divendres, 13 de novembre de 2020
divendres, 30 d’octubre de 2020
DONES COMPOSITORES: GIULIA VALLE (22)
Un enllaç del programa Jazz a l'estudi per si voleu escoltar més música d'aquesta compositora i contrabaixista.
dijous, 15 d’octubre de 2020
LA CULTURA PREN VOLADA
S'ha acabat el setembre i l'octubre corre sense aturador. El temps a refrescat una miqueta i dona gust eixir de casa i acudir a algunes de les activitats que, ara per ara, sembla que estiguen activant-se. És veritat que hi ha activitats que s'han suspès per culpa de la Covid-19, perquè impliquen una aglomeració gens aconsellable; altres, en canvi són molt més modestes, és per això que comencen a moure's, ni que siga mantenint el distanciament social, juntament amb totes les precaucions aconsellades per les autoritats sanitàries.
Fa unes setmanes, encara en setembre, diumenge, 20, vam anar a Benifairó de la Valldigna a la presentació del llibre de Juli Capilla, Ars libri. L'aventura del llibre i la paraula. Premi d'Assaig de la Mancomunitat de la Ribera Alta que presentava Enric Iborra. Si en voleu saber com va anar podeu llegir l'entrada que ha escrit a La serp blanca. Feia
dies que havia comprar el llibre de Juli, tot i que encara no
he tingut temps de llegir-lo. Temps al temps, tot arribarà. Em semblava un delicte perdre'm l'oportunitat de veure i escoltar tant a l'un com a l'altre, després de tan de temps de desconnexió; pel confinament, per un banda i perquè el fort de l'estiu deixa moltes coses en suspens. Mentre és feia l'hora de l'acte vam fer una passejada. Simat està al costat, així que van deixar el cotxe en un dels carrers pròxims al monestir de Santa Maria de Valldigna, i rodejant la tanca vam anar fins a la mesquita de la Xara o ermita de Santa Ana, segons per quina de les dues façanes es vulga entrar.
Al cap d'uns dies, divendres, 25, per ser exactes, la biblioteca de Gandia havia anunciat la presentació del poemari de Joan Deusa Camelot o la poesia social, Premi Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira que presentava l'autor envoltat de grans noms com Josep Piera, Josep Lluís Roig i Juma Barratxina, sobrenom i inspirador del nom del poemari. A aquesta presentació també m'havia fet goig anar i allà vaig seure a primera fila per no perdre'm res.
Per conèixer les aventures i desventures del que esdevé dins a Camelot, no queda més remei que llegir el poemari, a dintre hi ha les claus per desemmascarar el misteri.
CAMELOT
[...]Els cavallers van dir hui alçarem una barricada lluny del bosc misteriós i del màgic llac, convidarem els ducs i duquesses i farem un convit molt gran. SKOL! El llenguatge dels cíborgs era recte quan els primers ordinadors arribaren a les dreceres de l'oblit a l'altre costat, a prop de Déu. Eh, tio, digué el primer cosmonauta. Els poetes no havien anat a l'expedició perquè eren considerats un error del sistema. Prop de la llum el primer Hall va acostar el dit i Déu pensà Miquel Àngel, semblava que havia arribat el moment de dir la veritat. La visió havia acabat en saber la forma de l'oracle, i un pardal va reposar durant un temps sobre la punxa més alta del castell de Camelot com un corb que diu la veritat. Un de nosaltres arribarà a l'umbracle on es veuen les petjades del cavall més blanc. I tot això no serà agafant-nos de les mans. Sota les taules del banquet de Camelot hi havia unes corfes de taronja, pedaços de nap al forn, potes pelades de pollastre i els xiquets pobres les menjaven i els gossos també. Com si el migdia fora una metàfora de la ignorància, les claus del regne van caure lluny de les conjugacions, la sintaxi i els enunciats pragmàtics, i el problema era que ho sabíem. Artús es va alçar cridant de la cadira
No
dimarts, 6 d’octubre de 2020
dissabte, 26 de setembre de 2020
VERSOS PER AL GAUDI (4)
 |
| Enguany Carmelina Sánchez-Cutillas
ha sigut nomenada escriptora de l'any 2020/2021. És una gran noticia, encara que la COVID19 ens està fent una miqueta la guitza. |
Els darrers dies he tornat a rellegir Matèria de Bretanya, la novel·la per la que Carmelina Sánchez-Cutillas és més coneguda, que va guanyar, el 1975, el Premi Andròmina. Jo vaig arribar-hi l’abril de 1994, això vaig escriure en una de les cantonades en el primer full de la novel·la. Han passat uns quants anys des d'aleshores. Servidora ja té una edat. Va ser un doble descobriment, per una banda, l’autora i, per l’altra, la novel·la en un dels cursos de reciclatge que es feien per als mestres que no tenien el valencià, en Aiora, on vivia. Els primers cursos de valencià els havia començat a fer uns anys abans a través de l'ICE de la Universitat de València en l'Institut, situat a l'avinguda Argentina. Ni aleshores era mestra, ni ho vaig ser després, però també jo necessitava reciclar-me, la meua educació havia sigut com la de molts en castellà, així que preguntava si podia assistir com a oient al professor de torn. Aquell any, impartia el curset, Jesús, amb qui després vaig fer amistat. L'ICE havia donat pas a la JQCV. A partir d’aquell any, vaig assistir als cursos que anaven fent i presentant-me als exàmens de la Junta Qualificadora, cosa que abans no havia pogut fer, perquè l'ICE estava pensat per a titulats. Matèria de Bretanya va ser un dels llibres de lectura que ens va recomanar. Feia temps que volia rellegir-lo per tornar a assaborir les mateixes sensacions d’aquella primera vegada, i la veritat és que no m’ha defraudat. Quina preciositat! Quina meravella! Arran d’aquesta lectura he recordat que, encara que no tinc cap poemari de Carmelina Sanchez-Cutillas, si que tinc algunes antologies com per exemple Eròtiques i despentinades amb pròleg, recerca i selecció de poemes a càrrec d’Encarna Sant-Celoni i Verger amb il·lustracions de Maria Montes, també l’antologia Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València a cura de Lluïsa Julià/Teresa Pascual.
