (65)



MERCÈ RODOREDA



 FORMIGA 
 
És petit el gra de blat
i molts fan créixer la pila.
-Jo sóc la que més vigila
que tot estigui endreçat. 


La pallofa de moresc
rossa és i nutritiva.
No colliu, la comitiva,
tèrbola bola de vesc! 


Portem dol i anem per feina;
amb les mans, sense cap eina,
treballem en grups de mil. 


I quan l'estiu s'enderroca,
entre l'arrel i la soca
resistim fins a l'abril.


 

a la xarxa... i més... i més... i més...


dilluns, 8 d’octubre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Teresa Pàmies i Bertran (64)



TERESA PÀMIES I BERTRAN




París, 1968
Avui, 21 d'octubre, ha mort l'abat Escarré. Com vós, un mes d'octubre, a la tardor, quan cauen les fulles, i la boira s'arrapa als teulats. Ell, però, tornà de l'exili per morir a casa. El dia 15 —quines coses, pare!— va arribar a Barcelona, malalt de mort. Exactament dos anys després del dia que vós moríeu a Praga. La mare diria: «És lo destino».
Li han fet un enterrament a Montserrat.
Jo me l'imaginava acompanyat a la tomba amb «La mort de l'escolà». Quantes vegades l'hem cantada, vós i jo, en el nostre llarg exili, fins que la veu us començà a tremolar, a trencar-se en una nota més alta... Éreu un bon basso per a cantar missa major, quan éreu «fill de sant Lluís»amb el padrí Tomaset...
L'abat Escarré la retingué, la lliçó de la guerra. Intuïa que, tard o d'hora, el poble es farà l'amo del carrer i preparava la seva església per evitar-li els atacs de què fou objecte en passades esbravades populars. Recordo amb quin interès vau seguir sempre les posicions i declaracions d'aquest gran «espanyol de Catalunya». Recordo les afinitats que hi copsàreu i les tempestuoses discussions que, a causa de l'abat, tinguéreu amb companys que no havien aprés la lliçó de la guerra civil a casa nostra. També en el seu camp tingué adversaris, tan poderosos que pogueren desterrar-lo. Però ell ha tornat a la terra, i a la terra l'han enterrat. Els vostres ossos no han trobat el mateix clot.



El text es construeix com a diàleg de dues veus, pare i filla, amb la ciutat de Praga com a rerefons... 

a la xarxa...