PREMIANT LA POESIA EN EL NOM DEL PARE MIRET: Joan Deusa Dalmau

Divendres passat, 19 de juliol, per segon any consecutiu, des del districte de Beniopa, gràcies a la iniciativa de Saforissims Societat Literària i dels festers de la Mare de Déu dels Desemparats, veïnat i amics ens vam reunir per a lliurar el II Premi de Poesia Pare Miret.

Si l'han passat l'organització va ser més pensat i fet, i ens van convocar en la plaça de la presó, enguany han tingut tot l'any per no deixar res a la improvisació, s'estrenava un lloc emblemàtic per als beniopers que coneixen per l'antic edifici de la Quadra. Res a veure en el que hi ha ara, i on tindrà espai per als assajos la banda i més coses. Ja ho anirem comprovant.

Després de recordar-nos qui era el pare Miret en la persona d'Emili Selfa Fort, les veus d'Isabel Canet, Josep Piera i Ferran Garcia-Oliver van omplir el pati amb un bon grapat de versos d'aquest benioper il·lustre. 

Però bé, enguany el premiat Joan Deusa Dalmau, com els finalistes i el premiat de l'any passat, Joan Manuel Matoses, han vist editats els seus poemes en una plaqueta que Edicions 96 ha fet per a l'ocasió. La portada llueix l'escultura que Josep Basset Alberola el seu autor, ha creat per a honorar aquest premi. Escultura es pot apreciar millor en el primer full de la plaqueta, i una explicació detallada del seu significat. 

EL PLOR DELS SAMARUCS

Escric des del balcó d'un apartament on veig un tros de mar.

rep cartes d'amics que m'escriuen a Barcelona, les llig.

tinc pocs diners i una bicicleta, i amb tot això

puc fer viatges a València i al centre de Gandia. 

Queden ja pocs iogurs i poca carn a la nevera.

Tinc, però, arròs, alls, pells de creïlla, potser una tomaca. 

Damunt de la taula tinc, també, paper, llapis, el Tirant

i llibres de Wittgenstein, quaderns blaus, quaderns marrons

sobre la certesa. 

Deixe tot el lirisme per a la vesprada 

perquè escric lentament una obra, escric, vull dir, les misèries

i, si tinc temps, isc a córrer a la platja, allà voreta mar,

quan l'ona morta des de l'arena és violeta.

o agafe la meua vella bicicleta i entre els caminals cap a Xeresa,

a la marjal on mon pare ara planta carxofes, alls i cull carabasses.

Quan vaig i quan torne, travesse el llac del Samaruc

i dic, amic meu, ai, amic meu, ja ha arribat la tardor

i els samarucs ploren i fan bambolles sota l'aigua dels llacs.

A vosaltres vos deixe la meua obra, els dic. 

I torne a casa sentint-los i ja no dic res i no hi ha res a dir

quan ha arribat la nit

i les dents esmolades del monstre

i l'espasa rovellada enlaire.

I ara, en un comentari molt personal, diré que quan l'autor va llegir-nos el seu poema al públic que estàvem a sota, no vaig acabar de copsar-lo del tot. Ha sigut quan, tranquil·lament, en casa, que me l'he rellegit que he pogut apreciar la qualitat d'aquest poema que, tot i que sembla senzill, de lectura fàcil, pla i directe, amaga la sensibilitat extraordinària d'una persona que veu i mira alhora tot el que té al seu voltant.

 

Jurat, autor de l'escultura, Josep Basset i Joan Deusa Dalmau guanyador del II Premi de Poesia Pare Miret 2019

MIRADES DE DONA: Imma Máñez Albert

Ja passa això de vegades que, per alguna estranya raó, un llibre queda amagat en un racó per una bona temporada. En realitat, no sabria dir si es va amagar ell a soles o, el vaig amagar jo sense adonar-me'n. La qüestió és que, com bé em va recordar fa un parell d'entrades, ací al blog, Maria Josep Escrivà, el dia de la presentació del poemari de Vicent Olaso,  també Imma Máñez Albert presentava el seu poemari Totes les meues dones que acabava de guanyar el XX Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes. En arribar a casa, com sempre faig, vaig començar a fullejar el d'Olaso; l'altre, el de Imma va quedar en segon lloc, perquè en estar subscrita encara no l'havia rebut. El cas és que va tardar un poc, i, quan el vaig rebre, el vaig guardar en l'armari dins del seu propi sobre on ha romàs per un temps.

