Enguany Carmelina Sánchez-Cutillasha sigut nomenada escriptora de l'any 2020/2021. És una gran noticia, encara que la COVID19 ens està fent una miqueta la guitza.
Els
darrers dies he tornat a rellegirMatèria de Bretanya, la
novel·la per la queCarmelina Sánchez-Cutillasés més coneguda, que va guanyar, el 1975, el Premi Andròmina. Jo vaig arribar-hi l’abril de 1994, això vaig escriure en una
de les cantonades en el primer full de la novel·la. Han passat uns quants anys des d'aleshores. Servidora ja té una edat. Va
ser un doble descobriment, per una banda, l’autora i, per l’altra,
la novel·la en
un dels
cursos de
reciclatge que
es feien
per als mestres que no tenien el valencià, en Aiora, on vivia. Els primers cursos de valencià els havia començat a fer uns anys abans a través de l'ICE de la Universitat de València en l'Institut, situat a l'avinguda Argentina.Ni
aleshores era mestra,
niho
vaig ser després, però també jo necessitava reciclar-me, la meua
educació havia sigut com la de molts en castellà, així que preguntava si podia assistir com a oient al professor de torn. Aquell any, impartia el curset, Jesús, amb qui després vaig fer amistat. L'ICE havia donat pas a la JQCV. A
partir d’aquell any, vaig assistir
als cursos que anaven fent i presentant-me als exàmens de la
Junta Qualificadora, cosa que abans no havia pogut fer, perquè l'ICE estava pensat per a titulats.
Matèria de Bretanya va ser un
dels llibres de lectura
que
ens va recomanar. Feia
temps que volia rellegir-lo per tornar a assaborir les mateixes
sensacions d’aquella primera vegada, i la veritat és que no m’ha
defraudat. Quina preciositat!
Quina
meravella! Arran
d’aquesta lectura he recordat que, encara que no tinc cap poemari
de
Carmelina Sanchez-Cutillas,
si que tinc algunes antologies com per exemple Eròtiques
i despentinadesamb
pròleg, recerca i selecció de poemes a càrrec d’Encarna
Sant-Celoni i Verger amb il·lustracions de Maria Montes, també
l’antologia Vosaltres,
paraules.
Vinc-i-cinc anys de poesia al País València a cura de Lluïsa
Julià/Teresa Pascual.
El
temps vigila els homes -tibant com una corda de
cànem-
i aquesta nit més que mai sóc el seu vassall de
remença.
Canelobres de ferro voregen la Via Làctia,
i
al Sanedrí s’amaguen les àligues de palissandre i tots els
qui
fan les lleis del món. A les cambres dels amants hi ha
un
desig de continuïtat i una porta lacrada. Quan l’Ofi-
ciant
de les tenebres, solitari des del retaule de cedre,
comence
l’introit i les lloses de quars tremolen, m’alçaré
sobre
la nit, i totes les filles de la mar cercaran illots
blaus
i un altar de fulles tan subtil com la lluna. Ja cau
la
quarta llàgrima de la pluja sagrada sobre l’estiu. Esti-
meu-vos!
Aqueixos
periples perduts al llindar del misticisme...Ca-
míns
que s’alcen al pas vagabund, com un màstil que mai
no
ha vist l’ombra de Cerberus... La nau i el palimpsest
són
els llibres apòcrifs del llac de Tiberíades. I la xarxa,
immensa
en la nit i en l’absència mil·lenària del nauxer,
aguarda
els peixos del miracle. (Tot açò ho vam llegir a
la
Masorah del rabí Bar Anina.)
Els
jeroglífics i la pedra de Rosetta. Poesia 3i4,1976 dins Vosaltres,
paraules. Vinc-i-cinc anys de poesia al País València. Lluïsa
Julià/Teresa Pascual (ed.)
He
acabat
de llegir la novel·la de Lana
Bastašić, Atrapa
la llebre.
