ELS SONETS DE SERGI, DE CAN CARRASCA

Caminar

Camina't caminant, espai, a glops, a eixems.

Anar fent més camí, defora de les clastres.

I encara ser camí, enllà dels crisantems,

sabent que l'anar sent ens fa parells els astres

benconjugant amb fer en aquests temps postrems,

quan el fosc tot s'hi val que entonen els malastres

ni fa ni ens deixa fer als adalils d'ensems

i expliquen al randat del hui tots els desastres.

Ens ha tocat un món que potser no du enlloc,

on el mediocre creix del medre de l'engruna

i xafa qui ha semat, que encara és més badoc

si cap mercè li és dol i el divendres dejuna.

Llaor pel fadristern que el camí prenga a joc.

Lluny de recança i llast, cadúfol de Fortuna.

Amb aquest preciós sonet acaba Sonets de com la nit s'ama(r)ga de Sergi Gómez, del blog de Can Carrasca. De seguida que em vaig assabentar de la publicació li'n vaig encomanar un, no fora que se'm despistara com passa de vegades en alguns llibres que, pel que siga, no coincidisc amb ells i acabe per perdre'ls de vista.

No va ser fins el dia de nomenament com a cronista oficial d'Otos de l'amic Dani Alfonso, el 21 de desembre passat, on vam coincidir en l'acte que vaig poder tindre'l a les mans amb dedicatòria inclosa. Passades les festes de Nadal un dia que em vaig trobar amb Dani em comentava que què m'havia paregut el poemari, jo li vaig contestar que només l'havia fullejat per veure la maquetació i tot això, que la poesia me la llig a miquetes, que no és com una novel·la que quan comences te la lliges de principi a fi.

I el cas és que mentre el fullejava em vaig quedar en el darrer sonet. M'ha agradat aquest poema. L'he llegit unes quantes vegades: la primera va ser una lectura somera, ha sigut en les lectures posteriors quan he començat a treure-li suc. Potser no arribaré a clissar el que ens vol dir el poeta, però les imatges que mostra em resulten profundament inspiradores.

A tota aquella gent, que no lectors, que diuen que no lligen poesia perquè no l'entenen els diria que tan sols cal que comencen a llegir, per exemple aquest poemari, Sonets de com la nit s'ama(r)ga, lentament, molt lentament: «Camina't caminant, espai, a glops, a eixems».

Doncs, això...

UN NOU POETA A LA VALL D'ALBAIDA-MOISÈS LLOPIS I ALARCON

Fa poc més d'un mes, per ser més exactes, el 17 d'octubre vaig assistir a la presentació del poemari Vidre d'estam de Moisès Llopis i Alarcon, jove poeta ontinyentí, que Ari Garrido acompanyava en la Biblioteca Pública Municipal de Canals. 

Allà que ens vam asseure per escoltar tant el que Ari com Moisès volien dir-nos. Reconec que va ser una estona deliciosa. Com dic, això va ser fa unes setmanes i durant aquest temps he tingut ocasió d'anar llegint els poemes. Això ve a col·lació per dir que aquest cap de setmana, l'incansable Moisès, que no para, s'allarga fins a Gandia. I allí tindré el plaer de llegir alguns dels versos de Vidre d'estam. No cal dir que esteu tots convidats, en nom meu, de Moisès Llopis i Alarcon, de Maria Josep Escrivà, de Saforissims i de tots els qui d'una manera o altra han tingut una part de culpa en què la presentació siga una realitat.

Un tast de versos. Gaudiu-los!

TAN TÈNUE

M'he trobat, de nou, al bell mig d'un vol d'ocells,

emmirallats dins d'un cel que no ha estat mai el nostre.

Nit de Sant Joan. La palla, replegada, a la vora dels camps.

El castell, potser, massa fosc aleshores. No sé res de tu.

Miraves, potser, el que perdíem, cada cop més prop de casa,

d'una i de l'altra, sense saber què fer. Torres coronades d'agulles

de cap. recórrer l'infinit no havia de ser gaires difícil. Trontollaven

paraules, i records, i malfiances. Encara no has dit el que volies dir.

