dissabte, 29 de setembre del 2012

Colofó en dues parts i una

Estiuet de sant Miquel.
Josep Sanchis un poeta per l'estiueig.

Pomes de ciri: Foto Mercè Lloret

Diuen que per sant Miquel, el temps pot ser plujós, però no fred, i que, passat sant Miquel torna a fer calor o a baixar calor del cel. Enguany el refrany ha resultat ben cert, així els dies que vindran tornarà a fer caloreta. Demanava aigua i aigua que ha caigut, a cabassos, com sempre passa en aquesta banda de la Mediterrània. A pesar de les destrosses que l'aigua ha fet per on ha passat el gruix del temporal, quin goig veure ploure i escoltar el so de l'aigua que colpeja la teulada, nit i dia sense parar, fins que se'm clava el soroll al cap i com un exercici de relaxació em quede trasposta.

És diu que a sant Miquel se li encomana la pluja amb mesura. Ai! volia aigua i la demanava, però amb tantes qüestions en dansa que m'ocupen el pensament els darrers mesos, he oblidat fer la rogativa al sant. Mentrestant per alegrar un poc aquestos dies he trobat uns poemes molt bonics que mereixen ser donats a conèixer.

Que és pot dir de la poesia de Josep Sanchis?, un poeta de ben a prop, Ontinyent, que descriu la natura del seu entorn d'una manera particular, o almenys així em sembla. Llegir la seua poesia em transporta per una banda cap a les seues arrels d'infantesa que de vegades compartisc, i també em fa de guia en un passeig pel territori que li és conegut. M'agrada tindre'l per companyia i anar de la seua mà perquè em duga per aquestos paisatges.



A cau d'orella,
a frec de canyar


Me'n recorde de la senda de l'Ametlla,
de l'horta a la Canal i els codonys,
de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,
del capvespre i els núvols llargs,
de les pomes agres i el melonar.
Del calbot al conill, del tast ritual del fetget,
de la taula parada i el plat descantellat,
del pessic de sal, d'aquell acollidor davantal,
de la marialluïsa i dels cants,
i de la queriguilla...
I del senyor rector Don Vicent,
al queixer, a l'humil braçal.
Me'n recorde del canyar,
entre niuerets i gafarrons,
entre caderneres i verderols.
El braçal, aigua avall...
Encara sent la remor del futbol,
l'olor de la cassalla i el fum dels canyots.
Enyore les cançons de Pasqua i els bonegons,
i el magraner, les pomes de ciri i el favar,
la plena serena de la nit.
De la fons dels Brulls bec l'enyor.
De la pensa penja la curiola del pou,
aquelles vetles del vent.
La vida passa a glops per un sedàs.


Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)
Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000



dijous, 20 de setembre del 2012

De lectures. De l'estiu. De Poesia i III

 
L'exuberant codonyer, el codony sensual i 
el llaminer codonyat.
El Setembre de Josep Piera. 

Codony, collita 2012:Foto Mercè Lloret
  
En setembre, tot i que encara queda estiu, comença a fer-se evident la minva d'hores de sol, els dies són més curts. Pels més matiners puc dir que és nota més la fosca al matí que a la vesprada, però la veritat és que hi ha tantes hores de sol com de foscor, la qual cosa ve a dir que estem a parts iguals entre nit i dia. Ara bé, tot i que la calor encara la tenim a sobre, els raigs del sol han anat canviant de posició, ara cauen de manera diferent, és a dir entren més dins ma casa que modifica la coloració de l'interior com si els donara vida pròpia. En canvi la pluja, tot i els desitjos que en tinc dins meu, i apel·lar als vells refranys, com el de hui mateix «Llebeig, aigua veig o El llebeig el mou i el llevant el plou», no ha fet acte de presència per aquestes terres, per bé que la natura, que és sàvia, ha començat el seu procés de canvi, encara que la data fixada per la tardor fins a finals de setmana no es proclamarà. De fet, des que el setembre va començar, l'estiu davalla lenta però progressiva, és a dir imperceptiblement va començar a moure's, i ho dic per pròpia experiència i el meu aparell digestiu sensible als canvis estacionals. Aquest detall i la placidesa en l'ambient són algunes mostres del canvi d'equinocci que s'apropa. De sobte, les fulles d'alguns arbres prenen tonalitats distintes, i en això sembla que acompanyen la natura en la maduració de les fruites, així comença una de les estacions més boniques de l'any. Aquest cap de setmana, com cada setmana des de fa molts anys, la meua vida es repartisc entre Otos i Ràfol de Salem, m'he deixat caure pels bancals, i he anat de cara a veure els codonyers per comprovar en quin procés de maduració es troben els codonys i anar preparant els estris de fer el codonyat.