L’hellegida
més de pressa que de costum. La veritat és que, com un gosset, laduia
darrere meu, els darrers dies. Quan tenia
un
buit l’obriai
emposavaa
llegir. És l'únicamanera
que tinc d’avançar en lalecturad’algunesnovel·les.
No tinc hora fixa per llegir. La lectura pot seren
qualsevollloc
i en qualsevol moment, 24/24. La novel·la és la meua companya
inseparable per uns dies. De vegades no trobe unabonabutacaper
seure, es
diria que tanpucfer-hoal
sofà de la sala d’estar, i en un altre moment en la cadira de la
cuina, també enl’hamaca
del patí, o asseguda a can felip, lloc on sempre m’haviaassegut
el temps just i des que vaigconèixer
Mr. Leopold Bloom vaigprendre
consciencia que també podia ser un racó tranquil.
Com
deiahellegit
la novel·la amb rapidesa, també és veritat que el ritme m’ho
va transmetre. Lejla i Sara anaven a trobar-se amb l’Armin, el
germà desaparegut de Lejla. M’ha fet la impressió que jo,
d’alguna manera,també
anavafent
el viatge. És per això que heaccelerat
la lectura, voliasaber
que passaria quan es trobaren. I ara que l’heacabada,
me n’heanat
de cap cap al moble llibreria i l’heobert,
en un dels costats una pila de llibres s’amunteguen en una de les
lleixes, esperen el seu torn per a després ser guardats allà on
corresponga, per ordre d'alfabètic. N’heagafat
un altre, tot i que,de
moment, no l’heobert.
L’hedeixat
damunt de la tauleta de nit. De sobte, m’heparat
a pensar en la novel·la que acabe de llegir. O millor dit a
madurar-ne la lectura. Les novel·les bones es diferencien de les
dolentes en què les primeresquan
les acabes t’ho has passat molt bé i ja està, en canvi les
segonesa
mesura que passen els dies van pujantcom
la massa de pa abans d’entrar al forn.
Jo
també haviamamprès
el viatge, però quan hanarribat
a la seua destinació, soc joqui
sense voler ha quedat atrapada dins la llebre, o millor dit amb el
nas tocant el vidre mentre intente veure el que hi ha a l’altra
banda de la finestra. L’emoció m’ennuega,
no séque
fer, ni com arreglar-ho. Segurament ara emtocaria
a mimamprendre
un viatge per arreglar tots els teus traumes dels conflictes no
resolts de tota una vida. Tot i que caldria remuntar-se massa enrere.
Qui sap si és millor mirar cap endavant i deixar-ho tot com estava.
No remoure el fang ara que s’ha aquietat. Mentrestant no puc deixar
de guaitar per la finestra, en la qual m'hi veig mirant per la
finestra fins a l'infinit, com entrar dins d'un conte per a formar-hi
part.
Entrevista
a Angelina Abad Vilaplana, Alcoi (1959)
Vaig
encetar l’any 2020 amb una nova publicació en el blog titulada
«dones compositores». A la Viquipèdia havia trobat una pàgina que
recollia una llista de noms, ordenats alfabèticament, de dones
compositores, desconegudes, la immensa majoria. En tot el que portem
d’any he anat rebuscant, o millor dit florejant entre aquest
maremàgnum de noms i publicant alguna de les obres que han compost i
que a hores d’ara haja sigut musicada. Unes
obres, moltes de les quals, després d’haver estat compostes, han
anat fent camí fins l’actualitat amb més o menys èxit.
Sincerament ha sigut un gran descobriment escoltar la gran
diversitat de música, de tots els estils, que les dones han anat
component al llarg dels segles de què es té constància de
qualsevol composició escrita que haja arribat fins als nostres dies.
Però
bé, aquesta nova entrada pretén ser diferent de les de la resta
d’entrades que he anat publicant fins ara. La primera novetat és
que he eixit al carrer (això és un dir), gravadora en mà, a fer
una entrevista a una dona compositora actual. Això si, prop de casa.