Ens heu deixat caure el niu. Les orenetes hui no dormiran tranquil·les.

Passejàvem amb cotxe els carrers desganats. Semblava la ciutat arraulida

de dijous sant.

Han cremat el capvespre.

I guarit de fel, rogenc i de sofre, espere.

 

aquesta foto l'he presa de la pàgina web de Saforíssims,S.L.

TEMPS DE TARDOR. FRUITA SABOROSA

Enguany es pot considerar que ha estat, almenys en la Vall d'Albaida,  de sequera austera. En canvi  molts dels arbres fruiters han donat més fruita que altres anys, misteris de la natura. Així que si algú vol fer-se codonyat, ja sap on n'hi ha, de codonys.

A cau d'orella,

a frec de canyar

Me'n recorde de la senda de l'Ametla,

de l'horta a la Canal i els codonys,

de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,

del capvespre i els núvols llargs,

de les pomes agres i del melonar.

[...]

Josep Sanchis Carbonell. Amaeratge. Novembre del 2000. Ontinyent (la Vall d'Albaida)

He perdut el compte les vegades que hem anat a aclarir els caquis. N'hi ha per a donar i vendre. Van madurant a poc a poc, escalonats. Cada setmana en cull un plat, només són per a mi. Torne a dir el mateix que abans, si algú en vol li done permís per anar a collir-ne.

Aquesta fotografia i la següent pretenen mostrar com es menja un caqui. Dels d'abans, que es pelaven i amb cullera o xuclant se'ls menjàvem. Mmmnnnnn, boníssims. Reivindique aquesta menja tan suculenta i saborosa. Per als qui ens agrada aquesta fruita!. 

 

Després d'uns dies de pluja, o si més no de no veure el sol, amb dies ombrívols i grisos que pressuposaven que, d'un dia per l'altre, ja se'ns havia instal·lat la tardor, aquests dies tornem a tenir un cel ben lluminós i un sol ben brillant al bell mig de la volta celeste. Mentrestant, les fulles d'alguns arbres comencen a donar senyals de falta de llum, en canvi altres els costa més fer-se a la idea que tard o d'hora hauran de quedar les seues branques despullades. I així, a poc a poc, alguns deixen al descobert els fruits que han anat creixen i madurant, embolcallats per fullam que els protegia de mirades inoportunes. 

 

Per a mi, antic que em sent,

setembre és el mes més dolç de l'any,

el temps d'or del raïm, quan daura

el cor

dels melons i les figues

insinuen una gota assolellada de mel;

quan s'acotonen de groc

olorós els codonys

i les magranes, ai, les magranes

pengen de l'arbre

com cofres de goig.

[...]

Setembre

Josep Piera. El temps trobat. Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2013. Ed. Bromera.

Com cofres de goig que diu Josep Piera en els seus versos. Ara comença l'època d'aquesta fruita. Jo ja he començat ha obrir els cofres. Verdaderament són un goig. 

Fem País. Oi! que sí...

Fa cosa d'unes tres o quatre setmanes vaig rebre una invitació per anar a la presentació que Pep Alfonso feia del seu poemari ENVERS en la Societat Coral el Micalet, a la capital del regne, en companyia del també poeta Vicent Penya.

Això passava el passat dimecres 31 d'octubre!!!!

Lamentablement no vaig poder ser hi. Però li vaig desitjar molta sort i molts ànims.

Aquestos dies n'he rebut una altra per al divendres 30 de novembre de 2012, es preveu un encontre a l'editorial Germania per celebrar la posada en circulació de la col·lecció de poesia Mil poetes i un país que l'editorial ha fet l'esforç d'editar en els temps que corren.

