POE + GRAFIES: INVERS

No vaig poder anar a la presentació del nou poemari, Invers, que Consol Martínez Bella va presentar el passat novembre a la llibreria La Rossa de València. Però sembla que els Reis d'Orient se'n van assabentar i va ser un dels regals que vaig rebre, que em va fer molta il·lusió. Realment fa goig palpar aquesta meravella de llibre entre fotografies i poemes. Així és com comença aquesta nova col·lecció que porta per nom Poegrafies, perquè una part s'adiu a l'altra i viceversa.

Aquell dia, a més de l'autora, Consol,  presentava el llibre Maria Josep Escrivà i podreu imaginar vos com aniria la presentació i amb quines complicitats. 

Invers transcorre entre dues vies paral·leles en un viatge cap endins. Paraula i imatge juguen a desdibuixar les fronteres; de vegades, l'una pren el gest de l'altra. Fan camí des del paisatge extern fins a l'intern. La mirada vagareja, en la primera part, amb imatges on l'aigua és element de creació, on no som res i som part de tot. En la segona, la distància entre l'interior i l'exterior s'acurta i esdevé la drecera que recorrem, inevitablement, per no fer massa indigerible la mirada cap endins. En la tercera part, ens aproximem, tant com ens permeten els ulls i el llenguatge, a l'espai més íntim de l'existència: allà on és difícil accedir sense por, on les ferides i els dubtes romanen quasi inalterables a pesar del temps i de l'intent d'acceptar els nostres límits.

I així comença aquest viatge:

 Invers, o potser no

com mirar amb uns ulls que no estiguen avesats a la mirada apresa?

com escriure alguna cosa que no determine la llengua pròpia?

Què mirar o que dir que estiga fora de la ment?

endins d'una gota

el món

el mateix 

que veiem enfora

la nostra mirada

no coneix una altra senda 

que la que hem après

sota el pes

de la covardia

ELS SONETS DE SERGI, DE CAN CARRASCA

Caminar

Camina't caminant, espai, a glops, a eixems.

Anar fent més camí, defora de les clastres.

I encara ser camí, enllà dels crisantems,

sabent que l'anar sent ens fa parells els astres

benconjugant amb fer en aquests temps postrems,

quan el fosc tot s'hi val que entonen els malastres

ni fa ni ens deixa fer als adalils d'ensems

i expliquen al randat del hui tots els desastres.

Ens ha tocat un món que potser no du enlloc,

on el mediocre creix del medre de l'engruna

i xafa qui ha semat, que encara és més badoc

si cap mercè li és dol i el divendres dejuna.

Llaor pel fadristern que el camí prenga a joc.

Lluny de recança i llast, cadúfol de Fortuna.

Amb aquest preciós sonet acaba Sonets de com la nit s'ama(r)ga de Sergi Gómez, del blog de Can Carrasca. De seguida que em vaig assabentar de la publicació li'n vaig encomanar un, no fora que se'm despistara com passa de vegades en alguns llibres que, pel que siga, no coincidisc amb ells i acabe per perdre'ls de vista.

No va ser fins el dia de nomenament com a cronista oficial d'Otos de l'amic Dani Alfonso, el 21 de desembre passat, on vam coincidir en l'acte que vaig poder tindre'l a les mans amb dedicatòria inclosa. Passades les festes de Nadal un dia que em vaig trobar amb Dani em comentava que què m'havia paregut el poemari, jo li vaig contestar que només l'havia fullejat per veure la maquetació i tot això, que la poesia me la llig a miquetes, que no és com una novel·la que quan comences te la lliges de principi a fi.

I el cas és que mentre el fullejava em vaig quedar en el darrer sonet. M'ha agradat aquest poema. L'he llegit unes quantes vegades: la primera va ser una lectura somera, ha sigut en les lectures posteriors quan he començat a treure-li suc. Potser no arribaré a clissar el que ens vol dir el poeta, però les imatges que mostra em resulten profundament inspiradores.

A tota aquella gent, que no lectors, que diuen que no lligen poesia perquè no l'entenen els diria que tan sols cal que comencen a llegir, per exemple aquest poemari, Sonets de com la nit s'ama(r)ga, lentament, molt lentament: «Camina't caminant, espai, a glops, a eixems».