Pensareu que és fàcil fer una entrevista. La veritat és que tot és
fàcil si tens els mitjans i et mous en els cercles adients. Doncs,
casualment, gràcies a la meua germana Maria José que va començar
l’any passat amb classes de piano he pogut conèixer Angelina Abad Vilaplana. Angelina és d’Alcoi, on viu. No
em va resultar difícil contactar amb ella per demanar-li si podia
fer-li una entrevista. La COVID19 va retardar una miqueta la cita,
però finalment ens vam trobar una vesprada, a poqueta nit, en la
terrassa de casa de mare, un setè pis, per fer-nos un aperitiu-sopar
mentre conversàvem, ben separats els uns dels altres, i les falzies
ens acompanyaven amb els seus crits aguts i sorollosos fins que el
cel es va anar enfosquint i vam deixar d’escoltar-les.
Malauradament
el primer contacte amb Angelina va ser amb la carasseta posada. Des
que hem de dur-la posada, sempre que es trobem amb gent que no tenim
massa relació, em fa l’efecte d’estar perdent-me l’expressió
de la gent quan et parla, per tant no va ser fins que ens la vam
treure, a l’hora de l'àpat, que vaig poder constatar que allò que
intuïa amagat a sota d’un tros de teixit quedava ratificat, que
Angelina és tot el que diuen, una professora molt estimada pels tots
els alumnes que toquen a la porta del la seua acadèmia resseguint el
boca orella. Però bé, comencem l’entrevista amb aquesta
periodista improvisada que soc jo.
Com
va arribar a la música i amb quin instrument?
La
música sempre ha format part de la meua vida. Recorde que quan era
xicoteta ja inventava cançons. I somiava en poder tocar algun
instrument. Però bé, els meus instruments preferits han sigut la
guitarra i el piano. Els meus pares em van dir que un piano no cabia
en casa. El piano encara que fora de paret necessita un espai. Jo
això ja ho sabia perquè en casa érem set persones, però en eixes
edats, ja se sap, que per demanar que no quede. Finalment em vaig
conformar amb la guitarra, però amb l’esperança que algun dia
podria tindre eixe piano.
Mentrestant
vaig començar la guitarra amb Antonio Garcia
que aleshores donava classes a l’Escola Municipal de Belles
Arts, però no em vaig arribar a presentar a examen. Per mi la
guitarra era un entreteniment. I això em va valdre per a poder tocar
cançons quan anava a les acampades o s'ajuntàvem en colla, sempre
anava amb la guitarra al coll. També m’agradava molt cantar, vaig
cantar en un festival en Alcoi, Altea, i en un pub en Benidorm, va
ser una bona època, m’apuntava a tot el que fora cantar.
Passaren
els anys i a punt de casar-me, mentre miràvem pisos, quan vaig
entrar en una de les habitacions d’un pis li vaig dir a Paco,
aleshores el meu promès, esta habitació és per al piano, em va
mirar i em va dir que seria així de seguida que poguérem.
(somriu). He tingut la sort de tindre un home al meu costat que m’ha
ajudat i recolzat en tot moment. Ha sigut un bon amic i un bon
company.
Com
va estar la decisió de matricular-se en el conservatori?
Aleshores
jo treballava en Pla Ferrando. Al cap d´un temps vaig deixar la
botiga, li vaig dir al meu home que m´apuntava al conservatori. Això
era l´any 1983. Era una cosa que ho duia dins de mi, vaig pensar que
ja no ho podia allargar més. Així que em vaig matricular en el
Conservatori d’Alcoi, aleshores encara un Centre adscrit al
conservatori d’Alacant que anys després va acabar sent considerat
Conservatori Professional.
Quins
van ser els seus professors?
