Les nits Estellesianes

un barco al bell mig d'un mar estellesià

Ahir, dimarts, dia 4 de setembre es commemorava l'aniversari de Vicent Andrés Estellés. No ho havia oblidat, però lamentablement vaig oblidar escriure una entrada per aquesta memorable jornada, i aquestos dies no em puc connectar tal i com voldria. Me'n penedisc, i encara que amb una miqueta de retard no vull deixar passar la celebració.

Un poema que vaig descobrir un dia i me’l vaig apropiar, memoritzant-lo, perquè m’acompanyara les nits abans d’adormir-me, talment com una oració.

Les nits que van fent la nit

1

La nit és el meu regne. Tinc un desig enorme

d’escriure per la nit, de llegir per la nit,

de pensar per la nit, de plorar pe la nit,

de jaure, de deixar d’ésser a poc a poc

enfonsant-me, així, en un habitual naufragi.

Escric darreres coses sobtades, impensades,

repentines, calentes, amb la gran por de caure

en un irreparable oblit d’açò o allò

a mesura que vaig naufragant, mentre caic

en el son, en aqueix petitíssim no ésser,

i escric, escric, escric, aleshores envie

les acceleradíssimes botelles del naufragi,

els acceleradíssims missatges del naufragi

amb un deler de platges pacifiques i esveltes

en qualsevulla banda on no podré arribar.

Acceleradament escric, faig testament

ràpid de tot açò i allò que pot ser útil,

aleshores tinc un tendre anhel cartogràfic,

dic,entre pressa i pressa, la situació

del meu cos, del meu cor, al moment del naufragi;

tot és un enviar missatges i botelles,

tirar coses al mar, de vegades amb una

clara voluntat d’àncora que no sempre em confesse.

La nit és el meu regne, el meu mar, el moment

postrer del meu naufragi, escric mentre una sal

i unes ones m’emplenen els pulmons, tot el cos,

mentre em rosega el cos l’amargor del naufragi.

Aleshores naufrague el més elegantment

que puc: sobre el meu cos escampe bé el llençol,

pose el cap el millor que puc sobre el coixí,

després, negligentment, apague el llum, i rese,

rese amb els ulls oberts; darrerament comprenc

que tot és ja impossible, i tanque els ulls, els tanque,

i llavors em roseguen –minuts després- uns peixos,

em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l’esquena...

Vicent Andrés Estellés (1999) Recomane tenebres. Obra completa 1. Eliseu Climent, Editor. València.