dilluns, 17 de gener de 2022

LLOAT SIAU, CAR ANTONI

 

Un any més els versets a Sant Antoni ens fan una repassada de la nostra actualitat més immediata. Enguany, per causes alienes als desitjos dels veïns del carrer, hem ajornat la celebració per a més endavant a veure si mentrestant les coses s'arreglen un poc.
 

SANT ANTONI 2022

 

Lloat siau, car Antoni,

lo nostre sant més volgut,

patró dels animalets,

i sabut entre els sabuts.

 

Un any més vos desitgem

que estigueu bo de salut,

d’amorets molt ben servit

i de força en el canut.

 

Per ací baix, Pare Nostre,

no hi ha massa novetat,

el sol es pon quan li toca,

i torna a eixir l’endemà.

 

Sempre plou quan no hi ha escola,

les tonyines a la mar,

teuladins per les teulades

i granotes pels barrancs.

 

A l’estiu canten els grills

i a l’hivern maulen els gats.

Les xiquetes i els xiquets,

a tothora enjogassats.

 

Els vells guaiten i remuguen:

ja no és res igual que abans.

I bona raó que tenen,

que antany  érem ignorants.

 

Ara, gràcies a Internet,

que mos té ben informats,

tots sabem que el Campetxano

és home decent i honrat.

 

Que no  ha robat ni mentit

ni ha mort cap elefant,

i els diners que té a Suïssa

li’ls ha donat un Sultán

que és un home de gran cor

i s’estimen com germans.

 

Un  tal senyor comissari,

com qui no han trencat un plat,

diu que el govern li pagava

per amagar les maldats

de no sé quin operari

de cabells engominats.

 

Replica el registrador

amb una verba elegant:

puede que unos hilillos,

pero poca cosa más.

Quina sort tenim dels jutges,

que al final ho aclariran.

 

Poquet ha canviat la cosa

en casa dels catalans:

n’hi ha un que es queixa un bon dia

que al seu fillet estimat

a  l’escola no l’ensenyen

com l’havien d’ensenyar.

 

L’endemà, l’Espanya en peça

es posa les mans al cap:

quina repoca vergüensa,

si no lo enseñan a hablar,

¿qué ará el niño cuando salga

por el mundo a trabacar?

 

Ací a València, sant Pare,

no parem tant primmirats.

No un, ni dos, ni cinquanta:

un miler de valencians

es queixen que un funcionari,

un civil o un militar,

un foraster o un notari,

un jutge o un capellà

els ha dit que esto es España

i en cristiano cale hablar.

 

I ni Internets, ni diaris,

forasters ni casolans,

diuen esta lengua es mía

ni mouen un pèl del nas.

 

I és que per tal menudència

tampoc cal calfar-se el cap.

Com si no hi haguera al món

afers molt més importants:

 

Lim go home, me cague en dena!

Que es com dir-li, en valencià,

a un home de Singapur,

que se’n vaja a fer la mà.

 

I encabant demanarem

que es declare l’almorzar

amb cacau del collaret

vi del poble i llimonà,

patrimoni  alimentós

de tota la humanitat.

 

Això del finançament,

de l’escalfament global,

de les guerres, injustícies,

violències, morts de fam,

no és que no mos interesse,

però en bona veritat,

mentre hi haja bous i futbol,

és més fàcil de portar.

 

Compreu plàtans de la Palma,

estan lletgets, però sans.

Als caquis i les taronges,

els dia els arribarà:

quan ploguen naps en Missena

i el Montgó siga un volcà.

 

Imagine que a estes hores

ja teniu la mosca al nas

esperant  què vos direm

de la Pandèmia global.

 

Deveu recordar, sant Pare,

que estrenàvem l’any passat

amb l’esperança posada

que tots faríem bondat:

mos posàvem la vacuna

i al virus déiem gud-bai.

Doncs mireu, estimat Toni,

perdoneu la llibertat,

la cosa pintava bé

fins que de nou s’ha malvat.

 

Ja no en sabem les onades,

ni la gent que s’ha emportat.

Tant si neva com si plou

la còvid no pren descans.

 

Uns quants escampen la brama,

p’acabar-ho d’arreglar,

que tot això és una farsa

i que som uns ignorants.

Algunes bones persones

ja no saben a on pegar.

 

Vos preguem, car Sant Antoni,

que ens digueu la veritat:

si la còvid puja als núvols,

vos fareu, vós, vacunar?

