dimarts, 18 de juny de 2019

NO SE N'HA ANAT, ENS QUEDA EL SEU SOMRIURE


Hi ha dies que quan t'alces del llit escoltes noticies que et trasbalsen. Si ahir va ser el poeta Antonio Cabrera, a qui lamente dir no coneixia. Hui, la noticia de la mort de Carme Miquel m'ha arribat al cor. Personalment mai no vaig parlar amb ella. Només recorde el seu tarannà rialler, impossible de passar desapercebut. Cada dimarts, els dos anys que vaig estar anant al curs de literatura que l'Enric Iborra va estar fent al Centre Octubre de Cultura Contemporània en València, la veia entrar, a Carme Miquel, i a un nodrit grup de gent que a poc a poc, tal com anaven acudint, s'asseien en un racó i mentre prenien qualsevol cosa, conversaven. Quan nosaltres, els del curs, baixàvem per les escales per a eixir, ells també acabàvem la seua tertúlia. I, de vegades, els qui la coneixien, la saludaven abans d'eixir corrent cap a l'estació del tren. Només una vegada va coincidir que també ens va acompanyar en el viatge de retorn cap a casa i vam passar tota l'estona que va durar el viatge fins a Xeraco conversant.
    

dimarts, 28 de maig de 2019

UNA ATLÀNTIDA EMERGIDA



Havia acabat el primer capítol de Serem Atlàntida de Joan Benesiu i no tenia res a mà que fera les vegades de punt de llibre. Aleshores, el que sempre faig, de moment, per no doblar la pàgina, és treure la solapa del llibre, si en té, com és el cas, per que faça de marcador ja que el gruix llegit encara és poc. Tot seguit m'he alçat de la butaca, he obert un armari i he mirat entre les lleixes plenes a vessar. D'un d'ells, he pres un punt que sobreeixia amb extrem doblegat per culpa de l'espai tan ajustat, l'he mirat per veure que deia: Edicions 3i4 València. XXXIX Premis Octubre 2010. A sota escrit amb llapis per mi: diu Isabel Clara Simó que per saber si una novel·la és bona a més d'emocionar-te t'ha de fer pensar. Una frase preciosa que recorde haver llegit també en el pròleg que Heike van Lawick i Enric Sòria van escriure en la traducció que va fer de La metamorfosi de Frank Kafka de Bromera:
La finalitat de la literatura, si en té cap, és commoure (no emocionar, ni agradar, commoure o, potser, fascinar), i commoure dient la veritat, alguna veritat que projecte una mica de llum sobre qui llegeix o, si més no, sobre qui escriu.
Bé, he dit més amunt que havia acabat el primer capítol de la novel·la de Benesiu, però la lectura avança a bon ritme. Amb tot, de vegades em passa que, arribat a un punt, torne a començar-la de nou. I això és el que he fet. I per què? Es podria preguntar algú. Doncs, les primeres pàgines de qualsevol novel·la són les que t'enganxen en la lectura, però també solen ser les que et presenten els personatges, així com la trama que es desenvoluparà al llarg del relat. I, em feia la impressió que no havia tret l'aigua clara i la lectura anava una miqueta tèrbola. Ara bé, diria jo que el que m'havia passat és que darrerament he pres el costum de llegir amb un llapis a la mà, i, a mesura que avança la lectura, vaig subratllant tot el que em crida l'atenció: paraules desconegudes, frases que em criden l'atenció, noms de personatges, de llocs, i, si s'escau, el que em passe pel cap. De seguida que la lectura m'ho permet aprofite el temps per buscar informació sobre el que acabe de llegir, que no és poca cosa.
Cadascú té una manera de llegir. Jo practique dues classes de lectures: les que necessiten atenció i concentració, i les que només demanen interès i hores de lectura. Les primeres podríem dir que tenen plantejaments més filosòfics,  fan pensar; els plantejaments de les segones solen ser més simples, és a dir no aprofundeixen de la mateixa manera que les primeres, encara que la trama t'absorbeix tant que no pots alçar-te de la cadira fins que no arribes al final.
