dilluns, 25 de gener de 2021

Un article rescatat de Josep Iborra en Eines. Revista de Cultura i Ensenyament


Si fa no fa portem quasi deu mesos de confinament, més o menys, voluntari. Això dona per a moltes coses. Pensar, llegir, escriure, escoltar música, tocar un instrument, fer manualitats, practicar exercici, caminar sol per indrets solitaris, conversar amb els convivents i per telèfon. I una altra cosa que jo afegiria, ordenar i reordenar armaris, canviar els mobles de lloc i un grapat més de coses. Això d’ordenar i reordenar m’ha vingut bé perquè he retrobat coses que no sabia on les havia col·locat. Un canvi de casa té això, que omplis armaris, mobles i tot el que tens a l’abast i després no recordes exactament on ho has deixat, i, en canvi, et ve al cap on ho tenies en l’altra casa. Doncs bé, aquests dies he estat reordenant armaris i calaixos i m’he trobat amb un grapat de revistes que tenia guardades de feia temps. La veritat és que de revistes només m’he portat les que vull guardar, la resta aniran a parar al contenidor del paper. Una de les revistes que guardava i que ara m’he trobat és Eines. Revista de Cultura i Ensenyament editada per l’IES Pare Eduard Vitòria d’Alcoi de la que vaig comprar-ne alguns números, la temàtica de la qual m’interessava. Sol passar que, tot i el temps que fa que han estat escrits els articles, aquests continuen sent d’actualitat. M’ha fet goig tornar-les a fullejar i rellegir-ne alguns articles. La primera és del 2000, ja té una miqueta de solera, amb tot em va cridar l’atenció el numero 21, editat l’any 2005. Any del 75 aniversari de l’IES Pare Vitòria, amb el dossier L’escola d’ahir i la de demà amb escrits de Salvador Cardús, Josep Iborra, Agustí Colomines, Joan E. Pellicer, Vicent Pitarch, Vicente Díaz, Josep V. Ferre i Josep Maria Terricabras amb un editorial que portava per títol El català, llengua d’Europa. Allò que de seguida em va cridar l’atenció va ser el nom de Josep Iborra. No recorde haver-lo conegut en persona, tot i que coneixia el seu nom, però com que l’Enric, el fill, ens fa tants comentaris de son pare i a més m’he llegit dos dels seus llibres Breviari d’un bizantí i L’estupor, em va semblar, mentre llegia l’article, que acabava d’eixir del forn. L’article es titulava Literatura i ensenyament. Han passat quinze anys des de llavors, però continua sent plenament d’actualitat.

En quatre apartats Josep Iborra dona unes pautes sobre com i de quina manera afrontar el repte — encara no resolt— per a inculcar la lectura des de l’escola. Per a Iborra la “literatura és una experiència del món i de la vida”.

En el primer apartat dirà que l’experiència té una dimensió estètica diferent a la resta d’experiències personals, tot i que s’integren en la vida personal del subjecte. Una experiència estètica comú a altres experiències com tastar un menjar, veure un paisatge o llegir una novel·la, que convindria que fora el més agradable possible.

En el segon apartat apareixen els teòrics. La literatura s’ha teoritzat de tal manera que deixa de banda el plaer de la lectura i el coneixement d’un mateix com apuntava Montaigne per esdevenir un objecte abstracte d’estudi.

En el tercer apartat Iborra comença a plantejar la problemàtica de l’ensenyament de la literatura. Malament si l’ensenyament va pel camí de la teoria crítica. El que cal fer és precisament el contrari. Fugir de formalismes i centrar-se en la lectura i no en l’estructura. El professor ha d’aconseguir fer uns lectors dels seus alumnes. Aconseguir que tasten un menjar que fins aleshores no han tastat mai: la lectura.

I acaba amb el quart apartat donant un enfilall d’estratègies per fer uns bons lectors. El principal de tots és el propi professor que hauria de contagiar aquest virus de la lectura als seus alumnes.  

 

dilluns, 11 de gener de 2021

LLOAT SIAU, SANT ANTONI

Des del campanar d'Otos

 

SANT ANTONI, 2021

 

Lloat siau, sant Antoni.

Mos haureu de disculpar,

però no estem per a gaites,

aixina que anem al gra:

 

Segurament, car patró,

recordeu que l’any passat

ploràvem amargament

per unes calamitats

que, en aquell moment, pensàvem,

no podien ser més grans.

 

Que si el preu de les taronges,

que els caquis ni regalats

que si Trump i que si el Brèxit,

que si el calfament global,

que els jóvens se’n van del poble,

que el futur pinta fatal.

