TOT UN PLAER RELLEGIR JOAN NAVARRO

Sempre és un goig i un plaer, almenys per a mi, llegir els versos de Joan Navarro. I, aquesta vegada en La nit transeünt no m'ha defraudat. 

Quan el vaig comprar, feia poc que el poemari acabava d'eixir publicat, això era la fira del llibre de València, que va tindre lloc a finals d'abril passat i començament de maig. Des de llavors ençà que vaig fer mans i mànigues per anar a alguna de les presentacions que Joan Navarro anava fent. En València, no va poder ser; en Oliva tampoc. Finalment, vaig anar a la que es va fer en la Biblioteca Central de Gandia dins de la setmana literària, pel novembre, i amb una presentadora de luxe com és Teresa Pascual. Bé de tot el que acabe d'explicar ja fa temps, ha, ha, ha!, però coses que passen es va quedar en format esborrany, fins que hui he estat remenant pel blog i me l'he trobat.
 
Dit açò només queda que gaudir d'aquests versos de La nit transeünt, sense cap més explicació, per aquesta poesia que cal llegir, pausadament, mentre imaginem les imatges tan suggeridores que el poeta ens ha deixat escrites.
 

LA NIT TRANSEÜNT

Angst war das Unbekannte dort 

Por era allò desconegut allí

DURS GRÜNBEIN

La muntanya. Els jardins portables dels llocs inexistents. La calma d'aquell instant entre el temps i el temps, com ara, extraviats en el llamps de la pregunta, els peus sense terra, les aigües buides, la nit transeünt del cervell, dalt la coma, la veu trasbalsada que s'interroga, que se'ns endú,

on la retina, darrere. Abans del col·lapse. A l'espai dels límits, de la pregunta que rebenta resplendent i aspra, un cos descarnat. La càmera de l'ull que enregistra la pèrdua de l'ara, la sintaxi de l'absència que retorna, el blanc del temps, el pànic, la mecànica de l'engany per sobreviure.

I de nou la quietud, i els jardins que no existeixen enlloc. 

13-04-2015

DONES COMPOSITORES: Keiko Abe (4)

KEIKO ABE

DONES COMPOSITORES: Fanny Hensel Mendelssohn (3)

FANNY HENSEL MENDELSSOHN

LES CAMPANES TOQUEN A MORT

Una setmana trista, la que acabem de passar. Trista en el sentit que han desaparegut dues persones amb les quals mantenia una certa connexió, tot i que, més sovint del que és de desitjar és rara la setmana que no me n'assabente de la mort d'algun nom conegut. Però bé, n'hi ha amb els quals mantens una certa relació que dol molt més que els de la resta. 

L'una, Isabel Clara Simó, per ser alcoiana, com jo; per haver llegit molts dels seus llibres, entre els quals Júlia que em va obrir un món desconegut d'Alcoi, o el conte Alcoi-Nova-York;  per haver-la trobat en més d'una ocasió i haver conversat amb ella; per haver-la seguit en el seu trajecte, llegint alguns dels articles que publicava en la premsa com per exemple "De fil de vint"; per escoltar alguna de les moltes entrevistes que li han fet al llarg de la vida. Sabia que estava delicada, ja ho havia dit en la darrera entrevista que li van fer, però mai no creus que s'extingirà tan de pressa. I ara, em fa no sé què saber que ja no la podré tornar a veure si no és per mitjà dels records que ens ha deixat.

L'altra, Josep Lluís Bonet. Només l'he vist una vegada, però l'estima que els seus amics li tenien m'ha fet conèixer-lo fins arribar a estimar-lo. 


LLARG, AMB IMATGES

I

La mar serà un silenci ara.

I em badaré el cos: pell
clivellada,
clivellats ulls,
mans,
llavis.
Cos clivellat pertot,
obert al somni.

I escriuré damunt meu
psalms de silenci.

I m'ompliré de pols.
La mar
serà per mi un silenci ara,
una pols de silenci
per aquest dolor que qualla en glops de sang,
mossos,
ganivetades,
llençols en solitud.
I m'ompliré de pols: la mar,
un silenci només
encara.


Cap colpejat als murs d'aquest palau de cendra cuita freda.
Plens de pols els clivells,
nafres,la mar
un silenci, la platja
bruta de cranes, eixuta
pols que m'ompli.
 
