divendres, 13 de maig de 2022

Maria Ibars i Ibars & Ina Martí

Una gran poeta, Maria Ibars i Ibars i una gran cantant, Ina Martí. Gràcies a totes dues, una per compondre aquests versos tan bonics i a Ina Martí per donar-los veu. 

 


 

dimarts, 3 de maig de 2022

De la finestra estant: mirar, veure, somiar

 


Trec el cap per la finestra. Un altre dia plovent, sense a penes poder eixir de casa. M'agrada veure ploure, i m'agrada molt més passejar sota la pluja mentre escolte l'aigua colpejant el paraigües, encara que quan arribe a casa m’haja de canviar de dalt a baix. Aquest matí, com faig cada dia, he tret el cap per la finestra i he mirat el paisatge, el de lluny i el de més a prop. És primavera. Una primavera preciosa com des de fa anys no tenim, gràcies a la pluja. La vista de més a prop no és massa afalagadora, però no hi ha altra cosa i cal conformar-se amb el que hi ha. Un solar abandonat on creixen tota classe de vegetals que donaria per a un treball botànic. Altres anys el solar era això, un solar, una respectable extensió verda on creix de tot en abundància, enguany, cal compartir-lo amb tot de muntanyes d’enderrocs que des del novembre passat van abocant de les obres d’un dels carrers del poble. Obres que amb la pluja no avancen. Fins quan els tindrem? I com faran per a endur-se’ls? Buf!, millor no fer-se tants preguntats. Pobres veïns, pense cada dia que passe per davant de les obres, sembla l’obra de la seu. El que no sé és com encara no se’ls han revoltat. Però bé, deixem-ho estar. Així i tot, el tros que queda ha anat omplint-se de vegetació com tots els anys. Vegetació que, per altra banda, enguany, està més esponerosa que mai. Fa goig de mirar i d’ací no res s’omplirà de flors de multitud de colors, fins que les calorades les socarren. Des que mire per la finestra, tinc al costat un llibre que m’acompanya des de fa uns quants anys, es titula La vegetación y el paisaje en tierras valencianas de Manuel Costa. No recorde com el vaig aconseguir. Si el vaig comprar o me’l va regalar algú. El llibre ja té uns quants anys. Editat l’any 1999. Potser n’hi haja de millors, però a mi aquest llibre em treu de molts compromisos. El consulte quan no sé el nom d’una planta i també quan necessite una explicació del perquè creix això o allò en llocs inversemblants. Ja sé que hi ha més mitjans i més llibres on poder consultar els noms de plantes, però el que a mi m’interessa són els noms de les plantes que ixen en aquests llocs, de vegades solars, altres vores de camins, de carreteres. I mentrestant mire per la finestra i veig, un dia de pluja, un verd fresc, pulcre; un dia de sol, un verd net, llustrós; un dia de vent una mar escumosa, embravida, que mou l’onatge a totes bandes i ja no pense en res més. La  imaginació pren volada.

 


 


 

La vegetación nitrófila

Se entiende por vegetación nitrófila aquella que se desarrolla en lugares con gran aporte de materia orgánica por acción del hombre o de los animales, tales como estercoleros, reposaderos de ganado, alrededores de las habitaciones humanas, bordes de caminos y de carreteras, etc. También se llama vegetación ruderal, palabra que tiene su origen en el latín ruderis, que significa suciedad. La causa del establecimiento de una flora y vegetación particulares en estos enclaves es la acumulación de nitrógeno y otras substancias en el suelo procedentes de detritus dejados por el hombre y los animales como son basuras y excrementos. [...] las comunidades nitrófilas inicialmente y antes de la acción nitrificadora del hombre estaban acantonades en las riberas de los ríos, donde de manera natural se acumula materia orgánica sin intervención del hombre. También estaban en los lugares frecuentados por pájaros y mamíferos, como madrigueras, senderos, etc. La acción del hombre y de los animales domésticos ha hecho que actualmente se hayan extendido de tal modo que llega a ser preocupante, a pesar de ser formaciones vegetales poco apreciadas por los ciudadanos.

dijous, 21 d’abril de 2022

Excursions pasqüeres: Castell de Carbonera

 


Per les noticies que anaven donant en premsa i mitjans audiovisuals, la gent havíem eixit en tromba aquests dies de Setmana Santa i Pasqua, així que es pot dir que tots els llocs estaven a vessar de gent. La veritat és que sí, que tots teníem ganes d'eixir cap on fora. Mar o muntanya. Aigua o secà. La qüestió era eixir de casa. Segurament de llocs n'hi ha molts, més dels que ens pensem. Per això, dilluns de pasqua, en això de... pensat i fet, vam decidir pujar al castell de Carbonera, en Otos, encara que feia poc que havíem pujat, però hi ha llocs que no importa repetir les voltes que calga. Com que el matí ja era avançat, l'eixida no va ser des del poble, sinó que vam deixar el cotxe en el diposit d'aigua potable d'Otos, de cara a la vall, mirant el rellotge solar. Feia bon sol i molta calor, sobretot en les hores en què l'empreníem. El camí no és massa llarg, però empinat, així que vam mamprendre la pujada emparant-nos en l'ombratge del pinar i alguna carrasca, juntament amb la tendresa i verdor de la multitud de plantes que ens acollien en una incipient floració després de les darreres pluges. Entre mig hora i tres quarts donàvem cap al castell. Castell que des de fa un temps s'ha delimitat el seu contorn, així com el de la muralla, més endavant ja vindran les excavacions i els treballs de recerca. Des d'allà dalt la vista és imponent, al davant, es pot contemplar pràcticament tota la Vall d'Albaida, a l'esquena la mole del Benicadell separats pel barranc de Carbonera i el Tròlec. I un silenci tant sols interromput pels ocellets que visiten aquell racó que convida a seure i reposar. Ningú més que nosaltres. Hem descansat una bona estona abans de mamprendre la baixada. Feia no sé què moure's d'allí de la tranquil·litat que es respirava, ara però vam baixar per un altre camí que va per la pista forestal de Benicadell, la caseta de Xamarra, cap al barranc de la Mata. Al poble ens esperava el dinar d'entrepà a l'ombra de la llimera del corral i una cervesa ben fresqueta que havíem deixat a la nevera. I per berenar la mona, que havia fet el dia d'abans.   