Doncs, això...

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Carmen Laforet

Nada

Carmen Laforet

En el Club de lectura de Serinyà escollim les obres a llegir entre tots els assistents. Una de les companyes va triar aquesta novel·la de Carmen Laforet, Nada. Inicialment no em va semblar mala idea, però quan va ser l’hora de començar-ne la lectura, em va sorgir la mandra, i sobretot els prejudicis. Nada solia ser una lectura obligatòria de literatura en llengua castellana en els estudis secundaris i el record d’aquestes imposicions literàries no convidava a endinsar-te en aquesta obra. Val a dir que un debat interessant podria ser entorn de la conveniència –o no– de l’obligatorietat de les lectures...

En un rampell, vaig decidir que no la llegiria. No em venia de gust. No obstant això vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir. I el resultat no va poder ser més sorprenent. Em vaig trobar una novel·la amb una prosa fluïda i un llenguatge i un estil molt actuals. I amb una història que enganxava, farcida de bones descripcions i amb una crua poesia de fons. A mesura que avançava pàgines, m’anava fent creus que hagués estat publicada per primer cop l’any 1945! I vaig continuar la lectura, cada cop més engrescada, i amb el creixent convenciment que tenia al davant un autèntica obra clàssica.

A Nada, Carmen Laforet ens explica l’estada d’Andrea, una jove òrfena, a casa de la seva àvia i els seus oncles, un pis del carrer d’Aribau de Barcelona, durant el curs que va estar-hi estudiant a la universitat. Amb els seus ulls d’espectadora que s’ho va mirar sempre tot des d’una certa distància, podem anar coneixent la seva família, que havia estat benestant, però que en aquells anys inicials de la postguerra estava enfonsada en la misèria, tant econòmica, com moral. També hi podem veure l’ambient universitari amb què es troba i les amistats que hi va fent, però no hi veurem gaires referències directes a la guerra civil, acabada feia molt poc, tot i ser-hi sempre present de fons.

Hi trobem uns personatges i uns fets impecablement tractats. L’àvia d’Andrea, sempre deixant menjar als altres i veient clar, però sense saber ben bé què fer-hi, tot el que va passant al seu voltant. L’oncle Juan i la seva dona, Gloria (fantàstic, aquest personatge). Una parella que funciona a base de xarop de bastó. Els maltractaments constants per part de Juan són assumits com a “normals” per Gloria, i també per tota la resta de la família. La tia Angustias, una solterona amargada; la minyona Antonia i el gos Trueno, una estranya parella. I finalment, l’oncle Román, que ens completa l’estampa familiar. Un músic arruïnat, encantador i seductor, i alhora una mala persona amb negocis foscos.

A banda de la família, Andrea, a Barcelona, farà amistat sobretot amb una companya d’estudis, Ena, de la mateixa classe social que la protagonista, però amb una família no arruïnada, rica encara. La noia té una especial curiositat per Román, per uns motius que ja descobrireu al llarg de la lectura de la novel·la.

Des d’una perspectiva de gènere, podem veure en aquesta obra un masclisme totalment interioritzat, tant per part dels homes com de les dones que hi apareixen, sense diferències d’edats. A banda dels maltractaments per part de Juan cap a Gloria, la pròpia Andrea també viu situacions que ni tan sols es planteja que puguin ser masclistes. La noia veu normal (més ben dit, no es qüestiona) que els nois que formen el grup d’estudiants, bohemis de classe alta, amb qui es fa li diguin amb tota naturalitat en la primera trobada: “Ahora vamos a merendar si Andrea tiene la bondad de hacernos unos bocadillos”. Era una altra època...

L’autora nega que hi hagi un fons autobiogràfic en Nada, però ella –que escriu aquesta obra als vint-i-tres anys–, havia nascut al carrer Aribau número 36 de Barcelona, s’havia traslladat a les illes Canàries amb els seus pares quan tenia només dos anys (la mare hi va morir i el pare es va tornar a casar amb una altra dona, amb qui Carmen va tenir mala relació) i havia tornat a la seva ciutat natal als divuit (la mateixa edat que té Andrea, la seva protagonista), per estudiar-hi Filosofia i Lletres i Dret, carreres que no arribaria a acabar.