De moment, en Serem Atlàntida el narrador no se sap qui és, està en l'aeroport de València esperant un vol que el portarà fins a Paris. També Mirko Bevilacqua està esperant enlairar-se en el mateix vol. Resulta curiós comprovar com les persones abans d'apropar-nos a un desconegut, en un principi, comencem per fer un gest imperceptible d'assentiment amb el qual donem permís per què l'altre se'ns aprope, i puga iniciar-se la comunicació. Si no hi ha l'assentiment per totes les parts probablement aquesta comunicació no s'iniciarà. Ja veus en quina mena de conversa escurcen el temps d'espera els dos personatges que casualment s'acaben de trobar, asseguts a la mateixa taula mentre prenen un cafè. Una conversa que s'ha interromput quan el narrador li fa saber que no fa molt acaba de passar una parella de dones ben estranyes amb un gosset. Mirko ix corrent per veure si encara les troba i es deixa oblidada la bossa que inclou la targeta d'embarcament. L'avió s'enlairarà sense que aquest haja donat senyal de vida. Tot i que, el narrador escorcolla entre les pertinences que li permetran anar fins a l'hotel on tenia previst allotjar-se a Paris. I, a partir d'ací, comença el periple de Serem Atlàntida, on acompanyem el narrador en un viatge pels llocs més inversemblants de la nostra Europa.
Encara no havia acabat el primer capítol que tenia la sensació de trepitjar un terreny conegut. Sí, és veritat, el narrador, en el seu vagareig arriba a la gare d'Austerlitz,  alhora que recorda l'escriptor W.S. Sebald, desaparegut fa uns pocs anys, en un accident de transit. Un autor imprescindible dins de la narrativa dels darrers temps, que va donar nom a la seua darrera novel·la editada després de mort. Una novel·la impactant que no fa massa temps vaig llegir i que a hores d'ara em continua ressonant.
Però bé, continuem amb Serem Atlàntida. Mirko i Clara es coneixien de veure's a traves de la finestra, viuen en edificis enfrontats. Un bon dia toquen a la porta de Mirko, qui en obrir es troba que la veïna, Clara, li demana si es podrà quedar un parell d'hores amb el gosset de la senyora que cuida. A partir d'ací comença l'estranya relació que ha nascut entre aquesta parella que mai no es comunicaran per telèfon, ni han pensat en escriure's una carta. Només es veuen quan casualment es troben deambulant pels mateixos llocs. Però, si quan passeges per una ciutat mitjana ja és ben difícil trobar-te amb una persona sense haver quedat, imagina com de difícil pot ser trobar-te-la quan visites ciutats grans com Paris, o en qualsevol aeroport viatjant d'un lloc a un altre. I per trobar-se, casualment, dues persones així, haurien de coincidir tant en gustos, com en pensaments i maneres de fer. I això significaria que l'un pensa en els gustos de l'altre per poder coincidir en els mateixos llocs o perquè interiorment es busquen.
Però la lectura avança. Mentrestant hem sabut la fosca història de la senyora croata del gosset nascuda a la població de Buzdohanj que Clara cuida. Un poble en la cruïlla entre Croàcia i Itàlia. Batejada i rebatejada entre uns i altres. Després hem assistit a un viatge turístic a Prípiat, o es pot dir que a l'horror?
Les històries d'aquesta Atlàntida s'entrellacen les unes amb les altres sense adonar-nos-en, imperceptiblement. Així, com i per què hem arribat a conèixer Liberlandia, un país acabat de nàixer? Quin relat ens ha portat fins allí? Com les històries de les mil i una nit? Arriba un moment en què el lector no sap ben bé d'on ha sorgit la darrera història que acaba de llegir.
La lectura avança, ara, ens trobem en la companyia d'alguns dels personatges, juntament amb el narrador, que han quedat per emular un viatge a peu pel meridià de Greenwich, semblant al que W. G. Sebald va fer a través dels comtat de Suffolk, a l'est d'Anglaterra, però, encara no ha començat el viatge que canvia d'acompanyants. En eixe moment, he interromput la lectura per anar a buscar el mapa de França que tinc, plastificat, al calaix on guarde els mapes, de passada l'he estès damunt de la taula per resseguir per quines poblacions transcorre un dels relats i per on també passarem nosaltres d'ací a no-res. És pràctic perquè pots veure a grosso modo la ruta a seguir abans de treure un mapa més detallat de França que sempre portem o més modernament el GPS si tenim cobertura.