 

La fi del món pareixia

que estava a punt d’arribar.

Qui mos havia de dir

que al pastís d’adversitats

faltava la cirereta

de la pandèmia global!

 

Aixina que, sant Antoni,

encâ que mos sàpia mal,

vos quedeu sense foguera

ni bunyols, coets ni sopar,

ni coques ni processons,

ni gossos, gats ni pardals.

 

No penseu que és per venjança.

No vos volem castigar,

ni encara menys baratar-vos

per un atre patronat.

 

Lo que passa, sant Antoni,

és que el món ha entropessat

en una pedra més  xica

que una agulleta de cap,

i totes les grans certeses

de sobte s’han capgirat.

 

Però , mireu, la desgràcia

mos ha fet reflexionar.

Les coses que pareixien

abans les més importants

s’han quedat ben a la cua

i unes atres van davant.

 

En primer lloc, la salut

de familiars i arrimats,

de veïns i coneguts,

forasters i emigrants,

dels que patixen misèria

i tota la humanitat.

 

I tot seguit, l’alegria,

l’estima ,  la caritat,

la bona fe, la justícia

i la generositat.

Perdoneu que, per la rima,

quede un poc desordenat.

 

Els cotxes grans, els viatges,

els luxes i vanitats

els hem deixat ben arrere,

alguns fins els hem borrat.

 

No remugueu, sant Antoni,

que encara no hem acabat.

De la festa del Patró,

tampoc mos hem oblidat,

però han quedat en el ranking

una escaló més avall.

 

Per sort, gràcies a la ciència,

als metges i els practicants,

la llum al final del túnel

ha començat a brillar.

 

Ja podeu estar tranquil,

si tot lo món fa bondat,

mos posarem la vacuna

i l’any que ve a celebrar

la festa més gran del poble,

la del sant més estimat,

amb alegria i salut

i amb el fervor redoblat.

 

Sense oblidar la lliçó

que el virus mos ha donat:

serem humils, solidaris

i mos voldrem com germans,

com vós, benvolgut patró,

estimeu els animals.

 

Pregueu a Déu, sant Antoni,

que mos guarde de tot mal,

de furgaes de dimoni

i de virus coronats.

 

Doneu records a sant Pere,

a sant Roc, a sant Josep,

als bons santets de la Pedra i

tota la cort celestial,

i l’amoret més sentit

als que al cel se n’han pujat.

 

dijous, 31 de desembre de 2020

TAL DIA FARÀ UN ANY


Fotografia presa el dia 27 de desembre de 2020


Tal dia farà un any que acomiadàvem el 2019. I hui, acomiadem el 2020. I, sincerament és la millor noticia que puc donar, tot i que el comiat d’any porte aparellat molts sentiments i unes ganes immenses de tornar a la rutina que enguany hem aparcat. Tinc moltes ganes de veure el somriure dibuixat en les cares de tota la gent amb que em creue per carrer i de no haver d'endevinar qui és i perdre'm en disquisicions endevinatòries. 

Enguany ha hagut temps per a moltes coses aparcades. Acomiade l'any amb uns versos dedicats a un vell plataner que cada hivern tinc en el pensament i més encara per Nadal. Enguany, com des de fa molts anys li he fet una visita. He penjat dues fotografies: la primera, és el que jo veia des de la segona, quan existia la casa que té les finestres rodones, la casa dels meus avis, l'entrada estava en l'altre costat, hui en dia desapareguda com tantes altres en la Vila Vella. Aquesta fotografia forma part del llibre La fontana alcoyana en la plumilla de Pedro Esteban de Ernesto Valor Calatayud i Juan Javier Gisbert Cortes, editat pel Circulo Industrial de Alcoy el 1997. Per cert, aquesta era la font de l'àngel. 


Com de sobte esdevens conscient de la imatge d’un plataner amb totes les fulles felices en la llum.

Poesia. Mircea Cărtărescu

Far

 

Fores i ets el far que il·lumina

els navegants de cada dia.

Encimbellat, enmig la plaça

en solitària defensa

amb el brancatge despullat

i els tentacles suplicants

mires al cel en maregassa.

 

Ni piuladissa ocellaire,

ni llampurneig al ramatge.

 

Cada any quan s’acosta el fred

i els missatgers mouen l’oreig

amb grans ventades, pluja i neu,

la teua imatge es fa present

mentre adverteix als mariners

que s’arredossen a bon port.

 

T’esguardava amb cobejança

des de cascun dels ulls de bou,

des del replà d’aquella barca

que ara i adés amb tu ancorava.

 

Fores i ets far, llum i abrigall.