Ja veus, de vegades, en moments puntuals, una causa aliena fa que quede momentàniament en suspens, fins que un esdeveniment t'ho recorda. De seguida poses cara i ulls a aquell racó que s'havia quedat a fosques.

Hi ha un refrany que diu que quan es tanca una porta s'obre una finestra. I aquesta finestra té una vista preciosa. Gràcies estimada Imma per estos versos:

ESTIMANT-ME

 [...] Així haurà de ser

el desamor, fins que l'oblit s'impose

com l'inici just de l'alegria.

Maria Josep Escrivà

Canviar-me la mirada
i aprendre a traure la llengua
cada vegada 
que em fas
sentir invisible.

Després, seguir mirant-me
i aprendre a estimar-me
cada vegada
que accepte viure'm
fràgil i resistent.

Gaudir-me, jo,
valuosa,
visible,
transparent,

única.

DE VIATGE: ENTRE BERRY I SOLOGNE

Vam eixir el darrer dimecres, 30, del mes de maig camí de França. Com segurament passa a molta gent, concebem els viatges pel que tenen d'incertesa, de desconeixement, de misteri i perquè alteren la rutina diària. En canvi quan te'n tornes sou vells coneguts que t'han quedat plasmats en la retina. 

Aquesta primavera estava sent molt irregular: dies molt assolellats, de calors sufocants que pronosticaven un avançament de l'estiu, amb altres de ben frescs, amb cels nuvolosos i amenaçadors. Havíem mirat les previsions per als propers dies i aquestes auguraven un temps semblant al que tenim per casa nostra. Així que no vam dubtar en preparar roba d'entretemps, que és la que ara mateix ens anem posant.

Teníem una cita a primers de mes en un poble al bell mig del país francòfon, Aubigny-sur-Nèr, entre Berry i Sologne, això deien els fullets informatius que ens van donar, a tots, tal i com anàvem arribant. Encara no havíem travessat terres gironines —vam fer la primera nit en Banyoles, i vam visitar a l'amiga Pilar—   que els cartells ja anunciaven els quilòmetres que faltaven per a arribar a la frontera que ja vaig començar a percebre un canvi en el paisatge que creuàvem. Això i el fet que acabava de llegir la novel·la de Benesiu, havien incrementat la il·lusió per mamprendre aquest viatge. Una part de Serem Atlàntida tocava de prop l'itinerari que faríem. Hi ha lectures que et marquen com un tampó deixant-te la seua marca indeleble. 

A punt de passar el pont de Millau

Havíem quedat amb Jordi i Glòria, amics eribanistes, en la Jonquera per anar plegats. Tal i com anàvem pujant, de Beziers amunt, els paisatges que travessàvem semblaven de postal. Tots els colors del verd es donaven cita, tant en la part boscosa com en els cultius de les planures. Una barreja de colors que s'incrementa molt més quan es fa un llarg viatge i has de recórrer molt de territori. De sobte m'ha vingut al cap Goethe en Viatge a Itàlia, quan fa esment en els canvis de l'orografia, en els tipus de roca que donen diferents colors a les terres, en les plantes: «D'Innsbruck per amunt, el paisatge esdevé cada vegada més bonic, cap descripció no pot donar-ne una idea».   

