Durant
els mesos de confinament que hem hagut de fer la passada primavera,
no vaig ser capaç de llegir novel·les. Podia, sí, i em venia de
gust fer-ho, veure pel·lícules, o alguna sèrie, però no tenia
prou capacitat per concentrar-me en un text literari de ficció. La
meva ment agraïa la immediatesa, la rapidesa que ofereix el format
audiovisual, però no tenia temps d’aturar-se a llegir, i pair,
històries que parlessin de maneres de viure que jo veia molt
llunyanes, com pertanyents a èpoques passades, felices o no, però
que de ben segur no tornarien de la mateixa forma. Va ser una
experiència estranya.
Sí
que podia llegir, i ho necessitava, articles i assajos en positiu. Em
calia trobar respostes, o si més no possibles sortides de futur. A
banda d’això també hi va haver una obra que em va acompanyar al
llarg d’aquells dies complicats: les Cartes
a Mahalta. una
selecció de la correspondència que Màrius Torres i Mercè Figueras
es van intercanviar durant els anys d’estada en el sanatori antituberculós de Puig d’Olena. En els nostres dies confinats,
sovint em vaig sentir molt propera a les inquietuds o angoixes que
podien haver tingut ells dos. Em va sobtar especialment la
introducció que feia Màrius Torres a una carta datada el 23 d’abril
de 1940, i que jo llegia justament la mateixa diada, però de 2020:
“És possible que siguem al dia de Sant Jordi?”, es qüestionava
ell. De ben segur que no he estat jo sola que m’he fet aquesta
mateixa pregunta enguany...
El
recull de comunicacions entre els dos joves, que també conté un
pròleg de Margarida Prats i un epíleg de Montserrat Casals,
s’inicia amb un escrit de Torres, del 24 de setembre de 1936, on el
jove metge, i poeta, lleidatà felicita el sant a Mercè Figueras,
una gironina malalta com ell de tuberculosi. Les cartes entre tots
dos s’allargaran fins a finals de novembre de 1942. Val a dir que
la darrera missiva que inclou el llibre no difereix massa del to de
les anteriors. No hi ha cap referència, per part del poeta, a una
possible visió de la mort propera, que seria a finals de desembre.
Posa al dia Mercè (que en aquells dies era fora del sanatori) de
l’actualitat de diversos familiars i coneguts, li fa algun encàrrec
(res per a ell) i, això sí, l’acaba amb un “vine prest amb mi!”
on potser sí que Màrius li volia fer constar la urgència de la
retrobada arran de la imminència que preveia del seu final.
MàriusTorres havia ingressat a Puig d’Olena l’any 1935 (Mercè Figueras
hi era des de 1934) i ja no en sortiria amb vida. Ella, després de
la mort del poeta, s’hi va quedar fins que va tancar el sanatori,
l’any 1954. Finalment, Mercè va poder superar la malaltia.
Ens
pot costar d’imaginar (potser ara mateix ja no tant) com podien
viure unes persones joves i amb fortes inquietuds culturals
(literàries i musicals, sobretot) en la reclusió del sanatori. Fent
una vida necessàriament ordenada i tranquil·la, amb estrictes
rutines sanitàries de cures i tractaments, i sempre amb la por de
poder contagiar altres persones, i, lògicament, de la possibilitat
de no sortir-se’n. Sovint, en les cartes, els dos amics (no van
poder arribar mai a ser amants en el sentit físic del concepte) es
renyen. Vigilen l’un per l’altra i l’altra per l’un. Si
convé, fins i tot, no dubten a recriminar-se un escrit massa llarg
que pugui contribuir a un empitjorament de la malaltia d’algun dels
dos. No poden fer esforços excessius i sovint han d’estar-se
reclosos en les respectives habitacions reposant durant setmanes, o
mesos. En aquests llargs períodes, es troben a faltar. Per això els
escrits, gairebé sempre comunicacions entre les dues cambres per
part dels dos joves (transportats molt sovint per una de les
infermeres, la germana Enriqueta), però també cartes d’amics i
familiars de fora, els ajudaran viure aquella mena de “vida morta”
que portaven.
Potser
el que més sorprèn quan els llegeixes és el to pragmàtic, i molt
positiu i constructiu que desprenen. Parlen de coses quotidianes, es
fan recomanacions de cuidar-se, comenten els grams de pes que han
guanyat o perdut, opinen sobre els metges o altre personal del
sanatori... i sobretot s’intercanvien referències literàries o
musicals, i també poemes.
En
les cartes que trobem en aquest recull, cent setze de les cinc-centes tres que composen el total de les que es conserven en la Universitat
de Lleida, també hi trobem reflectides les circumstàncies concretes
de l’època en què van coincidir Màrius i Mercè a Puig d’Olena,
els temps convulsos de la Guerra Civil espanyola i els quatre primers
anys de la dictadura de Franco, amb tots els neguits que podien tenir
tant per les situacions personals d’ells al sanatori, com per com
veien que anava afectant la guerra i el posterior exili a familiars i
amics (en especial a Joan Sales, l’amic comú esmentat sovint en
els escrits dels dos joves amb qui van formar un especial triangle).