De Luz-Saint-Sauveur em ve al cap la casa on es vam allotjar que semblava haver estat construïda en la mateix època en que era visitada per l'alta societat i l'aristocràcia entre l'emperadriu Eugenia de Montijo o la duquessa d'Angulema per les seues aigües termals. 
No crec que es desviem fins a Ayrens, on diu el narrador que queda el paral·lel 45º, i on coincideix en un punt que està marcat amb el meridià de Paris, però quan passem per Saint-Fluor, a només una hora de distància, faré una pensada a aquest capítol de la novel·la de Benesiu. El nostre viatge d'enguany anirà un miqueta més amunt fins a Bourges, això significa que tocaré una miqueta el meridià. Intentaré seguir-lo uns metres, i mirar d'entendre el significat d'estar xafant una línia imaginaria. Amb tot, també voldria parar en Clermont-Ferrand, ni que siga un moment per tornar a veure la catedral, construïda amb la pedra volcànica dels voltants. Vaig descobrir aquesta ciutat gràcies a un article del setmanari del Temps de fa un grapat d'anys, parlaven d'Anne Courtillé, una historiadora de l'art i escriptora que va novel·lar moltes històries relacionades amb l'edat mitjana. Va ser una llàstima que ningú s'interessara en traduir-ne cap, així que vaig haver de comprar-les en la llengua original.
Em falta poc per acabar Serem Atlàntida i la referència a escriptors, filòsofs i títols de llibres cada vegada s'eixampla més. Hi ha autors que en els seus llibres afegeixen un índex al final del llibre. Aquest, no és el cas. A qui interesse les obres i els autors que van eixint al llarg del text que se'ls anote si és que vol saber més. Un dels que m'he anotat per exemple és El meridià de Paris. Assaig a través d'una línia imaginaria de Lluís Calvo, un autor que vaig descobrir fa uns anys quan Sam Abrams el va incloure dins del poemari Imparables. Temps després el vaig resseguir en la pàgina web que tenia fins que se'm va perdre. Ara, li hauré de donar les gràcies a l'autor per la referència que n'ha fet en Serem Atlàntida. Amb tot la cosa no queda ací, tinc un altre títol anotat, Viatge al voltant de la meua cambra de Xavier de Maistre, dins Breviaris una col·lecció que editava la Universitat de València, el tinc en casa de fa molt de temps, i encara no he llegit, potser és el moment de treure'l de l'armari.
Bé, encarant el final de Serem Atlàntida trobem els nostres protagonistes en Paris resseguint alguns dels punts que el meridià travessa dins de la capital fins arribar al punt exacte. Mentre recorren bulevards i carrers acaben entrant en una llibreria de vell a remenar llibres, casualment ensopeguen amb la coneguda guia de viatges, Bradshaw, on es pot comprovar la situació política que hi havia fa més de cents anys en l'imperi  austrohongarès. Per acabar recalant en Triestre:
Triestre se'ns apareixia com una verdadera cruïlla entre fronteres, un dreiländereck o tripunt on entraven en contacte el límit oriental dels pobles llatins, el límit occidental dels pobles eslaus i el límit meridional dels pobles germànics.
Aleshores, ens endinsem en una multiplicitat d'històries entre les quals Mirko i Clara es trobaran al bell mig, i el nostre narrador se n'aparta per tornar-se'n cap a València. 

dilluns, 20 de maig de 2019

REGIÓ DESCONEGUDA



No sé si a la resta de blogaires els passa, però des de fa una bona temporada quan entre a les interioritats del meu blog i mire quins han sigut els visitants i des de quins continents del món han vingut a parar a alguna de les meues entrades, cosa que m'ompli de goig, vinc observant que hi ha un nou estatus de visitant que el motor de cerca de Google, detecta, però anomena "regió desconeguda". Em pregunte qui o què és aquesta entitat desconeguda que s'oculta al darrere, que deixa un rastre a mitges, és a dir que no permet saber la procedència, però que com acabe de dir queda comptabilitzat com a "regió desconeguda". Passa el mateix amb els vots: poden ser nuls o en blanc, però comptabilitzen. He pensat que podrien ser aquelles persones que es mouen per Internet amb l'estatus d'incògnit, això per una banda. Per un altre costat, se m'ha ocorregut que, en aquest món en el qual vivim, tan marejat, també podrien ser espies. M'espien!!!. Ohhhhh.... Diria que no tinc res que ocultar, però qui sap què busquen, i per què? En resum que no crec que es tracte d'extraterrestres.
Com que estava un poc maniosa, finalment, se m'ha ocorregut fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet algun comentari semblant , només he trobat una persona, en un blog,  que es fa la mateixa pregunta que jo m'he fet perquè segurament li passa el mateix que a mi.
Bé, de moment sembla que aquesta "regió desconeguda" en què la xarxa els ha catalogat, està als llimbs qui sap si esperant la redempció d'alguna cosa. 
   

dimecres, 8 de maig de 2019

DONES A LA VALL D'ALBAIDA



Aquesta setmana, divendres, 10 de maig, s'inaugura en Castelló de Rugat l'exposició Petjades de Dones. La Vall d'Albaida que des de l'IEVA han organitzat, a la qual esteu tots convidats. 