Diumenge passat comentava amb una amiga que tinc la impressió que hi ha temporades que tenim una sobresaturació d'activitats i amb ganes d'acudir a tantes coses, el resultat és que continue anant a les mateixes que sempre he anat, perquè jo tampoc em puc transmigrar com deia el ministre d'educació Wert, a mi, particularment em dol no poder anar a tot el que m'arriba, ni que no fera altra cosa que anar d'ací cap a allà sense parar-me a fer altra cosa, tampoc no arribaria, amb tot pense que això és bo encara que jo no puga anar, per què demostra que el personal té més interessos que els que volen que tinguem. Això sí, amb les noves tecnologies que hi ha per la xarxa: Internet, feisbuc, tuiter, les propostes arriben a cabassos. Ai! Quina triar?

De moment fem boca amb aquest poema del Pep que parla del record i a veure si hi puc anar.

Foto Mercè LLoret: la vara de Moisés

R

RECORD

hi ha estances

i records buits

igual que les paraules

i estances com grans paraules

i records plens d'estances

buides igual que les paraules.

La intimitat ompli les paraules

com la confiança les estances

de bones converses

per a aprendre

el sentit de les paraules

sentides per a retrobar-se

a gust a les estances.

Recordes?, escoltes?

Doncs ja no en fan falta

més, de grans paraules.

Josep Antoni Alfonso i Diaz (2012) Envers. Germania.

Colofò en dues parts i dos

Continuem estiuejant amb 

Josep Sanchis

Enguany, l'estiuet de sant Miquel ens ha dut calor per aquestes terres. I tanta, que n'ha dut. També ens ha clavat en un pantà baromètric, on no es mou ni una fulla.  Tot resta parat, ni tant sols una briseta, ni un mal ventet amb que treure'm la calor sufocant. 

Mentre espere l'aigua que han promés els meteoròlegs, aprofite per contemplar codonys, magranes i aquestos dos deliciosos poemes que fan goig de mirar i llegir.

Sol com el vellut de codony sens melar,

entre l'estretor de l'herba i el llenç,

amb les mans buides i l'amor en cistella,

brollant la font al jou del barranc.

Enyor de magrana obert de suc i roig,

sol en la boira alimara en mà,

caliu de llenya a l'albir del foc,

a la llar d'esbarzers atiant la fum.

Josep Sanchis (1995). Tast de solitud. Germania.

Colofó en dues parts i una

Estiuet de sant Miquel.

Josep Sanchis un poeta per l'estiueig.

Pomes de ciri: Foto Mercè Lloret

Diuen que per sant Miquel, el temps pot ser plujós, però no fred, i que, passat sant Miquel torna a fer calor o a baixar calor del cel. Enguany el refrany ha resultat ben cert, així els dies que vindran tornarà a fer caloreta. Demanava aigua i aigua que ha caigut, a cabassos, com sempre passa en aquesta banda de la Mediterrània. A pesar de les destrosses que l'aigua ha fet per on ha passat el gruix del temporal, quin goig veure ploure i escoltar el so de l'aigua que colpeja la teulada, nit i dia sense parar, fins que se'm clava el soroll al cap i com un exercici de relaxació em quede trasposta.

És diu que a sant Miquel se li encomana la pluja amb mesura. Ai! volia aigua i la demanava, però amb tantes qüestions en dansa que m'ocupen el pensament els darrers mesos, he oblidat fer la rogativa al sant. Mentrestant per alegrar un poc aquestos dies he trobat uns poemes molt bonics que mereixen ser donats a conèixer.

Que és pot dir de la poesia de Josep Sanchis?, un poeta de ben a prop, Ontinyent, que descriu la natura del seu entorn d'una manera particular, o almenys així em sembla. Llegir la seua poesia em transporta per una banda cap a les seues arrels d'infantesa que de vegades compartisc, i també em fa de guia en un passeig pel territori que li és conegut. M'agrada tindre'l per companyia i anar de la seua mà perquè em duga per aquestos paisatges.

A cau d'orella,

a frec de canyar

Me'n recorde de la senda de l'Ametlla,

de l'horta a la Canal i els codonys,

de l'ombra als caquiers, d'aquella frescor natural,

del capvespre i els núvols llargs,

de les pomes agres i el melonar.

