ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Júlia Costa; Xelo Llopis (34)

JÚLIA COSTA

ENDERROCAMENTS

Sota les runes dormen esperits
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats,
                  joies d'un temps
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res.
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre.

  Vet aquí com son les coses.


Júlia Costa, poemes inèdits, 2017


a la xarxa... i més ... i més... i més...




XELO LLOPIS

 

A tu,


a tu
que estàs fet
per ser presència viva
passatger dels llavis
frec de la pell
hoste del cor
si te'n vas
quina feinada em deixes! 

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Quima Jaume (33)

QUIMA JAUME

EM PLAU LA SOLITUD


Em plau la solitud, saber que et veig
en un poema com un cos eteri
que et desvetlla l'amor pel vell misteri
d'allò que posseïm en el somieig.

Si em cal encar la nit per retrobar-te
no em rendiré, perquè l'alè de tu
es tornarà amb la fosca i amb mi u
i no podrà l'albada emportar-te.

Ets el poema que no acabaré,
el dolç neguit que la passió dóna,
ets una flama d'un vell esbarzer.

Lligada com la nit a l'alba et sé,
com el mar inquiet que espera l'ona.
Ets salt mortal que sempre temptaré.


Del temps i dels somnis.Poesia completa. Columna, Barcelona, 1993 dins Antologia de poesia catalana femenina. Il·lustracions d'Eulàlia Sariola. Autora:Carme Riera. Editorial Mediterrània, 2003.

a la xarxa... i més... i més... i més...i més...

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Carme Miquel (32)

CARME MIQUEL

Estimada filla:

Sempre m'ha agradat sentir les campanades dels rellotges a mitjanit o de matinada, quan el silenci embolcalla els carrers i la quietud regna a les cases. Amb el so metàl·lic, nang, nang, des de la torre d'una església, o des d'un edifici gran d'una plaça de poble, hora a hora se'ns va comunicant lentament el pas del temps.

[...]

Mapes i guerres

Els pobles i el món sencer

He estat mirant si es podia redistribuint millor el vostre espai, el lloc de la nostra casa on la teua germana i tu quan éreu menudes teníeu les vostres coses, jugàveu, estudiàveu i us reuníeu amb altres xiquets i xiquetes. La teua germana encara fa servir aquest espai com a estudi i lloc personal d'encontre amb amics i amigues. Tu, ja el gastes poc.

He vist allí, entre els vostres papers i objectes, atles i globus terraqüis. Els he mirat i m'he adonat que molts dels mapes polítics ja no serveixen. En pocs anys la configuració de molts estats europeus ha canviat. I també la configuració política d'altres continents.

Hi feia calor i he obert una de les finestres del vostre espai, la que dóna a ponent. Un sol gran, redó i lluminós anava baixant com si fóra una taronja gran i les muntanyes de la serra Perenxixa, que es veuen llunyanes des d'aquella finestra, se l'anaven engolint fins deixar el paisatge a poc a poc gris, entre dos foscors.

Aquell moment de capvespres m'ha portat a reflexionar: aquell sol, en 24 hores havia il·luminat totes les terres del món. I el món m'ha semblat petit i molt familiar.

Els vostres atles passats de moda i el sol que s'hi ponia i feia que la terra em pareguera menuda, m'han fet pensar que hi ha un fet en el món actual que sembla contradictori però no ho és. És aquest:

L'extensió del coneixement d'altres llocs, d'altres pobles i d'altres gents provoca la internaciolització de les relacions humanes. Tu mateixa i també la teua germana, heu tingut amistats gregues, italianes, irlandeses, angleses, algerianes...

Els mitjans de transport acurten cada vegada més les distàncies i els mitjans de comunicació porten a diferents llocs del món uns mateixos paisatges, unes mateixes vivències, uns mateixos personatges protagonistes, uns mateixos productes culturals, i fins i tot uns mateixos desitjos.

Hi ha una mundialització de l'economia, hi ha uns mateixos tipus de productes que es consumeixen pràcticament a tot el món. Hi ha fet econòmics que repercuteixes en molts països alhora.

 

Hi ha una uniformització de modes i de costums.

Alhora, i mentre aquesta situació es consolida, sembla que cada dia sorgeixen amb més força nous nacionalismes i apareixen aspiracions de viure autònomament d'acord amb les pròpies idiosincràsies. Llengües i cultures que eren desconegudes i amb les quals ningú no comptava, tempten per fer-se un lloc oficial en la comunitat humana de parlants i en els organismes internacionals. Països petits i grans que vivien amagats o sotmesos dins d'altres realitat polítiques més amples, ixen amb força i proclamen el seu ser diferents. Els particularismes  culturals i ètnics de diferents grups volen ser reconeguts i respectats.

