dissabte, 8 de desembre del 2018

ELS ROBINS DE LA TARDOR: Les magranes



MAGRANA



L'esgarro amb els dits i salten tot de records

sobre la llum gebrada del marbre. Petits,

encesos com bombetes vermelles de fira,

asprosos com la llengua felina del temps

que ens convida a seure a taula per engolir-nos

d'una bocada. La magrana torna cada

final de tardor, disposada a devastar-nos

una nit qualsevol, mentre som a la cuina

distrets amb el sopar: molt lleument va tacant-nos

els dits amb aquell color pensatiu i tèrbol,

el color que tenen les hores que no acaben

de coagular, el color obert de la memòria.

                           

Gemma Gorga. Instruments òptics. Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004. Brosquil edicions.
 





CADA TARDOR la meua memòria em recorda que encara que sempre m'han cridat l'atenció els grans rojos i brillants que les magranes mostren en obrir el fruit, n'havia sigut poc consumidora.
         
          De menuda, quan venia la temporada, en casa, se'n compraven. Ma mare les preparava en un gran plat fondo abans de dinar, només faltava afegir unes cullerades de sucre en el moment de les postres, mentre a taula tots esperàvem cullera en mà per menjar-nos-les, aleshores encetàvem una divertida competició per veure qui se'n menjava més. Pel que recorde, els grans d'aquelles magranes devien tindre un pinyol prou dur perquè se'm feia un bocí en la boca que no podia engolir, així que sempre acabava mastegant els grans per treure'ls el suc barrejat amb la dolçor del sucre i escopint la resta. Però aquesta fruita tenia i té els seus pros i contres, de boca de ma mare, escoltava, i cada nova tardor encara escolte que les magranes provoquen restrenyiment; i per afegitó que les mans se't fan negres si en desgranes moltes com també sol passar amb les carxofes i les faves. En resum que vaig créixer amb la percepció que en les magranes no tot eren bondats per ser una fruita complicada de menjar i que no anava gens bé per al transit intestinal.
                   
          Casualment, un dia, d'això fa un grapat d'anys, però no tants com el que acabe de dir més amunt: mesos després de la riuada del 82, mentre caminàvem per la llera del Xúquer, abans senderes a la vora del riu, ara s'amuntegaven pedres de mides inimaginables, embolicades amb quantitats ingents de brostam, troncs i canyes que la crescuda havia arrossegat i dipositat en llocs insospitats. Doncs bé, entre tot aquest embalum, vam trobar una vara menuda amb arrels que vam portar a casa i vam plantar al jardí, incipient aleshores, en la casa en la que havíem anat a viure feia ben poc, situada als voltants del poble d'Aiora. En arribar la primavera li van brotar poc més de quatre fulles, però les suficients per descobrir que es tractava d'un magraner. Van passar algunes estacions fins que l'arbre va créixer i va poder donar els primers fruits, aleshores vam constatar amb sorpresa que es tractava d'un magraner bord. Què feia aquella magraner allunyat de les seues terres càlides? Qui ens deia que no havia brotat gràcies a alguna de les llavors que solen transportar els ocells? Va haver de passar encara alguna estació més, fins que el vam poder empeltar. I ja empeltat, només ens va caldre esperar que donara els primers fruits, i així vam poder comprovar l'exquisidesa dels seus grans. L'empelt era d'una varietat mollar de la que es produeix en el camp d'Elx que un amic ens havia dut de les seues terres. Durant unes quantes temporades la família vam gaudir d'aquell fabulós magraner. No era dels més matiners en brotar, i quan ho feia s'anunciava amb un borró rogenc que en uns dies es tornava d'un verd brillant, tot seguit començaven a aparèixer xicotets botonets de color carabassa com llumenetes que es veien de ben lluny, i que duraven fins ben entrat l'estiu, mentrestant les flors femelles s'havien convertit en magranes que havien començat a inflar-se, fecundades pels badocs, que ara omplien el terra. I ja en ple estiu la nostra il·lusió més pregona era veure-les engreixar-se i esperar amb candeleta el moment de collir-les i no ens les rebentara alguna de les tronades que solien haver a finals d'estiu, que segons deien passa perquè els grans de dintre de la magrana s'inflen, no poden absorbir tota l'aigua que els acaba de caure i la pell de fora no suporta la pressió, per la qual cosa esclafeixen o es baden.
         
          Vist amb la perspectiva del temps va ser una època molt bonica, veure créixer aquell magraner, perquè tot s'ha de dir, ens vam fer consumidors i fins i tot vam aprendre a desgranar-les. Ui!, les magranes es desgranen? Hi ha gent que les pela, però pelar és treure la pell de fora de qualsevol fruita, i de la magrana hem de treure els grans que estan continguts dins d'uns receptacles en els quals van enganxats. Però el goig d'assaborir aquesta fruita tan saborosa va durar pocs anys, una forta ventada que va bufar en el mateix sentit on estava l'empelt ens el va escanyar per la soca. Això va significar que havíem de començar de nou per a aconseguir que ens tornara a donar fruits. El cas és que vam intentar els empelts, però aquesta vegada no vam tindre èxit. No va haver forma i manera de tornar a empeltar-lo. I allí va quedar el magraner, cada any més gran, amb més magranes agres, ple de rebrots que creixien tant com el propi arbre, fins que es va convertir en un xicotet bosc en miniatura enmig del jardí.
         
          És cert que durant tot aquest temps havíem anat perdent l'interès que arribara el temps per collir les magranes que, més o menys solia ser per volts de santa Teresa, en canvi vam guanyar una nova il·lusió. Els dies ja més curts, alguna pluja i les humitats tardorenques anaven tornant les fulles d'un groc llampant com l'or, fins que un matí qualsevol apareixia un mantell daurat als seus peus, aleshores descobríem les cares desvergonyides de les magranes que havien anat esclafint. I tot seguit, com si un algú haguera donat l'avís començaven a visitar-lo un grapat d'ocellets, menuts: pit-roigs, reiets comuns, capellanets i algun més que no sabria posar-li nom que s'entretenien saltironejant entre el brancatge despullat, enfilant-se ara i adés dins de les magranes i granet a granet anaven menjant-se'ls i fins i tot enduent-se'ls. Cada magrana del magraner era un immens rebost on tindre menjar guardat sense preocupar-se d'haver d'anar a buscar-lo qui sap on. I això durava tot l'hivern i durant tot aquest temps guaitàvem cadascun de nosaltres els seus moviments com del millor espectacle mai no vist.





Fruit

La magrana badada en la polsosa
voravia del camí! Quin desperdici
de robins que s’esmicolen trèmuls,
inútils! Massa color i encara
un punt de lívids. És la corfa
de cuiro ressec que s’ha esquerdat.
Un glabre cap convuls,
l’esventrament d’un cor.

Tono Fornes






2 comentaris:

  1. La prosa es tan bonica que talment es un poema.
    Ah...jo.. la magrana la parteixo en dues mitats...després es pica el cul (de la magrana )amb una cullera sopera...els grans es desprenen tots..ben nets i no cal embrotarse els dits.
    Jordi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jordi, gràcies per les floretes respecte a la prosa del text.
      Respecte a com menjar-se una magrana si mires per internet veuràs de tot. Però el mètode del Joan Enric no està malament i almenys t'entretens una miqueta mentre te la menges tranquil·lament.
      Una abraçada

      Elimina