II

Quan torni,
qui sap quan,   
l'oreig dolç, muntaré
pel terrat:
teulades i cloquers,
núvols.
heura salvatge.
Núvols.

I aniré 
pels prats alts: gram i gespa,
pels arbres
dels tossals, pels camps
del blat, i de les flors:
Pous amb ulls
d'ofegats, bruixots
sedegosos.

Badat a l'oreig nou fecund de pol·len,
bruixot de l'esperança de la pluja
per prenyar-me de pol·len
com un orat.

III

Com un orat, de dol,
però blanament, 
tendre:
llunyana encar la mar,
silenci,
llunyana remor d'ona,
només aquest silenci,
clivellat i nu, vull
nedar en tolls d'oblit i rentar-me el dolor:
ple de pols, 
llavors nues,
i amb la blana esperança 
de la pluja, d'aigua,
d'aigua.

Qui no sap quan
plourà suau.
I a l'erm d'aquest silenci l'aigua vingui
que neix de la mar blava:
meva
potser, o d'altres
desconegudes.
I em mullarà pertot.

I esborri psalms, nafres,
silenci,
record d'un horitzó esquitxat de sang.

IV

I els clivells, amb la pols
i les llavors, revifin:
roselles,
gira-sols,
geranis, 
fenoll, gespa, i els ocells
tornin.

Brolli nou un jardí
d'aquest fang dels clivells, verd
i groc: batre
d'ales.

I el sol roig i la mar en la finestra oberta
i amb les donaré l'aigua a una pell
i uns llavis
i els cabells ompliran la meva cambra. 


Carn fresca. Poesia valenciana jove. Amadeu Fabregat.  Perifèric Edicions, 2015

 

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: XAVIER MORET

Formentera Blues

Xavier Moret

He viatjat en tres ocasions a Formentera, dues en una estada del voltant d’una setmana (per setembre del 1992 i del 2015) i una fugaç, d’un sol dia d’anada i tornada des de la veïna Eivissa (l’abril de 2010). El primer cop que hi vaig anar ja en vaig quedar encantada, i enamorada definitivament. He de reconèixer que he arribat a idealitzar-la una mica i tot, però penso que s’ho val. El turisme l’ha espatllada, però no tant com d’altres llocs. Per sort, la insistència de la mateixa gent de l’illa, que són qui més se l’estimen, l’ha salvada encara força. I que duri...

A banda de les vegades en què hi he estat físicament, sovint la tinc en ment. I sempre que me n’arriben informacions o referències via revistes (Descobrir, sobretot), pel·lícules (Lucia y el sexo, Formentera Lady...), proses (el genial escrit L’estat de la felicitat a Formentera, on Josep Pla ens fa la crònica d’una visita que va fer-hi als anys cinquanta del segle passat), novel·les (El silenci, de Gaspar Hernández), entre les que em venen a la memòria ara mateix, les llegeixo o les miro amb avidesa.

Aquest agost passat hi he anat un altre cop, però no presencialment, aquesta vegada. M’he estalviat el trasbals de l’avió i la gentada, sobretot turistes italians, que indefectiblement hi ha en aquest mes de l’any. Hi he estat de la ploma de Xavier Moret, que ens hi presenta una història protagonitzada per un detectiu alternatiu, en Max Riera, i el seu amic Roc, un periodista recentment acomiadat del diari on treballava des de feia trenta anys. I pels ossos d’una persona, morta fa uns quaranta anys, que troben en fer el forat per instal·lar una piscina a can Pi, una casa situada en la zona de Migjorn. 
 

Els dos homes tornaran a una illa on havien viscut breument, però intensa, l’experiència hippy en uns anys propers a l’època en què hi devia haver estat la persona morta. Els seus records, els progressos en la investigació i la vida actual a l’illa de personatges que també hi eren abans, s’aniran barrejant i entrellaçant fins a formar una bona història. Una novel·la de misteri, força correcta, que alhora es convertirà en un resum del que va ser el moviment hippy, i de l’evolució de Formentera i els seus habitants al llarg dels darrers cinquanta anys.

Les investigacions els duran també a altres punts, a la propera Eivissa i també a Dinamarca, a la ciutat alternativa de Christiania, “una bombolla de llibertat al cor de la gran ciutat de Copenhaguen”, un altre antic paradís hippy que sobreviu, encara que amb una filosofia força evolucionada. 
 

