dijous, 22 de novembre del 2012

Som maletes


Foto Mercè Lloret: Sardenya juny de 2012

El passat dissabte, dèsset de novembre, al Saló de Corones del Palau Ducal, Elvira Cambrils comentava, com a convidada en la Nit de contes al Palau, que va començar a escriure en sentir-se angoixada, fa un temps, quan estàvem en plena bombolla constructora, en veure el que ens venia a sobre, impotent de no poder fer res per controlar el que tenim en aquests moments, la crisi que diuen els del més amunt. Tots ho sabien menys ells. Doble per als peninsulars, que suma la global, més la immobiliària, particular. Nostra i només nostra.

En èpoques de crisi, personal o global és quan afloren els grans pensaments. No dic que el meu pensament siga gran, però si que és veritat que Elvira m'ha fet comprendre que hi ha moments que no convé callar, ni empassar-nos les tristeses cap endins. També resulta interessant el que fan els mestres d'arts marcials, tancar un puny i arrufar les celles amb la intenció de treure tota la ràbia que tinguem a dintre i colpejar el no-res, primer amb un puny després amb l'altre, i buidar, buidar, buidar, o fer com ha fet Elvira Cambrils, escriure, escriure, escriure.

Som maletes

Dos quarts de nou, pronuncia la veu suau de la locutora. Sona un fragment de La Suite dels Planetes de Gustav Holst (1874-1934). Esmorze. Allà, segons els càlculs horaris que he inserit al mòbil són dos quarts de quatre de la nit-matinada. Me'ls imagine dormint de pressa, han de recuperar el temps perdut de la darrera jornada, sis hores de decalatge, afegit a l'estrès dels darrers dies, tot preparant a corre-cuita el viatge, finalment, encuriosits han contemplat el nou paisatge que els rep a vol d'ocell.

Bon viatge, i la mateixa sort que un dia, nosaltres, quan vam fer les maletes, vam encabir la nostra vida a dintre.

Ara, dues maletes comencen una venturosa aventura.

Bon viatge i estimeu la terra que us acull com si fóra la vostra.

(text inspirat en una frase de la pel·lícula Nirgendwo in Afrika i en solidaritat amb la darrera concentració del jovent a València)




divendres, 16 de novembre del 2012

Fem País. Oi! que sí...


Fa cosa d'unes tres o quatre setmanes vaig rebre una invitació per anar a la presentació que Pep Alfonso feia del seu poemari ENVERS en la Societat Coral el Micalet, a la capital del regne, en companyia del també poeta Vicent Penya.

Això passava el passat dimecres 31 d'octubre!!!!

Lamentablement no vaig poder ser hi. Però li vaig desitjar molta sort i molts ànims.

Aquestos dies n'he rebut una altra per al divendres 30 de novembre de 2012, es preveu un encontre a l'editorial Germania per celebrar la posada en circulació de la col·lecció de poesia Mil poetes i un país que l'editorial ha fet l'esforç d'editar en els temps que corren.

Diumenge passat comentava amb una amiga que tinc la impressió que hi ha temporades que tenim una sobresaturació d'activitats i amb ganes d'acudir a tantes coses, el resultat és que continue anant a les mateixes que sempre he anat, perquè jo tampoc em puc transmigrar com deia el ministre d'educació Wert, a mi, particularment em dol no poder anar a tot el que m'arriba, ni que no fera altra cosa que anar d'ací cap a allà sense parar-me a fer altra cosa, tampoc no arribaria, amb tot pense que això és bo encara que jo no puga anar, per què demostra que el personal té més interessos que els que volen que tinguem. Això sí, amb les noves tecnologies que hi ha per la xarxa: Internet, feisbuc, tuiter, les propostes arriben a cabassos. Ai! Quina triar?

De moment fem boca amb aquest poema del Pep que parla del record i a veure si hi puc anar.


Foto Mercè LLoret: la vara de Moisés

R

RECORD

hi ha estances
i records buits
igual que les paraules
i estances com grans paraules
i records plens d'estances
buides igual que les paraules.

La intimitat ompli les paraules
com la confiança les estances
de bones converses
per a aprendre
el sentit de les paraules
sentides per a retrobar-se
a gust a les estances.

Recordes?, escoltes?
Doncs ja no en fan falta
més, de grans paraules.


Josep Antoni Alfonso i Diaz (2012) Envers. Germania.

dijous, 1 de novembre del 2012

El crisantem, la flor de la Tardor


Trobe que la primavera i la tardor són les millors èpoques per reposar plantes al jardí, encara que els vivers i les botigues disposen d'un aparador exquisit i variat tot l'any. De fet, quasi tots anys cal que en repose alguna que altra al jardí de casa, unes per què envelleixen i altres perquè s'assequen. 

Foto: mercè lloret
 
Aquestos dies, a casa, com un naufrag surant al bell mig d'una tempesta, tinc un preciós crisantem en plena floració que vaig comprar la tardor passada, i que ha aconseguit sobreviure al infernal estiu dins d'aquesta antiga gerra d'oli convertida en jardinera. Trobe que és tot un esforç de subsistència a l'adversitat, i també un metàfora per la vida que l'ha empès a sobreviure. Quin exemple més bonic, he pensat. 
 
Però, la veritat és que quan veig la diversitat de plantes que existeixen no puc evitar, i sempre caic en la temptació de comprar-ne alguna llampant i de colors exòtics, que al cap de poc ha desaparegut per què no s'ha aclimat al lloc. Diuen que l'experiència val més que res, per això finalment vaig decidir que només posaria les plantes que donava el terreny, i trobe que ha estat la idea més encertada de totes. 
 
Pel que fa al crisantem, com molta gent i jo mateix, sempre havia relacionat aquesta flor amb els difunts, però la veritat és que aquest és el moment en què aquesta preciosa planta floreix i ompli de bells colors la tardor, és per això que es veu més a tot arreu. També la recerca per Internet m'ha fet conèixer molts detalls al voltant d'aquesta planta que desconeixia i trobar que, per a altres cultures, el crisantem té i ha tingut connotacions diferents a la nostra, occidental i cristiano-catòlica. De sobte m'ha vingut a la memòria aquesta bellíssima cançó de Carles Dénia que el nostre poeta alzirenc Ibn Khafaja va escriure i que Josep Piera ens ha ofert en paraules d'ara. I per més informació, també darrerament el Servei de Publicacions de la Universitat de València ha publicat un interessant llibre que porta per títol València àrab en prosa i en vers (estudi, selecció i traducció) que les arabistes Ana Labarta, Carme Barceló, Josefina Veglison han fet a través del rigor, la professionalitat i l'esperit crític, paraules aquestes darreres de Ferran López Abad en la ressenya feta a la revista Caràcters del darrer núm. 60.


Foto:mercè lloret


Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'han despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
n'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa.

IbnKhafaja / J. Piera.