DONES COMPOSITORES: Coumba Gawlo (70)

 

COUMBA GAWLO

 

  

Marinada de Mercé Estrela Tena

 

L'entrada de la paraula, Marinada, el diccionari la defineix com a brisa de mar. I la brisa de mar no és altra que la brisa diürna que bufa des del mar cap a la terra aportant humitat terra endins i refrescant-la. Amb aquest títol Mercé Estrela Tena va guanyar el quaranta-dosè Premi de Poesia "25 d'abril" Vila de Benissa 2022.  

Divendres passat vam estar a la llibreria Ambra en la presentació que va fer Ferran Garcia-Oliver del poemari de Mercé Estrela Tena. Poeta que, per cert, no coneixia i que em va sorprendre mentre passaven una estona ben entretinguda amb la conversa que van mantindre entre el Ferran, com a presentador, i Mercé al voltant del poemari Marinada.

Entre estepes i pebrella

te de roca i farigola,

escolte oceans remots

escopir petxines buides,

meduses i soll d'humans.

 

Danses d'aire desfullen el pi ver,

li obren escates i en salten pinyons.

 

Sola, vagarege desficiosa.

despulle de tellerines la sorra,

prenc barretets i garotes als rocs.

 

Amb enyorança i gaudi, invocaré 

la claredat de la mirada verda,

als llavis malmesos per marinades,

la salabror del cabell amerat.

 

Flaire de sal, dins Marinades. Mercè Estrela Tena

 

DONES COMPOSITORES: Tarquinia Molza (69)

 

TARQUINIA MOLZA 

 

La darrera publicació de CARÀCTERS

La darrera publicació de la revista Caràcters número 96 torna a viatjar per les xarxes amb un dossier dedicat a l'escriptor Rafa Gomar i moltes més coses. En l'apartat de ressenyes trobareu la que he escrit sobre la novel·la Històries de lluna vella de Josep Colomer. I des d'ací vos convide a endinsar-vos en els noves contalles al voltant del veïns del poble de Benià, alguns dels quals ja ens son familiars, però heu de saber que les enraonies en els pobles mai no s'acaben, sempre n'hi ha alguna desconeguda, i així, així sempre hi haurà coses que contar. 

 

Quan no trobes la calma a cap lloc, torna a Benià

En Històries de lluna vella, de Josep Colomer, ens trobem de nou amb el poble de Benià. En aquesta ocasió, Benià, ja no és un nom desconegut com ho va ser en Les espines del peix. A hores d’ara, Benià s’ha equiparat a Macondo. I com ja va fer Garcia Márquez en moltes de les seus obres, aquest poble fictici, constitueix l’imaginari més immediat de Josep Colomer per a contar-nos un grapat d’anècdotes dels seus conveïns.

Amb tot, hi ha algunes qüestions que ens venen a la ment com ara d’on ha sorgit el nom de Benià; o quin ha estat el detonant de l’autor per concebre l’univers benianer. Sobre la primera, podem dir sense por a equivocar-nos que el prefix beni-, és el nom d’un bon grapat de pobles valencians de procedència morisca, amb el significat de fills de..., com ho és també El Poble Nou de Benitatxell, d’on és Colomer, i ja que estem podem afegir que la -a és la primera lletra de l’abecedari, un detall que ens ha fet pensar que estem davant d’un bon contador d’històries. Respecte de la segona podem deduir que Colomer, com a bon observador del territori que l’envolta, ha aprofitat aquesta ficció i alguns records personals per configurar el món benianer plasmant tot allò que el corca per dins. Un món en el qual trobem, esbossats amb quatre ratlles, personatges senzills que ens arriben a commoure, “Albina és gran com l’avia, alta i amb els malucs amples, que contrasten amb l’esquena estreta i els muscles caiguts” o “Amadeu Solfa té el cap gros, desficaciat, li costa de trobar una boina adequada quan es fan velles”.

