diumenge, 18 de novembre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Marta Pessarrodona (75)



MARTA PESSARRODONA

 




Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota 
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango. 


a la xarxa...

dimarts, 13 de novembre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Maria-Mercè Marçal (74)



MARIA MERCÈ MARÇAL





Vel de ceba o la dansa secreta




Ran de l'aigüera

mans de dona despullen

danses de vels

de ceba, arrels

de llum i d'ombra

presa i desapresa,

tels de teranyina

encesa,

esquinçalls

de flor d'aram

secreta.



Mans de dona

teixeixen

i desteixeixen

un desig translúcid

—ran de l'aigüera—

mantellina de núvia

nua i defesa,

de criatura nada

en l'embolcall

d'una intacta

promesa.



Mans de dona saben,

però desisteixen:

cada dia clouen

i ceguen i obliden

—ran de l'aigüera—

la dansa secreta.





Raó del cos, dins El meu amor sense casa. Maria Mercè Marçal. Tria i veu de Cinta Masip. Música de Toti Soler. Proa, Barcelona, 2003.


a la xarxa... i més... i més... 

diumenge, 11 de novembre de 2018

ESCRIPTORES I POETES. UN RECORREGUT: Christelle Enguix (73)



CHRISTELLE ENGUIX





l'auir

el murmuri del mar ens fimbra
la mirada. hi ha l'onada mil·lenària
de les dunes, les siluetes dels castells
diluint-se sobre els tossals del llentiscle,
l'ullal secret on mor el samaruc.

el cel encara invicte
d'aquest crepuscle.



Tot el blat. Godall edicions, 2016
 

dissabte, 10 de novembre de 2018

DE LLIBRES, DE VIATGES I ALTRES GALINDAINES (2)



Fraises de Joseph Roth

NO TINC CLAR que va fer que em fixara en Fraises de Joseph Roth. Pel llaminer títol?, les maduixes són una de les fruites que més m'agraden. Per l'autor?, n'havia llegit La llegenda del sant bevedor. L'aparador de la llibreria em va resultar cridaner, tot un espectacle visual, a vessar de llibres i d'autors. Eixíem per la porta principal de la catedral de Vannes. Havíem anat a visitar la tomba de sant Vicent Ferrer, que per cert!, enguany es commemora el 600 aniversari de la seua mort en aquesta ciutat bretona. M'hi vaig apropar atreta pel nom, Le silence de la mer. La curiositat per tafanejar em va fer traspassar el llindar, i tot seguit vaig començar a remenar llibres, n'hi havia per donar i vendre. Ja se sap que als qui ens agraden els llibres, sempre que entrem en una llibreria correm el risc d'eixir-ne amb un bon grapat. El cas és que vaig estar mirant i fullejant fins que em vaig decidir per Fraises, amb el propòsit de llegir-me'l en els dies que encara ens quedaven del viatge per terres bretones.  


Mai no saps el que pots trobar-te en un llibre, del qual no tens ni idea de què va. Així que primer de tot vaig fer una lectura al pròleg: sempre hi ha explicacions i aclariments interessants sobre l'obra, l'autor i el motiu que ha portat a aquest a escriure l'obra, i el traductor a traduir-la. La meua intuïció va ser encertada, com un amor a primera vista. Tot i que es llegia amb prou facilitat, i el vaig acabar en pocs dies, la veritat és que després li he fet més d'una lectura i les que encara en poden quedar. També vaig anar subratllant  les paraules desconegudes que més detingudament he anat buscant al diccionari. 

Realment Fraises no es pot considerar talment una novel·la, compren un relat inacabat, i, una llarga carta on s'intueixen algunes de les llacunes tractades en la primera part. A mitges entre autobiogràfica i ficció representa el que en alemany s'anomena heimat que ve a significar enyor de casa, de la infància, del país que cadascú porta al seu interior. Segons s'explica al prefaci, Roth tenia intenció de fer una obra més llarga, però la falta de diners, problemes familiars i la prematura mort la van deixar inacabada. Finalment sembla que s'ha publicat tal com ha quedat. 

Qui és aquest Naphtali Kroj que amb descaro i desimboltura es presenta com un«chevalier d'industrie» a poc de començar el relat? Una expressió que en la vella Europa té unes connotacions diferents a les de l'estrafolari Naphtali, qui les vincula per la possessió d'un passat familiar, o la de tindre documentació, o haver estat batejat. Ell, en canvi no té res d'això, en el seu país mai no li ha fet falta.

Aquest personatge, Naphtali, tan estrany a primera vista, difereix en poc del d'Andreas Kartak, de La llegenda del sant bevedor. Casualment o no, tots dos són indocumentats, sense domicili, ni adreça.

I així en quatre esgarrapades Naphtali ens anirà relatant el que ha estat la seua infantesa. Viu en una ciutat situada a l'est d'Europa, tot i que en cap moment de la narració ens dirà el nom, però pel pròleg sabem que es tracta de la ciutat de Brodi, població de la Galítsia oriental, l'actual Ucraïna, on també va nàixer l'escriptor. Una ciutat mitjanament populosa on deambulen un bon grapat de bojos per la cultura i el coneixement. Els seus compatriotes són gent intel·ligent i per això molts han emigrat, instal·lant-se en les ciutats més importants de la Vella Europa, altres s'han estimat més fer-ho en el Nou Món. La mare ha mort deixant set fills a càrrec del pare, un alcohòlic que ni tan sols coneix els seus noms. En aquest ambient Naphtali com els germans s'hauran d'espavilar per buscar-se la vida. I així coneixem el grapat d'oficis pels quals passa: als sis anys ja polia les sabates de l'alcalde; als dotze entra d'aprenent de barber; als quinze porta l'alcalde a passejar els diumenges i altres negocis, es coneix els tripijocs en els quals estan involucrats els policies i en ser menor d'edat els ajuda a introduir aiguardent dins de la població; acaba fent-se aprenent de sastre fins que per culpa d'un embolic amb la família d'aquest es queda sense feina. Ja al carrer com que no té on anar se'n va a dormir al cementeri i coneix l'enterramorts Pantaleymon. I a partir d'aquest moment, al costat d'aquest estrany personatge, la seua vida pren un altre rumb. Viure al carrer també és conviure amb les transformacions que van produint-se en la ciutat. Ara seran les obres en un quiosc d'uns jardins, després la construcció d'un gran hotel, conèixer el senyor comte i l'estreta relació que té aquest amb Pantaleymon. Tot això i molt més per a la qual cosa caldrà llegir Fraises o bé en francès o en castellà, perquè he vist que de moment no hi ha traducció al català.


I mentrestant la lectura de Fraises avançava, hem tornat a passejar pels llocs que feia anys havíem visitat de la Bretanya: el Golf de Morbihan i voltants. Sé que hi ha gent que quan visita un lloc ja no torna mai més: «hi ha tant per veure que en el que ens queda de vida no podrem visitar tots els llocs que voldríem», diuen. En canvi sóc del parer que quan visites un lloc i t'encisa, mai no exhaureixes totes les possibilitats de visitar-lo i si t'agrada pots tornar tantes vegades com vulgues com va fer Joseph Brodsky amb Venècia, i La marca de l'aigua.