Feia
deu anys que havia deixat les primeres classes de solfeig amb Don
Gregorio Casasempere, després vaig passar per donya
Pilar Mompó, una de les poques dones que han dirigit l’himne
en Alcoi, era molt dura. Així que, vaig reprendre els estudis on
m’havia quedat, quart de solfeig. Vaig acabar el solfeig i vaig
començar piano amb Marisa Blanes I, després vaig continuar amb Mª
Angeles Belda amb qui vaig acabar els estudis. Posteriorment vaig
realitzar cursos de perfeccionament de piano amb Fernando Puchol,
professor en el conservatori Oscar Esplà d’Alacant. També vaig
ampliar els estudis de postgrau en Harmonia amb Eduardo Terol,
Contrapunt i Anàlisis amb Carmen Verdú.
I
després de l'instrument què? Perfeccionament? Classes? Tenia alguna
cosa en ment?
Vaig
acabar els estudis amb 41 anys. Els estudis de música ara són molt
més rígids que abans. És a dir que has de fer les assignatures que
toca en cada curs. Jo vaig estudiar encara amb el pla d’estudis del
66, cada any anava fent les assignatures que podia més el piano.
Mentrestant van nàixer el meus fills, vaig tindre problemes, com
passa a tothom, coses que passen en la vida de cadascú, quan un ja
no és un adolescent i es dedica només a estudiar. Portar casa i
estudiar va suposar per a mi una època una miqueta estressant, però
ho vaig portar amb molta il·lusió. Crec que he tingut molta sort
amb els professors perquè m’han ajudat molt i m’ho han fet fàcil
compaginar estudis i la vida diària.
Quan
vaig acabar la gent va començar a preguntar-me si podria donar
classes i vaig començar a fer classes entre els familiars i els
veïns. Sempre vaig considerar que donar classes era una opció,
m’agrada molt ensenyar.
Després
vaig estar cinc anys en una escola de música, en Ibi, i dos, en la
Unió Musical d'Alcoi. Finalment vaig obrir una acadèmia. Cada dia
em sorprenc de les coses que s’aprenen impartint classes. Els
alumnes, especialment quan son majors, es meravellen quan comencen a
tocar llegint la partitura. La veritat és que tocar qualsevol
instrument es beneficiós per a tots i s’hauria d’ensenyar als
xiquets des de xicotets.
Quines
altres assignatures dona?
A
banda de classes de piano, vaig donar cor durant dos anys, però
actualment em dedique més a llenguatgemusical, i a harmonia.
En
quin moment es decanta cap a la composició?
Mai
no he deixat d’estudiar i he tingut la sort de trobar-me en el camí
amb grans professors que m’han ajudat com Mª Angeles Belda,
Eduardo Terol, Carmen Verdú, fins arribar a Javier Darias, qui em va
introduir en l’Escuela de Composición y Creación d’Alcoi
(ECCA). I vaig començar a valorar i estimar la música
contemporània.
Hem
vist que es membre actiu de la Escuela de Composición y Creación
Artistica, amb les sigles ECCA. Què ens pot dir?
Per
mi va ser una sort molt gran trobar-me a Javier Darias, a qui
professe una gran estima i un gran respecte, per la seua sapiència,
que ha compartit amb nosaltres.
Si
dir que em dedico professionalment significa si menge del que
componc, no. Però si que és veritat que he compost unes quantes
obres.
La
primera obra que vaig compondre, per a clarinet sol, es titula Apcoa,
dedicada al meu marit Paco, la va interpretar Eduardo Terol, en el
Festival de música contemporània en Bacau (Romania), en 2012.
La
segona està dedicada a ma mare, Eva, porta per títol Mareva,
escrita per a conjunt instrumental on hi ha oboè, clarinet, piano,
violoncel, marimba i temple-block. Va ser estrenada en Romania per
«Archaeus Ensemble» i dirigida por Liviu Danceanu, en 2015. Més
tard, el 2017, la va interpretar Ansamblul «Ars Poetica» i la va
dirigir el rus Oleg Palymski, en Chisinau (Moldàvia). De la que
guarde un magnific record.