Del calbot al conill, del tast ritual del fetget,

de la taula parada i el plat descantellat,

del pessic de sal, d'aquell acollidor davantal,

de la marialluïsa i dels cants,

i de la queriguilla...

I del senyor rector Don Vicent,

al queixer, a l'humil braçal.

Me'n recorde del canyar,

entre niuerets i gafarrons,

entre caderneres i verderols.

El braçal, aigua avall...

Encara sent la remor del futbol,

l'olor de la cassalla i el fum dels canyots.

Enyore les cançons de Pasqua i els bonegons,

i el magraner, les pomes de ciri i el favar,

la plena serena de la nit.

De la fons dels Brulls bec l'enyor.

De la pensa penja la curiola del pou,

aquelles vetles del vent.

La vida passa a glops per un sedàs.

Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)

Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000

Un ontinyentí de pes

De la lectura poètica que es va fer l’any 2007, al Palau d’Otos amb el títol Poetes de la Vall d’Albaida, dins les Nits d'estiu a la fresca he recordat a l'amic Sergi Gómez. Com comentava per aquell temps, "encara no ha publicat cap llibre, és un enamorat que entre batallada i parrafada, oposita i ratlla fulls i per guanyar-se el cel col·labora de franc amb qui el cride i per les coses més disperses, i ideant tota mena d’andròmines, per això sempre el trobem per tot arreu". Mai una veritat més gran com aquesta.

Sergi Gómez i Soler

 

Ella dorm, ella dorm, a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant els pas serè d’un somni

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el somrís entorn dels llavis.

El Comte Arnau (I)

Joan Maragall

Has de saber, amic, que amor em senyoreja,

que res de més preuat que tu podré mercar.

Que res que no és per tu causa la pena,

si rius, que el teu plujós somriure em fa més gran.

Si rius, només per riure, els dits s’empelten

amb fils tersos de llum de lleus moixaines,

carícies tals, plenes, cabals, per qui s’entrega

un gust d’estima quieta, en set d’amar.

No hi ha trasbals eixut que done guerra

si amor d’amar ens és noble estendard.

Has de saber, amiga, amor m’emplena,

que res de més preuat que el riure ens cal guanyar.

Sergi Gómez i Soler (Ontinyent 1973)

-Cants (i Encants) de Noces (poemes, El tendur 4, 2002)

Presentació del poemari-ENVERS

Foto:Mercè Lloret

Foto:Mercè LLoret

Fa temps que no em trobava en una presentació tant plena, de gom a gom, com la de divendres 18 de maig a la Biblioteca sant Josep d'Ontinyent en què l'amic Josep Antoni Alfonso havia convocat els amics, familiars i coneguts. La veritat és que pense que pocs van faltar a la cita, però el que més em va satisfer i sorprendre va ser la cara de felicitat del Pep, i això és el que més em va alegrar  perquè reconec que Pep i la poesia són parella des de fa un grapat anys, i ja toca que tot no siga ni verbal, ni virtual, i que puguem veure una cosa tangible i presencial com és un llibre. I està bé perquè en l'era de la virtualitat encara ens estimem tindre un llibre a les mans i poder acaronar-lo, obrir-lo i llegir-lo allà on ens vinga de gust. Tot això acompanyat per la breu elocució de les dues persones que el van presentar, una per la part de la l'editorial Germania, que ha editat el poemari Envers, Manel Alonso, dins la colecció Mil poetes i un país, i per l'altre Ximo Urenya com a amic i glossador de l'obra i de la persona que presentava.  

  

Foto:Mercè LLoret

Ara només em queda anar llegint el poemari, a poc a poc, com m'agrada fer-ho en tots els llibres de poesia, i com m'imagine que haurà fet Ximo per donar-nos, als assistents, tantes proves dels poemes del Pep. Però mentrestant llegim uns versos per fer un tastet.

Tertùlia

Fem tertúlia

per a parlar, com no, de paraula.