Els
escrits entre ells dos, segons esmenta Montserrat Casals en l’epíleg,
són també “el relat d’un amor manifestat sempre de manera
paradoxal, no sabem si impossible o no volgut, d’una duplicitat
difícil de discernir”. En les cartes, podríem dir que s’imposen
força les paraules no expressades. Els sentiments hi són sovint
representats per les omissions. Hi compta molt el que no hi llegim,
el que podem entreveure en el fons dels escrits. Tot i això, en
alguna ocasió Màrius fa unes reflexions a Mercè sobre l’amistat
i l’amor. Al mes de març de 1937 li diu: “no et diré pas que
estic enamorat de tu. Seria perillós. Però sí que vull
confessar-te que tu m’has fet comprendre l’amor. Al capdavall,
amor, simpatia, amistat, no és tot el mateix?”, tot això quan
poques línies abans li havia dit: “em vaig complaure d’esser
endevinat per tu”. Subtilesa i delicadesa, per part del poeta.
També
ens cal no oblidar que Màrius i Mercè sovint escrivien sota
l’efecte de les medicacions que prenien, o de la febre que tenien,
combinats amb el “petit núvol d’èter dels productes que
s’utilitzen sistemàticament per a la desinfecció”, com ens
indica Casals. Potser per això, Màrius, en unes cartes de la tardor
de 1937, tot reflexionant sobre la por al sofriment i al dolor, diu a
Mercè: “El dolor és en certa manera la selecció natural de les
ànimes”. O que “la mandra és un element de la terapèutica
antituberculosa”, quan Mercè li diu que no té esma de treballar.
I és que, com ens recorda Margarida Prats en el pròleg: “La
malaltia modificava les persones i eren diverses les reaccions, des
del plany i la desesperació fins a la frivolitat o la sublimació a
través de la creació artística.” Potser, en part, és gràcies a
aquestes reaccions que podem gaudir de la lectura tant de la
correspondència entre ells dos, com de la poesia de Màrius Torres.
El
mes de març de 2019, vaig tenir l’ocasió de visitar l’antic
sanatori de Puig d’Olena, actualment un centre d’atenció a la
infància depenent de la Generalitat de Catalunya. Prèviament, ens
havíem aturat al poble de Sant Quirze de Safaja i al seu cementiri,
on vam poder veure la tomba del poeta. Al sanatori vam sentir un
seguit d’explicacions i lectures en una sala d’estar ambientada
amb mobiliari de l’època en què hi havia fet estada i vam visitar
l’habitació on es conserven objectes relacionats amb Torres i la
galeria orientada al sud amb esplèndides vistes al jardí, als
boscos dels voltants i més enllà. Vam dinar al Mas Blanc, avui un
hostal rural, però en època del poeta la casa on vivia Maria
Planas, l’administradora del sanatori i amiga personal tant de
Màrius com de Mercè, i on van residir el segon semestre de 1942,
perquè les condicions de vida al sanatori després de la guerra
havien empitjorat considerablement, sobretot per als malalts del
bàndol dels perdedors, com era el cas de Mercè i Màrius. Per a mi,
aquesta visita, va representar un acostament físic al que havia
llegit de les experiències de tots dos, em vaig poder fer més el
càrrec de com podien haver estat aquelles dues vides no pogudes
viure amb la intensitat que haurien desitjat.
M’agradaria
tancar aquest escrit amb el paràgraf final de l’epíleg de
Montserrat Casals en què fa una especial interpretació del triangle
que van formar Mercè Figueras, Joan Sales i Màrius Torres aquells
anys: “Eren romàntics, seductors, desesperats i vuitcentistes tots
ells. Malalts o no, tots duien la malaltia a dins. Joan Sales no era
Hans Castorp ni Màrius Torres era Joachim Ziemssen, i Centelles no
és Davos; però Puig d’Olena és la nostra Muntanya màgica. La
durada de l’experiència de Castorp al sanatori és de set anys,
els mateixos que dura l’amistat literària del nostre grup català.
I així com la solitud dels personatges de la novel·la de Mann acaba
amb la irrupció de la Primera Guerra Mundial, els nostres
personatges reals de Puig d’Olena viuen ofegats, malalts,
també
per la desolació d’una guerra, la d’Espanya, que s’encadena
immediatament amb la Segona Guerra Mundial. La malaltia, la guerra i
l’exili van fer que la seva extraordinària intensitat vital es
manifestés per carta; és a dir, literàriament. I literàriament
els coneixem avui.”
Pilar
Castel Soler
Màrius Torres i Mercè Figueras. Cartes
a Mahalta. Club
Editor. Barcelona, 2017. Selecció i edició de Meritxell Guimet i
Margarida Prats.
