.jpg)
divendres, 17 de gener del 2025
dijous, 9 de gener del 2025
Propòsits i altres objectius
Un dels propòsits d'aquest 2025 que m'he fet és continuar publicant al blog. He de dir que el 2024 se m'han quedat moltes propostes al calaix que no he pogut publicar d'una banda per falta de temps i de l'altra d'un cert decaïment que de tant en tant m'ha sobrevingut, encara que he procurat desemboirar-me'n. Però bé, com acabe d'escriure més amunt vull continuar publicant.
Una de les publicacions que vull continuar és la de les Dones compositores. Considere que en els quatre anys que porte publicant entrades, des de gener del 2020, és una tasca que trobe que no està exhaurida, al contrari se m'acumulen a la llista noms i més noms que no paren de créixer. I després de tot aquest temps escoltant música de tantes, tantíssimes dones compositores, puc dir que hi ha noms que ja no em resulten desconegudes.
Tan sols dir que qualsevol cosa desconeguda ho és fins que de tant ensopegar amb ella esdevé coneguda. Aleshores passa a la fase de coneguda i deixa de ser desconeguda.
Allò que s'ignora, ens és impronunciable, per desconeixement, però quan la ignorància passa al coneixement es converteix en una relació d'amistat que mai no podrà decaure.
I a continuació podeu escoltar, si vos ve de gust, una de les composicions de la compositora Isabel Manyes.
dimecres, 1 de gener del 2025
dimarts, 31 de desembre del 2024
Cent anys d'Estellés ( 18 )
Cançó
de la lluna
La
lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!
Adéu a l'any amb un cert estranyament
Vaig anar a l’espectacle de l’Homenatge a la paraula que enguany complia el vint-i-vuité anys que organitza el CEIC de Gandia.
L’acte principal girava al voltant del poeta Vicent Andrés Estellés en el
centenari del seu naixement, però també s’homenatjava Jordi de sant Jordi (finals
S. XIV-1424), Joan Salvat Papasseit (1894-1924) i María Ibars (1892-1965).
Amb tots ells acomiade l'any 2024 tot esperant que el 2025 continue amb la mateixa il·lusió i ganes de fer moltes coses com fins ara.
És veritat que enguany s'ha commemorat el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, però també és veritat que la poesia de Vicent Andrés Estellés mai no s'acaba. Així que els seus versos perduraran per sempre. Sempre hi trobarem un vers que ens sacsejarà, que ens emocionarà.
Hòmens d'ordre
vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que
s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per
això, perquè no se'ns deixava
existir
plenament, amar-nos plenament
amb aquell
impudor que la vida demana,
aquell amor
capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les
perilles, deixar el món a les fosques.
Raimon va musicar poemes dels nostres poetes més emblemàtics, però més desconeguts entre els quals Jordi de sant Jordi. Guarde molt especialment un disc de vinil com un tresor. Va ser el meu primer contacte amb la poesia d'aquest poeta, amb la sorpresa afegida que en la nostra llengua també hi havia grans poetes que desconeixíem.
PRESONER
"Deserts
d'amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch
y en stranya contrada,
luny de tot be,
fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e
pensa caytivada,
me trop del tot
en mal poder sotsmes;
no vey algu que
de me s'aja cura,
e soy guardats,
enclos, ferrats e pres,
de que·n fau
grat a ma trista ventura.
Eu hay vist
temps que no·m plasia res,
ara·m content
de ço qui·m fay tristura,
e los grillons
laugers ara preu mes
qu'en lo passat
la bella brodadura.
Ffortuna vey
qu'a mostrat son voler
sus me, volent
qu'en tal punt vengut sia;
però no·m cur,
pus ay fayt mon dever
ab tots los
bons que·m trob en companyia.
Car prench
conort de com suy presoner
per mon senyor,
servint tant com podia,
d'armes sobrat
e per major poder,
no per defaut
gens de cavalleria.
E prench conort
quan no puch conquerir
haver en res
sens que treball no senta,
mas d'altra
part cuyt de tristor morir
com vey que·l
mon del revers se contenta.
Tots aquests
mals no·m son res de soffrir
en esguart d'u
qui al cor me destenta
e·m fay tot
jorn d'esperança partir,
com no vey res
que·ns avans d'una spenta
en acunçar
nostre desliuramen,
e mes que vey
ço que·ns demana Sforça,
que no sofir
algu rahonamen,
de que langueix
ma virtut e ma força.
