dilluns, 11 de desembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ(48)

El meu Kugelhopf. Recepta alsaciana


SALM DELS TRENTA ANYS

DÉU meu, perquè la vida
aplega, consirosa, a una evidència
d'homenia assolida,
ja el camí és veritable
i la sang frena el vol de la impaciència
com una brida unànime que atura.
La paraula entranyable
que em dus ala nit meua té el misteri,
el ressò que murmura
amb l'averany diví d'un captiveri,
i ma ànima desclosa
roman davant de Tu com una rosa.

  El temps dreça el seu repte
amb la fúria errant de cada dia
i per cada hora accepte
el sostre en maduresa,
aquesta solitud que serva, pia,
l'innombrable sentit de la fe eterna,
car perviu la bellesa
de les coses on, pura, la llum mana
i l'humil seny enlluerna
quan el món ens abriva la set vana.
Així l'amor batega,
deixant desferra i brum de terra cega.

  La fruita fou lliurada
per l'edènic mandat del teu somrís
i el goig de flamarada
la gràcia sincera
floria al vincle
humà com un encís.
¡Ai, bes meravellat de passió,
ai, cos de força fera!
Com la tenebra íntima s'afina,
aferma sa faiçó
i lluu en oneig de música divina,
i és lluita i és platxèria
el gaudit cel rogent d'aquesta dèria.

  Tirania suau
la sínia dels anys en corriola.
I l'aigua cau i cau,
creixent impertorbable
la molsa de la fusta que s'endola
mentre la primavera va en corranda.
El llavi insadollable
esbrina al fons viril dolçor que augmenta
el desig en garlanda,
sofrint la gosadia que m'empenta.
I és que el foc de Natura
la poma i el clavell sempre assegura.

  L'argila de l'origen
jau al pressentiment ja mig neulida
i un pàlpit de vertigen
es fa esvelta pregària,
perquè al blau amorós cerca sa mida
el lloc on puja el cant d'ignota estrella.
¡Ai, Déu, que solitària
l'angoixa de la nau esmaperduda
davall d'aquesta bella
celístia per Tu tan ben moguda!
Per això el meu inici
és pobre per a fer-se sacrifici.

  Però en clara puresa
la conquesta del bé ja és amerada
de càlida tendresa
i en bresca natural
estreny la benaurança confiada
dins del cor madurant benevolència,
or espiritual
que escondeix la fervor amorosida,
i rep l'eco i l'essència
de Qui ha d'ofrenar-nos nova vida.
Ja l'instint es despulla
com el bosc a l'autumne, fulla a fulla.

  Per la nafra secreta
del desfici impotent que el cel abriva.
Per la dolor retreta

del camí corregut
aixeque la paraula d'amor viva
i al zenit de la joia il·luminada
que siga jo vençut,
i així l'anhel de vol amb què delere
serà altura guanyada,
estel de l'esperança en què t'espere,
puig que sent la follia
de poder ésser àngel un bon dia.

  Déu meu, parle amb so obert,
de bat a bat et diu sa confidència
un fill de gris desert,
un bri d'amor que canta
i resta assedegat de ta presència
al sorral més eixorc del lloc que habita.
Déu meu, la set és tanta,
que, eixut de cansament, no ature mai
i vull guaitar la fita
on te'n fuges del temps i de l'espai.
Mentre dure el curt pacte
  siga un trèmol de fe el diví contacte.


Joan Valls i Jordà. Presoner de l'ombra (1955) dins Antologia poètica: selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura. 1995.



dilluns, 4 de desembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (47)





SONETS D'INSISTÈNCIA

I

DIVUIT de juliol del trenta sis.
Cavalcant entre els versos jo capia
una virginitat de poesia
en curs evanescent d'íntim incís.

Rierol de confusa adolescència
em brollava a la sang que el goig s'estrena
i a l'aparell minúscul de galena
oia's el clam fosc de la demència.