Sembla que hi haja un pugna antagònica entre allò més general,  més global i allò particular. I de fet n'hi ha, i hi ha tensió i oposició. Sembla que nacionalisme i internacionalisme siguen conceptes antagònics.

Però al meu parer no és així i no té sentit aquell plantejament d'alguns que diuen no creure en nacionalismes de cap tipus perquè són internacionalistes. Jo crec que cal conjugar els interessos i les actuacions a nivell de comunitats humanes més o menys reduïdes i els interessos i les actuacions a nivell intercomunitari i supraracional.

A cau d'orella (Cartes a Roser). Tàndem edicions, 1998.

a la xarxa... i més ...i més...

 

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Isabel Olesti; Ester Xargay (31)

ISABEL OLESTI

Mentre es col·locava bé les ulleres pensava que hauria fet millor quedant-se a casa a repassar el sonet que el tenia obcecat des de feia mesos. Havia de sortir perfecte perquè el volia presentar a un concurs de poesia eròtica, però hi havia una rima que no el deixava dormir: "pubis" amb "efluvis". Sonava bé però era massa evident, en canvi trobava que, en el context del poema, quedava rodó. Si aprofundia massa el trobava poc cadenciós, i potser abusava de comes. I, vist fredament, el tema de l'amorsado-masoquista era poc original. L'hauria de revisar, suprimir punts, retallar adjectius innecessaris, treure algun concepte massa groller. Refer algun vers, dirigir el treball a un public més ampli...Total, era depriment que tan sols ho llegissin els amics, literats que també escrivien poemes que no li tocava altre remei que llegir. Els ulls de l'Enric, de color d'ala de mosca, petits i enfonsats, intentaven volar més enllà del desert. Però no veia res, hi havia molt poca claror i, a més a més, l'aire li feia plorar els ulls. Es va treure les ulleres i se'ls va fregar. Quan els va tornar a obrir, del desert només en quedava una taca borrosa: era la seva miopia.

 [...]

Van començar a sonar les primeres notes d'un piano: sis acords forts i un seguit de fuses -com una pluja- que anaven ascendint i omplien els dos compassos que faltaven per la frase de huit temps. Després una veu greu, sense acompanyament, i se li afegia un baix, unes escombretes que just fregaven la bateria i un acord de piano molt tènue. Però la música, l'Enric, la sentia cada vegada més lluny. "Pubis": realitat, "efluvis": sensualitat, no estava gens malament... hauria d'aprofundir una mica més, perquè el problema eren les paraules que hi havia entremig, paraules que també, com una pluja, li queien i lliscaven per la ment fins a convertir-se en un garbuix. Ordenava lletres, comptava síl·labes i intentava buscar un ritme, volums sonors repetits perquè fossin com un cant. Fins que, per un moment, li va semblar sentir uns cops al darrera. Obsedit pel mateix ritme dels versos, es va imaginar que el poema se li havia escapat i li martellejava el clatell. Era una bogeria, havia de concentrar-se de nou. Però els cops no paraven i, alarmat, es va girar. Va veure un braç alçat i una mà que picava el vidre amb petits tocs intermitents. L'Enric va quedar immòbil, sense respirar; els ulls fixos al clot de l'aixella, amb la ment en blanc i el sonet desfet en mil bocins.

L'aire groc. Edicions Destino, Barcelona, 1996.


a la xarxa...




ESTER XARGAY I MELERO

SONET AMB PA SEC


Ben eixut a taula molla
s’engruna amb raons el pa
la mentida bull a l’olla
mot que amb les miquetes fa

frase feta d’oli i menta
crecs de rosecs sorollosos
l’apetit ensuma absenta
gana i fama dels mandrosos

gramàtica de la fam
rau a la cuina del ram
saber coure fa profit

si golafres i gourmets
van a bombo i platerets
són lectura del més tip


a la xarxa... i més...

TEMPS ERA TEMPS: LES GLICINES

 

Resulta interessant comprovar com, a pesar de no haver comentaris al blog, puc conèixer en quin moment de l'any em trobe, només mirant qui passeja i que lligen els internautes  que visiten les entrades que he anat fent al llarg dels anys, les quals corresponen a moments molt concrets de cada estació. 