Escampades o arreglades

entre silenci i silenci,

fumant-se una copa i bevent-se un puro,

l'ordre del vers no altera les paraules.

[...]

Un poeta més a la llista

Fa uns dies vaig rebre un correu de l'amic Pep Alfonso que m'anunciava una bona noticia. D'una banda la publicació del llibre de poemes ENVERS que aquest dissabte, 28 d'abril ha signat juntament amb altres poetes i escriptors en el tendal de les editorials valencianes en els Vivers en la fira del llibre de València. 

Enhorabona per aquesta publicació!. Malauradament no he pogut asisitir, però això no s'ha acabat, tot just acaba de començar.

Així, el dia 18 de maig serà la presentació oficial a bombo i plateret. Més enhorabona per al Pep Alfonso. I una menció especial per al lloc que ha triat, la Biblioteca Pública San Josep d'Ontinyent, no podia ser menys, el lloc més idoni per llegir... poesia.

I per acabar-ho d'arrodonir la presentació a càrrec de Ximo Urenya, tot un luxe.

Doncs, faré tots els possibles per estar al lloc indicat i fer-me amb el llibre.

Desteixida memòria

David Mira Gramage

En una de les visites a la llibreria 3i4 per comprar llibres des que es van instal•lar en la nova seu  al carrer sant Ferran,12, d’això ja fa algun temps, em vaig trobar al taulell un grapat de llibres que portaven per títol Desteixida memòria i qui firmava tal obra es deia David Mira Gramage. Vaig prendre’n un per fullejar-lo, el nom em sonava moltíssim, havia escoltat molts comentaris a propòsit d’ell en alguna de les tertúlies poètiques que organitzaven al casal Jaume I de la Vall d’Albaida sota el títol El desert de les paraules. En comprovar el meu interès pel llibre, el llibreter, el nom del qual no recorde en aquests moments, em va dir que me’l podia quedar, que l’autor del llibre havia passat a donar-los-en un grapat per que el regalaren a la clientela.  És així com vaig conèixer de primera mà aquest poeta d’Ontinyent. I pense que és el moment de donar-ne un tastet d’aquesta obra que per diferents casualitats va arribar a les meues mans.



desteixida memòria, recorda’m la drecera per on tot brolla arrere...
desintegrant-se, exsangüe, desteixint-se els tapissos,
desfeta, escampada, esmaperduda, dòcil,
desteixida  memòria
            recomposa’m els versos que he perdut, fent camí,
perquè ara vull refer-los, en camí de tornada,
sota un cel inclement, enllà de tants papers ratllats i esmicolats
o com pètals despresos del viure desescrit, del veure desteixit
tot aquell argument de la meua pel•lícula vital, rebobinada, potser
mig censurada: ara només sent córrer el vertigen d’imatges
visionades només mentre travesse el tonal
sense argument, sens versos
vers la llum que m’encegue...
            perquè, literalment – i literàriament-
            he perdut els papers
algunes – massa – voltes: poques voltes, si compte que acabe retrobant-los
i refent-los potser... abans de destruir-los...
            això era abans: refeia
            afegia “enriquia”...
les massa conviccions, els immensos desigs de camins per obrir...
no és que ara desfaça
les passes i els camins que ja he recorregut,
            ans pense cada pas
o, com deia estellés: “ja saps que ha arribar l’hora d’anar dient adéu/d’anar ja
retallant, perfilant, concretant/l’esperança...” en futur que s’acaba per a mi
abans de ser... present, com si fóra passat i calgués liquidar...
    però deixant estima, estima i tendresa...
com deia martí i pol, i pep, i marisol: instal•lar la tendresa
en les paraules, instal•lar-la en els actes, o vestir
la tendresa allà lluny, amb gesamins...

Un cap de setmana complet

Per fi aquest cap de setmana he tingut més temps lliure i l’he pogut dedicar a fer coses que m’agraden. Per començar divendres els amics Mercè Climent i Francesc Mompó presentaven  el llibre Somiant amb Aleixa Premi de literatura eròtica la Vall d’Albaida 2010 a l’Olleria, ja sé que darrerament s’han passejat per quasi tots els racons dels països catalans, però fins aquest cap de setmana no havia pogut anar a veure’ls, tot i que el llibre ja fa temps que el tinc en casa.