En Històries de lluna vella ens retrobem amb vells coneguts com Severí Llanterna, l’alcalde Sebastià Casabona, o els Benavent del cinema Benavent. Ara bé, el temps no ha passat debades, la modernitat s’ha escolat per les escletxes tot instal·lant-se a les cases encara que hi ha tradicions arrelades que s’entesten a sobreviure. De fet, “a Benià tothom mira la lluna abans de fer un pas” perquè d’allò depèn l’èxit o el fracàs de la mampresa. Feliu Ferrer de malnom el Manxego juntament amb el seu cunyat Salvador Sorell, el Ceba, inicien un comboi en ple migdia del mes de juliol transportant pels carrers deserts de Benià una caixa semblant a un taüt, en un carro convenientment aparellat i estirat per l’ase tord de nom Bescuit. Arribats al numero dotze del carrer Major els espera l’amo de la casa Bonaventura Benanat. Descarreguen l’embalum, el dipositen al mig de la casa i procedeixen a desembalar-lo: “Pas a pas, despullen el fardell com qui desfulla una rosa. I, d’improvís, davant dels ulls atònits de la concurrència, compareix, blanca, radiant, immaculada, una nevera marca Fagor”. Les peripècies no acaben en el moment de destapar la caixa, això només és el començament del relat, tot i que les desgràcies ocorregudes ben bé poden haver sigut per haver dut la nevera quan la lluna amb prou faenes començava a minvar. Un altre relat conta que quan Modest Ribera, el saladurer, va anar un dia a Gandia a comprar sardines salades i bull sec de tonyina per a la tenda de saladura i confitures que tenia a Benià i va veure funcionar un televisor en un bar on havia entrat a fer-se un cafè no va parar fins que la va tindre instal·lada a casa. Això va ser el motiu que deixara d’anar al cine i que pronosticara la fi del cinema. També hi ha Calpúrnia mestressa de casa que vol treballar fora de casa, i té intensió d’endur-se la vespa que l’home ha comprat per a passejar la família pels voltants de Benià. La sogra educada en la més estricta vigilància de les normes en nom del patriarcat quan pot punxa el fill dient-li: “no la deixes, Segismund, seriem la vergonya del poble...de la família... Ai, fill meu, quina desgracia més gran! Tot per culpa de la vespa. Ja et vaig dir que t’esperares a la lluna vella per comprar-te-la”.

Però... això no és tot, passen moltes més coses que no anem a desvetllar, la lectura de les quals ens farà passar una estona ben divertida mentre descobrim un món que a hores d’ara està en vies de desaparició.

DONES COMPOSITORES: Laura Peperara (68)

 

LAURA PEPERARA

 

 

Uns versos il·lusionats de Maria Ibars Ibars

 

Il·lusió

 

Nívies papallones volen

pel matoll de verd espés

i van besant les floretes

amb amorós consellet.

 

—Quan passeu a papallones,

floretes de gesmiler?

 

Açò pregunta commosa

una nena, flor també,

que sent l’ànsia de volar

i estar fixa creu turment.

Veu les papallones blanques

pel voltant del gesmiler

i pensa que son floretes

que han obtés nova mercé

i enveja l’anar i vindre

i fer fugida pel vent.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Digueu-li prompte a la nena

—floreta del casal meu—

com es passa a papallona

floretes de gesmiler.

 

Poemes de Penyamar. Maria Ibars Ibars

 

 

QUAN L'ART DE CARRER PREN VOLADA

 

 

Des de feia temps, o millor dit, anys, cobejava un desig. Un desig poques vegades formulat en veu alta —i ja se sap que el que no es diu, no existeix per a la resta de mortals i pot morir tan en silenci com a vingut—, amb tot, si alguna vegada havia gosat dir-ho, havien titllat la idea de descabdellada. A saber, desitjava que em pintaren un mural dins de casa, tota una paret o un sostre. Aquest desig era sobretot per al sostre de l’escala de la casa d’Aiora. Finalment, mai no a arribar al cap.  