Hi trobarem ex-hippies, com ara un francès que va arribar a Formentera després del maig de 68 i que ja no en va marxar. Masovers i pagesos d’abans i actuals, que també n’hi ha hagut i n’hi ha. Un fotògraf illenc que en té recollida la història en imatges. Una forense eivissenca que ajudarà a resoldre el cas. Un pintor excèntric que encara hi resideix, i també nous enamorats de l’illa de diverses nacionalitats.

El desenllaç de la novel·la ens descobrirà, a banda de la solució del misteri dels ossos trobats, que un paradís com pot semblar Formentera pot contenir àngels, però també dimonis, i que l’horror també hi té cabuda.

La novel·la passa bé i la intriga creixent et va enganxant fins que no en pots deixar la lectura. Moret té un estil periodístic, pràctic. Usa un llenguatge clar, amb les descripcions justes i precises per posar el lector en la situació i l’espai que corresponen a cada moment de la història, i amb una fina ironia sempre present.

Per acabar d’arrodonir l’obra, l’autor la va completant, o acompanyant, amb nombroses referències musicals, moltes de l’època daurada hippy i d’altres més actuals. Al llarg del relat, sovint hi apareix també esmentat Bob Dylan: la llegenda diu que va passar una temporada a l’illa, a finals dels seixanta, però aquest fet no s’ha pogut comprovar mai. Un altre possible misteri per resoldre, una excusa més per continuar parlant d’aquest indret fantàstic que és, encara, Formentera.

 

Pilar Castel Soler 
 

Xavier Moret. Formentera Blues. Editorial Empúries. Barcelona, 2019.

DONES COMPOSITORES: Núria Andorrà (2)

Amb aquesta preciosa fotografia de l'amiga Consol Martínez Bella, a qui he demanat permís per a publicar, done pas a un nou apartat que porta per títol, Dones compositores. Amb  aquesta rosella, els pètals de la qual semblen dirigir tota una orquestra, aniré penjant algunes de les composicions que han escrit, tant dirigides per elles mateixes en el cas que puga ser, o per qualsevol dels intèrprets. 

NÚRIA ANDORRÀ,  percussionista i improvisadora.

Va obtenir el Títol superior de percussió a l’ESMUC i posteriorment va estudiar a la Staatliche Hochschule für Musik Karlsruhe, becada per l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la Generalitat de Catalunya i el Ministerio de Educación. Finalitzats aquests estudis, realitza el Màster en Música Contemporània a la mateixa universitat amb els professors I. Nakamura, J. Brener i Thomas Höffs.

Actualment realitza els seus estudis de doctorat sobre “la improvisació lliure en la música contemporània”.

Ha sigut artista resident a l’Ateneu Barcelonès i a l’Antic teatre i a la fundació Phonos. Actualment és la directora artística d’Improject, ensemble resident a l’ESMUC.

Ha improvisat amb: Agustí Fernández, Le Quan Nihn, Ingar Zahr, Mats Gustafsson, Pablo Ledesma, Nate Wooley, Frances-Marie Uitti, Joe Morris, Ramon Prats, Tom Chant, Johannes Nästesjö, Nenad Markovic, Joachim Badenhorst, Yasmine Azaiez, Anne-liis Poll, Susana Santos.Ha treballat amb amb el compositor Carles Santos ”Piturrino fa de Music” i “Patetisme il·lustrat”. Amb Hèctor Parra a “Frec 3”. Amb Oliver Rappoport a “Leviatán”

Com a docent ha treballat coma a professora d’improvisació a l’ESMUC.També ha sigut professora de percussió clàssica i contemporània al Conservatori de la diputació de Tarragona i al Conservatori del Liceu.


per saber-ne més ací teniu una entrevista a cat.ràdio

GENER COMENÇAT FESTA A LA VISTA: SANT ANTONI DEL PORQUET A OTOS

Cartell de 2020, dissenyat per Rubén Vila

Acabades de passar les festes de Nadal i Reis, els veïns del carrer de sant Antoni d'Otos ja preparem la festa dedicada al sant. Enguany, es compleixen vint-i-cinc anys de la publicació dels versets que cada gener el nostre veí Joan Olivares escriu al sant per a posar-lo en antecedents del que ha passat durant l'any per si no se n'ha assabentat, i, de passada, veure si pot intercedir en alguna de les qüestions.