Ara mateix és el temps de les glicines, es troben en plena floració. De seguida que van aparèixer les primeres flors em vaig adonar que la primavera, mig descontrolada d'enguany, anava fent camí i no he pogut evitar anar fent fotografies allà per on me les he trobades. Aquestes precioses enfiladisses tenen una floració molt curta. Floreixen abans de treure les fulles, així que, per uns dies els meus passejos diaris sempre prenen el camí que passa per davant d'on elles estan per gaudir de la seua bellesa.

 

MOLT DE GUST D'HAVER-LO CONEGUT, SR CHIRBES!

 
Em sap greu confessar-ho, però vaig conèixer Rafael Chirbes el dia que vaig saber de la seua mort. D'aleshores ençà l'he anat trobant per molts llocs, principalment a les llibreries, però també en la mostra que, de la seua obra, s'hi va exposar l'any passat al poble que el va veure nàixer, Tavernes de la Valldigna. Tenia ganes de llegir alguna de les seues novel·les, tot i que no acabava de decidir-me per quina de totes començar. I mentre especulava la tria, aquesta se'm va presentar en safata, ja que fa uns dies en la llibreria Públics de Dénia es va presentar La bona lletra  en la traducció que l'amic Carles Mulet ha fet per a l'ocasió al català, gràcies a l'Editorial Lletra Impresa i a la Fundació Chirbes, a la que vaig assistir amb molta il·lusió.

De moment vaig deixar la novel·la en companyia d'altres pendents de llegir. Però aprofitant que havia d'estar un parell de dies fora de casa, i amb l'excusa que la novel·la no era massa extensa, vaig endur-me-la amb la intenció de dedicar-li tot el temps. Ja passa que de vegades em pense que vaig a llegir molt i m'enduc un grapat de llibres que l'única cosa que faig és passejar-los. Ja sé que existeixen els llibres electrònics, però a mi no m'agraden, que voleu que faça, me'n van regalar un ja fa un grapat d'anys i he acabat donant-lo.

Diuen els autors del pròleg de La metamorfosi de Kafka que la finalitat de la literatura si en té cap és la de commoure, (no agradar, ni emocionar, sinó commoure o potser fascinar). Així que vaig començar La bona lletra i ja no vaig poder parar fins que no vaig arribar a la fi. 

Anna, la veu narradora de La bona lletra de Rafael Chirbes, una dona d'extracció social baixa, conta a grans trets el que ha sigut la seua vida d'ençà de la incorporació al si de la família de Tomàs, després del festeig i el casament. Llavors va vindre la guerra, sí, la Guerra Civil, i tot va canviar. Res ja no va ser igual.

I ara després de tants anys de romandre callada, de tragar-s'ho tot, quan se n'adona que tot aquest sofriment no ha valgut per a res, comença a parlar, en veu alta, no sabem si li ho està contant al nét, o simplement està escoltant la seua pròpia veu, per què al poc de començar llegim que «voldria entendre'm jo mateixa, entendre'ls a tots ells, als que ja no hi són» tot i que sovint per treure els pocs fantasmes que porta en el seu cap de vegades se'n va a passejar per carrers, per trobar les cases i tot el que li fa rememorar aquest passat.

Però què conta, Anna, per que resulte aquest relat tan insuportable, ens diu Alfons Cervera al pròleg? Aquesta novel·la és un "dura reflexió sobre les conseqüències de la guerra civil en els vençuts". La guerra passa fora de camp, com diríem en el llenguatge de cine, S'intueix l'horror. Se senten lluny els bombardeigs. La guerra és el que ve després de la victòria. 

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Isabel -Clara Simó (30)

ISABEL CLARA SIMÓ

Divendres, després de Matemàtiques, tragué el nas per l'aula un home pèl-roig, de nas esmussat i que semblava esverat. Estava nerviós, i respirava a ruflets curts i sonors, audibles des del fons de la classe. Venia a substituir en Méndez, l'altre professor que havia agafat una depressió nerviosa i romania, hores i hores a casa, rumiant sobre la inutilitat de l'existència.
-Em dic Coltell -anuncià-. Sóc el nou professor de gramàtica. Substituiré el senyor Méndez mentre duri la seva baixa per malaltia.
-Com ha diu que es diu? -un noiet baixet, de mirada insolent, l'examinava escrutadorament.
-Coltell. Però no tallo -somrigué, estúpidament, el nou professor de gramàtica. Ningú no li rigué la gràcia...

El professor de gramàtica dins Alcoi-Nova York. Edicions 62, 1994.
 

a la xarxa... i més...