Ai, però no voldria ser pesada, tot i que fa molts anys que faig codonyat, sempre em ve de gust llegir noves receptes, i si de cas fer alguna innovació que puga millorar la meua, així és que he tornat a obrir altra vegada el llibre de les melmelades que vaig comprar aquest estiu a Sardenya – he de tornar altra vegada - i que, darrerament, em resulta tant productiu pel que fa a melmelades com per trobar o retrobar poetes i poemes.

Abans de llegir les receptes del codonyat hi ha una xicoteta història d'aquesta fruita que inclou els poetes que l'han cantada. Qui no coneix el codony?, una fruita de formes exuberants i aromes encisadors que el codonyer, arbre de branques tortuoses i flexibles, que molts veïns com jo cultivem per a consum propi, que darrerament se'l veu com un fruit exòtic a les botigues, però no cal que ens enganyen, les varietats que es cultiven tot i ser més vistoses només aprofiten per fer codonyat, i això en aquests temps que corren, de menjars preparats als aparadors, porta la seua feina i el saber fer. 

codonyer, collita 2012: Mercè Lloret

 I comencem pel poeta àrab Imru Al-Qays que va viure al segle VI d.C. que compara la seua enamorada amb el codony, fruita que la cultura mediterrània simbolitza amb l'amor. Aquest poema com el següent només els tinc en la traducció feta a l'italià, però després de llegir-los unes quantes vegades la musicalitat d'aquesta llengua se'm contagia i pràcticament s'entén el sentit de l'enamorat. Era massa, demanar més traduccions ràpides, una vegada bé, però dues, demana una planificació de treball per al bloc que de moment no tinc previst.

LEI HA IL GUSTO DI MELA COTOGNA

Con gli occhi di gazzella, sui
collo una vena pulsa,
e i capelli sciolti ondeggiano
sulla schiena;
Il suo viso ha la luce della spada tagliente
da un fabbro forgiata fino alla cecità, forse.
La sua mano è abbellita da dita de frange
lentamente tornite, di seta profumata.
La curva del polso è tanto perfetta
che la guardi senza stancarti di ammirarla: è agata.
Verso l'uomo dal suo letto si china come la duna
con fianchi di sabbia lentamente inclinati.
Come una antilope viene a pascolo di erba,
come una gazzela se ne va, saettando l'aria.

També és el cas del visir Chafar ben Utman al-Mushafi de l'Andalusia del X d.C., que va dir:

"E di color giallo, quasi portasse una tunica di narcisso, e profuma come muschio di penetrante aroma,

Dell'amata ha il profumo
e la stessa consistenza del cuore,
ma dell'amante appasionato e macilento ha il colore.

Il suo pallore è un prestito al mio pallore,
il suo odore il respiro della mia amica

Quando un giorno si tu maturata sul ramo
e le foglie le ebbero steso manti di broccato

Protesi soavemente la mia mano per coglierla
e posarla come un bruciaprofumi
al centro della mia sala,

Indossava un vestito de lanugine cinerina
svolazzante sul liscio aureo corpo

E quando nuda restò nella mia mano
priva anche della sua camicia di narciso

Mi fece rammentare quel che non posso dire,
e l'ardore del mio fiato
la fece tra le mie dita avvizzire."

Indagant una miqueta per la xarxa, i amb l'ajuda de la magnifica pàgina web que gestiona l'Eduard J. Verger des de fa molts anys, he trobat que també els nostres poetes han glosat aquest fruit tan provocador i sensual, 
 
diu Marià Manent, La ciutat del temps, Barcelona, 1961.

