UN ESTIU ATROTINAT(1): I tu, sols tu

Aquest estiu, quan la calor aconsellava romandre a recer de qualsevol ombra les hores de ple migdia, l'he dedicat a llegir. He llegit molt. I de passada en algunes lectures he viatjat, i, en altres he tafanejat que és el que té de bo llegir, que es pot triar.

Un dels llibres que he llegit, que m'ha sorprès molt, és el que acaba de publicar Isabel Canet Ferrer, I tu, sols tu. Un títol que parla per si sol, si esteu a l'última del panorama musical del nostre país, lamentablement no és el meu cas, tot i que ho intente, per això m'ha sorprès més, i m'ha corprès, mai no m'havia trobat amb uns relats tant insòlits. De seguida us haureu assabentat que és el títol d'una de les cançons del grup El Diluvi, amb el qual Isabel, l'autora, ens vol convidar a endinsar-nos en les seues pàgines.

Es tracta d'un conjunt de relats, relacionats tots ells amb cançons de cantants o grups del país que pertanyen al nostre entorn més proper, entre els quals hi ha grups com Obrint Pas, Novembre Elèctric, Gener, Pupil·les, Zoo, Tardor, i cantants com Feliu Ventura, Pau Alabajos, Carles Pastor, Liuard, Ona Nua.

Realment les històries que es relaten no tenen el mateix fil conductor que un es pot imaginar escoltant les cançons. Sorprèn com l'autora ha sabut trenar unes històries commovedores, creant una atmosfera de realitat quotidiana, a partir de detalls que et deixen sorprès i donen compte de la persona observadora que és l'autora.

I com escriu al pròleg Flora Sempere, cantant del grup El Diluvi, I tu, sols tu, és "Escoltar música amb els ulls".

LA TARDOR TOCA A LA PORTA

Carabassa de torrar i potimarró

S'ha acabat el temps de les cireres, de les maduixes, dels nispros, de les prunes, de les bresquilles, dels melons d'alger i dels de tot l'any, del raïm roig de cardenali i del blanc que en diem moscatell italià i rosetti. De les figues de la goteta la mel. D'omplir-se les butxaques amb atzeroles i gínjols mentre anem escopim els pinyols per tot arreu. 

Raïm de moscatell italià. Avellanes. Poma

Ara comença el temps dels caquis i les magranes. Dels codonys i del codonyat. De les avellanes, de les ametlles i les nous. De les pomes, de les peres i els perellons. De les carabasses. Dels moniatos. De les nesples. De les castanyes: crues, torrades o guisades. De les mandarines i les taronges. Ai, les taronges! Sense taronges, quin hivern més fotut passaria. Taronges, beneïdes i benvolgudes: menjades a gallons, o tallades en rodanxes. Espremudes en suc. O fetes amb melmelades. De qualsevol manera estan boníssimes. I de tant en tant una llima acabada de collir de la llimera del patí per adobar qualsevol menja o fer-se un suc cada matí en dejú.  

   

Atzeroles

 

Magranes

 

 

 

 

Llimes

ELS DIUMENGES PORTEN CUA

Hi ha vegades que t'instal·les en una burrera sense saber perquè, i, fins que no se te'n passa no deixa que faces res de res. Tot l'estiu escrivint i llegint, però com que estaves instal·lada en la burrera, res no t'ha semblava bo. Au!, ves a fer punyetes. Ja està bé, no, de fer el magüela. Ai!, eixa paraula que has dit... I com s'escriu? La busques al diccionari, però no la trobes.

Després de prop d'una setmana de temporal de llevant —dels que fan història—  hui, diumenge, continua encara ben núvol. Des de la finestra veus passar núvols i més núvols, negres com un cuc, i de tant en tant plou. No tens ni idea del total de pluja que ha caigut els darrers dies. Molts. Massa. Millor que ho haguera fet en dosis més xicotetes durant tot l'any. 

Al meu país la pluja no sap ploure,

O plou poc o plou massa.

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és un desastre.

Tot seguit t'ha vingut al cap un refrany:

El setembre s'enduu els ponts o seca les fonts.

Tot el matí escoltant el reclam repetitiu dels abellerols. Un no parar de passar estols i estols, camí d'on? Tornen a casa després del temporal? O han avançat el seu viatge cap a terres africanes? No és cap a l'hivern que se'n van? Encara és mitjan setembre.

Has acabat de llegir uns quants llibres que duies entre mans. Ara toca triar-ne un altre. Però quin? Fa dies que mires títols, ningun et fa el pes. Mira que eres magüela! Vaja, vaja, altra vegada la parauleta al cap. Hauràs d'investigar el seu origen.  Mentrestant, ja pots mirar els llibres que vulgues, en tens un en ment que t'obnubila els altres.

DE NOU, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

IV

Arriba, on soc, la gatzara, les veus,

el proclamat designe de la vida

en l'ambient salnitrós d'una platja,

acolorit d'ombrel·les flamejants

mentre uns balons innocents van i vénen.

(Misser Raimon ha anat enguany a Òstia;

l'ha acompanyat misser Joan Fuster,

i no m'han dut tan sols una petxina.

M'he  de queixar justament a Anna-Lisa!)

Ben dematí, m'he llevat aquest jorn.

He vist la mar encara sense sol.

M'he estat així, a la meua terrassa,

un temps incert, assegut i fumant.

No he pensat en res. Sols mirava; sols veia.

Mirava el mar com qui sap que mai més

no el creuarà en cap direcció.

Veia la lenta ascensió del sol.

M'he preparat un cafè carregat

i mentrestant alçava el bull, al foc,

m'he despullat i he anat a la dutxa.

Com agrair el do rabent de l'aigua?

Atarantat, al·lucinat de l'aigua,

com d'un amor de besades petites,

o com d'un vi de glopets demorats,

després he eixit com si fos d'una arbreda,

regalimant una aigua en els taulells.

Tot nu i pelut, però sense adonar-me'n,

he retornat, encara, a la terrassa.

Feia un sol bo, el primer del dia.

M'he complagut sentint-lo a sobre meu.

He vist, enllà, a la platja, una dona,

i de bon grat m'hauria masturbat

mirant el cos de l'estimable nuesa.

Me n'he adonat, de sobte, del cafè,

i amb passes grans he tornat a la cuina.

L'he pres a gust, intensament, com sempre.

Després he fet uns senyals sobre mapes,

llocs on he estat algun dia, o hauria

volgut estar. No he advertit que el sol

pujava, gran, i a la platja hi havia

vivacitat molt humana i diversa.

Ara he pres un penjoll de raïm;

menge, distret, mentre pose una coma

o trie cert adjectiu més propici,

car tinc  el gust de precisar molt més

i consultar sovint diccionaris.

El Fabra m'és força insubstituïble.

Ora Marítima dins Manual de Conformitats. Obra completa 3. Edicions 3i4, 1980.

Un any més, en aquest dia memorable del 4 de setembre, celebrem l'aniversari del naixement del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. I cada any, em ve a la memòria que el vaig conèixer al poc d'haver-nos deixat. Com vaig poder viure tants anys sense saber de la seua existència? Això ja no té remei, però el que si en té és recordar-lo a tot hora.