2020, 25 anys dels versets a la festa de sant Antoni d'Otos

Pare Nostre sant Antoni,
un any més, passat Nadal,
en el carrer dels gitanos
es reunix el veïnat.

Com vós massa bé sabeu,
de gallets, no anem sobrats,
però a espenta i a coratge
no mos guanya el més templat.

Hem trencat la vedriola,
demanem la voluntat,
p’a que el dia de la festa
no trobeu res a faltar.

Tindreu processó complida,
la missa amb sermó, com cal,
dolça coca beneïda,
i a la nit, focs i sopar.

Potser trobareu estranya
la llengua del capellà,
diu que ve de Veneçuela,
i té el parlar ensucrat.

Però gràcies a Internet,
no vos heu de preocupar,
fins i tot els gats i els gossos
saben que això és castellà.

Talment com la nostra llengua,
que anomenem valencià,
sent la mateixa que parlen
mallorquins i catalans.

En aquest idioma excels,
que han parlat papes i sants,
voldríem cantar-vos glòries
de l’any que ara s’ha acabat

Però, mireu, sant Antoni,
no vos volem enganyar,
la cosa no ha rodat bé
i pinta d’empitjorar.

No vos parlem ja del món,
que a gosades l’enfangà,
amb això del calfament,
el Brèxit, Putin i Trump.

Al nostre poble les coses
tampoc no roden com cal:
La casa del Fideuero,
en peça mos s’ha assolat,

la del tio Secondino
l’hem haguda de tombar,
i encara en queden algunes
que amenacen de fer jaç.

La mitat de cases buides,
els bancals sense llaurar,
i els jóvens a l’estranger
o al poble del costat.

Abans les quintades eren
d’una dotzena en avant,
i ara amb una criatura
pugem a revoltejar

Que què faran els polítics...?
Després de molt cavil·lar,
han descobert Catarroja
i inventat la sopa d’all.

Diu que en los pobles menuts,
a l’entrada posaran
un cartell ben gros que diga:
Que viva el mundo rural!

Hay pinos, montes i ríos
y mucha tranquilidat,
y puedes plantar un huerto
con favas i tomacar!

D’afalacs i ensabonades,
comencem a estar-ne farts.
Per si volen escoltar-la,
esta és la realitat:

Les taronges, ni donaes,
els caquis, ni regalats,
les olives, a vint cèntims
i els albercocs p’a tirar.

Si volíeu cobertura
vos n’eixiu a passejar,
en trobareu un filet
mirant a Beniatjar.

Alguns sabuts argüixen
que això és el lliure mercat,
però també hem sentit dir
que ací hi ha engabiat:

Si convé, el de la corona
s’abraça amb el del turbant:
Dona’m uns barrils de brent,
tin armes de bon matar.

Si és cosa de grans negocis
massa prim no cal filar,
i a los pobres aldeanos
que els envien a la mar.

Mos sap molt mal molestar-vos,
però estem tan apurats.
No mos podríeu, sant pare,
sàviament aconsellar?

–Fills meus, parlem de l’oratge:
Quin ponent que ha fet enguany!
Donem gràcies de la pluja
que sant Pere ha disposat.

Els barrancs canten gojosos,
plenets de flors los bancals,
la font de Baix, una glòria,
sentir-ne l’aigua xorrar...

–Repunyeta, sant Antoni,
quin mosquit vos ha picat?
La vellea vos acaça,
o heu pescat un constipat?

–Calleu, fills meus, si poguera...
res m’agradaria tant,
però ni el cel no se salva
d’això del lliure mercat.

Tenim els Reixos de morros
darrere el pare Nadal,
I amb això del Haloween
de vaga estan Tots los Sants.

Del dejú del sant divendres,
hem passat al Black Friday,
i amb l’invent del Happy birthday
ja ningú celebra el sant.

Demaneu que un burro vole,
que em bega l’aigua del mar,
que pel forat d’una agulla,
un camell faça passar.

Però que el poble recobre
aquell esplendor d’abans...
parleu amb Nostre Senyor,
santa Rita i sant Cugat.