El mapa ibèric s'engrescà en cridòria
de paranys agressius. A les casernes
els pal·ladins de les causes eternes

volent frenar el clam nou de la història.
I al fons l'oculta alquímia que enceta
el destí arravatat d'ésser poeta.


Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986). Antologia poètica: Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura,1995.

dimecres, 29 de novembre de 2017

PASSALLIBRES, o "BOOKCROSSING"



5 d'octubre de 2017; 11,46 A.M. 

Passejava pels carrerons de la vila medieval de Foix sense cap rumb, o com deia Fuster en un de les entrades de Diccionari per a ociosos, je flânais, quan, en girar una cantonada, em vaig trobar de nassos amb un pedrís que convidava el viatger a seure. Però no sols aquell pedrís estava situat en un lloc tan estratègic, sinó que a sobre hi havia un llibre. La primera reacció va ser que algú l'havia deixat oblidat en aquell banc. Em vaig parar i vaig mirar al voltant: en aquelles hores a penes hi havia gent. Així que no vaig tindre ocasió de preguntar a cap transeünt si era seu. Després vaig pensar que la troballa no tenia massa importància, i vaig continuar el meu camí amb el propòsit de continuar. En això que em va vindre al cap que hi ha gent que abandona un llibre amb la intenció que algú se l'emporte per llegir-lo. Vaig refer les quatre passes i el vaig agafar, no sense abans mirar cap a tots els costats no fora que m'estigueren espiant per demostrar no se sap què. Però no, no s'hi veia ningú, o almenys jo no vaig poder veure ningú espiant a través d'alguna contre-fenêtre. I el cas és que, des del primer moment que vaig veure aquell llibre em va semblar que em demanava que l'agafara perquè es trobava perdut.


Ja a les mans vaig llegir títol i autor: L'homme ralenti de Coetzee. Fa un grapat d'anys vaig llegir Foe, va ser abans que li donaren el Nobel, el 2003. I a poc que j'ais flânée per ni sap els carrerons més, m'he trobat amb una plaça on hi havia uns quants bancs, alguns ocupats, en especial els solejats, i m'hi he assegut en un. L'he obert per la primera pàgina i m'he posat a llegir el primer capítol, que era curtet. Es fa de bon entendre. Bé, me'l llegiré —he pensat. I quan l'acabe tornaré a fer el mateix: deixar-lo en qualsevol lloc perquè altra gent se n'aprofite de la lectura, i si això no para, potser aquesta novel·la serà també una gran viatgera. 


 

Estació del Nord
 

Potser no ha abandonat el llibre en un bon lloc, però la necessitat de començar l'experiment li ha sobrevingut tan de sobte que ha fugit de seguida fins al banc que li servirà d'observatori. Al poc temps, una senyora carregada de borses d'El Corte Inglés es mira el llibre de reüll una vegada i una altra. Posa totes les borses entre cama i cama, com protegint-les, i comença a rosegar una rosquilleta. Quan els altaveus anuncien que el tren de Gandia s'estacionarà a la via cinc, la senyora agafa el llibre amb dificultats, s'alça i a ell no li dóna temps de sentir cap alegria perquè, uns metres més endavant, el deixa caure en la paperera metàl·lica que hi ha a l'inici de l'andana. Desencisat, després d'uns minuts que empra a escorcollar la paperera amb dissimulacions que no pot amagar, el torna a deixar estratègicament situat en el mateix lloc on la senyora de les borses d'El Corte Inglés se l'havia trobat. 

    Ara és una xicona de molt bon veure. S'ha aponat a la vora mateix del llibre, però no deixa de jugar amb el  mòbil. Passen només uns minuts i arriba un jove, també de molt bon veure, que aparta el llibre per seure al costat de la noia. La besa mentre li acarona els cabells amb la mà dreta. El llibre és ara molt a prop d'una altra paperera metàl·lica, on novament és llançat per un militar, suat i de baixa graduació, que l'ha emprat uns minuts per ventar-se. Aquesta vegada li ha costat molt més —un quart d'hora llarg— de posar-lo de nou al lloc decidit. Ha augmentat considerablement la gent al voltant de la paperera i no s'atrevia a escorcollar-la per pura vergonya. Quan al remat ho aconsegueix, el deixa al lloc i ocupa de nou l'observatori.