Per que no say
ni vey res al presen
que·m puixe dar
en valor d'una scorça,
mas Deu tot
sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu,
hi 'b qui mon cor c'esforça;
e d'altra part
del bon rey liberal,
qui·m socorrech
per gentilesa granda:
lo qui·ns ha
mes del tot en aquest mal,
qu'ell me·n
traura, car soy jus sa comanda.
Reys virtuos,
mon senyor natural,
tots al presen
no us fem altra demanda,
mas que us
recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda."
Diran el que vulguen sobre la seua poesia, però Joan Salvat Papasseit per mi va ser un revulsiu en la poesia.
I QUAN CONFIATS
ELS ARBRES
1
i quan confiats
els arbres es vesteixen
ignoren els
seus ulls
nit dia
sol estelada plena
i les rodes de
la fortuna de la seva sina
i el misteri de
la rosa vermella dels seus colzes
ignoren el seu
ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos
vas de l’amor
llet i mel en son clos
flor d’atzabeja:
—quan confiats
els arbres es vesteixen
ella
és la Primavera
2
com una fletxa
el seu mentó
quan besa
—com una fletxa
els seus braços alçats
la seva sina
com una sageta
—una sageta el
seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
El poema de
la rosa als llavis.
Joan Salvat-Papasseit
Aquest poema de Maria Ibars i Ibars diuen que està en preparació, jo encara no l'he pogut aconseguir. Esperarem un poc més. Mentrestant...
L'ENCESA
Nit de fosca
setembrina
d'agradívol
recordar.
Et trenava per
la mar
bella
resplandor molt fina
com un magnífic
collar.
Les barques
s'han ajustat
i han començat
el quefer;
els fanals han
llumenat
i tot peix
enlluernat
es confon amb
un sol ver.
I eren els
llums de l'encesa
els que
exornaven la mar,
exaltant sa
reialesa
o proclamant-la
deessa
amb un magnífic
collar.
(Del llibre
Antologia de poemes. València [en preparació])
dilluns, 25 de novembre del 2024
Bombolles d'oxigen atrapades sota el llot
Passen els anys, però les fòbies i les pors no han desaparegut, han romàs amagades sota el llot i cada any n'aflora una bambolla per recordar-t'ho. Un dia ho escrius pensant-te que amb això ja n'hi haurà prou perquè desaparega el desassossec, tampoc, eixa no ha sigut la solució, només un pegot.
QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
A “Los Peñeros”
Fa un bon grapat d'anys que pel mes d'octubre, a Adelina, li sobrevé un desassossec que no pot evitar. Fa temps que sap que la tardor l'afecta profundament; d'una banda, per culpa d'un estómac sensible als canvis estacionals; de l'altra, intueix que s'apropa la temporada en què se solen presentar, sense previ avís, fortes pluges que afecten l'àrea mediterrània, on viu. No és que li desagrade la pluja, sinó que des de llavors aquesta li produeix una basca que no pot reprimir.