El cas és que acabada la reforma de la casa familiar d’Otos, només ens quedava repintar la façana. I com que el meu cap mai no para de traginar idees, de sobte em va tornar a vindre el pensament aquell desig, tant de temps guardat al fons de l’ànima, de veure pintat un mural i vaig dir-me: ara o mai. Per dins, impossible, la casa és menuda i queden poques parets que ho puguen permetre, però hi ha tota una façana per realitzar un dibuix. Ara que... el repte estava en trobar a la persona que ens poguera fer el mural. Actualment, per tot arreu trobem murals pintats a les façanes però, també és veritat que qualsevol cosa no s’hi val. I com ja coneixereu Otos és el poble dels rellotges de sol. En un mateix carrer en pots trobar més d’un, sense anar més lluny la casa del costat i la de d’enfront nostre tenen cadascuna el seu rellotge solar a la façana, però la nostra, tot i que mira a llevant, queda una miqueta de gaidó i el sol a penes pega unes hores pel matí. Massa rellotges, vaig pensar. Cal idear una cosa diferent, i a més que siga original, que faça parlar a tot el que passe per davant i alce el cap per fer qualsevol comentari. 

 

Vaig començar a pensar a veure a qui podia preguntar i, si he de ser sincera, la meua recerca va acabar prompte. Vaig recordar que feia poc de temps que, per Twitter, havia vist que Manuel Baixauli penjava una fotografia d’una pintura que acabava de inaugurar en Sueca. Em vaig dir, i per què no? Si no pregunte, no puc endevinar la resposta. El no, ja el tinc, i si és que sí, millor. I sí, la seua resposta fa ser afirmativa. Així que, va posar mans a l’obra. Primer de tot, vaig enviar una fotografia de la façana i a continuació em va enviar uns quants esborranys mentre decidíem quin de tots ens agradava més. Per fi ens vam decantar per un ser alat, però quin? Amb Baixauli, això poques vegades es pot saber. Primer de tot és el que el imagina, després està el que la resta de la gent que ho mirem anirem imaginant. I així és i així serà, perquè cadascú que passa s’afigura una cosa diferent, la qual cosa ho fa molt divertit i te n’adones de l'imaginari de la gent.

Però bé, havent acabat el pintor de pintar la façana i aprofitant la mateixa plataforma, Baixauli va prendre el relleu i... plataforma amunt! En un no res i amb Isabel, d’auxiliar, comença a donar forma al seu dibuix: des de l’amidament de la paret, les primeres ratlles i el perfilat del dibuix, en carbonet. I tot seguit, els pots de pintura comencen a destapar-se i els pinzells a acolorir paret. Jo, pel meu compte, ja m’havia preocupat de fer un dinar senzill que no em destorbara d’anar resseguint tot el procés de la pintura.

En un tres i no res el dibuix va estar acabat, encara que, això és un dir, perquè quasi va ocupar mig matí, en un dia ben calorós dels que ens està sorprenent aquest abril. Ara quedava el refrany per escriure i això va ser el que més em va cridar l’atenció. Va ser un moment màgic, preciós. Baixauli de cara a la paret, mirant-la fixament, la mà alçada amb un pinzell de pèl fi, com un director apunt de donar l’entrada als músics, i, tot seguit comença a escriure sense marques de res, sense dibuix previ.

I sí, la veritat és que puc dir que ha quedat preciós. I voldria agrair a Manel Baixauli la gentilesa que ha tingut. I els pocs problemes que ha posat. O millor dit, no hem tingut cap problema. Tot ens ha vingut bé. I és d’agrair.

Ai!, per cert, l'arrós al forn, de primera. A l'hora en punt va sonar el rellotge i tots a taula.  

Mentrestant, les anècdotes van succeint-se. N’hi haurà de totes classes i colors.  

Com sabeu Otos rep moltes visites per a veure els rellotges de sol. No passa dia que no ens trobem gent que recorre els carrers per descobrir-los.

 

Sense anar més lluny, fa uns dies, vaig escoltar un comentari que em va omplir d’alegria. Havent acabat d’entrar a casa, quan encara estava prop de la porta, passava per davant de casa una parella amb un xiquet.

—I això? vaig sentir dir a la dona que devia mirar cap a la pintura de la façana.

—Baixauli. Va contestar, l’home. 

 

 

Conversava amb el guixaire que ens ha estat arreglant les humitats d’una habitació que li havia semblat el dibuix de la paret de la façana.

—Uf!, no sabia que Bernardo —el pintor— a més de parets també dibuixava tan bé.