TRAJECTE CIRCULAR

Es pot dir que estem al bell mig de l’estiu. Les vesprades em resulten llargues i lentes de passar. A partir del migdia, l’aire es recalfa i la temperatura se’n puja cap amunt, xafogosa. Ja hem passat l’equador zenital en la durada del dia solar, i des de llavors com passa en les marees que, una vegada arriben al punt màxim, sense més contemplacions, comencen a davallar ràpidament, i, així sempre. No passa el mateix amb la durada dels dies que s’escurcen lentament, molt lentament, tant que ni se n’adonem que anem perden minuts al dia i guanyant-li’n a la nit, tot i que al principi només es nota pels matins, les vesprades continuen sent interminables. Les nits, amb totes les finestres obertes, tampoc no acaben de deixar-me descansar com caldria. Tan sols, els matins es desperten amb una brisa, que arriba refrescada pel llevant que encara no s’ha reescalfat. Amb ganes que l’estiu s’acabe i comence la tardor.

Però, per a que vull que vinga la tardor, em pregunte si en un no-res se n’anirà i l’hivern se’m presentarà com qui res, i, la primavera que l’estalona ja la tindré altra vegada instal·lada de nou?

I en això, l’estiu tornarà a tocar a la porta i tornaré a dir que estem en ple d’estiu; que les vesprades em resulten llargues i lentes de passar; que és a partir de migdia que l’aire es recalfa i la temperatura se’n puja cap amunt, xafogosa; que hem passat l’equador zenital en la durada del dia solar, i des de llavors com passa en les marees que, una vegada arriben al punt màxim, comencen a davallar ràpidament; que no passa el mateix amb la durada dels dies que van escurçant-se lentament, molt lentament, tant que ni se n’adonem, tot i que al principi només es nota als matins, les vesprades continuen sent interminables. I, que les nits, amb totes les finestres obertes, no acaben de deixar-me descansar com caldria. Tan sols, els matins es desperten amb una brisa que ve refrescada pel llevant que encara no s’ha reescalfat. Amb ganes que l’estiu s’acabe i comence la tardor.

Però, per a que vull que vinga la tardor, em pregunte si en un no-res se n’anirà i l’hivern se’ns presentarà com qui res i la primavera que l’estalona ja la tindrem altra vegada instal·lada de nou?

I, cada vegada que el veí del costat de casa i jo ens trobem, un any darrere l’altre, li faré el mateix comentari, oblidant tant ell com jo que, sempre acostumem a dir-nos el mateix quan no tenim de que parlar.

Mentrestant les vesprades d’aquest estiu han començat amb un llibre a les mans. Ara mateix, acabe de llegir La marxa de Radetzky de Joseph Roth. Feia temps que el buscava. Lamentablement la novel·la està esgotada i he hagut de tirar mà d’un préstec bibliotecari. Tinc temps fins el setembre per tornar-lo, mentrestant puc tornar a rellegir alguns passatges. Tot seguit, ja m’espera La cripta dels caputxins, continuació «ideal» de La marxa de Radetzky, que tenia guardada des de fa uns mesos. Des que vaig llegir La llegenda del sant bevedor, considerada la seua darrera obra, i Fraises, novel·la que vaig comprar en un dels viatges per terres franceses, que m’he interessat per l’obra d’aquest autor. I dic que comence les vesprades llegint i al cap d’un temps, no sé quan, un quart, mitja hora, tres quarts, les línies de la novel·la comencen a caure per un pou fins que desapareixen i el paper queda en blanc. Abans, feia mans i mànigues per evitar que les línies del paper se me’n fugiren del paper i es llençaren per aquest pou infinit. Ara, en sentir que tot se me’n fuig, detinc la lectura deixant el llibre obert damunt meu. Tanque els ulls i deixe de pensar en res. En uns minuts tot ha quedat resolt. Reprenc la lectura allà on m’havia quedat, fresca com una rosa.