Un
altre dels llibres que he llegit aquest estiu és El llibre de la senyoreta Buncle de Dorothy Emily Stevenson
(Edimburg, 1893 - Moffat, 1973). Parenta llunyana de Robert Louis Stevenson.
Feia temps que no em divertia tant llegint una novel·la.
Vaig començar a llegir-la i dic que vaig començar-la i no vaig poder deixar-la
fins que no vaig arribar al final. De vegades crec que els llibres s'apoderen
de nosaltres en un moment donat, i com un incaut caus en el seu parany. Aquesta
novel·la feia un temps que l'havia comprada, de tant en tant, passava per sobre
del llom i llegia el títol, fins que aquest estiu alguna cosa misteriosa em va
fer traure-la del seu lloc. I a partir d'ara potser entre a formar part dels dessies com s'anomenaven els fidels
seguidors de Dorothy Emily Stevenson que esperaven
en candeleta l'aparició d'una nova novel·la.
Segurament hi ha moltes maneres de procurar-se uns
ingressos extra per acabar de passar casa quan un té problemes econòmics. També
és veritat que molts seran tan o més enginyoses que els de la senyoreta Buncle.
En un principi se li han ocorregut un parell
d'opcions: criar gallines o escriure una novel·la, finalment ha triat la
segona opció.
Escriure una novel·la potser sembla fàcil, perquè hui en
dia tots sabem llegir i escriure, però a l'hora de la veritat no ho és tant.
Podem preguntar-nos, si qualsevol persona pot escriure una novel·la? És un tema
força tractat entre els escriptors, perquè qui més, qui menys voldria assolir
la categoria d'escriptor/a que aporta reconeixement i en alguns casos guanys.
Qualsevol pot escriure una novel·la? Sí. En canvi, qualsevol no pot —perquè no
sap—compondre una peça musical. Però, si pensem que escriure una novel·la no és
tan difícil com sembla, que pensaríem si, a més, no es té imaginació com li
passa a la senyoreta Buncle?
Fins a quin punt cal tindre imaginació per què una
novel·la assolisca l'èxit? Segurament, la imaginació no és la primera de les dificultats
per escriure una novel·la. En canvi, no es pot assolir l'èxit en una novel·la
sense tindre en compte les emocions. Així, per salvar aquest entrebanc, i
creient que ningú d'ells llegirà la seua novel·la, opta per fer una sàtira dels
seus veïns. Una de les raons per la qual la novel·la de la senyoreta Buncle és
un èxit de vendes, en el seu poble i fora, és perquè el que conta genera de
manera espontània, les reaccions positives en uns, i negatives en altres,
mentre es van llegint les caracteritzacions que en fa de cadascun dels
personatges.
L'editor al qual la senyoreta Buncle ha enviat
l'esborrany de la novel·la, amb molt bon encert, decideix publicar-la, amb una
xicoteta modificació del títol que es dirà El
pertorbador de la pau. Nom premonitori del que esdevindrà tot seguit. Cert,
pertorba la pau de tot el veïnat. És així que la novel·la El pertorbador de la pau comença a córrer, com la pólvora, entre
els veïns, els uns enrabiats de com es veuen retratats, els altres feliços, mentre
intenten esbrinar qui és l'autor que firma amb el pseudònim de John Smith.
Ara bé, com tot escriptor que publica ha d'acceptar els
comentaris de la crítica. Aconsellada per l'editor, la senyoreta Buncle llig
totes les critiques que publica la premsa sobre la seua novel·la. Unes, bones, altres,
no tant. I entremig alguna que sembla que no s'hagen llegit la novel·la, amb
tot El pertorbador de la pau és un
èxit rotund.
Una novel·la que, a banda de la història que conta,
permet discutir sobre molts altres temes, entre els quals com ja he comentat
més amunt, pot qualsevol escriure un llibre? Hem de fer cas de la crítica? Se'n
fa, de bona crítica? O, a la manera de Virginia Wolf, tot escriptor deu tindre
una cambra pròpia? O el que és el mateix, un raconet per escriure on no se'l
moleste. Coses que al llarg de la novel·la es pregunta la senyoreta Buncle.
Un llibre deliciós i divertit per llegir.
