He perdut un llibre. Ja sé que no passa res perdre un llibre. Si ho pense bé no té importància. Qui sap si me’n faltarà algun altre i no me’n recorde. El cas és que el llibre que he perdut o millor dit que no trobe, el buscava i no l’he trobat on hi ha la resta de llibres del mateix autor. Un dia vaig sentir la necessitat de rellegir-lo i el vaig trobar a faltar. El llibre en qüestió es titula Fraises i l’escriptor li diuen Joseph Roth. És un llibre menut i prim, les tapes són negres on només destaquen les lletres del títol i l’autor en roig. El vaig comprar en Vanne en un viatge que vam fer l’any 2015. Recorde la llibreria. Recorde que a la porta hi havia un grup de músics joves tocant el violí. Recorde que la gent s’aturava a escoltar-los i de tant en tant els posava alguna moneda al recipient que havien deixat al terra. Recorde que la catedral estava prop. Recorde que feia un dia assolellat.
Després d’uns quants dies de buscar-lo, finalment he decidit dedicar un temps per a la recerca, aquesta vegada amb profunditat. M’he plantat en una escala de mà i he començat a mirar detingudament tots els llibres començant per la primera lletra de l’abecedari. La r de Roth és quasi del final, però per si de cas se m’ha traspaperat en qualsevol moment i l’he col·locat on no devia he començat per la A, fins que he arribat a Z. Res. No està. A continuació m’he dedicat a mirar pels altres mobles on també hi ha llibres. També he mirat una col·lecció que tinc a mitges de Clàssics moderns de l’editorial Viena, tampoc.
En la meua recerca he descobert llibres que no recordava haver comprat i m’he dit que era una bona ocasió per tindre’ls en compte. Però no, la meua prioritat era trobar-lo o tornar-me’l a comprar. He començat a mirar pàgines de llibres d’ocasió i me n’ha eixit una en Alemanya i l’altra per les Illes Canàries. Buf ! ni pensar-ho de demanar-lo tant lluny. En castellà n’hi ha una traducció, però no m’interessa, jo vull el meu, en francès, que és com me’l vaig llegir. Manies, direu, però les manies no les curen els metges, diu el refrany.
Estava furiosa. No creia haver-li’l deixat a ningú i menys en francès. Ja a poqueta nit, se m’ha ocorregut canviar-me l’anell de dit, és una tonteria, però darrerament això m’ha funcionat per a trobar coses que degut al trasllat de casa se m’han traspaperat i no hi havia manera de trobar. Com que en duc un en cada mà, me’ls he posat els dos al mateix dit, a la mà esquerra.
A l’endemà, tot pensant que era impossible trobar-lo després de l’exhaustiva recerca que havia fet, he intentat traure-me’ls i no ha hagut manera. Aleshores me l’he hagut d’ensabonar com havia fet altres vegades quan se m’havien botit els dits en dies calorosos que no era aquest el cas, però vaja dos anells al mateix dit ja està bé.
Finalment he tancat els ulls i m’he dit que tot i que ja ho havia mirat tot, no estaria de més fer-ho una darrera vegada. Tinc el vici de deixar coses dins dels llibres que després oblide i no recorde haver deixat, això és un problema perquè després no ho puc trobar, per això m’ha vingut al cap que qui sap si havia deixat el llibre dins d’algun altre i no me’n recordava, ja he dit abans que el llibre és menut. He tornat a obrir l’armari on hi ha la col·lecció dels clàssics del segle XX de Viena editorial. La llegenda del sant bevedor va ser dels primers que es van editar. He pujat a l’escala per mirar per darrera vegada i me n’he adonat que la novel·la de Roth quedava un poc botida, cosa que tant ahir com des que estic mirant m’havia passat desapercebut. El cor se m’ha accelerat. L’he tret i ... a dintre hi havia la novel·la que buscava. Voilà!, ben trobada. Ja sé que les coses dins de casa no es perden, simplement les canviem de lloc, i vaja el que costen de trobar.