El primers cultius que dominen les planures són vinyes, però a mesura que anem pujant, sense adonar-nos entrem en terreny cerealista. Sorprèn comprovar com a partir de les diferents tonalitats del verd, podem conèixer les diferents varietats de gramínies que es conreen. De blats n'hi ha per a donar i vendre, també hi ha sègol, ordi, civada i alguna altra més que no recorde. Quan no, alternem extensions de llegums que es perden de vista: faves, llentilles, pèsols, colza. I, de tant en tant, ara que estem en plena època de cireres, els fruiters que més criden l'atenció. Ja entrant cap a la regió del Cantal comença ha haver-hi més prats, on creixen milanta plantes herbàcies per a la pastura del bestiar. Però per sobre de tot, el bosc, sempre delimitant els conreus, quan no, ocupant-ho tot. Bosc on creixen arbres caducifolis i perennes. Els primers amb un verd fresc i tendre de primavera, mentre que els segons d'un to marronós, ixen endurits d'un hivern que sembla els ha sigut aspre i eixut. Coses del canvi climàtic.  

Sant Flour

El segon dia vam fer nit en Saint-Flour. No ho vaig dir a ningú però vaig tindre molt present que a només una hora de camí, direcció a ponent, hi ha el poble d'Ayrens. Un poble menut que basa la seua atracció turística en els viatgers que busquen singularitats ja que al seu municipi conflueixen el paral·lel 45º i el meridià de Paris. 

Al cap de tres dies vam arribar a Aubigny-sur-Nèr. Ens esperaven amb la taula parada fent-se l'aperitiu, l'apéro com l'anomenen familiarment els francesos. De seguida el nostre racó es va omplir de plats, de beguda, d'abraçades, plenes de somriures. Vells coneguts que saludàvem efusivament. M'havia fet il·lusió aquesta trobada per trobar-me aquells rostres que l'any anterior eren desconegudes. Els organitzadors d'aquesta mini trobada han sigut Nina i Claude que viuen prop d'on estàvem i els feia il·lusió mostrar a la resta  d'eribanistes aquells paratges. Però a més de fer turisme pels voltants, també estan les relacions socials entre tots, ja que el grup és molt heterogeni, prové dels quatre punts cardinals del país: de la Bretanya, l'Alsàcia, la Lorena, la Provença, del Nord-Pas-de-Calais. Ah, i de l'Alemanya també, un record molt especial per a Heinrich i Dorette. No ens entenem gens, tan sols gestos, però de vegades tampoc cal més. 

Dibuix en aquarel·la cedit per l'amic Jordi que porta un dietari dels viatges que fa per eixos mons. Zona d'esbarjo del càmping. 

El càmping era a la vora d'uns llacs que passejàvem ara i adés, on es podien veure nedar els ànecs, acompanyats de la família i escoltar tota classe d'ocells. No vam ser ni els primers, ni els últims en arribar, després de nosaltres encara en van arribar més que rebíem amb l'alegria del retrobament. Teníem dues cites ineludibles: en la primera el càmping ens donava la benvinguda amb un aperitiu, en la següent hi havia un sopar de la cuina Berrinchona. El primer gratis, el segon a escot. 

D'entre tot el que ens havien donat per veure cadascú va triar cap on va voler. A l'endemà d'arribar, dissabte vam visitar el poble que ens acollia, Aubigny-sur-Nèr. Hi havia mercat, així que vam anar a comprar. A diferència dels mercats del nostre territori, ací tots els venedors solen ser de la contornada, porten els seus productes: espàrrecs i maduixes acabats de collir. També hi havia moltes parades de menjar per endur-se. A nosaltres ens va agradar una parada de pasta italiana. En un mes no tastaríem totes els tipus de pasta que duien. M'agrada l'arròs, però crec que la pasta cada vegada m'agrada més, en especial, si és feta i preparada per italians. No sols vam comprar coses de menjar, també vaig comprar una clavellinera, em feia il·lusió posar una planta de flor. Un record ben agradable del dolç perfum que em va deixar el passeig que vam fer. I com no, no vaig poder resistir entrar en un quiosc de premsa i remenar llibres. Em vaig endur Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry i Premier amour  d'Ivan Tourgueniev. Tot i els llibres que m'havia portat llibres de casa per anar llegint, però per si de cas se m'acabaven... Però bé, Aubigny-sur-Nèr és una meravella i guarda una interessant història. Se la coneix com el poble dels Stuarts.  Cada any pel 14 de juliol celebren unes festes franco-escoceses, i és que durant la Guerra dels Cent Anys van demanar l'ajuda al escocesos contra Anglaterra, ajuda que es va refermar en el seu dia amb un tractat, i temps després s'anul·laren algunes de les disposicions amb un altre tractat. Allò va donar peu per a que la família dels Stuarts s'instal·lara allí i tinguera moltes prebendes, fins que la branca familiar es va extingir. Allí queden el castell, actualment ajuntament, en restauració i alguns edificis singulars. 