Asseguda en el sofà, Adelina segueix amb atenció el pronòstic de l'home del temps... Feia pocs mesos que vivien en Aiora. Tota la nit plovent com mai ho havia sentit. L'aigua colpejava la teulada amb una força desmesurada. Va dormir molt poc. Encenia el llum: cap gotera en el sostre. Per contra, per les finestres i portes, orientades al llevant, l'aigua s'escolava a dolls. «Una bona llevantada, va pensar». L’endemà la pluja semblava haver minvat un poc, i va dur els nens a l'escola. Cap al migdia, altra vegada el cel es va desplomar en el terra amerat; per això, amb temps va decidir anar a arreplegar-los. La resta de pares va pensar el mateix i no hi havia manera d'arribar. Finalment, va decidir baixar del cotxe i continuar el trajecte que faltava amb l'aigua fins als genolls. Va ser una estona d'angoixa, buscar els nens i trobar-los en aquell caos circulatori. Finalment, tots tres van fer via cap a casa, en l'extraradi, després de proveir-se de butà per a un foguer de càmping; feia estona que estaven sense llum. Dir que plovia a bots i barrals és poc perquè mai de la vida havia vist una cosa així, els eixugaparabrises no donaven l'abast i calia anar amb molt de compte. El poble, en aquella eixida cap a Almansa, acabava en el pont de l'Escorxador que com una barrera natural, marcava el començament dels afores; en aquella hora anava ple d'aigua de banda a banda. La cortina de pluja no deixava veure d'on provenia l'aigua; multitud de torrenteres vingudes de totes bandes s'aplegaven en el pont per continuar riu avall i alimentar la llera de la rambla de sant Josep; a sota, la sèquia de reg que discorria tranquil·la enmig de l'eixutesa del pedruscall, ara a causa de la pluja torrencial havia anat creixent de manera imprevista. Es va deturar mentre decidia què fer: quedar-se allí? Passar?, en aquell moment quedar-se, significava que havia de buscar aixopluc en alguna casa. En creuar, corria el risc de quedar-s’hi empantanegada al bell mig. Així que, va respirar fort, va agafar el volant del cotxe, un Dyane 6, amb decisió i es va disposar a travessar el pont, en aquella hora, més riu que altra cosa. Com que va voler passar tan a poc a poc, el cotxe, se li va parar. En realitat no recorda si se li va calar. Ves a saber!, qualsevol cosa!, mai no s'havia vist en una situació similar. Després va saber que el problema va ser que se li havien banyat els ruptors. I així, al bell mig del pont, el cotxe es va quedar deturat amb l'aigua arran de porta. «Què fer ara: baixar? Sí, hauria d'agafar els nens, la botella de càmping i baixar. Per què no estava el seu marit? Ell sí que hauria sabut que fer, va pensar». De sobte, li va sobrevenir una crisi nerviosa i va començar a plorar. Els nens, en veure-la, també es van posar a plorar. A l'altra banda del pont, on hi havia l'escorxador i la casa dels peons de camins, un grup de curiosos s'havien aplegat per contemplar com creixia la rambla. Perquè aquesta pujava i pujava a una velocitat vertiginosa. Va abaixar el vidre en veure que un home se li apropava oferint-se-li: «Senyora, agafe els nens i el que tinga a mà i baixe del cotxe que la portarem a casa... On viu?... Tinc un tot terreny a l'altra banda. Els hi portarem..., va continuar l'home. Ja li traurem el cotxe i li'l deixarem en un alteró».
Poc podia sospitar Adelina que al cap de dues hores una tromba d'aigua passaria per aquell mateix punt. Se li haguera pogut endur el cotxe, com va fer amb els d'uns quants veïns que els tenien aparcats en els carrers de més amunt; però això no va ser tot: la força de l'aigua també es va endur les vides humanes d'un nen i dos adults. Un mur de contenció que desviava la trajectòria de la rambla que passava pel centre del poble cap als afores, va retornar al seu curs d'origen, i en el camí de tornada es va endur tot el que va trobar pel mig.
Ja en la casa poc podien fer. Isolats en aquella urbanització de pocs veïns i ignorants de tot el que estava passant al poble es van preparar per a passar aquella nit, negra com un cuc, i sense mitjans per comunicar-se amb ningú. Van encendre unes espelmes mentre intentaven assabentar-se d’alguna notícia per un vell transistor de piles. Aigües avall, deien les veus dels locutors, un volum d'aigua com mai no s'havia vist saltava per damunt de les comportes dels embasaments que el Xúquer té en el tram de Cofrents a Tous. La pressa de Tous no ha suportat l'embat de l'aigua com ho han fet les altres; la coronació s'estava desfent a poc a poc a causa de la força de l'aigua. Amb tants mals presagis se'n van anar a dormir. A l'espona del llit van deixar l’imprescindible per vestir-se ràpidament, en cas que hi haguera necessitat urgent d'eixir a mitjan nit.
Temps després va escoltar un home que, mig de broma, deia que tenia una caseta amb una noguera en la platja de Cullera. Però, Adelina mai no es va rescabalar d'aquell succés, i cada octubre tot se li torna vívid.
...mentre al centre d'Europa hi ha instal·lat un potent anticicló, per l'Estret de Gibraltar s'ha format una borrasca la tendència de la qual és desplaçar-se cap amunt de la península, això pot donar fortes pluges en tota l'àrea mediterrània...
Dijous a 20 d’octubre de 2016.
Mercè Lloret Llopis
dimarts, 12 de novembre del 2024
Subscriure's a:
Missatges (Atom)