 

Ai, xiquets sé que pensàveu

agarrar-me descuidat,

però enguany me l’esperava,

així que estic preparat:

 

Quan al cel he tingut pleits

a sant Ramon m’he aclamat,

si vull batejar criatures

li ho demane a sant Joan,

en afers de trons i llamps

com sant Pere no n’hi han,

la Maredéu de Loreto

quan es cosa d’aeroplans.

 

I en això de la vacuna,

sant Lluch em recomanà

com a bon patró dels metges,

que no havia de dubtar:

que vos punxen en la dreta

que vós tireu a esquerrà.

 

divendres, 7 de gener de 2022

BON DIA, ANY NOU!


 

Un any més acaba de començar. I com sempre bons propòsits i moltes ganes de continuar amb els projectes en dansa i amb la il·lusió de mamprendre'n de nous. Els propòsits de l'any passat han passat a millor vida i no se'n parle més, però hi ha una cosa que l'any passat hauria d'haver fet i vaig oblidar per complet. El juny de 2021 el blog va fer anys -10 anys- per ser exacte. Tot l'any esperant el moment i arribat l'hora no em va vindre ni al cap, estava per altres coses. I és que l'any passat va ser un any confús i desordenat. Tot va començar quan a primers de gener vaig haver d'anar-me'n de casa i confinar-me a cuidar la mare i la germana contagiades de Covid19. Tres setmanes confinada amb les consegüents proves PCR i amb la incertesa de l'evolució dels malalts. Res, que no em vaig contagiar, però vaig viure una situació angoixant, fora de casa, sense poder eixir al carrer, tant sols passejar per la terrassa els dies assolellats. Més encara si el metge de capçalera et bonega dient-te que tu també ets una persona de risc i no devia d'haver-me'n anat. Bé, ja es veu que no li vaig fer cas i me'n vaig anar, deixant a la meua  parella, també confinada i a expenses d'una prova PCR que haguera pogut donar positiu, amb tots els supòsits que u es puga imaginar d'embolicar la troca. Una situació que em va destarotar ja que no va acabar ací. Des de llavors he hagut d'estar pendent més de la mare que amb 92 anys li ha costat més de refer-se. Amb tot se n'ha eixit millor que altres. Però l'edat és l'edat i com diu un refrany, en cada bugada es perd un llençol. Les forces van minvant poc a poc, però de tant en tant alça la cara i et mira amb eixos ulls d'un color incert entre blau verd gris, segons el color del cel que traspuen alegria i animen al més pintat.

I la il·lusió no s'acaba en aquest nou any que acabem de començar.

divendres, 31 de desembre de 2021

S'ACABA L'ANY


S’acaba l’any i casualment també he acabat de llegir Històries de Nova York de O. Henry. Unes històries divertides i plenes de tendresa que tot siga dit m’ha fet somriure més d’una vegada en especial pels finals tant sorprenents e inesperats, ja ho avisaven en la contracoberta del llibre “aquests són alguns dels millors contes, en què (l’autor) demostra una extraordinària habilitat per fer-nos somriure i per sorprendre’ns en el desenllaç amb un gir inesperat”. En el recull hi ha un parell dels contes que coneixia gràcies a l’antologia que fa un temps —el 2012 en 1a edició i el 2015 en 2a —va publicar l’Enric Iborra en Tàndem edicions que es titulava La serp blanca. Una antologia del conte modern. Els contes que va triar d’aquest escriptor eren El regal de reis i una habitació moblada. I com sempre va triar els més bonics i tendres, no és que la resta de relats no ho siguen, però aquests dos arriben molt endins. I en els temps que corren fer-nos somriure és millor que el millor remei per contrarestar el malestar que arrosseguem des de fa un parell d’anys. I cada any quan s’acaba m’agrada repassar els títols de cadascun dels llibres que he anat llegint durant la resta de l’any. tots els he llegit per que volia i per que m’interessaven els temes, alguns fins i tot ha sigut una relectura com per exemple La botiga de llibres vells d’Ernest Martínez Ferrando o Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas, una segona lectura més profitosa que la primera que ja fa uns quants anys. O com apunten alguns experts, la primera vegada tens una edat, passat el temps la segona lectura tens més experiència i ja no veus les coses de la mateixa forma. La qüestió és que de Martínez Ferrando de seguida que vaig poder he comprat l’obra completa que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim en edició i introducció de Vicent Alonso; de Carmelina, serà el meu regal de Reis que he deixat escrit en la carta als Reis d’Orient. Aleshores tindré material per a una bona temporada.