cànem- i aquesta nit més que mai sóc el seu vassall de
remença. Canelobres de ferro voregen la Via Làctia,
i al Sanedrí s’amaguen les àligues de palissandre i tots els
qui fan les lleis del món. A les cambres dels amants hi ha
un desig de continuïtat i una porta lacrada. Quan l’Ofi-
ciant de les tenebres, solitari des del retaule de cedre,
comence l’introit i les lloses de quars tremolen, m’alçaré
sobre la nit, i totes les filles de la mar cercaran illots
blaus i un altar de fulles tan subtil com la lluna. Ja cau
la quarta llàgrima de la pluja sagrada sobre l’estiu. Esti-
meu-vos!
Aqueixos periples perduts al llindar del misticisme...Ca-
míns que s’alcen al pas vagabund, com un màstil que mai
no ha vist l’ombra de Cerberus... La nau i el palimpsest
són els llibres apòcrifs del llac de Tiberíades. I la xarxa,
immensa en la nit i en l’absència mil·lenària del nauxer,
aguarda els peixos del miracle. (Tot açò ho vam llegir a
la Masorah del rabí Bar Anina.)
Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Poesia 3i4,1976 dins Vosaltres, paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València. Lluïsa Julià/Teresa Pascual (ed.)
dissabte, 19 de setembre de 2020
ATRAPADA!
He acabat de llegir la novel·la de Lana Bastašić, Atrapa la llebre. L’he llegida més de pressa que de costum. La veritat és que, com un gosset, la duia darrere meu, els darrers dies. Quan tenia un buit l’obria i em posava a llegir. És l'única manera que tinc d’avançar en la lectura d’algunes novel·les. No tinc hora fixa per llegir. La lectura pot ser en qualsevol lloc i en qualsevol moment, 24/24. La novel·la és la meua companya inseparable per uns dies. De vegades no trobe una bona butaca per seure, es diria que tan puc fer-ho al sofà de la sala d’estar, i en un altre moment en la cadira de la cuina, també en l’hamaca del patí, o asseguda a can felip, lloc on sempre m’havia assegut el temps just i des que vaig conèixer Mr. Leopold Bloom vaig prendre consciencia que també podia ser un racó tranquil.
Com deia he llegit la novel·la amb rapidesa, també és veritat que el ritme m’ho va transmetre. Lejla i Sara anaven a trobar-se amb l’Armin, el germà desaparegut de Lejla. M’ha fet la impressió que jo, d’alguna manera, també anava fent el viatge. És per això que he accelerat la lectura, volia saber que passaria quan es trobaren. I ara que l’he acabada, me n’he anat de cap cap al moble llibreria i l’he obert, en un dels costats una pila de llibres s’amunteguen en una de les lleixes, esperen el seu torn per a després ser guardats allà on corresponga, per ordre d'alfabètic. N’he agafat un altre, tot i que, de moment, no l’he obert. L’he deixat damunt de la tauleta de nit. De sobte, m’he parat a pensar en la novel·la que acabe de llegir. O millor dit a madurar-ne la lectura. Les novel·les bones es diferencien de les dolentes en què les primeres quan les acabes t’ho has passat molt bé i ja està, en canvi les segones a mesura que passen els dies van pujant com la massa de pa abans d’entrar al forn.
Jo també havia mamprès el viatge, però quan han arribat a la seua destinació, soc jo qui sense voler ha quedat atrapada dins la llebre, o millor dit amb el nas tocant el vidre mentre intente veure el que hi ha a l’altra banda de la finestra. L’emoció m’ennuega, no sé que fer, ni com arreglar-ho. Segurament ara em tocaria a mi mamprendre un viatge per arreglar tots els teus traumes dels conflictes no resolts de tota una vida. Tot i que caldria remuntar-se massa enrere. Qui sap si és millor mirar cap endavant i deixar-ho tot com estava. No remoure el fang ara que s’ha aquietat. Mentrestant no puc deixar de guaitar per la finestra, en la qual m'hi veig mirant per la finestra fins a l'infinit, com entrar dins d'un conte per a formar-hi part.
dimecres, 16 de setembre de 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)