La novel·la va guanyar el premi Nadal l’any 1944. És un fet que no deixa de sorprendre, si tenim en compte el context de l’època i el fet que l’autora fos una noia molt jove, i desconeguda (devia topar amb un bon jurat). Si voleu saber més coses de Carmen Laforet, podeu fer un cop d’ull al seu web: Allà, hi trobareu més notes sobre la seva biografia, la seva obra posterior, la seva relació d’amistat amb Ramón J. Sender, l’escriptor aragonès, més gran que ella, d’ideologia anarquista i que va morir a l’exili, a Califòrnia. També hi podeu llegir un parell d’escrits, molt recomanables: el pròleg de Rosa Montero a una de les edicions que s’han fet de Nada i una curiosa història que hi explica una altra escriptora, Carme Riera, sobre la coneixença de joventut entre el seu pare i Laforet.

Nada, una obra que val la pena recuperar i valorar molt més, tant per la seva alta qualitat literària, com pel testimoni que ens fa d’una època trista i grisa de la nostra història. Això sí, fem-ho des de fora de les lectures obligatòries escolars. Fem-ho pel plaer de gaudir d’una bona novel·la, i sense cap mena de prejudici.

Pilar Castel Soler

Bibliografia

Laforet, Carmen. Nada. Ediciones Destino, SA. Barcelona, 2009.

ELS VERSETS A SANT ANTONI des d'Otos

Acabem d'estrenar l'any i ja tenim les primeres festes a la cantonada: SANT ANTONI i també els versets que des de fa uns quants anys versa l'otosí Joan Olivares.

 –Mentre prenien la fresca
a la porta del carrer,
un vellet i una velleta
raonaven sàviament
de la cosa tan estranya
que és això del pas del temps:
et fa arrugues en la cara
i cendrosos los cabells,
i et dona seny i saviesa
quan no l’has de menester.
Amb gran enyor recordaven
quan eren uns angelets
i s’enfugien les hores
com si les robava el vent,
els anys es feien tan llargs
que entre el Nadal i l’Advent
succeïen tantes coses
com no en podien ser més.
Però un dia maduraves
i tot era del revés:
els anys passaven volant
i un minut es feia etern.
Que difícils són d’entendre
els misteris del progrés,
com deia sant Agustí,
allà per l’any quatre-cents:
si ningú no m’ho demana
prou que sé lo que és el temps,
però, ai, si m’ho demanen,
la resposta no la sé.
Deveu pensar, sant Antoni:
tot este romanç, per què?
Doncs mireu, pare estimat,
nostre més volgut santet,
gran patró dels animals
i profeta del bon temps,
perquè van passant los anys,
i malgrat vostres consells
seguim sense fer bondat
i sembrant males sements.
D’algunes que n’han passat
en estos mesos darrers,
vos en faig un inventari
per si ho volíeu saber:
Allà al Brasil mana un home
que sense ser llenyater
en quatre dies fa ascles
tot l’Amazones sencer,
i amb bones garrotades,
tots eixos que es fan els gais
els tornarà al bon camí
com si foren corderets.
I lo gran xèrif dels ianquis,
aquell grenyut matusser,
amb el morro que se’l xafa,
diu que farà una paret
més llarga que la de Xina,
més alta que el Montcabrer,
p’a que no passen los índios,
perquè ell va arribar primer.
També diu, parlant de dones,
que si eres guapo com ell
els pots fotre mà allà on vulgues
perquè elles es deixen fer.
A Rússia encara hi ha el Putin,
cada dia més content
perquè amb el canvi climàtic
ja no es passa tant de fred.
Un tal Salvini d’Itàlia
diu que no hi ha més remei
que quedar-se amb els gitanos,
però si fora per ell...
A Hongria, voten los feixos
vora el setanta per cent,
el cinquanta a Polònia,
vint-i-cinc a cals monsieurs,
i han votat per la rabosa,
una lloca i els pollets.
Un fantasma corre Europa
i el comunisme no és,
va arribar a Andalusia
trotant amb un cavallet,
i com Cid Campeador,
no deixarà moro amb fes,
ni català amb barretina,
ni estaca en la paret,
moltes dones ja tremolen
i diuen que no és de fred.
Què en penseu vós, sant Antoni,
que del cel tot ho veieu,
vindrà el dia que els humans
finalment mos entendrem?