  

Carrers a Aubigny-sur-Nère. En el mur d'aquesta casa hi ha enganxades antigues senyals de transit que l'empresa Michelin va subvencionar. Aquestes senyals van començar a col·locar-se cap a la meitat del segle XIX  i fins els anys 30 del segle XX. Actualment són peces molts valorades per molts francesos que solen ubicar-les i fotografiar-les. Es col·locaven en les façanes de les cases, en els encreuaments de quatre camins i en llocs estratègics. No dic que no n'havíem vist abans però no va ser fins que vam conèixer l'estiu passat Na Dine que ens les va fer notar. Des de llavors ja n'hem vist unes quantes.

 

Sorpreses que ens anem trobant: trobada de trompes de caça a Henrichemont

  
Un altre dia el vam dedicar a visitar Bourges. Sobretot la catedral. Un edifici imponent. A dintre, a banda d'anar contemplant les vidrieres, vaig trobar-me amb el senyal del meridià. Va ser un moment emocionant, com entrar dins del relat de la novel·la de Benesiu, Serem Atlàntida, que fa uns dies havia acabat de llegir. 

 

Els primers dies van resultar esplèndids, solejats i calorosos, fins que va arribar la tempesta batejada amb el nom de Miguel, que va començar a espatllar l'acampada. La veritat és que nosaltres quedàvem en la ratlla i no ens va afectar massa la tempesta, però va desbaratar les previsions per a fer més vida social.

De tornada cap a casa els núvols i la pluja no ens van deixar fins que vam arribar a Les Cases d'Alcanar. El sol ens donava la benvinguda anunciant-nos que ja tornàvem a trepitjar terra nostra. 

TOT RECORDANT VICENT OLASO

Exactament no ho recordava, però quan he obert el poemari Que tot plegat no semble mentida de Vicent Olaso, escrit en lletra menuda, a la banda de baix, hi havia la data de dos de novembre de 2017. Tan sols feia uns dies que el poemari s'acabava d'editar, octubre del 2017. I tot seguit es fa fer la primera presentació a la llibreria Ambra de Gandia a la qual vaig anar. Ja en casa, tranquil·lament, me'l vaig anar llegint mentre recordava les paraules que havia sentit aquella vesprada. Però, ja se sap que, una cosa és el que els poetes expliquen i l'altra les imatges que cadascú recrea com a lector. A mi, aquells versos m'entraven, de fet els he rellegit més d'una vegada i continuaré fent-ho.

  

He deixat unes mentides per terra,
baldes negligides, taques no rentades.
Els espills bruts ja no tornen la imatge,
i els llençols arrapen com un gat nerviós.

Rebutge apocalipsis.
Fuig de les errades.
Ja no plore pel passat.

Assaboriré la placidesa
d'ocupar-me tan sols
en uns pocs litigis pendents.

Quan no puga seguir-te,
trau-me a porxo amb una flassada.
El vent serà el meu aliat
per fondre-m'hi subtilment.