També vaig aprofitar per endur-me un altre llibre de Francesc Mompó De la fusta a l’aigua que va guanyar també el 14è. Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol,2010. Malauradament, Josep Albinyana no va poder vindre que era qui havia de fer la presentació, en el seu lloc va parlar Àngel Cano a qui vaig poder conèixer personalment.

Dissabte hi havia dues activitats a la vegada, una en Ontinyent i l’altra en Gandia. Quin compromís, això d’haver de triar!. Per una banda l’assemblea anual de l’IEVA que incloïa la presentació del llibre Enric Valor: lingüista, novel•liste i rondaller a cura d’Emili Casanova i Lluís R. Valero  que acaba de publicar l’editorial Denes. Un recull de la jornada d’estudi que es va fer en l’Auditori Josep Maria Bru d’Agullent en complir-se el I Centenari del seu naixement.

Per l’altra una xarrada en Gandia, organitzada per Saforíssims i Edicions 96 que tenia com a temàtica, la novel•la negra en potència, amb la presentació de dues novel•les, Don Frabrizzio i un cadàver al Prince Building de Joan Pla i La mà de ningú de Vicent Usó.

La xarrada es podia allargar amb un dinar a la Drova, de la que no vaig voler faltar.

La paella amb verdures del temps, boníiiiiiiiissima.Els pastissets fregits més boniiiiiisims encara.
Recarai encara estic paladejant-ne el gust. Diré als organitzadors que aquestes coses s’han de repetir més vegades, que una deixa regust a poca cosa.

Una fotografia per al record

Fem camí. Suagres vigila

bancal de vinya, amb Suagres al fons

Josep Sanchis Carbonell (Ontinyent 1957)


Aquest ontinyentí amb arrels otosines rememora anys d’infantesa al mas de Suagres en Otos. Amb Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000, Josep Sanchis camina entre el passat i el present, vol retre homenatge a la mare (a les mares). La terra, el paisatge, els topònims de la infantesa, els llocs que abasta la vista, els costums, els petits miracles quotidians, els dolor, la por, la tendresa, la vida callada d’un temps passat, tot plegat, renaix mitjançant un valencià “de ferro, /arrebossat de terra”.

Aleshores

amb barquetes

d’anou

navegàvem

pel riu

al bassó

Tinc el cabàs ple d’enyorança,
i el fenàs entre les mans
que lentament em talla.
Tinc un conhort de recança
que cada instant em somou,
un fresc record d’alcavors
dels màrgens robuts de Suagres,
de pedra ampla i malament reposada,
de pati obert i albarda penjada,
de forcats de fusta esberlada,
de forrellat rovell,
de reixa trencada a l’albarís.
Tresque estius de grans bancals,
veremant trossos d’infantesa
vora la bassa,
com una sagrantana estesa,
enyorant el castell de la plana,
i tu, marenostra, com la mare terra,
al bell mig de la vall,
a aixopluc del Benicadell.
Tinc recança d’oronelles i aixavegons,
de pluja fina i avions de paper,
uns núvols de torre talment donzella.
La infantesa, com la tendresa, com Martí i Pol,
i ara fa olor d’albercoc de galta roja,
de bresquilles i carabassons,
de carabassat i formatge fresc,
de garrofa i codonyat,
de palla al cabàs,
de cardinxes i llepasses,
i rebolcons,
i de sofre a l’ermita,
en aquella era de Suagres.

detall de la porta d'entrada

Un tast de la seua producció poètica:

-A poc a poc el goig, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1990.
-Pedravella (dins Viure Ontinyent, Ontinyent, Ajuntament d’Ontinyent, 1994).

detall d'una de les cantonades

-Tast de solitud, Alzira, Germania, 1995.
-Amæratge, Ontinyent, Edicions Víctor, 2000.