–Fills meus, sí que ho teniu agre,
d’a xavo és el canyaret!,
mes no perdeu l’esperança,
no va tot tan malament.
Abans teníeu la fama
de comptadors de bitllets,
i ara heu eixit als diaris
per acollir angelets.
Les notícies de l’oratge,
que els llauradors tant preueu,
les havíeu d’escoltar
en castellà o en anglés:
it will rain to bots and barrels
from Jerez to Santander.
Ara premeu el botó
i al punt escoltareu:
aiguaneu a Benigànim
i volves a Bocairent.

–Lloat siau sant Antoni
per lo vostre gran saber
per aguantar nostres queixes
i donar-mos-en parer,
més ja que estem en matèria
no mos voldríeu dir res
d’eixa aficció ultramuntana
que campa per tot arreu?

–Què  podria jo explicar-vos
que vosaltres no sapieu:
compreu una bona ullera,
al veí me’l vigileu
i si el veieu que s’afaita,
la barba en remull poseu.
I estimeu sense mesura
per lo que poguera ser.

DEL RETRAT A L'AUTORRETRAT: Blai Bellver

La darrera setmana de novembre del passat 2018, Vicent F. Garcia Perales, amb qui mantinc una bona relació des que el vaig tindre de professor en l'assignatura de Gramàtica històrica catalana I, quan estudiava a la UOC, d'això ja fa uns quants anys i encara ens anem trobant de tant en tant. Em va avisar que es presentava en Xàtiva El parlar del «tinguem». El valencià de Xàtiva i la seua zona d'influència de Vicent Bataller Grau, Premi d'Assaig i Investigació Carlos Sarthou, Xàtiva 2017, que va ser també alumne seu en aquesta universitat virtual. Doncs, no m'ho vaig pensar i allí que ens vam presentar. L'acte es feia en una antiga església, Sant Domenec, dessacralitzada, i  batejada com a Espai Cultural sant Domenec. Un edific magnific com podreu imaginar i gran, com ja sabeu que solen ser les esglésies. Quan vam arribar encara no era l'hora, i ja n'hi havia mitja església plena, així que vam buscar lloc a corre cuita i ens vam asseure, al cap de no res em vaig girar i ja no cabia una agulla. Quin gust dona veure actes culturals com aquest plens de gom a gom. Així que era l'hora va començar l'acte. De primer van parlar totes les autoritats: alcalde, autor, prologuista i algú més que ara no recorde per continuar amb l'homenatge que durant l'any 2018 han fet a l'impressor, l'escriptor i periodista Blai Bellver en el segon centenari del seu naixement. És per això que l'acte es tancava amb l'actuació de la companyia Bicicleta Teatre amb textos representatius de l'homenatjat: Blai Bellver. 

Ai! oblidava dir que vam eixir de l'acte carregats amb els dos volums de què consta l'assaig. No és un llibre de lectura fàcil, però si una gran ajuda per a consultar. 

AUTORRETRATO

Vaig nàixer ja fa molts anys

i encara no sé per què,

els pares donaven gràcies

i no sabien de què.

Moltes  ciències i idiomes

de m'aguela que era sabia

van voler que m'ensenyara

y sols vaig heretar làbia.

He patit per molts records,

per reptes, per ambicions,

y no he pogut disfrutar

per no aceptar condicions.

He renunciat a ballar

y m'agrada el coqueteig.

No em preocupa el que diran

perquè res no em sembla lleig

Soc cabut com una mula,

alegre com un xiquet,

capritxós com una puça

y no puc estarme quiet.

He dit sempre el que he pensat

y això ha sigut molt plaent,

ençà que he fet enemics

yo pense seguiro fent.

He fet de pobre y de ric,

y de noble arruïnat,

he fet d'heroe antic

però no mai de criat.

A l'hora de descansar

espere morir tranquil,

y que em puguen perdonar

deu vegaes, cent y mil.

Blai Bellver, Xàtiva (1818-1884)