El
2015 vaig compondre per encàrrec, l’obra «Nivados» per a piano,
clarinet, viola i violoncel amb música reproduïda per ordinador.
L’obra en qüestió era per a promocionar en Internet mitjançant
un vídeo, book trailers, la novel·la, Nidos vacios, de
Arancha Jordà, una bona amiga. Abans d’escriure res, em vaig
llegir la novel·la. Va tindre una gran alegria quan la va escoltar.
Em va dir que havia sabut transmetre el rerefons de la novel·la a la
música.
Angelina Abad i Arancha Jordá
El
2016 es va estrenar en l’Auditori Municipal «Josep M. Bru»
d’Agullent,Sombras de Ventura, dedicada a la meua
germana Carolina. Era una obra per a piano i clarinet que van
interpretar el duo format per Eduardo Terol i Sílvia Gómez Maestro.
De
moment la composició no m’ha donat diners, però he de confessar
que m’agrada superar el repte a què m’enfronta la composició,
cada vegada que escric una obra.
Què
em diu de la música contemporània, se la reconeix ací com cal?
Veig que viatgen molt cap als països de l’est, com Romania o
Moldàvia.
Com
se sol dir, ningú no és profeta en la seua terra. Sembla que en els
països de l’est la música contemporània és més valorada que
ací. He tingut la sort que algunes de les peces que he compost les
han interpretat i han sigut ben rebudes com totes les que componen
els membres de l’ECCA. El públic d’allí és exquisit amb una
cultura musical molt d’envejar.
Ha
tingut algun problema pel fet de ser dona compositora?
En
els llocs on he anat amb la meua música. Mai no he tingut cap
problema pel fet de ser dona.
Està
treballant en algun projecte?
He
acabat un quartet de corda que es titula «Zeynos» esta vegada
dedicada als meus fills, David i Pablo. El nom és un poc rebuscat,
ja ho sé (em mira amb cara somrient, intueix que li preguntaré d’on
ve eixe títol que jo no he aconseguit desxifrar intuïtivament de
cap manera). És que els meus fills han nascut un dia onze, i vaig
compondre una mena de trencaclosques.
Ara
mateix estic il·lusionada amb un nou projecte. Estic component per a
un grup de saxofons. És tracta d’un company de l’ECCA, Alfonso
Romero, gran saxofonista, que dirigeix un grup de dotze saxofons.
Per
acabar, com es veu en el futur?
En
un futur continuaré component i quan acabe la docència em dedicaré
a tocar més el piano ja que, ara per ara, no li puc dedicar tot el
temps que voldria.
I
fins ací l’entrevista/conversa que he tingut amb Angelina a qui
desitge que continue amb la mateixa il·lusió com a compositora i
com a professora i que puguem assistir a l’estrena de l’obra que
té entre mans. No ens hem pogut abraçar però ens hem acomiadat amb el colze com a salutació final.
Una
sorpresa agradable. Sí, he de dir que feia molt de temps que no
gaudia tant amb la lectura d’una novel·la. Irene Solà, una jove
escriptora amb un currículum que comença a fer goig, sense que ella
se’n vanti, captiva el lector des de les primeres línies, podríem
dir que ja des del títol del primer capítol d’aquesta seva segona
novel·la, que, per cert, ha obtingut el Premi de Literatura de la Unió Europea aquest any 2020.
Solà,
llicenciada en Belles Arts i màster en Literatura, Cinema i Cultura
Visual, a banda d’això és bàsicament una investigadora, moguda
per una immensa curiositat. Va recol·lectant històries, les aplega,
les relaciona i en fa una novel·la, com la que tenim a les mans, on
tenen cabuda molts temes diferents, des del món de la bruixeria (vol
donar veu a les bruixes com un acte de justícia, perquè considera
que tot el que sabem d’elles és pels escrits dels homes que les
van anar eliminant) fins a la retirada republicana després de la
Guerra Civil, amb referència a les persones que fugien i al que van
anar abandonant en la fugida. I enmig, les històries, les vides,
dels habitants d’unes masies d’un poble pirinenc, tot plegat
explicat d’una manera sintètica i precisa, amb un estil que sovint
recorda la prosa de l’escriptor francès Jean Echenoz.
