dilluns, 30 d’octubre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (42)



PAISATGES DE SERRA I VALL


7

La immensa llum del cimal
en la petita corol·la 
d'una flor. Ja tot l'etern
en l'efímer es concorda.
La libèl·lula i el corb
fan duet d'ales en l'hora,
units  d'energia lliure,
germans de vida que vola.
Tot és àlgid i cimer
en la serra Mariola.


Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodríguez-Castelló. Editorial Denes. Edicions de la Guerra. València, 2008.




dilluns, 23 d’octubre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (41)

 
Castell dels comtes de Foix


 
VI

AUSIÀS March, hipercinètic,
erotòman, quasi herètic.

  De vegades un xic místic
amb molla de casuístic.

  Si el columbrem a l'encàustic,
mig penitent i mig fàustic.

  Cants morals, de mort i amor
regalimen el millor,

  el millor ressò antilíric
que tot ho abrusa per píric.

  Dies irae al calaix
i la joia, de biaix.



Joan Valls i Jordà. Breviari d'un eremita urbà (1975) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre vents. Consell Valencià de Cultura. 1995.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (40)



JOC D'ESCACS

El joc d'escacs suposa
l'orgull més esotèric.
N'és un repte sobtat
acarat al misteri.

La torre s'ha encreuat,
el peó ajuda el rei
i entre el negre i el blanc
la xarxa s'esbandeix.

Els contrincants mediten,
sura un baf d'amargor
común verí obligat
d'astúcia i foscor.

Fan taules a la fi
per trets de l'averany
i resta malferit
l'honor dels contrincants.

En resum: el silenci
s'hi torna plom pesat
i en la batalla moren
el genet i el cavall.



Joan Valls i Jordà. Quadern vermell (1986) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

dilluns, 9 d’octubre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (39)




CANVI DE LLENGUA

 

Com els millons donen aires
de folgances displicents,
Pep, dels companys canonaires
ja no se'n recorda gens.

Abans era tot salut
i rebossava alegria,
i ara té ple el mig almud
d'una estranya hipocondria.

Té abranor, molt bé no dorm
i està més sord que un cantal,
encara que en Benidorm
tinga pins, calla i casal.

La muller, que era ordidora
per a telerets a mà,
com vol fer-se la senyora
ara parla castellà.

I el sabateja tan bé
dins del seu típic estil,
que ni el paper d'esmeril
pot llimar l'aspror que té.

I diu: "camás" i "carnito",
"olorita", "fojo", "mueies",
"pebreja", "Plaza de Bueyes"
i "joge el nene al bracito".

Tan foll és el frenesí
de la seua convicció,
que creu que la distinció
en castellà "fa més fi".

La sort, tornant-se desaire,
a Pep ha omplit de rovell.
¡Ai, quan era canonaire
tenia més bon pansell!



22-11-66


Joan Valls i Jordà. Cent serafins (1975) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.


dilluns, 2 d’octubre del 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (38)




RONDAIRE ESMAPERDUT


29

 

DE LA flor del magraner
he tret el color del viure:
vermell, si, sempre vermell
en la pensa i en el llibre.

Al capdavall priva el doll
de l'oratge que em trasbalsa
i em quede mirant tenebres
amb la vena que em compassa.

Una sorda malaltia
de formigueig incessant
acusa ferides fosques
que fa temps m'han derrotat.

Malgrat tot seguesc la via
del silenci i no se'n va
un quall amarg a la gorja
que és el crit ennuegat.

Vivim a terra, cantem
l'himne de la llibertat
amb tristesa i mosseguem
l'aire per a respirar
que a voltes es torna pànic,
mentre el vaivé de la mar
posa un toc de melangia
al vent de la veritat.

De la flor del magraner
la meua llàgrima trac.
I veig el món com un dèdal
confús de por i de sang.



