El
passat 2 d'octubre, a mitjan matí, la telefonada d'un número desconegut apareixia
en la finestreta del mòbil. Vaig despenjar-lo encuriosida per saber que voldria
la veu de l'altra banda del telèfon. La sorpresa va ser meua en comprovar que s'adreçaven
pel meu nom i que em telefonaven per a dir-me que havia guanyat el Premi de
Narrativa curta d'El Verger al qual m'havia presentat. Divendres, 5 d'octubre, d'eixa
mateixa setmana havia de presentar-me, a recollir-lo: Vindrà, em va dir la
regidora de cultura. Clar que sí. Allí estaré, vaig contestar, tot seguit. Això
podíem fer, per a una vegada que em donen un premi, vaig pensar dins meu.
Aquest
estiu, casualment, vaig ensopegar amb un tuït on es feia ressò del premi. Em
vaig interessar per les condicions i me'l vaig guardar per llegir-lo amb més
tranquil·litat.
No és
la primera vegada que em presente a un premi, però tampoc he fet massa esforços
per presentar-me a tots els que m'ixen pel camí. De tant en tant, si les
condicions del concurs em quadren ho faig, encara que la major part de vegades
quan els trobe estan passats de data. I aleshores em dic que he de recordar-ho
l'any vinent. Però... una cosa és pensar-ho i l'altra fer-ho.
Però,
aquesta vegada vaig veure que tenia temps i vaig posar mans a l'obra. I mai més
ben dit: del relat.
Sincerament
quan vaig rebre la telefonada era la cosa que més oblidada tenia. Per això em
va fer molt de goig tornar a rellegir un text que havia escrit setmanes abans i
comprovar que encara m'agradava més que quan el vaig escriure.
Ai!, oblidava dir que el relat és una evocació del paratge de la Font de Baix d'Otos.
L'HORA BUCÒLICA
Adelina
acaba d'arribar de l'horteta i, tot seguit, s'ha assegut en un dels pedrissos que
hi ha al costat de la font. Als peus, ha deixat una cistella amb tomaques,
alficossos, pebreres i albergínies que proveiran les menges dels propers dies.
Abans s'ha ben rentat les mans, ensofrades, amb un dels dos dolls d'aigua. Tot
seguit n'ha begut uns glops, al raig, del líquid fresquíssim. Una deu d'origen
incert, però constant, considerada, per tot el veïnat, un bé de Déu, per la frescor
que proporciona als encontorns.
Tanca
els ulls mentre frueix de la tebiesa que desprèn el paratge. El sol, mig amagat
entre núvols i les boires que van entrant des de la mar, és a punt de pondre's.
L'endemà el dia es llevarà amb blanura com solen anomenar els llauradors i la
gent d'una certa edat en el poble.
Però,
a hores d'ara, poc importa la procedència del brollador, paga la pena
d'allargar-se fins allí, només per escoltar els sons que generen els voltants.
La surgència de l'aigua, en el moment de donar a conèixer la seua excelsitud, es precipita per un parell de tubs de ferro,
gruixuts, que es van col·locar fa més de cent anys, que, amb el temps, ha produït
una excrescència de calç a la part de sota, i fa que repixen, provocant un
degoteig desigual. Tota l'aigua ve a caure en un bassó de pedra rectangular d'un
pam de fondària, des d'una alçada no massa elevada que esquitxa les vores i un
poc més enllà de la pedra, per això els voltants sempre romanen banyats. Tot seguit,
per una sequiola picada en la mateixa pila, l'aigua passa a un abeurador, prou
més ample, al qual darrerament només s'hi acosten els gossos assedegats que
passen per allí en companyia dels seus amos, veïns que venen a omplir garrafes
per al consum, algun que altre llaurador que s'abasteix de l'aigua de la font
per als tractaments fitosanitaris, i els atrevits, com ella mateixa, de clavar
els peus en aquella aigua per refrescar-se els dies calorosos d'estiu. A continuació,
per un forat practicat en la pròpia construcció, l'aigua es deixa caure en un
llavador, situat a un nivell més baix. En aquest punt, l'aigua del llavador
queda aturada, tot esperant les dones que ja no vindran a llavar la roba, on
ara i adés creixen llimacs i tota mena d'herbes d'aigües estancades. L'aigua
que devia d'estar bruta, després d'haver llavat, davalla a una bassa de reg per
un caduf, on conviuen un grapat de carpes i peixos de colors de mida
considerable que els veïns, sobretot els més menuts, venen a alimentar amb
trossos de pa dur. Finalment, tot prevenint que els sobrants de l'aigua han d'eixir
per algun lloc, una canal excavada toscament en la vora de la bassa la vessa al
riu, on la humitat constant fa créixer falzies per tot el mur, mentre alimenta un
rierol on sempre corre un fil d'aigua.
Tot
seguit Adelina ha obert els ulls perquè acaba d'escoltar un soroll diferent al
que fins fa no res l'havia absorbit. Ha fixat la vista en uns ocells que no ha tardat
en identificar: és l'hora de les orenetes i el seu vol frenètic a l'encalç dels
mosquits, de les rantelles, de les mosques i de tots els diminuts insectes
voladors que en aquestes hores pertorben als atrevits que gosen eixir al
carrer.
Torna
a tancar els ulls, i sense voler percep el mòbil que porta en la butxaca del
darrere dels pantalons. En aquell lloc no hi ha cobertura. Ja sap que cap
soroll forà no vindrà a destorbar-la i tampoc caurà en la temptació de
treure-se'l per simple fet de mirar si algú ha dit alguna cosa. Aquells minuts
són només per a ella i per a gaudir d'aquell rogle.
Fosqueja.
És mitjan d'agost i la minva del dia ja es deixa notar.
De
sobte, un remoreig que no sap d'on arriba, torna a posar-la sobre avis. De nou,
obri els ulls i mira cap a totes bandes, no veu res. A la fi alça el cap i
percep un lleuger tremolor provinent de les capçades dels pollancres i un
darrer raig de sol sobre el fullam més elevat. Un grapat de fulles,
mig groguenques, tot fent giragonses en l'aire, cau al terra com un lleuger
plugim estiuenc.
Aquest text ha guanyat el X Concurs de Relats Curts Mestre Tomàs Espí, El Verger, 2018.