L’obra,
que no arriba a les dues-centes pàgines, ens portarà,
geogràficament, al territori de muntanya comprès entre Camprodon i
Prats de Molló i l’autora hi farà parlar tots els possibles
implicats, tothom que hi estigui de sempre, hi visqui o hi hagi
viscut, hi hagi passat fugint o de visita; persones, animals,
vegetals, minerals, bruixes i dones d’aigua, éssers difícils de
classificar... fins i tot els núvols i els llamps, que prenen la veu
a l’inici de la narració i que, alhora, ens posen en situació i
ens presenten alguns dels personatges clau que hi anirem trobant.
Tots formant un conjunt fins a fer-nos entendre que en una història
tot hi té protagonisme i hi té alguna cosa a dir, encara que sigui
un bolet collit per un home a qui matarà un llamp, i recollit per
unes dones que són i no són d’aquest món.
El
llamp que fulminarà en Domènec sota la mirada de quatre dones
especials, i que destrossarà també la vida de la Sió, la seva
dona, serà un element de l’atzar que desfarà la parella més
envejada de la zona, la dels cabells més bonics (ell) i els ulls més
blaus (ella). Anys més tard, un tret accidental d’en Jaume dels
gegants (fill d’una dona d’aigua), que anava adreçat a un
cabirol que se’ls escapa mentre estan de cacera, s’endurà la
vida del fill de la parella, l’Hilari, nascut poc abans de la mort
del seu pare. Un altre fet atzarós que farà miques, ara, la vida de
la Mia, germana de l’Hilari i xicota d’en Jaume. Un tret de què
ens parlarà, sense haver-lo sentit, l’agutzil del poble, tot
aprofitant també per posar-nos al dia de les maneres de fer de la
gent de les masies veïnes. La seva dona, la Neus, més endavant,
farà una bona feina a casa de la Mia, que viu sola a Matavaques,
aconseguirà que se’n vagi una presència que no volia acabar de
marxar de la casa.
Em
deixo de dir que Irene Solà també és poeta (el seu primer llibre,
de fet, és de poemes: Bèstia) i això es nota en la seva
manera d’escriure, sovint amb frases molt curtes i amb un ús
freqüent del polisíndeton i l’onomatopeia, a banda de
comparacions curioses i a voltes inesperades. I potser també per
això hi ha un capítol que du el títol de “La poesia” on trobem
un seguit de poemes de l’Hilari. El seu pare, en Domènec, també
era poeta. Pare i fill compartien aquest do, a banda d’uns cabells
bonics, i de la fatalitat. Cap dels dos, però, els escrivia, perquè
posar-los sobre el paper era matar els poemes. L’Hilari els va
dedicant a una bona colla dels personatges que s’ha anat trobant, i
fins i tot se’n compon un per a ell mateix, que clou amb aquest
vers: “Canto jo i la muntanya balla”, que donarà títol a la
novel·la.
L’autora,
en el capítol que titula “L’aürt”, arribarà a fer parlar la
muntanya mateixa que, després de dir-nos, ja d’entrada, que no la
busquem, que la deixem tranquil·la, ens explicarà la seva formació
al llarg de milions d’anys, i acabarà dient-nos: “Haurà
començat el moviment, una altra vegada. El desastre. El següent
principi. L’enèsim final. I vosaltres us morireu. Perquè res dura
gaire estona. I el nom dels vostres fills no el recorda ningú”.
Però tot tornarà a començar, i hi haurà un nou territori amb nous
habitants que viuran altres històries dignes de ser narrades,
esperem que tan bé com ho ha fet Irene Solà en aquesta ocasió.