Joan Valls i Jordà. Anys i paranys. Edicions 3i4. 1985.

diumenge, 1 d’octubre del 2017

MON-DOC & MON-COR




     Ahir, dissabte 30 de setembre va concloure la novena edició de la Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner — Mon-Doc— com se la coneix. Havia sentit a parlar d'aquest esdeveniment, però fins enguany no he pogut assistir. Gràcies a l'amic Dani Alfonso que em va fer memòria, dimecres. La veritat és que només he pogut anar tres dies: dimecres vaig veure, Fills del silenci, de la directora Rosa Brines; dijous, Espias en l'arena. Objetivo España, dels directors Pablo Azorin i Marta Hierro. Tots dos documentals tracten temes diferents amb arrels comuns, la Guerra Civil Espanyola: conseqüències, desmemòria, oblit... . En tots dos vaig veure uns fotogrames repetits: el port d'Alacant i el Stanbrook, el darrer vaixell que va salpar del port abans que les tropes feixistes entraren i els avions bombardejaren. Mentre que per la pantalla contemplava eixes imatges, jo imaginava Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre. No en van haver més, altres vaixells contractats no es van atrevir a entrar al port, les tropes i l'aviació els tenien encerclats. Sincerament des de dimecres aquest nom no m'ha deixat descansar, m'obsessiona de nit i de dia  I pensareu què, qui és aquesta Felicitas. 



Realment, no la vaig arribar a conèixer. No sé com és la seua fesomia. Només em vaig posar en contacte amb aquesta dona perquè buscava informació. Estava redactant un escrit per al llibre de festes del Ràfol. Això era l'any 2008, l'escrit en qüestió es va publicar l'estiu del 2009, parlava sobre una mestra del Ràfol, Delfina Fenollar, que feia poc havia traspassat. El meu afany de recerca va buscar informació pels pobles on havia exercit de mestra. Això em va portar des d'Ademús, Oliva, Bellreguard, València, Ràfol de Salem. Buscava antigues alumnes per a que em parlaren d'ella i em contaren alguna anècdota. Reconec que va ser una experiència molt emocionant. Vaig parlar amb moltes d'elles. La majoria ja no hi són. Així va ser com em vaig posar en contacte amb Felicitas. Vivia en Barcelona. Era molt major. Vaig telefonar al número que m'havien donat. Recorde molt especialment el to de la seua veu i la manera resolta i convincent amb què s'expressava. Vaig posar-la en antecedents i se'm va obrir de tot cor. No sé quan de temps vam estar parlant. Realment ella no havia anat a l'escola amb Delfina, era un poc més gran i es pot dir que ja havia acabat els estudis que li pertocaven. Ja se sap que en els pobles tot el món es coneix. Em va corroborar el que m'havien dit les altres. Això em va permetre compondre el trencaclosques. Estem parlant dels anys 1932-33 fins el 37 o 38 poc després les escoles van ser desallotjades, traslladant-les cap a la rereguarda, concretament cap a Oliva. Però anem al que anem, Felicitas en el temps en què vam estar parlant per telèfon em va contar tantes coses que quan vam acabar la conversa i vam penjar respectivament el telèfon, el meu tema principal per al qual m'havia posat en contacte estava a punt de desviar-se. Sóc conscient que aquell any i a causa d'eixe escrit se'm van obrir massa camins. No tinc fusta de investigadora, només sóc molt curiosa i m'agrada preguntar. Felicitas devia tindre en aquell temps 16 o 18 anys més o menys. Era dels molts que ocupaven les carreteres cap a Alacant per fugir. Va ser protagonista del moment final quan l'Stambrook va salpar, no va arribar a pujar perquè no quedava lloc. La vaig escoltar amb una emoció continguda com no es podreu imaginar. Una cosa és llegir uns fets en un llibre d'història i l'altra és escoltar els fets en els quals has sigut protagonista. Ho acabe de dir, la redacció de l'escrit de la mestra del Ràfol em va deixar molt tocada. Cada personatge prometia una història que vaig aparcar en un racó. Del port va anar a parar a la presó de dones d'Alacant, després a la de València. Va passar temps fins que va poder tornar a sa casa. Finalment com molts altres va anar a parar a Catalunya, a Barcelona.


Mentre per la pantalla veia eixes imatges, jo intentava buscar Felicitas entremig de l'espant d'aquella gent que no va arribar a pujar a aquell vaixell, ni a cap altre, no en van haver més, les tropes i l'aviació els tenien encerclats.  

La Mostra va acabar ahir dissabte, amb un documental, fora de concurs, entranyable i alhora colpidor Joe's Violin, de Kahane Cooperman.
 

Tinc clar que d'ara endavant m'ho apuntaré a l'agenda de previsions per no oblidar aquesta cita anual amb Montaverner i la Mostra Internacional de Cinema Documental.