Que tot plegat no sembla mentida. Vicent Olaso. Edicions 96, Octubre 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Manuel de Pedrolo

Acte de violència

de Manuel de Pedrolo

“ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA” Una única consigna, que s’escamparà com una taca d’oli per una ciutat imaginària, regentada per Domina, el Jutge. Un dictador que, des de fa quinze anys, hi exerceix el poder absolut i que elimina dràsticament qualsevol dissident que s’atreveixi a plantar-li cara. Una rebel·lió no violenta, sense que ningú concret l’organitzi, narrada per Manuel de Pedrolo mitjançant una novel·la coral, amb poques descripcions. No hi calen. Amb una prosa clara i planera al servei íntegre del missatge polític que vol donar, el diàleg mana i les breus introduccions que hi va fent aconsegueixen que la novel·la sigui molt àgil: gairebé podríem veure-la com un guió teatral.

No hi trobarem cap protagonista concret. El protagonisme és del conjunt dels habitants de la ciutat, de tots i de tots els àmbits i sectors. Hi veurem empresaris, botiguers, tramviaires, intel·lectuals, periodistes, estudiants, minyones, prostitutes, obrers, vagabunds, famílies, metges, infermeres, perruqueres... i també buròcrates i persones adeptes al règim, soldats i policies. Tots amb els seus dubtes, neguits i esperances, expressades sovint amb molta contundència, claredat i bons raonaments, cosa que, a voltes, pot fer trontollar la versemblança de l’obra: la política pot passar per davant de la literatura en algunes ocasions.

Acte de violència està estructurada en tres parts, que es correspondran amb les tres jornades que durarà la revolta. En els capítols de la primera podrem veure els inicis, encara tímids, de la protesta, amb força referències als dubtes a l’hora de dur-la endavant, per por de perdre el que es té, per precari que sigui: “És una ximpleria! Gràcies al Jutge tenim ordre i podem treballar sense por a cap daltabaix”, o amb reflexions que ens poden resultar molt familiars i actuals: “En Domina, durant aquests quinze anys, ha aconseguit una cosa: unir-nos a tots contra seu, siguin quines siguin les nostres idees”.

En la segona jornada veurem com la consigna es va estenent. Sense xarxes socials ni res que s’hi assembli per escampar-la, tota la ciutat, a poc a poc, se la va fent seva. I en la tercera, hi trobarem el desenllaç. Al llarg de la novel·la, alguns dels personatges s’interrelacionaran amb altres d’una forma inesperada, cosa que farà encara més engrescadora la lectura d’aquesta obra de Pedrolo.

A mesura que anirem llegint pot ser que ens cridin l’atenció els noms de bona colla dels personatges que hi van apareixent. Molts ens semblaran estranys i difícils de recordar. En aquest detall hi podríem veure la voluntat expressa de l’autor de no situar la novel·la en cap espai concret, ni físic, ni temporal. El resultat serà una obra utòpica però amb un contingut extrapolable a qualsevol societat, present o futura, que pugui viure sota un règim dictatorial.

No obstant això, Pedrolo tanca el text amb una localització: Barcelona, i un temps: els mesos de maig i juny de 1961. L’autor, políticament compromès, el va escriure en plena dictadura de Franco, quan ja feia massa anys que durava, quan podia caler dur a terme un acte de violència com el que planteja la novel·la. I la censura la va atacar de ple.

Després d’enllestida el 1961, va haver d’esperar fins al març de 1975 (pocs mesos abans de la mort del dictador) a ser publicada per Edicions 62. Catorze anys d’espera durant els quals va guanyar el primer premi Prudenci Bertrana, el 1968, i va canviar un parell de cops de títol, fins al definitiu d’Acte de violència, amb què ja es va vendre per Sant Jordi de 1975.

L’any 2016 una jove editorial independent del País Valencià, Sembra llibres, l’ha reeditada. La novel·la s’ho val, i per totes les reflexions i propostes que conté, malauradament, torna a ser de rabiosa actualitat. Aquesta edició va introduïda per un pròleg de Cesk Freixas, també de lectura recomanable, on, en referència a la reedició, diu que és: “un acte de justícia per a un creador que sempre va ser incòmode per al poder”. Malauradament dir les coses clares, tot i que sigui ben dites, encara causa incomoditat en alguns governants, també per això paga la pena rellegir aquesta obra de Manuel de Pedrolo.

Pilar Castel Soler