 



dilluns, 4 d’abril de 2022

PELS CAMINS DE CASSANA; d'Albaida a Agres

 


Va ser el gener del 2021, durant el període de confinament en casa de la mare, que vaig acabar de llegir la darrera part de la trilogia de Cassana, d’Enric Valor, Enllà de l'horitzó, quan em vaig fixar amb una ruta de les moltes que recorren les més de mil pagines del cicle, que em va cridar especialment l’atenció. Ruta per la qual he passat i passe per davant, en multitud d’ocasions, i mai no se m’havia ocorregut parar. Es tracta del camí que va des d’Albaida fins a l’estació d’Agres que és el recorregut que Frederic, el protagonista, fa el dia de Nadal, quan ix des d’Albaida, cap a les quatre de la vesprada amb un fred que pela i un cel que pronostica neu, on estava destinat, per anar a Cassana, el seu poble, a veure la família i passar el cap d’any. Reconec que de vegades desconeixem les coses de més a prop, en canvi, anem a veure coses lluny de casa, alguns més que altres, que passat el temps van esvaint-se de la memòria, quedant només allò que recordem gràcies a les fotografies. Mentre que al costat tenim paisatges preciosos i mil camins que recórrer on podem anar tantes vegades com vulguem fins a saber-nos-els de memòria. I tant en el cicle de Cassana com en les Rondalles de Valor he descobert que, a banda del propi relat, més o menys fictici, n’hi ha un munt de recorreguts per les nostres muntanyes que no ho són i que per tant es poden fer.


I un bon dia, fa unes setmanes vam decidir fer el recorregut. Encara que no és ben bé l’autèntic camí tal i com es descriu en la novel·la:  “Eixint des d’Albaida, i pujant el port, a mitja hora del poble, després de passar un alt a la dreta [...] trobarà el peu de la senda [...] tothom la coneix per la Senda La Palla, ací al poble”. Nosaltres no hem seguit aquesta explicació, que haguera sigut la que hauríem d’haver fet, l’autovia no permet eixir per on vols. En canvi, ens vam dirigir cap a la Casa Forestal que hi ha al mateix costat del port, un poc més amunt. Vam deixar el cotxe i vam començar a caminar camí amunt, tot buscant trobar-nos amb l’encreuament de la Senda La Palla, que vam trobar quasi al capdamunt de tot, camí de la Covalta. Les pinedes impressionants que es descriuen a la novel·la, deuen ser coses del passat, actualment, hi ha quatre pins esclarissats, després dels molts incendis que ha patit aquesta serra, encara que el sotabosc entapissa el sòl d’aromàtiques, romers, timons, pebrelles, ginebres dels nostres, estepes, coscolls, etc. A mesura que agafem alçaria, destaquen les vistes, d’una banda l’autovia que recorre el port, de l’altra els pobles de la Vall d’Albaida que aconseguim veure, Albaida, Benissoda, Agullent, Olleria, Aielo de Malferit, Benigànim, Atzeneta d’Albaida, casetes disseminades, i més. El dia no és massa clar, n’hi ha prou núvols i l’atmosfera, tèrbola, impedeix distingir amb claredat els pobles més allunyats. Després vam planejar un tram i ens vam trobar un camí ample i nou, amb triturats als dos costats. Cap a l’esquerra per als que pugen a la Covalta, cap a la dreta, cap a Agullent, nosaltres, dret, i, tot seguit, de seguida el camí ens encamina cap avall. Passats quatre pins mal contats ja es veu a l’altre costat, la Valleta d’Agres, amb Agres, davant nostre. El camí és estret, però ben marcat per les sospedrades que hi ha construïdes tot al llarg de la senda que donen compte que, aquest era un camí ben trafegat, que els anys encara no han malmès. En un no-res ja es veu al fons l’estació del tren d’Agres. En realitat Frederic, el protagonista de la novel·la, no va agarrar aquest tren, aquesta és l’estació d’Agres del tren Alcoi-València, d’enfront de l’actual estació, hi ha una estació abandonada que anava de Muro a Cieza que passava per Biar que era on Frederic baixava, i xino-xano cap a Cassana. I cap a les envistes de la mitja nit tocava a la porta de casa. Nosaltres no vam arribar fins l’estació, ens vam quedar mirant-la des de lluny. Vam fer mitja volta i se’n vam tornar per on havíem vingut. Mentrestant pensava amb Frederic i aquest trajecte d’anada i tornada que va fer en aquells dies nadalencs, i amb Enric Valor que es devia de conèixer aquests camins de memòria ja que va passar moltes temporades vivint a Agullent.