L'exposició ha estat pensada per a donar visibilitat, en un primer tast, a la biografia de dotze dones nascudes en algun dels pobles de la comarca que, en el seu moment, no van rebre un reconeixement per la seua tasca. N'hi ha de més rellevància cap a l'exterior i altres només de local, però totes elles destaquen pel seu treball cap a la societat en la qual vivien. 

L'exposició que comença en Castelló de Rugat tindrà caràcter itinerant i anirà recorrent tan els pobles on van nàixer aquestes dotze dones com qualsevol altre poble, institució o associació que vulga demanar-ho.

VOS ESPEREM!

diumenge, 5 de maig de 2019

A LA MARE


TOCAR MARE


i 3

 
T'escolte així parlar:
"Vine a la mare".
O "Què et faré a la nit per a sopar?"
Paraules amb caliu i alè. Tebiesa
de la sang fent-se llavis.
 "Vine a la mare".
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves
per la filla petita i per la dona
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i viure. 
"Vine a la mare".
I el mon era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.

Ara furte al silenci la veu teua
que es fa líquid calent dels rius que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang, negre de pluja
o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.

"Vine..."
Però mai més no puc tocar mare
ni oferir el teu cor als que no eren
fills en actiu.


Maria Beneyto. Poesia (1952-1993). Introducció i edició de Lluís Alpera. Edicions Alfons el Magnànim, 1997.


 Bulb d'amaril·lis


dimecres, 1 de maig de 2019

A LA MEMÒRIA DE JOAN VALLS I JORDÀ





LA MURALLA

Persisteix la muralla. Els déus sembla que ho volen.
L'edificaren ciclops de poderiu titànic
i ens cobriren el sol per tindre'ns més submisos.
N'era la llei pristina, el dogal que manava
formar en la renglera registrada. A la fi
sempre hem estat hereus d'una vasta ignomínia,
historiats en mites de mansuetud domèstica
i sovint vertebrats per lleis immesurables
i rituals pandèmics.
Predomina la fel
pujant fins a la gorja, minant les galeries
de la por més crispada, tot cercant sobreviure
una mica més lluny  del fàstic que ens ofega
el trist residu aspriu de l'esperança.

No podem amagar ja més l'oculta nafra
ni els documents secrets que ens acrediten
la fatigada rebel·lia.
A la fi som peces d'un joc d'escacs
en mans d'uns folls espectres que ens capgiren,
emmurallant-nos amb les velles llàgrimes,
tenint per horitzó l'eixorquia de sempre.



(Dins de la La rosa quotidiana). A cura de Lluís Alpera. Bromera, 1990.


dimarts, 23 d’abril de 2019

PER SAN JORDI CELEBREM EL DIA DEL LLIBRE, PERÒ EN LLEGIREM TOT L'ANY



GIGANTOMAQUIA

Gigantes armados. Feros
braços girando 
moendo o tempo.

Armados girando. Círculos.
Cavalo e cavaleiro
em voo.

Feros braços. Gigantes
mais duros do que o 
delírio.

Braços implacáveis. Giros
implacáveis da loucura
destroçando o tempo. Luta
feroz e triste em seu ciclo. Moinhos.

(Cavalo e cavaleiro
em voo.)



GIGANTOMÀQUIA

Gegants armats. Fers
braços girant
molent el temps.

Armats girant. Cercles.
Cavall i cavaller
en vol.

Fers braços. Gegants
més durs que no el 
deliri.

Braços implacables. Girs
implacables de la follia
destrossant el temps. Lluita
feroç i trista en el seu cicle. Molins.

(Cavall i cavaller
en vol.)


Poesia completa. Orides Fontela. Traducció de Joan Navarro. Edicions de 1984. 2018