    Passa algun temps sense incidències remarcables fins que arriba un jove encorbatat que l'agafa, li arranca un full i, després d'escriure-hi alguna cosa, li'l dóna al seu acompanyant. Ell s'indigna, és clar, però aguanta l'embranzida de l'odi contra totes les corbates i espera pacient alguna novetat significativa. El cas és que no ha d'esperar massa. Hi arriben dos turistes, un dels quals fa servir el llibre perquè les sabates no embruten la maleta on ha decidit descansar les cames. Ja fa mitja hora que el turista recupera forces amb els peus damunt del llibre. Ell, des de l'observatori, espera amb paciència l'ocasió de recuperar-lo i concloure l'experiment. Cada minut que passa, augmenta el seu malestar. Mitja hora més i el turista sembla definitivament adormit en aquella posició. Ara es mou lleument, però només per deixar caure el cap sobre el muscle de la seua acompanyant, les cames encara sobre el llibre.

    Passa algun temps més fins que l'anunci de l'arribada de l'Euromed d'Alacant, que segueix fins a Barcelona, desperta el turista i provoca que el llibre caiga a terra. Ara és l'ocasió. Abandona l'observatori i, quan ja és a punt de recuperar-lo, la turista s'ha fet amb ell i, amb un gest d'educació primmirada, l'ha llançat dins d'una altra paperera metàl·lica. Ell, que anava dret al llibre, no té més remei que canviar de direcció amb moviments que potser ja desperten sospites. Ja no sap si val la pena seguir. Mira la paperera des d'una certa distància i dubta si passar de nou per haver d'escorcollar-la davant de les mirades dels viatgers que esperen als bancs de l'estació. Algú li demana foc. Menteix: diu que no fuma, perquè no vol deixar de fitar la paperera ni un sol moment. Finalment, es decideix. S'hi acostarà i en el moment oportú, és a dir, quan ningú l'observe, es farà amb ell. Convençut, comença la maniobra i, quan ja és només a unes passes, una dona vestida de verd se li avança: agafa la paperera i buida el contingut dins el carretó de la neteja. Ell, que ha de suportar una pujada de sang considerable, no sap com minvar l'endimoniada velocitat que ha imprès a la seua decisió. Però se'n surt aturant-se en sec i mirant amunt, al tauler electrònic, que informa de les eixides i arribades. Després d'uns minuts en què no hi veu res perquè la ràbia l'encega, s'adona que anuncien l'eixida d'un tren a Xàtiva.

    Ara seu al vagó de cua, el cap recolzat en el vidre de la finestra. Com coneix les seues flaques, té temps encara de redreçar l'esperit en dissenyar una nova estratègia per veure si demà, després de vint-i-sis dies d'experiments, algú decideix obrir el llibre i començar a llegir-lo. Quan el tren es posa en marxa, ja es veu seguint aquest primer lector per esbrinar què fa, on viu, qui és. No dubta que trobarà l'ocasió per presentar-se. Sap?, jo en sóc l'autor... Però li agraden els peus a terra i pensa que, sobretot, cal no precipitar-se. L'important és concentrar tot l'esforç a triar el lloc de partida, no com avui, que s'ha deixat portar per una certa espontaneïtat.



Vicent Alonso. Trajecte circular. Notes d'un dietari. Bromera, 2003.

dilluns, 27 de novembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (46)

Acabat de nàixer. Només unes hores i dorm escoltant el batecs d'un cor que ja no és el que ha escoltat durant nou mesos. El meu net Joel. Foto d'abril de 2013.