A MITJAN SETEMBRE
[...]
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.
[...]

o Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968. 
 
ELS CODONYS TARDORALS

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.


I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.


Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Ara bé, en clau de proximitat, no puc deixar de banda un dels nostres poetes actuals per excel·lència com és Josep Piera, que té un grapat de versos dedicats al codonyer i als codonys escampats per tota la seua obra, que va tindre l'amabilitat de deixar-me uns versos preciosos– inèdits- en què la veu potent i personal de Piera expressa en poques paraules tot el que jo he intentat escriure al llarg d'aquestes ratlles i que titula

SETEMBRE

Per a mi, antic com sóc,
setembre és el mes més dolç de l’any,
el temps d’or del raïm, quan daura
el cor dels melons, i les figues
insinuen una gota assolellada de mel;
quan s’acotonen de groc olorós els codonys,
i les magranes, ai, les magranes
volen esclatar vermelles de goig.
Setembre és l’estiu madur,
no l’inici de cap trista tardor.


Codonyat a punt de menjar del 2011:Foto Mercè Lloret

Mentre gaudisc d'aquests versos i d'un bon tros de codonyat que em queda de l'any passat, he confiat la traducció dels versos àrabs en bones mans, com va fer també en l'esplèndida traducció de El Jardí llunyà.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Les nits Estellesianes

un barco al bell mig d'un mar estellesià


Ahir, dimarts, dia 4 de setembre es commemorava l'aniversari de Vicent Andrés Estellés. No ho havia oblidat, però lamentablement vaig oblidar escriure una entrada per aquesta memorable jornada, i aquestos dies no em puc connectar tal i com voldria. Me'n penedisc, i encara que amb una miqueta de retard no vull deixar passar la celebració.

Un poema que vaig descobrir un dia i me’l vaig apropiar, memoritzant-lo, perquè m’acompanyara les nits abans d’adormir-me, talment com una oració.


Les nits que van fent la nit
1
La nit és el meu regne. Tinc un desig enorme
d’escriure per la nit, de llegir per la nit,
de pensar per la nit, de plorar pe la nit,
de jaure, de deixar d’ésser a poc a poc
enfonsant-me, així, en un habitual naufragi.
Escric darreres coses sobtades, impensades,
repentines, calentes, amb la gran por de caure
en un irreparable oblit d’açò o allò
a mesura que vaig naufragant, mentre caic
en el son, en aqueix petitíssim no ésser,
i escric, escric, escric, aleshores envie
les acceleradíssimes botelles del naufragi,
els acceleradíssims missatges del naufragi
amb un deler de platges pacifiques i esveltes
en qualsevulla banda on no podré arribar.
Acceleradament escric, faig testament
ràpid de tot açò i allò que pot ser útil,
aleshores tinc un tendre anhel cartogràfic,
dic,entre pressa i pressa, la situació
del meu cos, del meu cor, al moment del naufragi;
tot és un enviar missatges i botelles,
tirar coses al mar, de vegades amb una
clara voluntat d’àncora que no sempre em confesse.
La nit és el meu regne, el meu mar, el moment
postrer del meu naufragi, escric mentre una sal
i unes ones m’emplenen els pulmons, tot el cos,
mentre em rosega el cos l’amargor del naufragi.
Aleshores naufrague el més elegantment
que puc: sobre el meu cos escampe bé el llençol,
pose el cap el millor que puc sobre el coixí,
després, negligentment, apague el llum, i rese,
rese amb els ulls oberts; darrerament comprenc
que tot és ja impossible, i tanque els ulls, els tanque,
i llavors em roseguen –minuts després- uns peixos,
em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,
els peixos implacables de cada nit que em van
assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,
mentrestant faig açò o allò i que de nit surten
de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen
els meus talons, els ulls, el baix ventre, l’esquena...

Vicent Andrés Estellés (1999) Recomane tenebres. Obra completa 1. Eliseu Climent, Editor. València.