dijous, 4 d’abril de 2019

VERSOS QUE CONVIDEN A PENSAR




La flor convida la papallona sense intenció;
la papallona visita la flor sense intenció.
La flor s'obre, la papallona entra;
la papallona entra, la flor s'obre.
No sé res dels altres,
els altres no saben res de mi.
Pel no saber seguim el curs de la natura.


Gota  de rosada en una fulla de lotus. Daigu Ryokan. Edició i traducció de Natalia Barenys.  Pagés editors, 2001.

dijous, 21 de març de 2019

DIA MUNDIAL DE LA POESIA




 POESIA 
 Música de l’ànima, teixida amb paraules 

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.
La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima
dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera
que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules. 

divendres, 8 de març de 2019

LA DONA FINESTRERA





LA DONA FINESTRERA

Adelina s'apropà a la finestra, corregué les cortines, l'obrí i tragué el cap. S'escoltaven veus, però no reeixí a veuré ningú. També escoltà els lladrucs d'un gos. Per fi havien venut la casa, i, abans d'anar-se'n definitivament, havia volgut dedicar els darrers minuts per acomiadar-se de cadascuna de les vistes que cada finestra de la llar enquadrava. Aquella, per on cada dia es ponia el sol, era la darrera. Des que construïren al davant aquell xalet d'estil eivissenc, enlluernador, havia procurat mantindre les cortines corregudes.
No fou fins passats uns anys, quan comprengué que la blancor tan sols ho havia estat per fora. A dintre unes animetes deambulaven per les estances a les fosques: les persianes abaixades. La terrassa amb aquella gelosia que recordava les dels confessionaris. El que s'havia cuit a dintre: mai no ho va saber. Havia suposat alguna cosa, però poca cosa més: ni una discussió, ni una veu més alta que l'altra, ni un sol crit. Tan sols, silenci. Qui sap si una mirada de complicitat haguera estat suficient per comunicar el que les paraules no deien? Potser hauria apaivagat l'inútil malestar creat entre ambdues bandes.
Intuir-ho no va ser suficient. Mai hauria imaginat el patiment d'habitar-la. Ho va anar comprenent temps després de la partença: els uns per mamprendre una nova vida; l'altra, per a refer-la. D'aleshores els recriminà que sense demanar-ho, en aquest trajecte circular, li passaren el testimoni de la cursa.
Es retirà de la finestra i la tancà. Abaixà la persiana i corregué les cortines. Baixà les escales fins la planta baixa. Traspassà el llindar de la porta i la tancà definitivament.

dimecres, 27 de febrer de 2019

UNS VERSOS PER AL DARRER DIA DE FEBRER


Nevada del mes de febrer de 2013


Confosa amb el vent,
cau la neu;
confós amb la neu,
bufa el vent.
Vora la llar de foc,
les cames creuades,
esgoto el meu temps
reclòs en aquesta cabana.
Compto els dies,
i descobreixo que també el febrer
ha vingut i ha marxat
com un somni.


Gota de rosada en una fulla de lotus. Daigu Ryokan. Pagès editors, 2001.

Un crit ofegat per demanar una miqueta d'aigua, i si no hi ha inconvenient un bon grapat. Estem secs, o millor dic eixuts. Ja no recordem la pluja. Tots els dies, des de fa unes quantes setmanes, escoltem sempre la mateixa cançó en les previsions del temps "ANTICICLÓ". 

divendres, 22 de febrer de 2019

PASSEJANT EL TERRITORI: Els Serrans i l'Alt Palància

Divendres de bon matí, de la darrera setmana de gener, vam fer una eixideta amb la caravana. Ens havíem comboiat per anar a la Fira de la trufa valenciana d'Andilla, en la Pobleta, que havia vist pel feisbuc, l'esdeveniment se celebrava els dies 26 i 27. El principal motiu pel qual vam decidir d'anar, a banda de poder tastar les trufes i els productes que n'inclouen, era que aquella banda del territori, els Serrans i l'Alt Palància, tot i la proximitat — de pertinença a la mateixa província— sempre ha sigut un lloc de pas cap a altres indrets. Així que no ho vam dubtar, l'hivern vol fred, vent i aigua, d'algunes coses en tenim com fred i vent, d'altres escassegen com la pluja, però la previsió per al cap de setmana era de bon temps. El cas és que en Andilla no hi havia càmping, i això ens va fer que buscarem el punt més pròxim per instal·lar-nos, i aquest va ser, Navaixes, situat en la comarca de l'Alt Palància. I així sense previndreu anàvem a passejar territori entre les dues comarques. 


De fet vam aprofitar l'ocasió per visitar Navaixes i el seu grandíssim om que ocupa la plaça del poble. La llàstima era no haver-lo pogut veure amb tota la seua esplendor primaveral, així que no descarte tornar més endavant quan haja brotat, o en una de les ocasions que tornem a passar per allí, també vam veure les cases d'estiueig que s'han anat construint per part de famílies adinerades provinents de la capital, València, atrets per l'entorn entre les quals cal assenyalar la gran quantitat de fonts, algunes medicinals. Nosaltres vam fer una passejada cap al Salt de la Novia, una imponent cascada que cau des de 30 metres d'altura al riu Palància, al llarg del recorregut vam ensopegar amb algunes de les fonts com la Fuente del Hierro que han fet famós aquest poble. 

Segurament hi ha més d'un camí per arribar a Andilla, nosaltres vam triar el que anava per Altura i Les Alcubles, carretera de revolts, però molt tranquil·la i amb bones vistes. Passat aquest darrer poble en un dels revolts vam haver de parar, tant a l'anar com al tornar, per contemplar la meravellosa panoràmica, de postal, que ens vam trobar: el mar i bona part del golf de València, fins Cullera, el Montgó, així com terra endins. El primer dia l'atmosfera era més transparent i neta i deixava veure totes les poblacions que envolten la capital. Aquesta panoràmica només es podia veure des d'un sol punt perquè després d'un parell de revolts desapareixia i continuaven els turons, bastant pelats, sobretot després de l'incendi que va assolar aquestes comarques el 2012. 


I sí, vam arribar a la Pobleta, hi havia moltíssim gent que, com nosaltres, s'havien desplaçat atrets per la propaganda que des de feia dies havien anat fent. Vam passejar per totes les parades instal·lades en la carpa, també vam olorar les trufes, tenen una aroma molt especial, res a veure amb les que es poden comprar envasades, i sobretot la vam tastar i en vam poder comprar un xicoteta mostra per emportar-se-la a casa i continuar la degustació. També vam assistir a alguna de les xerrades que hi havia programades i a la demostració practica que un veí de la Pobleta va fer amb el seu gos. A més de visitar la Pobleta també vam recórrer Andilla i vam pujar al castell. 

Al tornar cap al càmping vam tindre temps per a apropar-se a Almedíjar —Serra d'Espadà— a comprar formatges. La formatgeria tanca a migdia, però després de fer una passejadeta vam trobar que en la botiga del poble també en venien, i de totes les classes, després de xerrar una estona amb la botiguera se'n vam tornar carregats cap al cotxe.    
En Sogorb ja havíem estat però, com passa sempre quan viatges, que floreges. No és el mateix quan tornes més vegades a un lloc on ja has estat que tornes a veure les mateixes coses que la vegada anterior amb més deteniment. El cas és que cap a migdia del diumenge el vent va revifar amb força com havia estat fent els darrers dies, gens agradable, per cert. La visita deixa de resultat atractiva, et fa córrer més del compte, així que la vam interrompre, per una pròxima vegada.