INFANT: TENDRA MATÈRIA INVICTA

 

VÉNS del fons d'un mar verge, d'una escuma
de tàcites mesures. Véns d'una òrbita
d'amor fosquíssima o remotes llunes.
Perfecte de presència afermada
per a florir donant relleu al món.
Sempre, sempre serà l'esclat d'inici
que en tu arboreja en vol d'alta guspira,
una bellesa aguda, solidària
del raig que entre les núvoles traspassa
la grisalla feixuga dels orígens.
Ets el llum de la càlida tendresa,
testimoni de flor i joc que brolla
amb virginitat de l'arbre dòcil
que empara ocells i gradacions d'alba.
Et fas possible en el miracle trèmul
de totes les vives aquiescències.
Dolçor vibrant al sucre de l'os càndid
que et mena en creixement de tija esvelta.
Plenitud que inicia força i música
per a batre la llum amb la mirada.
¡Quin alfabet continu al món comença
quan tu, infant celosíssim, et bellugues
en saltiró trenat de suficiència!
Car si, ets la sapiència primera
sense signe i raó, fora de norma,
lluint el blanc designi que t'exalta,
pregons principi etern d'alegria.

Ets matèria invicta, venturosa
de múltiples potències nadiues.
L'home, no¡ Tu ets l'infant de sempre.
Somrís immaculat, somrís on dura
el vèrtex de l'aurosa. Somrís sense
positures de càlcul ni destresa.
Tot tu et lliures complit d'epifania
a la terra en ofrena descoberta.
L'home, no! No traspunta en tu aquest repte
de garanties mòbils, ni d'estigmes.
L'ésser de Déu en tu guaita i domina
com una blanca joia perdurable.



Joan Valls i Jordà. Paradís en blanc (1964) dins Antologia poètica: selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

divendres, 24 de novembre de 2017

UNA CITA INELUDIBLE: Marc Granell





I dimarts, no pense perdre'm la presentació que es farà a la Sala La Muralla del Col·legi Major Rector Peset.





EL BALL DE LES ESTACIONS


Hivern, primavera,
estiu i tardor
ballaven abans
ordenats rondós
amb un ritme igual,
bell i cadenciós.
Senties en l'ànima,
la pell i en el cos
les passes i els canvis
de cada estació.
Ara només ballen
estentoris rocks
que fan que no es note
qui balla i qui no,
si balla desembre 
o balla l'agost.


 "El domador de línies" (2009) 


dimecres, 22 de novembre de 2017

ALGUNES PINZELLADES SOBRE LA BIOGRAFIA NOVEL·LADA DE JOAN VALLS I JORDÀ d'Ester Vizcarra




Veure'm publicada l'obra completa de Joan Valls i Jordà, enguany que es commemora el centenari del naixement del poeta? Encara estem a temps i confie que així siga. I dic això perquè desconec qui se n'haja de fer càrrec d'aquesta tasca, allunyada com estic dels cercles commemoratius del poeta i de la pròpia ciutat dels ponts. Mentrestant he pogut llegir, ni que siga un tast, la recent publicada biografia novel·lada, Enterreu-me en batí i en sabatilles, que l'escriptora i periodista, Ester Vizcarra, ha publicat enguany, mentre presentacions i actes diversos van donant a conèixer les peripècies del poeta, una de les quals en la Casa de la Cultura Mario Silvestre d'Alcoi a la qual vaig assistir.



          I dic que confie veure publicada la seua obra completa, perquè durant tot l'any he fet servir una Antologia que casualment vaig trobar—a un preu irrisori, tot siga dit— que devia quedar pels magatzems on guarden els sobrants de llibres que si no es venen en un temps prudencial acaben triturant per convertir-se altra vegada en pasta de paper. També me n'he aprofitat de les darreres edicions que els darrers anys han anat publicant a títol personal, i que he anat comprant conforme les trobava.

          Pel que es desprèn de les primeres pàgines del pròleg i els agraïments de l'autora, Ester Vizcarra, Adrian Miró va escriure fa un grapat d'anys una biografia del poeta, molt més extensa, que a banda de relatar vivències del poeta, també n'aborda i n'avalua l'obra de Valls. De fet al poc de començar la lectura Ester ens resol de seguida la qüestió que acaba de plantejar «què hi ha de nou al meu llibre?», a la qual cosa ens contesta tot seguit que «El de Miró és un pou de saviesa i erudició pel que fa a l'avaluació de l'obra de Valls, aspecte sobre el qual mai no m'atreviria a clavar-me. El meu pren la direcció de la vida i incorpora dades noves recollides de moltes altres persones» I això significa que estem davant d'un escrit coral que ha aprofitat les moltes anècdotes que circulen encara de persones que han conegut el poeta per afegir detalls que no ixen en la biografia de Miró. 

          La lectura de la biografia de Vizcarra fa de bon llegir i el lector comprova que la vida i la poesia de Valls van de la mà. Això m'ha permès comprovar que l'Antologia editada pel CVC es quedava coixa, si el que es pretenia era resseguir la seua vida a través dels poemes. Com tota biografia, comença l'any del naixement de Joan Valls, el primer de maig de 1917, i es va agrupant per capítols que donen compte de fets i situacions viscudes pel poeta. Així, hi veiem que tot i que no comença a escriure fins als anys de la Guerra Civil, amb dihuit anys, ja des de menut apuntava maneres. Si el detonant va ser la infantesa condicionada per la malaltia que va patir de menut conjuntament a l'aïllament dels afers propis de la resta de xiquets, això no ho podem saber, però si que:

Joan era un xiquet molt especial. No ho era[..]perquè la malaltia l'haguera fet xicotet i contrafet. Ho era perquè veia les coses d'una manera diferent de la majoria. Veia foc al sol que s'amaga, veia llum a l'aigua d'una bassa, veia la bondat a l'alè de les persones, veia el cansament a la suor dels homes, veia el barranc del Cint com una impressionant boca que engolia les estrelles les nits clares d'estiu, encara que, de moment, no sabera explicar totes aquestes coses.



I als ulls del cervatell esbalaït

cabia tot el joc de l'infinit

mesurat en pacifica esplendor.


«Ressò d'infantesa». Les hores vives (1978)

         Continua amb la llarga i fosca postguerra, el Franquisme, la Transició. I acaba en la dècada dels 80, l'època en què els homenatges de la ciutat, d'Alcoi li plovien per totes bandes.  

          Una de les coses que més m'han cridat l'atenció en la manera de narrar la biografia de Valls, d'Ester Vizcarra, és que ha sabut captar i transmetre en el seu relat el punt d'humor que emparava el versaire, no debades el títol de la biografia "Enterreu-me en batí i sabatilles" ho corrobora:

Que l'adéu siga sense cap problema

sempre he volgut al meu camí aquest lema:

tindre a mà les bonesses més senzilles.

Sols demane un lligam d'intimitat:

quan muira no voldria anar mudat,

enterreu-me en batí i en sabatilles.


Les hores vives (1978)

          Ja veieu que Joan Valls era un mag de la paraula, sabia com transformar els contratemps en els versos més delicats i bells.


DE VIDA I VERSOS

SECRETA febre aquesta d'alçar mots
per reviure la vida al vers escrit
joia amarga del temps reflectit
que transparenta els tràngols més remots.

  Rumina el sentiment allò que alcança
a recordar en fred el que ha viscut.
Un solatge pregon de solitud
és tot allò que resta en galivança.

  Volenterosa flor, claredat pura
regia la febrosa criatura
que era jo, delicadament vital.

  I ara, en la llunyania descoberta,
faig recompte d'enyors i tinc desperta,
encesa en mots, la vida marginal.


Joan Valls. Les hores vives (1978)